OPINIÓ

Resignificar la bandera d’Espanya? L’esquerra? De debò?

L'última novetat en guerres culturals de l'esquerra reformista és la resignificació de la bandera espanyola. Aquesta “disputa per l'hegemonia” dels símbols reaccionaris no és nova. Significants buits, revivals patriòtics i “res més que parlamentarisme”. Obrim debat.

dimarts 26 de maig| edició del dia

Bandera d’Espanya en les manifestacions de l’extrema dreta, com a embolcall d’impunitat davant la creixent repressió en els barris populars. Bandera d’Espanya als balcons en 2017 per a negar el dret d’autodeterminació. Bandera d’Espanya avalada en la Transició amb el pack de la monarquia com a part del consens amb els franquistes reciclats. Bandera d’Espanya quan l’exèrcit espanyol la porta al seu últim mal pas imperialista. I ara, bandera d’Espanya “de tots”?

La dreta presa el carrer els qui la hi estan regalant?

D’un temps ençà es vénen escoltant veus que volen “resignificar la bandera”, demostrant que el nacionalisme espanyol no té perquè ser únicament patrimoni d’una extrema dreta “que tracta de aproapiarse d’un símbol que és de tots”. La pàtria i el patriotisme ja no es repeteixen solament en boca de la dreta o el PSOE, sinó que salten als discursos de Pablo Iglesias, Alberto Garzón o Íñigo Errejón. Però, el xovinisme ara és d’esquerres?

Més enllà dels usos obertament reaccionaris de la bandera espanyola com a símbol anteriorment esmentats, entrem a pensar quina classe té interès a reconèixer com a seu l’emblema d’un estat imperialista i presó de pobles. Recorden allò que“l’Estat és el consell d’administració de les grans empreses”? ”L’òrgan de violència de la classe dominant”? O aquella consigna internacionalista que deia: ni guerra entre pobles ni pau entre classes?

Pablo Iglesias i la nostàlgia dels grans “metges de capçalera” del capital del segle XX

Perquè a pesar que l’Estat pertany als capitalistes (encara que el gestioni “el govern més progressista de la història”) i els símbols d’un estat-nació són part de l’armadura ideològica de la burgesia, hi ha una part de l’esquerra que tracta d’evitar que aquesta bandera la facin seva els cayetanos del barri de Salamanca i els seus acòlits de braç enlaire. A la baralla ideològica per si apropiar-se de la bandera o no transcendeix el programa que pot incloure una postura així: “res més que parlamentarisme”.

No és la primera vegada que sectors clau de l’esquerra tracten de sumar-se als qui despleguen la bandera espanyola, per molt tacada de sang obrera que estigués. La “nova normalitat” que el PCE signaria en els Pactes de la Moncloa incloïa acceptar la bandera i la monarquia heretades del franquisme com a emblema del nou consens que tancava la Transició per dalt inaugurant una democràcia per als rics del règim i els seus descendents. Tal com apunta el columnista Juan Carlos Escuder en el seu article El robatori de la bandera: “Des de Carrillo a Pedro Sánchez, que en el seu moment va protagonitzar una perfomance molt yanki amb la rojigualda a la seva esquena, tots els intents de rehabilitar el drap han estat infructuosos

Deixant de costat tot internacionalisme en el camí a la gestió amable del Règim del 78 de la mà del PSOE, hi ha una esquerra que es prepara per a la “guerra cultural” presumint de patriotes més autèntics que la dreta que té els diners en paradisos fiscals. Mentrestant, el pla del govern en el qual participen no és diferent al del 2008: ajustos, rescats i apuntalar els interessos de les grans empreses. I per a la classe treballadora, acomiadaments, atur, més precarietat i més condicions de misèria.

“Resignificar la bandera” s’erigeix com la nova batalla del reformisme que va transformar la “nova política” en una successió de “significants buits” i “disputes culturals”. que ara és part d’un govern que compleix de bon grat amb la tasca material i gens buida de descarregar els costos d’aquesta crisi sobre la majoria treballadora, rescatant a les grans empreses de la Marca Espanya. “Resignifiquemos”, doncs, els seus beneficis i fortunes, perquè aquesta vegada sigui la patriòtica patronal qui pagui la crisi.

Avancem a fer passos cap a un partit unificat de l’esquerra revolucionària, la classe treballadora, les dones i el jovent




temes relacionats

Unidas Podemos   /    Estat espanyol   /    Internacionalisme   /    PCE   /    Podemos

Comentaris

Comentar