Ni tan sols es pot dir que Yolanda Díaz, i la seva formació Sumar, estiguin reeditant el rol de crossa d’esquerra del govern com fes en la passada legislatura Unidas Podemos, que es va empassar “gripaus” fins empatxar-se i quedar mal parats en la nova coalició de Díaz. No, “ni tan sols” això, perquè el que estan fent Yolanda Díaz i els seus és posar-se directament al capdavant de la negació del dret a decidir del poble català.

Per a la vicepresidenta del govern i ministra de Treball, la integració en el Règim espanyol de la seva formació no suposa cap mena de contradicció ni problema, com en alguns capítols podria haver semblat a Unidas Podemos, quan s’empantanava en alguns temes. Per això, en el tema de debat central d’aquestes setmanes prèvies a la investidura, ella i la seva formació estan sent la punta de llança del govern “progressista” per sol·licitar la renúncia del dret a decidir del poble català.

Los conflictos políticos deben solucionarse con diálogo.

Ese es el objetivo de la amnistía: un acuerdo amplio donde debe estar la sociedad civil, las fuerzas políticas y organizaciones sindicales y empresariales, que culminaría con una Ley que nos permita avanzar. pic.twitter.com/F5aHsyjLcd

— Yolanda Díaz (@Yolanda_Diaz_) September 17, 2023

Primer amb una vergonyosa proposta d’amnistia que hauria d’incloure també a les Forces de Seguretat de l’Estat, aquelles que van reprimir amb duresa l’1 d’Octubre i que durant tots aquests anys han estat braç executor de la repressió a milers d’activistes i lluitadores.

I a més, la supedita a una fórmula enrevessada, sense dates, ni tan sols amb garantia d’efectivitat. Per a Yolanda Díaz, l’amnistia ha d’arribar després d’un “ampli on ha d’estar la societat civil, les forces polítiques i organitzacions sindicals i empresarials, que culminaria amb una Llei que ens permeti avançar.” No deixa clar feia on es produeix aquest avanç, però sens dubte al càstig dels repressors i a amnistiar als represaliats, no.

No es queda aquí la mediació de “policia bo” que estan realitzant Sumar, sinó que van més enllà, i ja apunten directament contra la segona de les peticions centrals de Junts per a donar el seu suport: el referèndum.

Si bé és cert que des del govern “progressista” es podria trobar algun tipus d’amnistia retallada i descafeïnada, que res té a veure amb l’anhel d’amnistia del poble català, la qüestió del referèndum si que és una línia vermella que no permet dreceres ni mitjanes negres. I aquí, com no podia ser d’una altra manera, ni PSOE ni Sumar la creuaran.

Era una cosa que no podia agafar per sorpresa a ningú, de fet ja per a en el programa electoral del 23J, Sumar renunciava ja a la celebració d’un referèndum pactat. És a dir, es renunciava fins i tot a alguna cosa que era impossible que passés.

Però ara, passada la jornada electoral del 23J i abans de la fallida investidura de Feijóo, Yolanda Díaz ha demanat a Puigdemont que abandoni la via de la unilateralitat i que guardi “la carta d’un altre Procés”. Què és això en la pràctica? La negació rotunda del dret a decidir del poble català la seva relació amb l’Estat (i per extensió a qualsevol de les nacionalitats de l’Estat a seguir aquest camí).

La vicepresidenta parla de diàleg però no permet urnes ni les permetrà. I no sols per demanar que s’abandoni la unilateralitat, sinó perquè qualsevol camí constitucional feia aquest referèndum és, literalment, una quimera.

El procediment previst seria, per resumir-lo succintament, que aquesta petició de referèndum sigui aprovada per ⅔ parts del Congrés i del Senat; que es procedeixi immediatament a la dissolució de les Cambres i es convoquin eleccions; la celebració de les eleccions i la constitució de les Cambres; ratificació de la decisió i l’elaboració d’un nou text constitucional que hagi de ser aprovat per ⅔ parts de les Cambres; finalment, ser sotmesa a ratificació popular mitjançant referèndum.

És a dir, una autèntica pel·lícula de ciència-ficció. Però si la proposta de Yolanda Díaz és la negació del dret a decidir del poble català, no ho és menys la proposta de Puigdemont, encara que per una altra via.

L’ex president manté com a recepta els mateixos ingredients que en 2017. No es va proclamar ja en 2017 la DUI i va durar segons? Per què seria diferent ara? Evidentment no hi ha raó per pensar un resultat diferent, més aviat raons per a pensar que el resultat seria el mateix, o inclusivament més devastador.

Durant aquell període previ a 2017 i els mesos posteriors al referèndum, un gran moviment social es va despertar a Catalunya, prenent els carrers i estant al capdavant de la demanda pel dret a decidir. Però Junts, al costat d’ERC com a direccions polítiques del procés, va optar per una via morta, de “jugades mestres”, salvavides europeus o benevolències impossibles del Règim del 78. Res d’això va arribar, com era d’esperar. El que va arribar va ser la retirada total dels líders del procés i l’abandó de la lluita pel dret a decidir, que avui s’expressa amb un reflux del moviment pel dret a decidir als carrers.

Com es pot evitar llavors caure novament en una espiral circular que torni a reproduir el succeït en 2017? Trencar els límits que van posar a les mobilitzacions i a l’organització aquell 2017. Cal posar novament en peus un gran moviment social, independentment dels partits “processistes” (avui autonomistes novament, més enllà dels seus discursos).

Un gran moviment que lluiti per l’amnistia total de les represaliades polítiques, pel dret a decidir del poble català i de la resta de nacionalitats de l’Estat que així ho expressin. Un moviment que imposi el càstig als repressors i infiltrats en moviments socials. Que posi sobre la taula grans qüestions socials, com el dret a l’accés a l’habitatge o l’eliminació de les lleis racistes de l’Estat espanyol, entre altres. En definitiva, un gran procés de mobilització que obri processos constituents perquè puguem decidir absolutament tot i que interpel·li a tots els col·lectius que avui sofreixen les lleis d’aquest Règim podrit.

A Catalunya, com en la resta de l’Estat, és hora de no regalar la iniciativa als vells venedors de fum, ni als de Waterloo ni als de Moncloa, ni molt menys regalar-li el carrer a la dreta perquè desplegui la seva ofensiva reaccionària en clau anticatalana. És urgent posar en peus un gran moviment en tot l’Estat que torni a posar en escac al Règim del 78.