L’habitatge, la precarietat, el canvi climàtic, la salut mental o la formació són avui part de les preocupacions de la joventut. Però quan busquem respostes ens trobem amb discursos individualistes que ens responsabilitzen absolutament de la nostra situació, tot amagant les causes estructurals i polítiques.
A més, se’ns planteja un horitzó distòpic on hem d’acceptar aquest sistema d’explotació i opressió capitalista perquè, tot i que ens donarà més misèria, guerres i catàstrofes, sembla no haver-hi un altre sistema possible. Nosaltres volem trencar amb aquesta idea per pensar els problemes des d’una perspectiva col·lectiva i de classe com a punt de partida per organitzar una resposta política anticapitalista, socialista i revolucionària.
No són qüestions individuals, sinó desigualtats de classe
Quan parlem d’habitatge ens referim a desnonaments, lloguers pels núvols i impossibilitat d’independitzar-nos. Si 8 de cada 10 joves a Catalunya menors de 30 anys encara resideixen a la llar familiar no es tracta d’un problema individual. Si la nostra vida laboral està marcada per l’atur, la temporalitat, la parcialitat i els baixos salaris no és perquè no ens esforcem prou.
Precisament, el discurs meritocràtic de l’educació que busca responsabilitzar-nos del nostre fracàs oculta les matrícules superiors a 1.000€ a la universitat, la degradació de l’ensenyament públic i les pràctiques no remunerades que ens preparen per ser mà d’obra al servei de les necessitats del mercat. En definitiva, tot un model d’ensenyament a la mida dels interessos dels capitalistes: des de la regimentació d’horaris i la obediència, fins a les universitats dirigides per la casta universitària de la mà de les grans empreses. La responsabilització individual arriba fins el punt de centrar les respostes envers el canvi climàtic a l’actuació de cadascú mentre que 10 empreses – entre les quals es troben Repsol, Naturgy, Iberdrola o Endesa – són culpables del 57% de les emissions fixes d’efecte hivernacle a l’Estat espanyol.
En aquest context, creixen l’apatia, la depressió i l’ansietat entre la joventut. I clar, per descomptat que carreguem amb factors com la pròpia fisiologia, la història personal i familiar o les estructures neuronals, però negar la situació estructural quan la salut mental és un problema que afecta milions de persones és una eina per despolititzar el malestar.
Polititzem el malestar
Amancio Ortega, Jeff Bezos o Elon Musk no són “homes fets a sí mateixos”, sinó grans capitalistes, igual que l’Ana Botín. Ara bé, senyalar el capitalisme en abstracte com font d’explotació i opressió queda curt per identificar els responsables polítics que mantenen aquest statu quo.
Ja sigui espanyolista (PP, Vox i Cs) o neoconvergent (Junts per Catalunya), no hi ha dubte que la dreta és una ferma defensora de l’establishment. Tanmateix, aquells que millor serveixen per naturalitzar el capitalisme són precisament els partits i organitzacions d’esquerres, el propòsits dels quals es reformar el capitalisme. El seu propòsit és gestionar-lo de manera “progressista”, fins el punt de formar part del govern de l’Estat burgès si és necessari. Unidas Podemos ho fa de la mà de PSOE – partit dels GAL, l’OTAN i les elèctriques – aplicant, en essència, les mateixes polítiques que la dreta.
El govern “progressista” no només ha assumit el deute de 35.000 milions d’euros de la Sareb – fruit del rescat a la banca realitzat pel PP després del 2008 – sinó que manté l’entitat sota control privat, tot i que posseeix gairebé 6.000 pisos buits arreu de Catalunya. Així, serveix per mantenir el negoci de l’habitatge de bancs, fons voltors i especuladors. En matèria de precarietat no es queda enrere, ja que les reformes laborals del PP queden legitimades amb la reforma de Yolanda Díaz amb l’ajuda de les burocràcies sindicals i el vistiplau de la patronal. El model elitista d’ensenyament es manté amb la LOSU de Subirats, ministre d’Universitats d’Unidas Podemos, acompanyada de la Llei de Convivència Universitària (LCU) ja aprovada per Castells com a nova normativa repressiva cap el moviment estudiantil. Alhora, el seu relat en defensa del planeta resulta ridícul quan regalen milers de milions a les energètiques que, a més, estan tenint beneficis rècord.
ERC se situa a la mateixa línia. Lleis cosmètiques sobre habitatge i Mossos d’Esquadra a cada desnonament; precarietat i externalitzacions arreu dels serveis públics; matrícules universitàries entre les més cares de l’Estat, infrafinançament d’Educació i Salut mentre es manté el negoci del consorcis sanitaris i l’escoles concertades de l’Església. L’aprovació dels últims pressupostos amb PSC i Comuns són una mostra més del model compartit on l’ampliació de l’Aeroport torna a deixar clar que l’ecologisme és postureig també a Catalunya.
Prou d’engrunes: ataquem els interessos dels capitalistes
Si bé podem criticar el capitalisme, Podemos, IU, ERC o el PCE no trenquen amb el relat de la distòpia perquè el seu horitzó és gestionar la misèria de l’estat burgès, negant qualsevol alternativa. D’altra banda, organitzacions que es reivindiquen anticapitalistes com la CUP es neguen a posar les seves forces en disposició d’alertar d’aquesta trampa i contribueixen a la conciliació de classes a través d’encoratjar la confiança en partits capitalistes com ERC.
El consell dels reformistes sempre és conformar-nos amb les seves engrunes perquè “si no vindrà la dreta”. Però nosaltres ens neguem a acceptar la derrota com a marc de joc. Perquè sabem que aquest “mal menor” representa precarietat, repressió i imperialisme. I així ho demostren la massacre de Melilla, el rearmament per defensar l’IBEX arreu del món, les sancions a Rússia i l’enviament d’armes a Ucraïna o les darreres notícies d’infiltracions policials a moviments socials combatius.
Davant la precarietat, defensem l’actualització automàtica dels salaris d’acord amb l’IPC i un sou mínim de 1.500€. Les hores que es treballen a la setmana a l’Estat Espanyol són més de 637 milions i, si aquestes es repartissin entre la població activa, es podria reduir la jornada laboral a 4 dies/30 hores setmanals. Apostem pel repartiment de les hores de treball i la reducció de la jornada laboral sense rebaixa de salaris perquè estem cansades de “viure per treballar”, volem treballar totes i treballar menys.
Expropiem sense indemnització els pisos buits en mans de la banca, fons voltors i grans tenidors, contra els desnonaments i la problemàtica de l’habitatge. No es tracta d’una falta d’espai, sinó de qui el controla: a Catalunya hi ha prop de 30.000 habitatges buits dels quals gairebé el 80% esta en mans del BBVA, la Sareb, Blackstone, CaixaBank i Bankia.
Organitzem-nos per una universitat pública, 100% gratuïta i lliure d’empreses que estigui gestionada per estudiants, docents i personal no docent. Perquè volem posar el nostre coneixement al servei de donar resposta a les necessitats de la classe treballadora i els sectors populars.
Nacionalitzem els sectors els privats i concertats del serveis essencials com educació i sanitat per crear una xarxa pública única gestionada per treballadors i comitès usuaris. En el mateix sentit, defensem la nacionalització sota control obrer de sectors estratègics de l’economia com transport, telecomunicacions, energia i alimentació per assegurar una reconversió de la producció compatible amb la vida al planeta.
La burgesia ja té les seves organitzacions, ara ens toca a nosaltres
Tot i que aquestes mesures són viables, són impossibles sota la lògica reformista de no xocar amb els interessos dels capitalistes. Consideren que les grans empreses i els Estats són invencibles i, en conseqüència, accepten actuar i governar sota les seves normes.
Però si bé la burgesia és forta, la classe obrera també ho és. No només continua existint i pot parar-ho tot com ha demostrat amb les vagues d’enguany a França, sinó que mou el món com va quedar clar durant la pandèmia quan es seguia treballant, jugant-se la vida amb risc de contagi. Pensem en les potencialitats d’aquesta energia per construir una societat nova en la qual els mitjans de producció estiguessin sota control dels treballadors com passa a la fàbrica recuperada Madygraf (Argentina) on s’està intentat dur a terme una reconversió en clau ecològica.
Sabem que la burgesia té les seves organitzacions i la classe treballadora necessitem les nostres. Per això, des de Contracorrent creiem que la joventut ens hem de posar al capdavant de construir, juntament amb els treballadors i treballadores, una esquerra anticapitalista, socialista i revolucionària amb independència dels partits capitalistes. Una organització que posi al centre de la seva estratègia la lluita de classes per enfrontar cada atac de la patronal i l’Estat, ja siguin per part de la dreta, del govern “progressista” o la Generalitat.
En un context on avancen les crisis i la escalada bel·licista, tot apunta a nous escenaris d’esclat de ràbia per part de la classe treballadora i els sectors populars. Per tal que aquestes energies no siguin desviades i derrotades – com preparen les vies de conciliació de classes – cal començar a aixecar organitzacions revolucionàries que lluitin per convertir les revoltes en revolucions triomfants. Les vagues del Regne Unit, França, Alemanya o l’Estat Espanyol mostren la força dels treballadores i treballadores que s’aixequen contra la pèrdua de salaris i la precarietat laboral. Per tant, una tasca fonamental avui és vincular les lluites contra l’empobriment de la nostra classe amb el combat contra el nostre propi imperialisme a l’hora que denunciem la invasió reaccionària de Putin.
Estem en contra de la distòpia inevitable i l’individualisme intrínsec a l’ésser humà. Aquesta és la lògica del capitalisme que únicament respon a la recerca de més benefici, la qual porta a les crisis, la destrucció del planeta i les guerres entre potències per repartir-se el món. Contràriament, la classe treballadora com a productora posseeix la força de construir una societat nova amb altres relacions socials lliures d’explotació i opressió.
Pensem què passaria si s’estengués a tot un sistema la solidaritat dels treballadors de les elèctriques a França que van proporcionar energia gratuïta durant la vaga a escoles, hospitals i forners ofegats per l’augment del preu de la llum; com es podrien socialitzar les tasques de reproducció social per contribuir a acabar amb l’opressió de gènere; com es podrien establir relacions entre els pobles del món basades en la cooperació i la solidaritat i no en l’espoli i la competència. Per això, els companys i les companyes de Contracorrent lluitem per una societat socialista amb governs de treballadors i treballadores que acabin amb la propietat privada dels mitjans de producció i l’economia es planifiqui democràticament i des de baix.
