La reforma laboral negociada amb les burocràcies sindicals de CCOO i UGT i la patronal (CEOE i CEPYME) el desembre passat, que en cap cas va suposar la derogació total de la dura reforma laboral de Rajoy -ni tan sols en els seus aspectes més lesius-, tira a caminar des d’aquest dimecres 30 de març amb totes les seves dimensions i conseqüències. Ho fa sense modificar en absolut les condicions establertes per a qüestions tan fonamentals com les enormes facilitats per als acomiadaments a la carta (des de raons econòmiques sense necessitat de pèrdues, fins a productives i tecnològiques o merament organitzatives), o la forta reducció de les indemnitzacions per acomiadament improcedent (de 45 dies a 33), ni els despengis unilaterals dels convenis s’han corregit amb la reforma del Govern progressista. Tota una bateria legislativa dissenyada pel Govern de Rajoy, al costat de la UE, que feia un volt de rosca a la retallada de drets laborals de Zapatero, per a dur a terme amb totes les garanties possibles la política de forta devaluació salarial i precarització necessària després de la crisi de 2008, perquè la crisi financera per la bombolla immobiliària la paguessin les classes populars i la classe treballadora.
Amb la nova reforma únicament s’ha revertit la possibilitat de mantenir la ultraactivitat dels convenis, encara que l’empresari sempre pot despenjar-se unilateralment acollint-se a circumstàncies econòmiques, productives, tecnològiques o organitzatives. A més, la reforma preserva per a les subcontractes el pagament del salari del conveni, però no la resta de condicions laborals (jornada, categories professionals, etc.). El mateix succeeix amb la primacia del conveni del sector enfront del conveni d’empresa, igualment limitada per la possibilitat dels despengis i en aquest cas no s’aplica cap conveni sinó directament l’Estatut dels Treballadors, amb drets mínims per a totes les condicions laborals.
La nova reforma ni tan sols garanteix el final de la precarietat
Després del període de tres mesos transcorreguts des de la signatura de l’acord que va ser establert com a període de transició perquè s’adaptessin les empreses a les noves modalitats contractuals que s’han recollit en la nova reforma laboral, s’haurà d’implementar a partir d’ara tota la casuística de les noves modalitats de contractació establertes.
Malgrat les promeses de finalitzar amb l’abús de la temporalitat i la precarització laboral, la reforma s’ha limitat a suprimir diversos tipus de contractes temporals (contracte per obra i servei i els d’interinitat) i només dificultar lleugerament les possibilitats de l’empresari per a perpetuar la precarietat. Però sense suprimir d’arrel la possibilitat de la contractació temporal i, en conseqüència, els nivells de precarització que han arribat a superar el 90% de tota la nova contractació en aquests últims anys.
Encara segueixen en mans del patró altres vies de flexibilitat laboral per a ajustar la contractació a les seves necessitats de temporalitat, quan no simplement de sotmetiment i disciplinament dels treballadors davant l’amenaça de l’acomiadament i, per tant, la nul·la protecció dels seus drets laborals.
Amb la nova reforma l’empresari continuarà comptant amb suficient modalitat de contractes temporals a la carta, encara que amb menor possibilitat d’ampliar-los en el temps. Simplement li bastarà amb acomiadar i tornar a contractar un altre treballador, o el mateix sempre que hi hagi un tall contractual prou ampli. Així, es podrà servir de la modalitat dels contractes per circumstàncies de la producció -que poden allargar-se durant 18 mesos en un període de 24- per a moments imprevistos d’increment de la producció, que li serviran perfectament per a continuar disposant dels treballadors temporals que pugui necessitar. O fins i tot se li permet la contractació durant 90 dies l’any, casualment els tres mesos que solen contractar empreses comercials com El Corte Inglés o l’Hostaleria, per a moments de demanda extraordinària. Òbviament, sense fixar limitacions a la seva continuïtat al llarg dels anys per al mateix treballador. D’aquesta manera, es continuen reproduint condicions laborals d’absoluta precarietat, amb indemnitzacions de misèria en cas d’acomiadament (dotze dies de salari brut per any, un dia per mes).
A això caldria afegir la precarització que suposa el contracte fix discontinu, que implica la perpetuació en el temps d’un treball temporal, que passa a ser el mecanisme per excel·lència per a transformar als temporals en els fixos que necessiti l’empresari, però amb un treball no continuat. D’això es poden servir les ETTs per a les subcontractes, tot això a costa d’un salari molt inferior al normal i amb la total disponibilitat del treballador.
I, per si no fos prou, a tot això cal afegir la persistència del mecanisme dels ERTO, que ara es fan extensius i generalitzats per a qualsevol reajustament empresarial i que amb l’excusa de la guerra a Ucraïna ja estan tornant a l’ordre del dia. Aquest mecanisme de flexibilitat empresarial, justificat per a “evitar els acomiadaments”, és una veritable ganga per als empresaris, que traslladen els seus costos a l’erari públic, mentre als treballadors els suposa una reducció salarial en un mínim del 30% i en molts casos la reducció de les cotitzacions a la seguretat social al 100%. És per això que aquest procediment ha donat lloc a multitud de fraus denunciats per la inspecció de treball, amb milers de multes a empreses per continuar utilitzant parcial o totalment la força de treball que tenia sota un ERTO.
“Pla de xoc” contra la crisi: almoina social i més recursos per a les empreses
El “pla de xoc” de despesa pública plantejada pel Govern, xifrat en un cost de 16.000 milions d’euros per a pal·liar els efectes de la crisi per la guerra d’Ucraïna, és un autèntic pegat que a penes destina 6.000 milions a la part d’ajudes directes a l’escut social i a les rebaixes del cost de la llum i els carburants, entre els quals també hi ha ajudes a les empreses del transport i la pesca i l’agricultura. Al seu torn, es destinaran 10.000 milions (62,5% dels fons previstos) a crèdits ICO, que aniran directament a les butxaques dels empresaris per a facilitar els seus negocis.
És evident que de nou com durant la covid el Govern basa la seva política econòmica i social a socialitzar les pèrdues empresarials i privatitzar els beneficis. Però mentrestant, el Govern pretén en els dos pròxims anys pujar la despesa en defensa entre 2.400 i 2.600 milions d’euros. Amb l’objectiu final d’aconseguir una despesa militar del 2% del PIB a curt termini, la qual cosa implica una despesa anual de més de 20.000 milions.
Amb una escalada dels preus dels carburants i de l’energia que està sent un autèntic tsunami en la línia de flotació per als nivells de vida essencials del conjunt d’àmplies capes de la població, amb preus que s’estan duplicant o fins i tot triplicant. I, mentre la població en risc de pobresa o que està aconseguint nivells de llindars de rècord, de nou el Govern no impedirà els desnonaments, ni els acomiadaments, ni atendrà les profundes necessitats socials. Tampoc atacarà els enormes beneficis empresarials del sector elèctric, amb 200.000 milions de beneficis extraordinaris per l’escalada dels preus. Ni molt menys es planteja pujar els impostos a les grans fortunes ni a les empreses de l’IBEX 35.
Mentre el deute públic supera el 120%, no falta molt perquè la disciplina fiscal exigida des de Brussel·les torni per la porta gran i tota la despesa pública que ara s’està aprovant es transformi en retallades, en sanitat, educació i serveis socials.
Amb tota seguretat el Govern buscarà el suport de les burocràcies sindicals de CCOO i UGT i la patronal per a fixar un pacte de rendes que bàsicament, segons s’ha avançat ja, consistirà a contenir el creixement dels salaris, en el millor dels casos un 3% per a enguany enfront d’un creixement de l’IPC que en el millor dels casos poden acabar en una mitjana del 7%.
Suposadament en anys successius s’aniria recuperant el poder adquisitiu perdut amb algun mecanisme de clàusula de revisió salarial. Però les i els treballadors no podem acceptar aquesta quimera, ja que durant les successives crisis de 2008 i 2020 amb la pandèmia han passat per retallades salarials que segueixen sense recuperar-se, mentre els beneficis empresarials s’han vingut disparat amb uns beneficis històrics en 2021 de les empreses de l’IBEX 35 que han aconseguit els 60.000 milions d’euros. Els salaris, no obstant això, només l’any passat van perdre almenys 5 punts i enguany tot sembla indicar que tot serà encara pitjor davant l’escalada històrica de preus que ens retrotreu als anys 80.
Davant aquesta situació és imprescindible aixecar un programa d’emergència social independent en favor de la classe treballadora i les classes populars. Un programa contra les conseqüències de la crisi, però també contra l’onada militarista que estem veient. És més necessari que mai reprendre la mobilització al carrer, superant a les burocràcies sindicals de CCOO i UGT mitjançant l’impuls d’assemblees que estableixin un calendari unitari de mobilitzacions de totes les organitzacions sindicals, polítiques, veïnals i socials per a derrotar els plans del Govern i la patronal que pretén que la crisi la paguin les i els treballadors i les classes populars.
