Mentre a França ja sumen set jornades de vaga general contra la reforma de les pensions de Macrón, el Govern del PSOE-UP pretén mostrar la seva pròpia reforma de les pensions com un avanç per als treballadors. Però, és realment així? O més aviat consolida un model de deterioració a les pensions implementat pels governs anteriors?
La notícia es va conèixer divendres passat. El ministre de Seguretat Social, José Luis Escrivá, venia molt ufà de Brussel·les amb un acord sota el braç sobre la reforma de les pensions, avalat també pels seus socis de govern d’Unides Podem. La reforma s’havia convertit en un autèntic ultimàtum per part de la UE, si es volia rebre amb normalitat el quart lliurament dels Fons Next Generation. Uns fons vitals per al Govern que estan servint per a engreixar l’economia espanyola i, sobretot, els comptes de resultats de les grans empreses de l’IBEX35, ja que són aquestes les més beneficiades per aquests fons europeus.
Augment de cotitzacions, fiscalització del dèficit i futures retallades
El que s’ha conegut de la proposta del Govern implica que no s’ampliarà el còmput del càlcul de les pensions fins als 30 anys, amb la possibilitat d’eliminar els dos pitjors, com era la proposta inicial, sinó que ara es manté la voluntarietat de basar-se en els 25 anys per al càlcul de la pensió o optar per la nova modalitat de computar els últims 29 anys, amb la possibilitat de sostreure del càlcul els dos pitjors d’ells. És a dir, en la pràctica, els futurs pensionistes podran triar entre un còmput de càlcul dels 25 o 27 anys últims de la seva vida laboral. Una proposta final que, encara que dilueix el cop als futurs pensionistes sobre la quantia a rebre en relació al plantejament inicial, no deixa d’obrir la bretxa a que futurs Governs puguin utilitzar per a futures ampliacions. Quelcom que pot generar resistència com estem veient avui a França, a més d’establir un període transitori en el qual s’acabaran imposant més anys de cotització.
En qualsevol cas, s’estan plantejant uns períodes de vida laboral que per a la majoria de les dones i les persones joves de la classe treballadora no són més que un miratge. Des de la reforma de Zapatero en 2011, que va ser un atac en tota regla contra les pensions augmentant l’edat de jubilació als 67 anys, es va produir també l’ampliació de 15 a 25 anys en el càlcul de la pensió, la qual cosa va retallar les pensions inicials un 5%, com ha reconegut el mateix Banc d’Espanya. En l’actualitat, en un marc laboral determinat per la precarietat, la temporalitat i els baixos salaris, és virtualment impossible que la majoria de la classe treballadora aconsegueixi aquest elevat nombre d’anys en les seves vides laborals. O quelcom que és el mateix, fa gairebé impossible que la gran majoria pugui rebre pensions mínimament dignes al final de la seva vida laboral. Un marc de precarietat i temporalitat que, per cert, la reforma laboral de Yolanda Díaz no redueix, per molta campanya de màrqueting que faci el Govern “progressista”. Encara que han disminuït els contractes temporals, s’han camuflat en fixos discontinus. Quelcom que, de cara a les cotitzacions per a les pensions, resulten absolutament paupèrrims, ja que la major part de l’any la passen sense treballar de manera efectiva, encara que romanguin vinculats a l’empresa amb un contracte indefinit.
El principal objectiu de la reforma de les pensions és augmentar els ingressos de l’Estat i reduir la despesa en pensions sobre el PIB per a fer front a l’envelliment de la població i les jubilacions de la denominada generació del “baby boom”. En aquest sentit, la reforma planteja l’increment de les bases de cotització a les empreses, inclosos els salaris dels alts comandaments empresarials, gerents i CEO. Però no només a ells, també altres sectors de treballadors que no són part del personal jeràrquic de les empreses capitalistes sofriran augments. D’aquesta manera, el cost de la reforma es trasllada també en part a un sector de la classe obrera, quan haurien de ser els capitalistes els que suportessin la càrrega. És a dir, els qui s’han folrat augmentant preus en forma desorbitant i rebent ajudes multimilionàries i una ingent transferència de recursos de l’Estat com mai abans per part d’aquest Govern, com ha reconegut el Secretari General del PCE i ex secretari d’estat, Enrique Santiago.
Les pujades generalitzades en les bases de cotització ja s’han produït de fet a través del mecanisme d’“equitat intergeneracional” amb un increment del 0,6% (0,1% sobre el treballador i 0,5% sobre la quota empresarial). És a dir, que en el context d’una devaluació salarial -una reducció de 6 punts de pèrdua de poder adquisitiu, ja que va haver-hi 2,5% de pujada salarial mitjana en 2022 enfront d’una inflació mitjana del 8,4% i amb els aliments per sobre del 15%-, un sector de la classe treballadora veurà reduir més els seus salaris.
Com a contrapartida, les cotitzacions de les empreses continuen sent mínimes i el Govern, més enllà del discurs, s’oposa a plantejar una sola mesura seriosa perquè siguin justament les empreses les que sostinguin el sistema de pensions, com seria promulgar una llei que estableixi l’augment automàtic de les pensions al nivell de l’IPC real. Al contrari, el progressisme neoliberal deixa a les empreses les mans lliures perquè descarreguin qualsevol mínima mesura o situació que afecti els seus beneficis, com ha succeït amb els preus dels aliments o allà on s’han regulat els lloguers i han tret milers de pisos del mercat, per negar-se a prendre mesures d’intervenció i control.
Al mateix temps, la situació de solvència del sistema públic de pensions serà controlada cada tres anys per un organisme tècnic independent del Govern, la Airef, que buscarà que no es traspassin els límits de dèficit que es considerin oportuns segons la disciplina fiscal de Brussel·les, alguna cosa que pot portar a augmentar les cotitzacions, però també a buscar una retallada en aquestes. Al que cal agregar els fons de pensions d’empresa que es van aprovar ja per aquest Govern en l’anterior reforma i que impliquen la privatització de gran part dels recursos de les pensions, que es canalitzaran a través d’empreses capitalistes en un sistema de contribució privat amb participació pública, però gestionat per grans fons d’inversió privats.
Les reformes de les pensions a un costat i a l’altre dels Pirineus
Davant la nova reforma del Govern el sindicats CCOO i UGT van sortir ràpidament a la palestra emetent un comunicat conjunt per donar suport a la proposta, encara que manifestant que hi havia encara “serrells per polir” en relació a aspectes vinculats a la reducció de la bretxa de gènere en les futures pensions. Però, en tot cas, valorant positivament tant “l’orientació que es planteja” com les mesures concretes.
Per contra, la patronal va esgrimir una contundent oposició a la reforma qualificant-la com a “regressiva” i “populista”, alguna cosa que es va expressar en un comunicat també conjunt emès per les associacions empresarials CEOE, Cepyme i ATA. La seva disconformitat a la reforma es basa en considerar que “minvarà els salaris i incrementarà els costos laborals posant en perill la creació d’ocupació”. Arriben fins i tot a desqualificar al Govern per una suposada “voracitat recaptatòria”. No obstant això, van manifestar també la seva voluntat de mantenir-se en la taula de negociació.
En definitiva, la cantarella de costum de la patronal ocultant que en realitat pel que protesten és perquè el Govern ara pretén pujar les quotes patronals a la Seguretat Social, una cosa a la qual no estan acostumats. Les quotes empresarials històricament s’han mantingut congelades i fins i tot s’han reduït en situacions de crisi econòmica, la qual cosa va succeir tant durant la crisi de 2008 com durant la pandèmia, amb reduccions, ajornaments i tot tipus d’ajudes a les empreses, mentre el sistema de la Seguretat Social es trontollava per la falta d’ingressos. Tenint en compte, a més, que el Govern va regar amb milers de milions d’euros durant la pandèmia de 2020 a les empreses finançant els ERTO i els préstecs tous avalats pel propi Govern. A més, les empreses de l’IBEX 35 van tenir beneficis en 2021 històrics de més de 60.000 milions, conjuntura de maximització de beneficis que s’ha prolongat durant 2022 gràcies a l’especulació dels preus enmig de la crisi bèl·lica d’Ucraïna i que continua durant 2023.
Com sempre, les patronals vessen llagrimes de cocodril davant qualsevol mínima mesura que pugui afectar els seus interessos. I com sempre també, les burocràcies sindicals estan disposades a hipotecar el present i el futur de la nostra classe per un plat de llenties. Així va ser, sense anar més lluny, quan es va aprovar la reforma de Zapatero en 2011 que va ampliar la jubilació als 67 anys, amb la complicitat de CCOO i UGT. Les mateixes burocràcies que no convoquen una vaga general des de l’any 2012.
Aquesta tasca de la burocràcia sindical, juntament amb la cobertura “progressista” que li atorga Unides Podem al govern social liberal del PSOE, és una de les principals causes de la pasivització i l’escepticisme que es puguin enfrontar aquests atacs. Però hi ha escenaris alternatius com l’exemple de França. En els últims dos mesos, milions de treballadors i treballadores es venen mobilitzant amb vagues generals i manifestacions massives contra l’ampliació de dos anys per aconseguir l’edat de jubilació, que passaria dels 62 als 64 anys, que vol imposar el govern neo liberal d’Emmanuel Macron. Malgrat la política conciliadora de les centrals sindicals, que es neguen a incorporar al moviment les demandes d’altres sectors i transformar la lluita en una veritable vaga de masses que li torci el braç a l’Executiu francès, als carrers es mostra una gran predisposició per lluitar i cada vegada més sectors d’avantguarda plantegen la necessitat d’avançar cap a una veritable vaga general reconductible per tombar la reforma.
Encara que no es presenta com un atac directe, la reforma de pensions del Govern ve a consolidar tots els atacs que s’han fet en l’última dècada contra el dret a una pensió pública que asseguri a tota la població ingressos mínims equivalents a un salari mínim de 1.500 euros. La lluita per l’augment de les pensions i per la reducció de l’edat de jubilació als 60 anys, per acabar amb la privatització de les pensions i els beneficis dels grans fons d’inversió, entre altres mesures, continua tenint plena vigència. El moviment de lluita de les nostres germanes i germans de classe a l’altre costat dels Pirineus demostra que hi ha un camí alternatiu a la resignació, a condició de plantejar una estratègia d’independència de classe per enfrontar al govern, la patronal i les burocràcies. Perquè governi qui governi, les pensions es defensen.
