El pròxim 25 i 26 de gener el sector educatiu sortirà als carrers novament, i aquesta vegada al costat del sector sanitari -que també ha convocat mobilitzacions-, per denunciar la situació insostenible en la que es troba l’educació a Catalunya.

Et pot interessar | Cinc claus de la vaga catalana d’educació i sanitat

Tot i que aquesta mobilització es produeix ara, en 2023, i menys d’un any després de les anteriors jornades de mobilització històriques del sector educatiu del 2022, no vol dir que la deterioració de la situació a les aules catalanes tingui arrels curtes, més aviat tot el contrari.

En els últims 20 anys, i sota la batuta dels diferents governs autonòmics, la inversió en educació mai ha superat el 4,5% del PIB. De fet, tal com assenyalen les dades del propi Departament d’Ensenyament, comparant el percentatge de despesa en Educació respecte al PIB entre 2005 i 2020, només hi ha un augment del 8,57%. Un augment que queda molt per darrere de l’augment d’alumnes entre totes dues dates, que es situa en 13,22%. Més del 4,5% de diferència entre el percentatge de despesa destinada a educació i l’augment d’alumnes, i per tant de necessitats en infraestructures, personal, formació, etc.

Les dades anteriors mostren lleugers augments, insuficients, però augments. Però, amb què contraposem aquesta inversió? Sobre quina situació s’actua? Doncs bé, durant la crisi del 2009 i 2014, la retallada en educació a Catalunya, segons fonts del Ministeri d’Educació i l’Institut Nacional d’Estadística (INE), va ser del 26,3%, mentre que l’augment d’inversió, que es comença a realitzar en el període 2014-2018 és del 18,7%. Per això, encara que en l’últim període els números sense context ens parlen d’augments, la veritat és que es fan sobre unes retallades molt majors que ni tan sols s’arriben a revertir.

L’últim informe del Departament de Presidència de la Generalitat conclou que la inversió en educació en 2019, en relació amb el PIB, va aconseguir el 4,2%, molt lluny del 6% que exigeixen des dels sindicats professors i personal educatiu. A més, aquestes xifres juguen amb la situació producte de la crisi que va provocar la pandèmia, que es resumeixen amb una caiguda del PIB.

És a dir, aquest lleuger augment en la inversió en educació respecte al PIB se secunda també precisament en una caiguda del PIB, fent en termes absoluts que aquest augment sigui menor i totalment insuficient. I és clarament insuficient perquè més enllà que es maquillin els números, la despesa per alumne del Departament d’Educació en el període 200-9-2019 va caure un 11,5% segons preus corrents (23,2% segons preus constants), quelcom que en termes absoluts és passar d’una despesa per alumne de 4,490€ a 3.973€, tal com recull l’informe anual de la Fundació Bofill.

Això provoca que les famílies catalanes hagin d’invertir més percentatge dels seus ingressos, colpejats per la crisi i inflació, en l’educació dels seus fills i filles. De mitjana a Catalunya les famílies inverteixen en educació prop de 880€ anuals, quelcom que suposa 400€ més que la mitjana de despesa en la resta de l’Estat espanyol, excepte en la Comunitat de Madrid, que es troba per davant.

Parlem de crisi i inflació, perquè la situació i les necessitats de l’educació catalana no es poden separar de la situació social i política. Les crisis del 2008 i pandèmia, sumat a l’actual crisi inflacionària, ha modificat la cara de la pobresa, fent-la tràgicament més infantil.

En 2007 la pobresa infantil se situava a Catalunya entorn del 20%, mentre que en l’actualitat se situa per sobre del 30%, una xifra que no s’havia aconseguit en els últims 20 anys, segons dades del IDESCAT (Institut d’Estadística de Catalunya). Aquesta situació té un impacte terrible en la qualitat de la docència per a tots aquests alumnes i per a les seves famílies que, a més, durant la pandèmia i les classes en línia, es va agreujar molt més.

S’estima que la diferència d’adquisició de competències entre alumnes que es troben en situació de pobresa i els alumnes que no, és de dos cursos acadèmics. I enfront d’aquesta situació només es prenen mesures tímides i insuficients.

El sistema de beques a Catalunya ha augmentat la seva inversió, passant del 0,53% en 2010 (respecte al total de la despesa en educació) al 2,38% actual. Però això no és suficient per a la gravetat de la situació. Catalunya se situa a la cua de la Unió Europea, i el percentatge d’alumnat becat és 6 punts menys que en la resta de l’Estat. El resultat? Encara el 50% de l’alumnat en risc o situació de pobresa es troba sense accés a beques.

Aquesta evolució de retallades i d’infrafinançament s’ha succeït legislatura rere legislatura sense importar el color polític del partit o partits que ocupessin la Generalitat. Des de Pujol, passant pel Tripartit fins a l’actual Govern d’ERC, tots ells són responsables de la situació límit que viu l’educació catalana.

I això no és per falta de diners en les arques públiques, sinó per decisions polítiques a l’hora de preparar els pressupostos i de decidir en què es gasten els diners en educació. Si per alguna cosa és coneguda l’educació a Catalunya és per la seva àmplia xarxa d’escoles concertades, aquesta que a més de rebre els diners de les quotes per part de les famílies, reben també finançament públic.

Els centres concertats representen ni més ni menys que un terç (el 32%) dels centres en el territori, i així i tot aquests s’emporten el 43% de la partida pressupostària d’ensenyament segons afirma la CGT. I, si mirem qui es beneficia, la resposta és encara més indignant: fundacions, societats mercantils i l’Església. Precisament, les congregacions religioses i ordres catòliques representaven més del 33% d’aquesta mena de centres en el curs 2019-2020 segons l’informe de la Fundació Bofill.

Aquesta configuració de la xarxa educativa té també les seves conseqüències segregadores de l’alumnat. D’una banda, 2 de cada 3 nens i nenes amb dificultats socioeconòmiques es troben en la pública. Quant a la inclusió, els centres de complexitat mitjana-alta, alta o molt alta era d’un 61,3% en la xarxa pública davant el 25,4% de la concertada. D’altra banda, l’Església, les fundacions i les societats mercantils són els grans beneficiats, ja que constitueixen més del 68% dels centres concertats.

No és millor la situació en el que a la formació professional es refereix. Tal com denuncien els sindicats, només poden estudiar en centres públics 4 de cada 10 joves segons dades de CCOO i UGT per al curs 2022-2023. A més assenyalen que els llargs temps d’inscripció i les traves burocràtiques propicien un transvasament d’alumnes a la xarxa privada, afavorint novament el negoci a aquestes institucions en el sector de la formació professional.

Aquesta és la foto completa per la qual els treballadors i treballadores sortiran novament als carrers aquest pròxim 25 i 26 de gener al costat dels i les professionals del sector sanitari. Per denunciar la falta de professorat, aules massificades, elevada taxa d’interins, falta de pressupost, sobrecàrrega de treball, escassa democràcia interna en els centres, currículums d’estil neoliberal: aquesta és la realitat del sistema educatiu a Catalunya.

Les pròximes mobilitzacions tenen denúncies i reclamacions clares. Com assenyalen des de la CGT Enseyament: "No avancem cap al 6% (d’inversió del PIB), no es deroga el decret de plantilles, la democràcia en els centres brilla per la seva absència, no s’acorden uns currículums que garanteixin l’accés al coneixement per a tots, no es redueixen les ràtios, estem vivint un procés d’estabilització del personal docent i educatiu (concurs de mèrits i oposicions light) insuficient tant en nombre de places com en els criteris que estan usant i que no garanteixen l’estabilitat dels treballadors i treballadores en frau de llei.

A més, al llarg de la negociació, no han estat escoltades ni una sola de les reivindicacions del Personal d’Atenció Educativa (PAE): estabilització de totes les treballadores, augment de places i equips PAE, nomenaments transparents, garantir totes les substitucions, reconeixement de les seves funcions, etc.".

Una situació insostenible per a l’educació a Catalunya, però que lluny de callar-se, amb les històriques jornades de mobilitzacions del 2022 i les noves jornades de vaga del 25 i 26 de gener, torna a posar-se dempeus per lluitar en defensa d’aquest servei públic essencial.

Unes mobilitzacions que esperem que serveixin com a primer impuls per a una gran jornada de lluita i coordinació dels serveis públics en tot l’Estat espanyol, en el camí de conquistar una educació i sanitat que no sigui un negoci per a alguns pocs, 100% pública, gratuïta i de qualitat, sense precarietat per als seus treballadors i treballadores i al servei de la classe treballadora i els sectors populars.

També pots llegir la declaració del CRT | Vaga 25 i 26 de gener: contra l’empobriment de la classe treballadora i la degradació dels serveis públics!