Presentem dos capítols (el quart i el tretzè) del llibre Internacionalisme o russificació?, publicat en llengua ucraïnesa al 1968 per l’escriptor ucraïnès soviètic Iván Dzyuba (1931-2022), que va morir fa pocs dies. Aquest treball després va ser traduït al rus i va circular clandestinament a l’URSS en la dècada del 1960. Posteriorment va ser tret del país, traduït a l’anglès i publicat a Occident per aquests anys. Dzyuba era un dissident d’esquerra dins de l’URSS, i va ser perseguit i tirat dels seus treballs com a represàlia de la burocràcia governant per la publicació d’aquest llibre considerat “antisoviètic”. És una contribució ben fonamentada, en la qual –enfront de la “qüestió ucraïnesa” i el problema nacional en general– reivindicava la política de Lenin, d’autodeterminació de les nacions oprimides de l’antic Imperi Tsarista, vigent en els primers anys posteriors a la Revolució d’Octubre. Al llarg del llibre, l’autor també explica com, amb l’ascens al poder de Stalin i de la burocràcia, aquesta política va ser abandonada i es va recaure en el vell xovinisme gran rus, continuant i empitjorant l’opressió nacional sota una falsa bandera “socialista”. Nikita Jrushchof i els líders de la burocràcia que van seguir després de la mort de Stalin van continuar aquest rumb. Dzyuba, llavors, polemitza amb aquesta política.
Avui dia ja no existeix l’URSS i tant Rússia com Ucraïna són països capitalistes. També existeixen problemes d’opressió nacional diferents, com el de la “nova” situació (des de fa tres dècades) de la població rusòfona o que s’identifica ètnicament com a “russa” dins d’Ucraïna. A l’època tsarista i després a l’URSS, a partir de l’ascens de l’estalinisme al poder, aquesta representava una ètnia lligada a un poble dominant, quelcom que no és el cas a la Ucraïna actual. Vladímir Putin ha justificat recentment la seva invasió a Ucraïna caracteritzant-la com una “ficció inventada per la Rússia bolxevic”. D’aquesta manera, aquest representant de l’elit que es va beneficiar amb la restauració capitalista no fa més que estendre els arguments de l’antiga burocràcia estalinista, enterradora de la revolució i responsable de la liquidació fins i tot física de la vella guàrdia revolucionària bolxevic amb els Judicis de Moscou dels anys ’30 i el Gulag. De l’altre costat, la propaganda dels qui defensen la política de l’OTAN interessadament identifiquen a Putin amb el comunisme soviètic. Però en la mateixa Rússia soviètica, en els anys que van seguir a la revolució, va haver-hi una política alternativa per a solucionar de manera revolucionària aquest problema, aquesta mateixa política que Putin tant odia, la de Lenin. Aquest text de Dzyuba dels anys ’60 il·lumina tots aquests problemes.
***
El futur de les nacions; les nacions sota el comunisme
La nostra actitud pràctica cap a un determinat fenomen social depèn decisivament de la nostra visió del seu destí futur. Si informem un propietari d’una casa, de manera més o menys oficial, que en un futur immediat o pròxim la seva casa serà arrasada i el seu jardí convertit en un solar per a altres estructures, és poc probable que comenci a millorar la seva casa i a conrear el seu jardí; és encara menys probable que els seus amics i convidats rebin amb entusiasme aquesta notícia. El que probablement es desenvoluparia en tals condicions seria alguna cosa semblant a aquesta psicologia dels "habitants de cases de cap de setmana", no gaire diferent a la que Màxim Gorki va denunciar en el seu moment.
Una cosa similar està ocorrent entre nosaltres amb el tema de les nacionalitats. Entre la immensa majoria de la població preval la idea que la pròxima tasca dels comunistes, tal vegada fins i tot la més immediata, és la creació d’una societat sense nacions, una “amalgama de nacions”, i que, per tant, les llengües i cultures nacionals són una cosa moribunda, endarrerit, de segona categoria i fins i tot reaccionari; en tot cas, una cosa sospitosa i lamentable.
Quin és l’origen d’aquesta estranya visió i per què es fa passar per "marxista"? Per què està vinculada a la idea de comunisme? En qualsevol cas, no té res en comú amb el marxisme i el comunisme, és més aviat exactament el contrari.
Marx sempre va ridiculitzar aquest tipus de maquinacions polítiques i ignorància. Així, per exemple, relatant-li a Engels sobre el transcurs d’una sessió del Consell de la Internacional, Marx va escriure sarcàsticament:
"Els representants (no obrers) de la “Jove França” van sortir amb l’anunci que totes les nacionalitats i fins i tot les nacions eren “prejudicis antiquats” (...) En qualsevol cas, qui encimbella la qüestió "social" juntament amb les "supersticions" del vell món és un "reaccionari". Els anglesos van riure molt quan vaig començar el meu discurs dient que el nostre amic Lafargue i altres, que havien suprimit les nacionalitats, ens havien parlat "en francès" (...) També vaig plantejar que la negació de les nacionalitats semblava entendre’s, de manera incongruent, com la seva absorció pel model de la nació francesa [1]."
Marx es va burlar d’aquesta maquinació, cridant-la "stirnerisme proudhonitzat" i va assenyalar la seva essència imperialista. Però hi ha els qui avui prediquen punts de vista similars -l’absorció de moltes nacions per part de la "nació russa model"- i diuen que això és marxisme i comunisme". Quina amarga i absurda paradoxa! Algú dirà que avui ningú predica l’"absorció" de les nacions sinó el seu "acostament" i "amalgama". Sí, oficialment la premsa ho diu "acostament" i "amalgama" de nacions. Però si li preguntem al 99% de la població com interpreta aquest "acostament" es veurà que el consideren com aquesta mateixa "absorció". Fins i tot les xifres de l’últim cens són molt eloqüents sobre aquest tema. Al 1914, Lenin va escriure:
"A Rússia, fins i tot segons les estadístiques oficials, és a dir, palpablement exagerades, que es falsegen per adaptar-se als "plans del govern", els gran russos [2] no constitueixen més del 43% de tota la població del país. Els gran russos a Rússia constitueixen menys de la meitat de la població (...) Els "pobles súbdits" de Rússia constitueixen el 57% de la població, és a dir, la majoria, gairebé tres cinquenes parts, amb tota probabilitat encara més [3]."
Ara, en el quarantè novè any del poder soviètic, els gran russos, segons les dades oficials, representen bastant més de la meitat de la població, i si afegim als no russos russificats (en les xifres del cens figuren oficialment com a persones que consideren el rus la seva llengua materna), el seu número serà molt major. El nombre relatiu d’ucraïnesos i altres "nacionalitats" ha disminuït correlativament. A què es deu aquest brusc canvi de proporció? És el resultat de la coexistència normal de les nacions? Difícilment pot considerar-se un èxit de la construcció nacional comunista; si es tractés de qualsevol nació del món plenament formada, els seus comunistes pensarien sens dubte el contrari. Hauríem de buscar analogies en una època i una esfera de la història molt diferents i no comunistes. I difícilment es pugui relacionar això com un resultat de la "política leninista de les nacionalitats"; se sap que Lenin va descriure fenòmens similars com a "imperialisme de la Gran Rússia" i "xovinisme de gran potència russa". Ni un sol document del Partit Bolxevic de Lenin aprovava l’assimilació de les nacions, en particular l’assimilació de les nacions més petites per part d’una nació gran, i res es deia sobre l’amalgama de les nacions com a tasca immediata del moviment proletari. Però, quina és la font d’aquesta "opinió corrent " que vincula invariable i automàticament el concepte de moviment revolucionari proletari i la construcció d’una futura societat comunista amb el concepte de "amalgama de nacions" i "absència de nacions" (és a dir, en la pràctica, el concepte d’assimilació)? Òbviament, no és la teoria del comunisme científic.
Quan els documents del Partit Bolxevic parlen de l’ "amalgama dels treballadors de totes les nacions", es refereixen –i això queda molt clar– a la seva unió organitzativa en organitzacions úniques de classe amb el propòsit d’una lluita revolucionària comuna. Els interessos de la classe obrera exigeixen la fusió dels treballadors de totes les nacionalitats d’un Estat determinat en organitzacions proletàries úniques –polítiques, sindicals, cooperatives-educatives, etc.", garantint al mateix temps "la plena igualtat de totes les nacions i llengües" [4]. Quant a les nacions mateixes, el poder soviètic ha declarat inequívocament que la seva tasca és fomentar el seu desenvolupament integral, especialment el desenvolupament de les nacions que abans estaven oprimides i privades de drets. A l’informe conjunt sobre la qüestió de les nacionalitats en el X Congrés del Partit es va proposar: "El poder soviètic, el Partit Comunista, ha de convertir-se en el factor primordial del desenvolupament cultural nacional de les masses treballadores de les nacionalitats oprimides" [5].
La idea de l’assimilació de les nacions, la idea d’una futura societat sense nacions no és una idea del comunisme científic, sinó d’aquest tipus que Marx i Engels van dir "comunisme de caserna". Aquesta és també la idea dels revisionistes, socialdemòcrates de la Segona Internacional. Kautsky, en particular, va fer molt d’ús d’ella. Com a relíquia del kautskisme, es va filtrar en el moviment comunista a principis de segle, però va ser ràpidament superada, sent desmuntada per Lenin i altres comunistes.
Sovint se sent citar a Lenin com si no sols no condemnés sinó que, per contra, celebrés l’assimilació de les nacions. Però això és una distorsió brutal de l’esperit leninista. En primer lloc, Lenin no defensava l’assimilació, sinó la unió política dels proletaris de tots els països, i en aquest context rebutjava l’oposició a aquesta unió que es basava en la por a l’assimilació. En segon lloc, es referia a l’assimilació espontània, i no a una assimilació "programàtica", essencialment diferent de l’anterior i duta a terme a propòsit i sistemàticament per l’Estat; tal assimilació artificial li va semblar sempre criminal; tractin només d’imaginar una cosa així planificada en els documents del Partit de l’època de Lenin. En tercer i últim lloc, la no condemna de l’assimilació en el sentit i el context que estem discutint es troba només en les obres prerevolucionàries de Lenin; després de la Revolució, havent assumit la tasca pràctica de la construcció de la nació, Lenin va canviar substancialment el seu èmfasi i no va dir ni una paraula més sobre els beneficis de qualsevol mena d’assimilació, sinó que va conduir tota la força de la seva lluita contra la russificació, el xovinisme gran rus i la ideologia de Rússia com a gran potència; és a dir, de fet, contra l’assimilacionisme. I això és bastant comprensible: a la pràctica, els moviments nacionals i la construcció de les nacions han demostrat que el comunisme es beneficia del màxim desenvolupament de les nacions, i no de la seva disminució i assimilació; qualsevol tendència a l’assimilació en la política d’un partit governant en un Estat plurinacional amb un passat imperialista portaria indefectiblement tota una sèrie de profundes injustícies cap a les nacionalitats d’aquest Estat i el renaixement, sota noves formes, de les velles relacions imperialistes dins d’aquest Estat, i perjudicaria enormement la causa del comunisme i la llibertat a tot el món. A això es va oposar Lenin.
Per això, des del 1917, Lenin no va dir ni una sola paraula a favor de cap mena d’assimilació; per això no va dir ni una sola paraula sobre la conveniència de l’assimilació en terra soviètica; per això, molt al contrari, en els últims anys de la seva vida va dirigir tota la força de la seva lluita contra el xovinisme gran rus i la ideologia de la Gran Potència, l’essència de la qual és l’assimilacionisme.
No és casualitat que es contraposés a la posició internacionalista de Lenin la posició social-assimilacionista de Kautsky en un discurs davant el XVI Congrés del PCUS (B):
"Lenin mai va dir que les diferències nacionals havien de desaparèixer i que les llengües nacionals havien de fondre’s en una llengua comuna dins de les fronteres d’un sol Estat abans de la victòria del socialisme a escala mundial. Per contra, Lenin va dir quelcom que era tot el contrari, a saber, que "les diferències nacionals i estatals entre els pobles i països (...) continuaran existint durant molt, molt de temps, fins i tot després que s’hagi establert la dictadura del proletariat a escala mundial" (Vol. XVII, p. 178).
Com pot algú referir-se a Lenin i oblidar-se d’aquesta afirmació fonamental seva?
És cert que el Sr. Kautsky, ex marxista i ara renegat i reformista, afirma quelcom que és tot el contrari del que ens ensenya Lenin. Malgrat Lenin, afirma que la victòria de la revolució proletària a l’Estat federal austro-alemany a mitjans del segle passat hauria conduït a la formació d’una llengua alemanya única i comuna i a la germanització dels txecs, perquè "simplement la força d’una relació sense lligams, la força de la cultura moderna que els alemanys vehiculitzaven, sense cap germanització forçosa, hauria convertit en alemanys als petitburgesos, pagesos i proletaris txecs endarrerits que no tenien res a guanyar amb la seva decadent nacionalitat (vegeu el prefaci de l’edició alemanya de Revolución y contrarrevolución [6]).
No cal dir que tal "concepció" està en plena consonància amb el socialxovinisme de Kautsky... Però, pot aquesta xerrameca antimarxista d’un arrogant socialxovinista alemany tenir algun significat positiu per a nosaltres, els marxistes que volem continuar sent internacionalistes conseqüents? [7]."
Així és com Stalin criticava el xovinisme quan es tractava del xovinisme alemany.
No obstant això, com és ben sabut, Stalin podia parlar bé, però fer tot el contrari. En la seva època van començar i en la de Jrushchov es van desenvolupar pràctiques polítiques en la qüestió de les nacionalitats que es corresponien més a la concepció de Kautsky, encara que les dissimulessin sota la fraseologia "leninista". I ara nosaltres, oblidant per complet la "declaració fonamental" de Lenin que "les nacionalitats i les llengües nacionals continuaran existint durant molt, molt de temps, fins i tot després que s’hagi establert la dictadura del proletariat a escala mundial", ens proposem en canvi la tasca de l’amalgama de nacions. (Els fets no canvien si a vegades en lloc d’ "amalgama" s’utilitza alguna altra fórmula, com "un acostament encara major": a la pràctica, això significa sempre l’absorció d’altres nacions per la nació russa, i no a l’inrevés; que algú digui de quina manera s’acosta la nació russa a l’armènia o a l’estoniana, per exemple). En efecte, ja ens estem plantejant la tasca d’amalgamar nacions dins d’un sol país ara mateix, molt abans de la victòria del socialisme a escala mundial, i molt abans de la victòria del comunisme en aquest mateix país aïllat.
A més de totes les altres conseqüències negatives inevitables, això no pot deixar d’induir un profund ressentiment, desil·lusió i descontentament entre les nacions que, de fet, estan condemnades a una lenta desaparició, a la reducció a un denominador comú representat per l’altra nació "dirigent".
Hi ha una enorme diferència política i psicològica entre la unificació general de tots els pobles de la humanitat en la "humanitat universal", és a dir, entre una assimilació de les nacions sobre una base humana universal, i l’assimilació d’una nació per una altra, l’absorció per part d’una nació d’unes altres, l’assimilació de diverses nacions sobre la base d’una cultura nacional única.
La primera encara pot contemplar-se com una perspectiva fructífera i un factor positiu, com un progrés (encara que molts pensadors destacats, entre ells també marxistes, consideren que fins i tot això seria una gran reculada per a la humanitat; aquest pensament ben argumentat Potebnya [8] en el seu temps ho va expressar breument amb aquestes paraules: "Fins i tot si fos possible la unificació de la humanitat respecte a la llengua i a la nacionalitat en general seria la ruïna del pensament humà, com si substituíssim els nostres molts sentits per un només"). En conjunt, el postulat de la futura amalgama "inevitable" de les nacions és una noció molt problemàtica, científicament no provada, i els "marxistes" haurien de seguir l’exemple de Marx, que va deixar tals problemes al judici de les generacions futures, quan no hi havia experiència històrica en la qual basar-se per a resoldre’ls.
Quant al segon tipus d’assimilació (sobre la base d’una única cultura nacional o d’alguna altra forma que no sigui sobre la base de la cultura universal) és idèntic al colonialisme (ja que priva a altres pobles per endavant de la condició essencial d’igualtat –el dret a una contribució igual a la cultura universal– i els condemna a la dependència cultural amb totes les seves conseqüències per a la naturalesa psicològica dels individus que pertanyen a aquesta nació i per al seu estatus resultant en la societat).
L’"assimilació" del primer tipus no pot dir-se pròpiament assimilació, sinó unificació universal de la humanitat; aquí, almenys, cap nació serà perjudicada, perquè totes guanyen o perden per igual. L’assimilació del segon tipus és l’assimilació pròpiament dita; és inevitablement una greu injustícia històrica per a les nacions assimilades i deixa en elles petjades indelebles d’amargor. Però també a la nació que s’assimila no li porta un bé, sinó un mal: una decadència interna gradual de la seva cultura i la càrrega d’haver comès una injustícia, encara que sigui inconscientment. En cap moment s’ha convertit ni es convertirà en una base sòlida per a l’amistat de les nacions, ja que només pot dividir-les i produir desconfiança i hostilitat. Per això Màxim Gorki va escriure:
"Cada tribu és la font d’innombrables possibilitats per a l’enriquiment de la vida amb l’energia de l’esperit, i és indispensable, en nom d’un creixement més ràpid de la cultura mundial, que aquesta energia es desenvolupi normalment, flueixi en la vida -per a la nostra felicitat i alegria- en condicions de màxima llibertat. La democràcia només pot reconèixer un tipus d’assimilació com a legítima i natural: l’assimilació sobre la base de la cultura universal [9]."
En canvi, ara s’està implantant vigorosament la "teoria" antimarxista i antisocialista que pretén que a l’URSS, en lloc de molts pobles i nacions, s’està formant una única "nació soviètica" (?!), un únic "poble soviètic", no en el sentit de la suma total de tots els pobles i nacions soviètics, no com un concepte col·lectiu, sinó com una suposada síntesi mononacional o a-nacional que no existia, diguem, en els anys ‘20 o ‘30 i que s’està formant just ara. Aquesta "teoria" impregna la política, la propaganda, la premsa i l’educació. Quant a la cultura, tota la nostra premsa està plena de frases que descriuen com una suposada "cultura internacional" (!?) s’està desenvolupant entre nosaltres fins i tot ara. ("A la regió del Bàltic, com en tot el nostre país, s’està desenvolupant una cultura internacional comuna a totes les nacions soviètiques"; "Al nostre país s’està desenvolupant ràpidament una cultura internacional, comuna a totes les nacions soviètiques” [10]). Això, tanmateix, és un absurd, no sols des del punt de vista del marxisme, sinó també de la terminologia elemental: només pot dir-se internacional el que és característic de totes les nacions, o de tota la humanitat, o el que els pertany. Així i només així entenia Lenin aquest concepte quan parlava de la cultura internacional de la democràcia, de la cultura i interessos internacionals del proletariat, etc.
El significat que avui es dona entre nosaltres a aquest confús concepte, així com la "teoria" d’una única "nació soviètica" (no importa com es formuli) o "poble soviètic", no en el sentit d’una mancomunitat sinó d’una identitat, pretenen provar i justificar "teòricament" l’ampli procés de russificació. El foment i la “catàlisi” intencionada d’aquest desenvolupament causaran enormes, incalculables i irremeiables pèrdues a la cultura universal i a tota la vida espiritual del món comunista.
A això podem afegir el problema de la nostra pràctica generalitzada de qualificar negativament a les nacionalitats i a tot allò nacional. L’atribut "nacional" s’aplica obstinadament només a temes com les "supervivències" (que cal erradicar), les "barreres" (que cal trencar), la "unilateralitat" (que cal superar), etc., etc., mentre que, al mateix temps, el significat positiu del concepte "nacional" es minimitza, es passa per alt i s’evadeix en tots els sentits. Això sí que és "unilateralitat". Òbviament, això no afavoreix la comprensió del vast contingut històric, cultural i espiritual, de la vasta riquesa positiva del concepte "nacionalitat-nacional", comprensió que ha inspirat als grans promotors de la història i la cultura humanes, que ha inspirat als fundadors del comunisme científic i a tots els veritables marxistes i comunistes (per exemple, un dels més destacats filòsofs marxistes i comunistes, Antonio Gramsci, va escriure: "El concepte de ’nacional’ és el resultat d’una combinació ’original’, única -en un cert sentit-, que ha de ser compresa i concebuda en aquesta originalitat i singularitat si es vol dominar-la i orientar-la". També va qualificar d’ "errònies" les "concepcions no nacionals" i "una forma moderna d’un vell mecanicisme" [11].)
Des d’abans de la revolució, A. V. Lunacharsky va resumir l’actitud marxista cap al problema de les nacionalitats i va criticar als "cosmopolites conseqüents que pensen que el futur portarà una unificació completa de la raça humana, una sola llengua comuna i una sola cultura comuna". Va escriure que, des del punt de vista del marxisme, concedia "una enorme i vital importància cultural a les nacionalitats" i saludava:
"L’ ampli desenvolupament del procés de renaixement independent de les nacionalitats gairebé oblidades i, per dir-ho així, decapitades (...) La unitat només és llavors un principi de bellesa i d’alta organització quan el seu marc flexible abasta una varietat tan rica com sigui possible. La varietat nacional, diria jo, és un gran patrimoni de la humanitat, que, esperem, es conservarà per a donar-nos delícies encara desconegudes del ressorgiment vital (...) I específicament quant al moviment ucraïnès (...) haig de dir que cap renaixement nacional, subjectivament parlant, desperta en mi una simpatia tan ardent (...) Podem esperar els resultats més gratificants del desenvolupament cultural independent del poble ucraïnès [12], perquè no hi ha dubte que és una de les branques més dotades de l’arbre eslau [13]."
Quant al comunisme, i a la futura societat comunista, Lunacharsky va parlar amb tota claredat, i aquesta és sens dubte una de les veritats elementals i fonamentals del comunisme:
"S’equivoquen els que parlen d’un "tracte aplanador socialista" o del triomf d’un cosmopolitisme incolor en el cas de la victòria del proletariat. No, la nova societat donarà cabuda a l’infinit color i varietat de la naturalesa de cada poble en el seu corrent espontani. Destruirà la força mecanicista i mortífera de l’Estat, matarà els instints bestials i caníbals que impulsen la despersonalització forçada dels individus i de les nacions. I així com l’individu mai ha aconseguit una llibertat i una originalitat com la que aconseguirà en el futur socialista, les nacions mai han alçat la seva pròpia veu en el cor de la humanitat amb tanta força i independència com el faran llavors [14]."
Això és el que els veritables comunistes han de procurar. És en aquest esperit, en l’esperit d’una concepció comunista internacionalista del món, en l’esperit de la comprensió del valor únic de cada vida nacional i de les seves inesgotables possibilitats, i no en l’esperit d’un descuit desdenyós i irreflexiu d’aquests valors en nom de la "uniformitat" burocràtica i de la "cultura russa dirigent" en el qual ha d’educar-se a la joventut del nostre país. Això i només això pot garantir una autèntica amistat entre pobles iguals, pot garantir la preservació i l’augment dels immensos valors nacionals feliçment units en la nostra Unió, i garantir una varietat incomparable en la futura vida espiritual del món comunista.
Però qui faci l’intent d’escriure alguna semblança avui sota el seu propi nom serà ratllat per molts redactors de proferir només "vaguetats".
La tendència contrària només condueix a la grolleria i a l’embrutiment oberts o encoberts, conscients o inconscients, intencionats o no, en la qüestió de les nacionalitats. Fins i tot quan això no apareix en forma descarnada, sinó que es mostra com a indiferència als problemes nacionals, és essencialment el mateix. La indiferència (que és la moda actual en aquesta qüestió) és el principi de la grolleria, el seu potencial, la seva font. La indiferència, lluny de ser el contrari d’un nacionalisme obtús, és el seu anvers i el seu aliat potencial.
No crec que un pugui guanyar-se als nacionalistes amb l’argument de "Què és per a mi una nació? Què puc comprar amb ella?". La nació és un producte de milers d’anys de desenvolupament. Durant segles la lluita nacional va inspirar les més ardents passions. Milers de persones van perir en aquesta lluita. Va ser a vegades font de vida, a vegades causa de mort de grans revolucions. Es pot alliberar les masses d’aquesta gran ideologia mitjançant el "Què puc comprar amb ella[15]?
L’única alternativa al nacionalisme (tant al nacionalisme defensiu de les nacions petites com al nacionalisme agressiu de les nacions grans) és la inculcació d’un autèntic sentiment nacional internacionalista, de dedicació a la pròpia nació, d’amor i estima cap a totes les altres nacions, de desig que la pròpia nació contribueixi el més possible a la humanitat, fent tot el possible per ella. D’aquí ve que un autèntic internacionalista tingui un gran sentit de la responsabilitat per la seva pròpia nació, tingui el desig, en paraules de l’acadèmic O. Biletsky, d’obtenir per a ella una "patent de noblesa" davant la humanitat.
El més alt deure de l’home és pertànyer a la humanitat. Però només pot pertànyer a ella a través de la seva pròpia nació, del seu propi poble. En tota la història de la humanitat només es poden trobar excepcions ocasionals a aquesta regla general, confirmada tant pels grandiosos moviments de masses com per les biografies dels grans homes. Com diem, es poden trobar exemples ocasionals quan un home ha deixat la seva pròpia nació per a unir-se a una altra, beneficiant tant a ella com a la humanitat. Però això és així només quan la seva nació mare ja s’ha consolidat dins de la família universal, ha assegurat la seva existència nacional i no sofreix molt per la pèrdua d’uns pocs individus. Però si la seva nació es troba en una situació crítica, quan la seva pròpia existència nacional i el seu futur estan en joc, és vergonyós abandonar-la.
La qüestió nacional és simultàniament una qüestió social i una qüestió històrica universal
És un error oposar els problemes socials als problemes nacionals amb el pretext que els primers són més importants i immediats. Els problemes nacionals són sempre també problemes socials, problemes d’estratègia política de classe. Això sempre s’ha aplicat a la qüestió ucraïnesa. A més, existeix l’esfera de la política exterior, respecte a la qual el Cinquè Congrés de la Internacional Comunista va declarar: "La qüestió ucraïnesa és una de les qüestions nacionals més importants de l’Europa Central, i la seva solució està dictada pels interessos de la revolució proletària a Polònia, Romania i Txecoslovàquia, així com en tots els països veïns" [16]. Naturalment, la importància internacional de la qüestió ucraïnesa s’ha acrescut, no sols en relació amb la construcció socialista als països veïns d’Europa, sinó també en relació amb el moviment revolucionari i la construcció nacional a Àsia i Amèrica Llatina.
Però actualment hem de considerar també l’aspecte social intern de la qüestió nacional ucraïnesa.
Lenin i el Partit sempre van subratllar la importància que té per al proletariat i per a la construcció socialista resoldre el conflicte existent a Ucraïna entre la pagesia de parla ucraïnesa i el proletariat de parla russa, entre el llogaret ucraïnès i la ciutat russificada. Aquest és, en particular, el significat de la política d’ ucranització. El proletariat, la ciutat russificada, havien de convertir-se en els portadors actius de la cultura ucraïnesa i, sobre aquesta base, reforçar la seva aliança amb la pagesia i la seva direcció. Així, la nació ucraïnesa hauria d’haver-se convertit en una nació socialista de ple dret i no en una espècie d’embrió subdesenvolupat, una matèria primera etnogràfica que comporta complicacions imprevistes per al futur. La nació ucraïnesa hauria d’haver desplegat la seva força en la creació orgullosa d’un Estat socialista...
Desgraciadament, avui s’observa una bretxa, fins i tot més àmplia, entre el llogaret de parla ucraïnesa i la ciutat de parla russa. Només una total falta de responsabilitat política pot permetre’ns contemplar això amb calma i no advertir aquests complexos xocs socials que, lamentablement pel socialisme, produeix aquest conflicte lingüístic i nacional entre el llogaret i la ciutat a Ucraïna [17].
Estic segur que, en un futur pròxim, un economista i sociòleg marxista, en analitzar les raons de les nostres actuals dificultats en l’agricultura, trobarà entre elles les anormalitats mòrbides en les relacions entre el llogaret i la ciutat, el complex d’inferioritat sociocultural del llogaret, el múltiple menyspreu pel llogaret i per la gent del llogaret (no formalment, en la premsa oficial, sinó realment, en la vida real) complicat i intensificat a Ucraïna pel factor nacional, la dolorosa diferència nacional entre el llogaret ucranòfona i la ciutat russificada. Una anàlisi reflexiva i subtil probablement establirà que la sensació de fatalitat que plana sobre la nació, la falta de perspectives nacionals i de creixement nacional més enllà dels límits del llogaret, la pressió desnacionalitzadora "des de dalt", des de la ciutat, no són els menys importants entre els factors que contribueixen a aquesta caiguda de la vitalitat, aquesta desmoralització, indiferència davant la vida i alcoholisme que sovint es poden observar entre la població rural i que en si mateixos són un greu problema social.
Així mateix, el sociòleg futur observarà la influència desmoralitzadora del conflicte lingüístic-nacional entre la ciutat i el camp sobre la pròpia ciutat. Així, la ciutat desenvolupa, de manera notòria o desapercebuda, uns certs fenòmens i actituds lligats a la seva posició objectivament colonitzadora, assimiladora i "consumidora" entre la "matèria primera" etnogràfica indígena. Perd el sentit de parentiu amb el seu país i amb el poble circumdant.
La consciència de la seva responsabilitat i els seus deures cap a ells s’extingeix, i en el seu lloc es desenvolupa un sentiment de "llibertat" d’aquestes responsabilitats, d’ "alliberament" de tot rastre d’ascendència; en resum, de negació nacional. Com a resultat, la ciutat està llesta per a posar-se qualsevol disfressa "elegant": una semicultura xarona però que té pretensions de passar per bon gust, "l’abominació del buit". Es desenvolupen reflexos d’irresponsabilitat i indiferència i una grolleria oculta o evident (inclosos els famosos: "Eh, tu, koljosiano! [18]", "Què passa, ets un koljosiano?", "Perdona-ho, és del camp", "Aprèn primer a parlar com un ésser humà", etc., etc., com sabem molt bé).
Es pot parlar de desenvolupar actituds de col·lectivisme i fraternitat, de ser conscients que cadascun de nosaltres és una part de la humanitat? Tant de bo els nostres honorables humanistes reflexionin per fi sobre això: els nostres "membres de la humanitat" de la "intelligentsia de tota Rússia” a Ucraïna, als quals els agrada parlar del principi humà universal sent que, en realitat, ells mateixos contribueixen a crear una atmosfera en la qual la dignitat de la persona i tot la seva ser poden ser tan bastament calcigats, donant així lloc a innombrables drames humans. “Si algu diu: Jo estimo a Déu, i avorreix al seu germà, és mentider” [19]. Sempre que una nació es divideix en dues lingüísticament, amb l’estrat "inferior" parlant la seva llengua original, mentre que l’estrat "superior" parla una altra llengua adquirida, això sempre amenaça amb crear un gran problema i perill social. Quan Herzen va estar a Brussel·les, va assenyalar que el sector "educat" dels belgues parlava francès, mentre que el poble pla, al qual els primers menyspreaven, parlava flamenc. Herzen va veure en això una enorme injustícia i un perill per a la democràcia: "Aquesta divisió dels pobles en dos estrats –un banyat de llum i surant com l’oli sobre la profunditat del segon estrat, profund, fosc i embolicat en la boira– ha fet fracassar totes les revolucions". I amb una mirada molt incisiva Herzen va passar a la qüestió ucraïnesa, amb un advertiment contra l’aparentment reeixida expansió lingüística, la russificació. "En lloc de conquistar lingüísticament als russos del sud [20], comencem, senyors, amb la restitució de la seva terra, i llavors veurem quina llengua triaran per a parlar i aprendre" [21]. Vostè, lector, observi avui qui parla ucraïnès i qui parla rus a Ucraïna. Si vostè és una persona honesta, si pot veure i interpretar el que ha vist, si la veritat és més valuosa per a vostè que la seva ceguesa i els seus prejudicis, més que "el poderós rang i la miserable cobdícia", no pot deixar d’admetre que la divisió lingüística a Ucraïna coincideix amb les divisions socials i socioculturals. I no li sagnarà el cor i li farà mal l’ànima per "els humiliats i ofesos" [22]?
I les xifres citades anteriorment –sobre el retard real i la posició desavantatjosa de la nació ucraïnesa en una sèrie d’esferes decisives de l’activitat social– no assenyalen greus problemes socials que requereixen una recerca especial?
Finalment, els problemes nacionals influeixen en els problemes de la democràcia socialista i interactuen amb ells. Els drets i la llibertat de l’individu estan estretament relacionats amb els drets i la llibertat nacionals, igual que la dignitat i l’autoconsciència de l’individu estan relacionades amb la dignitat i l’autoconsciència nacionals, ja que els drets, la llibertat, la dignitat i l’autoconsciència són conceptes indivisibles. Els problemes nacionals estan directament relacionats amb els problemes de l’autogovern i sobirania del poble. El desenvolupament nacional i la diversitat nacional són el mateix que l’espontaneïtat i la varietat de la vida, el seu etern desplegament i enriquiment, mentre que, per contra, aplanar, amalgamar i engolir les nacions des de l’Estat –més encara, si això succeeix segons un designi despòtic– és un triomf d’una uniformitat burocràtica obtusa, de la regimentació i de la mort. Només per aquesta raó, els processos de desnacionalització i de russificació són un immens llast per a la causa de la democràcia socialista i tenen un significat objectivament reaccionari.
A més, tals processos empobreixen enormement a la societat comunista i provoquen pèrdues irreparables. Nosaltres diem que la qüestió nacional està subordinada a la lluita de classes, que forma part de la qüestió general de la lluita pel comunisme. El comunisme condueix a la màxima riquesa material i espiritual de la humanitat, al desenvolupament de totes les seves forces i potencialitats, a la preservació i a la promoció de tots els seus assoliments. Per tant, hem de valorar les increïbles riqueses que ens ha deixat la multiplicitat nacional de la humanitat i la diversitat de la seva activitat nacional, que constitueixen el gran miracle de la universalitat humana. Hem de valorar-ho i desenvolupar-ho. La política contrària -una política de saqueig, de degradació, d’ "escombrar" amb aquestes riqueses, una política d’estandardització burocràtica i de "reducció a un denominador comú", és un crim de les comunisme, i les generacions futures no ens perdonaran una herència tan ruïnosa.
Traducció: Guillermo Iturbide
NOTAS AL PEU
[1] Marx y Engels, Correspondencia, pp. 216-17.
[2] Nota del traductor: Gran Rússia era el nom de l’actual Rússia dins de l’Imperi Tsarista. Per cas, Ucraïna era coneguda també com a “Petita Rússia”, Malorossiya en llengua russa.
[3] Lenin, V., Obres Completes, XX, pp. 218-19.
[4] Резолюция КПСС, I, p. 315.
[5] X съезд РКП(б) p. 199.
[6] Pròleg de K. Kautsky a K. Marx, Revolution und Kontre-Revolution in Deutschland, Stuttgart, 1896, p. xxii.
[7] XVI съезд ВКП(б). Стенографический отчёт, Moscou-Leningrad, 1930, p. 54. Totes les cursives (incloses les de les cites de Lenin i Kautsky) son de Stalin. La cita de Lenin procedeix de la primera edició, VI Lenin, Собрание сочинение, Moscú-Leningrad, 1925
[8] Aleksandr Potebnya (1835-1891): lingüista, filòsof y paneslavista ucranià.
[9] V.Desnitsky (ed.), М. Горький, материалы и исследования, I, Leningrad, 1934, pp. 70-71.
[10] Pravda, 18/4/1965, p. 3, y Literaturnaya gazeta, 7/1/1965, p. 3.
[11] A. Gramsci, Note sul Machiavelli, sulla politica e sullo Stato moderno, Turín, 1949, pp. 114-15.
[12] Nota bene: ¡no está hablando de una X cultura "internacional" ucraniana-rusa-tártara-etc, tampoco de un "mayor acercamiento", sino de un "desarrollo cultural independiente"!
[13] A. V. Lunacharsky, “О национализме вообще и украинском движений в частности”, Украинская жизнь N° 10, 1912, pp. 10-11, 15, 19.
[14] A. V. Lunacharsky, Статьи о литературе, Moscú, 1957, p. 429.
[15] El marxista Otto Braun, citat per Lunacharsky en el citat article "О национализме…”.
[16] Ye. Girchak [Hirchak], Два фронта в борьбе с национализмом, 2° ed., Moscú-Leningrado, 1931, pp. 213-14.
[17] Després està l’aspecte de la vida quotidiana i la seva cultura, que també té la seva importància: hi ha algú que no sàpiga quanta humiliació i burla del públic petitburgès ha de suportar, diguem, una dona del camp que ha vingut a la ciutat per qüestions econòmiques? Una persona del camp, un ucraïnès del camp, qualsevol ucraïnès que tingui consciència de ser ucraïnès se sent a les ciutats d’Ucraïna com en un país estranger, “a la nostra terra, però que així i tot no és nostra", per a usar les paraules de Shevchenk (su Повне зібрання творів у шести томах, II, Kíev, 1963, p. 9).
[18] Nota del traductor: un pagès d’una granja col·lectiva.
[19] La Bíblia, 1 Juan 4:20.
[20] Los ucranianos.
[21] Herzen, “По поводу письма из Волыни”, Колокол, N° 116, 15 de desembre del 1861, p. 966.
[22] Nota del traductor: títol d’una novel·la de Fiódor Dostoievski.
