El 28 d’octubre, el primer ministre israelià Benjamin Netanayhu va anunciar l’inici de la “segona fase” de la guerra a la Franja de Gaza. Ho va fer invocant el mandat bíblic d’extermini als amalecites, un poble enemic dels antics israelians als quals el déu venjatiu del vell testament crida literalment a aniquilar (literalment que no quedi res: homes, dones, nens, vaques, ovelles, cases…).

Des del punt de vista militar, en aquesta nova fase de la guerra, als bombardejos aeris se suma la incursió terrestre de l’exèrcit israelià, que va dividir la Franja de Gaza en dues i manté una doble tàctica de lloc i foc contra la població palestina. Abunden les bombes, els míssils i el fòsfor blanc, i alhora no hi ha aliments, aigua, energia, combustible, inputs hospitalaris, ni tampoc refugi segur en hospitals o escoles. Tota la infraestructura civil és un blanc legítim en la croada israeliana per “erradicar a Hamàs”. En les primeres quatre setmanes d’atacs militars, l’Estat d’Israel ha assassinat a uns 10.000 palestins, entre els quals es calcula que 4.000 són menors, és a dir, a raó d’uns 125 nens i nenes per dia. A més d’un centenar de treballadors d’organismes humanitaris. Encara que en les guerres les xifres envelleixen diàriament, donen una idea de la magnitud del crim. L’atac deliberat del 31 d’octubre al campament de refugiats de Jabalia, el més densament poblat i el més pobre de Gaza; o el bombardeig a un comboi d’ambulàncies enfront de l’hospital Al Shifa el 3 de novembre, són els crims de guerra de major impacte però no els únics. Segons un informe d’Euro-Med Human Rights Monitor, entre el 7 i el 31 d’octubre, Israel va llançar sobre la Franja de Gaza 25.000 tones d’explosius, la qual cosa equival a dues bombes nuclears.

Els atacs paramilitars contra els palestins a Cisjordània, perpetrats per colons sionistes armats i custodiats per l’exèrcit israelià, que van deixar més de 100 assassinats, i la persecució racista contra la població d’origen àrab a Israel (un 20% de la població) mostren el caràcter obertament colonial de la guerra de l’Estat d’Israel contra el poble palestí. L’atac de Hamàs és només un pretext per legitimar aquesta guerra.

No són “excessos” ni “danys col·laterals”. És un “genocidi de manual enfront dels nostres ulls”, com ho ha definit l’historiador israelià de l’Holocaust Raz Segal, que l’Estat d’Israel està perpetrant amb la complicitat dels seus amics de sempre: els Estats Units, França, Gran Bretanya, Alemanya. Un nou capítol del “genocidi incremental”, segons l’encertada categoria de Ilan Pappé, posat en marxa amb la “Nakba”, la neteja ètnica de 1948 que continua en l’expansió colonial i els plans desembussats del govern de Netanyahu d’annexar la Franja de Gaza (i també Cisjordània) i expulsar a la població local a Egipte, una vegada que conclogui la matança actual. Aquest govern d’extrema dreta, una aliança entre el Likud de Netanyahu, la dreta religiosa i els colons, diu sense eufemismes que davant el fracàs del règim d’apartheid que regeix en els territoris palestins per “garantir la seguretat de l’Estat d’Israel”, és l’expulsió.

La dinàmica que prendrà la guerra és incerta però ja ha exposat amb crueltat contradiccions i límits dels contrincants.

L’objectiu que es va posar el govern d’emergència de Netanyahu d’“erradicar a Hamàs per sempre” no sembla realista. Des que es va retirar en 2005, i en particular des que Hamàs va guanyar les eleccions de 2006, Israel venia sostenint una estratègia per “contenir” a Gaza en un precari “equilibri violent” que en l’argot els seus militars anomenen “tallar la gespa” –això és, atacar per afeblir el més possible a Hamàs, destruir la seva infraestructura i retirar-se, amb l’objectiu d’incrementar la capacitat de “dissuasió”–. L’ocupació militar terrestre és una altra cosa. Diversos analistes venen assenyalant les conseqüències nefastes que tindria per a l’Estat d’Israel una guerra urbana prolongada a Gaza, que actuaria com un “gran igualador”, en el sentit de relativitzar la superioritat militar israeliana enfront dels avantatges dels defensors locals (entre altres, la xarxa de túnels coneguda com el “metro de Gaza”). Per això la política és de terra arrasada abans d’ingressar. I aquí entra a jugar la crisi dels més de 200 ostatges que Hamàs reté a Gaza, entre els quals hi ha ciutadans israelians però també nord-americans, francesos, argentins, i que són potser la seva principal arma de negociació.

El govern de Netanyahu ve d’una llarga crisi. I encara que l’atac de Hamàs ha galvanitzat la unitat nacional israeliana i ha habilitat la conformació d’un govern d’emergència integrant a Benni Gantz, la segona principal figura de l’oposició, Netanyahu i els seus ministres d’extrema dreta continuen sent profundament impopulars. La crisi dels ostatges està obrint bretxes en aquesta unitat nacional (majorment els familiars dels segrestats pressionen per a una negociació) i en menor mesura, també els crims de guerra a Gaza i Cisjordània, i les persecucions contra àrabs a Israel que són repudiats per sectors pacifistes minoritaris.

Els Estats Units, el principal aliat de l’Estat sionista, ve cobrint obscenament els crims de l’Estat d’Israel, no sols amb discursos i vetos a les Nacions Unides, sinó sobretot contribueix de manera decisiva amb el que veritablement importa: tones de municions i armament, l’enviament dels principals portaavions de l’armada nord-americana i avions de combat a la regió, assessors i comandants militars, milers de milions de dòlars i diplomàcia. La política per a Mitjà Orient del president Joe Biden (autodefinit sionista) continua la línia dels “Acords d’Abraham” impulsats per Donald Trump per “normalitzar” les relacions entre l’Estat d’Israel i els seus veïns àrabs, amb l’objectiu de constituir un “eix anti l’Iran”. Els palestins eren l’ànec de les noces de la “normalització”. Aquest esquema geopolític reaccionari, al qual s’estava per incorporar Aràbia Saudita, és el que va entrar en crisi. La política nord-americana és donar suport a la guerra d’Israel a Gaza però evitar que el vessament d’una guerra regional que involucri a l’Iran, i en la qual no podria abstenir-se de l’enviament de tropes.

La guerra de l’Estat d’Israel contra Gaza posa en relleu la feblesa de l’imperialisme nord-americà, que havia recuperat múscul amb la guerra d’Ucraïna unificant a les potències europees darrere del seu lideratge en l’OTAN, amb l’ull posat en la seva disputa estratègica amb la Xina. Per primera vegada des de la desaparició de la Unió Soviètica, els Estats Units enfronta una oposició al seu lideratge més o menys organitzada (l’anomenat “Sud Global”) referenciada en l’aliança entre la Xina i Rússia (i en menor mesura Iran) i el sorgiment de “potències intermèdies”, com Turquia, que gestionen els seus “alineaments múltiples” sense trencar llances però tampoc complint cegament els dictats de Washington.

Aquesta feblesa relativa de la principal potència imperialista va quedar explícita en la votació de les Nacions Unides en la qual els Estats Units va votar juntament amb altres 13 països en contra d’una tèbia treva humanitària a Gaza, aprovada per 120 vots a favor i 45 abstencions. Encara que l’efecte pràctic d’aquestes votacions és absolutament nul, simbòlicament han posat en evidència els límits persuasius nord-americans. I en el pla intern, el govern de Biden enfronta a una oposició trumpista-republicana cada vegada més radicalitzada, que oscil·la entre l’aïllacionisme i el guerrerisme, que redobla l’aposta en el suport a Israel i milita per posar fi a l’ajuda econòmica nord-americana per a Ucraïna en la guerra per procuració contra Rússia.

Fins ara, ni els Estats Units ni l’Iran i les seves milícies aliades semblen disposats a entrar en una guerra regional, més enllà d’algunes escaramusses militars puntuals. Això va quedar clar en l’esperat missatge del líder de Hezbollah, Hassan Nasrallah, que es va solidaritzar però va deixar en clar que l’atac de Hamàs a Israel va ser “100 per cent palestí”, desvinculant a l’Iran, i va sostenir la frase de rigor que “totes les opcions estan sobre la taula” però sense comprometre a la seva milícia (ni al Líban) en una nova guerra contra Israel. Menys encara els reaccionaris règims àrabs que miren per televisió la massacre del poble palestí.

En els últims dies el secretari d’Estat nord-americà, Antony Blinken, va tractar sense èxit que Netanyahu accepti una “pausa humanitària” per a permetre que entri ajuda internacional a la Franja de Gaza. És que Biden sembla començar a pagar un cost polític pel seu suport incondicional al dretà Netanyahu en la seva matança de palestins. La guerra va obrir una crisi interna amb l’ala “progressista” del partit demòcrata. I segons enquestes recents, amb la seva posició obertament pro israelià, Biden va perdre el suport de l’electorat àrab-musulmà, molt significatiu per a les eleccions de 2024. Per separar-se encara que més no sigui discursivament de les solucions més extremes del govern de Netanyahu, el president Biden va reflotar la sortida fallida de “dos Estats”, un engany que fa temps va deixar de funcionar perquè va mostrar que tot el que té per oferir és un règim d’apartheid.

La brutalitat dels atacs israelians contra Gaza va produir mobilitzacions de masses als països àrabs i musulmans, a Amèrica Llatina i als països imperialistes, en particular a Gran Bretanya, l’Estat espanyol, França, els Estats Units (i en menor mesura Alemanya), que desafien les polítiques repressives dels governs que persegueixen i criminalitzen a tot aquell que se solidaritza amb la lluita del poble palestí utilitzant en molts casos l’acusació d’“apologia del terrorisme”. A més de les protestes als campus de les universitats d’elit, els pronunciaments i les protestes d’organitzacions jueves antisionistes (com Jewsih Voice for Peace als Estats Units), també comencen a aparèixer algunes accions d’avantguarda del moviment obrer, com el bloqueig de sindicats de treballadors de transport a Bèlgica a l’enviament d’armes a Israel.

Estem en els inicis del sorgiment d’un moviment antiguerra, que pren la causa palestina –una causa justa, anticolonial i antiimperialista– i que trenca el consens militarista reaccionari que els governs imperialistes havien tractat d’establir amb la guerra de Rússia i Ucraïna/OTAN. Per això l’analogia històrica és amb el moviment contra la guerra de Vietnam i més recentment la guerra de l’Iraq. El desenvolupament d’aquest moviment i la seva radicalització política enfront de la guerra i a la repressió, juntament amb la resistència de les masses palestines, és el que pot derrotar a l’Estat sionista i els seus còmplices, posar fi al règim d’apartheid i obrir el camí per conquistar una palestina laica i socialista en tot el territori històric, única garantia per a la convivència pacífica d’àrabs i jueus.