Pandèmia

DONES EN PRIMERA LÍNEA

Què fem les treballadores de la llar i migrants sense contracte enfront de la crisi del coronavirus?

Davant l'anunci de l'Estat d'alarma, les treballadores de la llar, majoria immigrants, no tenim cap dret, i més les que no tenim contracte. Si no treballem, senzillament, no cobrem res i no tenim accés a cap mena de prestació.

Rita Benegas

Treballadora inmigrant de Pan y Rosas Barcelona

dijous 26 de març| edici� del dia

El govern del PSOE-Unidas Podemos va decretar i ara acaba d’allargar l’Estat d’alarma, però sense cap mesura efectiva per les treballadores que estem en situació de precarietat. Ja ho vam veure amb les imatges d’aglomeracions en el transport públic de totes aquelles persones obligades a desplaçar-se per treballar, arriscant la seva salut, o amb els ERTOs i acomiadaments massius de treballadors i treballadores per part d’aquelles empreses que tanquen.

Si per a la gran majoria veiem com els seus drets es vulneren de tal manera, imagineu-vos el que passa amb les treballadores immigrants, moltes de les quals no tenen ni papers. Per exemple, les que treballem com a empleades de la llar i de la cura, continuem estant en un règim especial i no tenim ni dret a l’atur. Així que encara tenint contracte, tampoc cobrem res si ens acomiaden. Però a més de no tenir gairebé cap protecció legal, moltes, sobretot immigrants, estem obligades a treballar en l’economia submergida, més d’un 30% diuen les dades oficials, però probablement som moltes més.

Per a les que, com jo, treballem per hores en diferents domicilis, no existeix l’obligació legal de fer-nos un contracte en cas de treballar menys de 60 hores al mes. I aquesta és la realitat de moltes dones que tenim múltiples feines i que, encara que en total podem arribar fins i tot a fer més de 40 hores a la setmana, no tenim dret a accedir a la Seguretat Social. D’altra banda, amb el poc que guanyem, també hem de treballar en altres llocs. Per exemple durant els caps de setmanes jo també treballo com a cambrera, un altre sector que, per cert, també és habitual en l’economia submergida per a les treballadores immigrants.

En moments com l’actual s’agreuja la nostra enorme precarietat. En el meu cas em van cancel·lar els serveis, d’un dia per l’altre, de totes les cases on he de netejar i a cuidar de persones majors, i també va tancar el bar on treballo. És a dir, deixaré de cobrar el meu salari, a més sense tenir la garantia que podré tornar als meus llocs de treball, i no tinc dret a cobrar l’atur ni tampoc cap altra ajuda.

Les que ens trobem en aquesta situació estem realment desesperades, perquè si ja de per si mateix els nostres salaris són irrisoris, imagina’t ara com ho farem per a pagar el lloguer, les factures, el menjar i les altres despeses indispensables. I les que no tenen papers estan en condicions encara pitjors ja que, a més, s’exposen a major repressió i major risc de ser identificades davant l’augment del dispositiu policial als carrers. D’altra banda la suspensió de tràmits oficials està afectant milers d’immigrants que no podran obtenir ni renovar la seva documentació en l’actualitat.

I per a aquelles que si han de treballar aquests dies, la situació tampoc és molt millor, ja que no els donen cap tipus de material de protecció per a no contagiar-se. I si emmalaltim, tampoc tenim dret a cobrar la baixa si, per exemple, contraiem la infecció del Covid-19. A això se li suma la nostra doble jornada laboral, que es va intensificar en tancar les escoles, nosaltres no tenim dret a cobrar cap ajuda si no podem treballar per a cuidar dels nostres fills.

D’altra banda, tinc companyes treballadores de la llar internes que estan denunciant com els prohibeixen sortir de la llar on treballen fins que no acabi l’Estat d’alarma. Imagina’t, passar aquests 15 dies, que probablement seran molt més, tancada a casa del teu cap sense poder sortir. Tenint en compte que ja de per si les que treballen com a internes estan en condicions d’esclavitud, de normal pràcticament no tenen descansos i només poden sortir 36 hores en tota la setmana.

Si les mesures del “Estat d’alarma” proposades pel Govern del PSOE i Unidas Podemos no garanteixen els drets de la majoria de les treballadores, encara menys contempla la situació de les persones immigrants. És per això que davant aquesta crisi hem de continuar reivindicant els nostres drets: per la derogació de la Llei d’Estrangeria i el tancament dels CIEs. I contra tots els acomiadaments i la garantia de no perdre el nostre salari, així com l’accés a totes les prestacions necessàries, com per exemple, en cas de baixa mèdica. Perquè sóc conscient que cal prendre mesures de prevenció per a protegir la nostra salut, però no pot ser que aquesta crisi és carregui sobre l’esquena dels treballadors i treballadores més precàries, mentre no es toquen els beneficis dels quals més tenen.




temes relacionats

Pandèmia   /    Dones racialitzades   /    Món obrer   /    Dones en lluita   /    Migrants   /    Immigrants   /    Dones immigrades   /    Dones en lluita   /    Moviment de dones   /    Dones   /    Gènere i sexualitats   /    Societat

Comentaris

Comentar