Política Estat espanyol

MADRID 4M

Un debat amb Anticapitalistas: una oportunitat perduda per a començar a construir una esquerra alternativa al “mal menor”

Anticapitalistes crida a construir una “esquerra alternativa” a l'esquerra institucionalista, però aquest 4M a Madrid torna a caure en el parany del “mal menor”. Cridar a votar a l'esquerra del règim (Unidas Podemos i Más Madrid) que vol investir a Gabilondo per a “tirar a la dreta”, és com triar entre la forca i la guillotina. En moments com l'actual és justament quan fa falta plantar una bandera d'independència de classe, encara que sigui a contra corrent. No hi ha temps que perdre per a construir una esquerra anticapitalista i revolucionària que superi el fracàs del neo-reformisme.

Diego Lotito

Madrid | @diegolotito

dimecres 24 de març| edici� del dia

Aquest dilluns Anticapitalistas donava a conèixer en un comunicat la seva posició davant de les eleccions de la Comunitat de Madrid. Fa uns dies ens preguntàvem “Què farà l’esquerra anticapitalista?” el 4M. La resposta és que no presentaran llista electoral pròpia, ni participaran en cap de les llistes de l’esquerra neo-reformista (Unidas Podemos i Más Madrid), però creuen “imprescindible una mobilització electoral per a desallotjar a Ayuso” per la qual cosa demanen “el vot crític per a les dues formacions que estan a l’esquerra del PSOE”.

En el seu comunicat plantegen, en primer lloc, que “desallotjar a Ayuso i enfrontar al bloc reaccionari és una prioritat per a totes les forces polítiques i socials. Sabem que existeix un sentir majoritari encaminat a buscar fórmules de cooperació i unitat per a això, i que és moment d’aportar”. D’aquesta manera, en col·locar com a objectiu prioritari “desallotjar a Ayuso” per la via electoral, deixen veure que consideren un “mal menor” l’opció d’un govern de Gabilondo. I, per descomptat, el “vot útil” perquè això succeeixi.

Al mateix temps, assenyalen una crítica a les organitzacions de l’esquerra “institucionalista”: “És públic que nosaltres tenim diferències polítiques amb les organitzacions de l’esquerra institucionalista que concorren a aquests comicis. Ambdues comparteixen una orientació de subordinació al PSOE i no menyspreen pactes amb Ciutadans”. I agreguen que “això condueix a una espiral de renúncies que no aconsegueixen millores, produeixen descoratjament i passivitat. Aquesta orientació ha estat acompanyada de formes organitzatives verticals, amb cops d’efecte i personalismes, que allunyen a la gent a la qual diuen representar”.

Finalment, conclouen que “la dreta compta amb un entramat de poder que va més enllà de la institució. Per a desallotjar efectivament a Ayuso necessitem un ampli poder social, i aquest no es construeix amb cops d’efecte. Urgeix invertir prioritats i obrir una nova via en l’esquerra madrilenya. Des d’Anticapitalistas treballarem per obrir aquesta via per als pròxims anys. Sabem que la nostra posició no és la majoritària i que avui dia no existeix capacitat de fer valer aquesta posició electoralment. Però és urgent canviar el rumb”.

El primer que cal dir és que s’ha perdut una oportunitat, perquè era possible utilitzar aquestes eleccions per a fer escoltar més àmpliament la veu dels qui aixequem un programa anticapitalista i de classe. Amb aquest esperit, des de la CRT vam sostenir que no n’hi ha prou amb “moure fitxa”, sinó que cal “trencar el tauler”. Després de la completa assimilació de Podemos i Izquierda Unida al Règim, plantegem la necessitat de superar la lògica del “mal menor” i “assajar altres hipòtesis”. Per això vam proposar a companyes i companys activistes sindicals, estudiantils, del moviment de dones i els col·lectius antiracistes, i també a les companyes i companys d’Anticapitalistas i altres organitzacions, posar en peus un front anticapitalista i de classe.

Aquesta empresa no és fàcil, però per a començar cal tornar a confiar en les nostres pròpies forces i en la nostra veu. Una veu que aquest 4M podia aparèixer com una alternativa –encara que ara com ara fos una posició minoritària– enfront dels paranys del “mal menor” que representa el tàndem Unidas Podemos-Más Madrid-PSOE i, no l’oblidem, pot ser que fins i tot la dreta “cool” de Ciutadans. Perquè UP i Más Madrid fan algunes crítiques parcials “per esquerra” al PSOE en les eleccions, però es proposen governar amb ells (i ho repetim, fins i tot amb Ciutadans!) amb la condició de tirar a Ayuso, mentre UP comparteix el Govern central amb els social liberals.

Un dels principals arguments d’Anticapitalistas per a sostenir la seva posició és que no era possible “fer valer electoralment” una posició crítica amb Unidas Podemos i Más Madrid en aquestes eleccions, perquè aquesta és encara una posició minoritària. Això és un reconeixement de la feblesa de les forces de l’esquerra a l’esquerra de Podemos, la qual cosa òbviament els inclou. Però voler sortir d’aquesta feblesa, repetint el camí que ha portat a aquesta, no pot mai ser una bona idea.

Per què diem això? Perquè si cal explicar la feblesa de l’esquerra a l’esquerra de Podemos és, en primer lloc, perquè la major part d’aquesta esquerra, començant per Anticapitalistas, va posar totes les seves forces a construir Podemos, del qual van continuar sent part fins i tot quan ja havien passat diversos anys governant grans ciutats com Madrid, Barcelona o Saragossa. Si la sortida de Podemos ha deixat a Anticapitalistas com un corrent sense una gran força militant, la via per a buscar una recomposició difícilment pugui trobar-se a tornar a repetir els errors del passat. En aquest cas, reiterant el suport a la lògica “mal menorista”.

Evidentment moltes de les crítiques que Anticapitalistas fa a UP i a Más Madrid són correctes i les compartim, però com es pot considerar “coherent” amb aquestes crítiques votar a dos partits que li donaran el govern a Gabilondo, és a dir al mateix PSOE social-liberal que envia la policia a reprimir les manifestacions a Madrid? És hora de dir-ho clar: no es pot “enfrontar a la dreta” de la mà del PSOE. Perquè, potser el vot a Unidas Podemos i a Más Madrid significa una cosa diferent que apostar per un govern del PSOE a Madrid? Com escriu la nostra companya Lucía Nistal en una columna a Izquierda Diario, “el 4M a Madrid no votaré a aquells que ens reprimeixen… ni als qui es proposen continuar governant amb els que ens reprimeixen”.

Lamentablement, el malmenorisme és una malaltia que fa temps s’ha inoculat en l’esquerra que es reclama rupturista. En nom del realisme, la feblesa o el diàleg amb “la gent”, o una combinació de totes elles, la lògica del “mal menor” s’ha transformat en el vehicle pel qual una part de “l’extrema esquerra” que es reivindica anticapitalista i revolucionària s’ha tornat un apèndix del neo-reformisme i, transitivament, del social liberalisme.

Òbviament és important dialogar amb el sentiment de rebuig contra Ayuso i amb la por que es genera enfront del possible ingrés de l’extrema dreta al Govern de la Comunitat. Però cal ser seriosos: ni un possible govern PP-VOX en la Comunitat són l’encarnació del feixisme -sinó hauríem de dir que a Andalusia governa “el feixisme”, la qual cosa és una ximpleria que no resisteix al menor anàlisi-, ni Pablo Iglesias investint a Gabilondo representa l’esperit del “No Passaran”. Són dues variants, una populista de dreta-conservadora i una altra social-liberal amb més o menys rostre progressista, del mateix Règim del 78. Una variant del vell bipartidisme, ara amb “fusibles” de nous partits per dreta i per esquerra, per a conservar allò essencial d’aquest.

Ara, imaginem que UP cridés a defensar un programa mínimament independent dels partits capitalistes, contra els rics, en defensa de la classe treballadora, les dones i la joventut. En un cas així, encara que la seva perspectiva estratègica fos reformista, un vot crític podria tenir alguna utilitat. Però res més lluny de la realitat. Podemos i Izquierda Unida reneguen obertament de tota perspectiva independent del Règim. Com ja hem escrit abans, arribar al Govern sense enfrontar al règim capitalista mitjançant l’organització i la lluita de la classe treballadora -com a subjecte hegemònic en l’aliança amb el conjunt dels sectors oprimits-, sempre han estat la via més ràpida a caure víctimes d’una de les principals formes de supervivència del capitalisme: l’assimilació dels desafiaments que vénen “des de baix” amb la constitució de “governs progressistes” que acaben obrint el camí a la dreta o l’extrema dreta. En aquest sentit, el “ministerialisme” de Podemos i IU, integrant-se al Govern social liberal, no ha estat més que el final del camí. Cridar a votar-los el 4M significa cridar a confiar -una altra vegada- que Pablo Iglesias pot ser una “alternativa”, generant renovades il·lusions en qui ha estat el principal responsable d’haver ajudat a la “recomposició” del PSOE des de l’esquerra.

És possible que les companyes i companys d’Anticapitalistas comparteixin bona part d’aquesta crítica. Potser per això, tot i la seva posició de vot el 4M, sostenen que fa falta construir una “esquerra alternativa”. “Sabem que avui dia la nostra posició no és la majoritària. També que aquesta esquerra no té avui dia capacitat de fer valer aquesta posició electoralment. Des d’Anticapitalistas treballarem per obrir aquesta via per als pròxims anys”, diuen en el seu comunicat. El problema és que plantejat d’aquesta manera l’alternativa es pensa només des d’un angle electoral, per al qual a més “no hi ha forces”. Des del nostre punt de vista, la dimensió electoral ha d’estar subordinada a construir una alternativa política i programàtica que tingui el seu centre de gravetat en la lluita de classes. I és necessari començar a construir-la ara mateix, no en “els pròxims anys”.

En les pròxims dies i setmanes Anticapitalistas crida a “assemblees obertes” per a debatre “Davant la crisi social i política, com construïm una esquerra alternativa?”. Les mateixes, lamentablement, no són obertes a altres organitzacions i militants. Però si la disposició a debatre és sincera, llavors no hi ha temps que perdre per a generar els marcs per a un debat ampli entre els qui apostem per una recomposició d’una esquerra anticapitalista i revolucionària per a la lluita de classes. Res impedeix començar a formar des d’ara un pol anticapitalista per a aixecar un programa d’independència de classe davant la crisi que travessem. Avancem.




temes relacionats

Anticapitalisme   /    Front Anticapitalista   /    Govern de coalició PSOE-UP    /    Esquerra anticapitalista   /    Esquerra revolucionària   /    Unidas Podemos   /    Esquerra espanyola   /    Neo-reformisme   /    Política Estat espanyol   /    CRT   /    Anticapitalistas   /    PSOE

Comentaris

Comentar