1. La repressió ens afecta a totes les lluitadores. És fonamental acabar amb la persecució que tracta de trencar l’autoorganització de la joventut, les treballadores i els sectors populars.

L’u d’octubre de 2017 vam ser testimonis de la brutal repressió de l’Estat espanyol sobre els qui volien exercir el seu dret a decidir. A partir d’aquell moment la repressió policial i judicial cap el poble català i el moviment independentista no va fer més que anar en augment. A més de les causes i sentències aplicades als líders del procés i càrrecs de la Generalitat existeixen milers de persones que tenen sentències, causes obertes i sancions de tota mena des de 2017. Algunes organitzacions estimen en gairebé 4.000 els represaliats després de l’u d’octubre de 2017 per causes lligades al procés, al que hem de sumar moltes altres conseqüència del clima repressiu que s’ha imposat en aquests anys a Catalunya.

El nivell de repressió exercit cap a tots els lluitadors a Catalunya té a veure amb el nivell d’impugnació que va suposar per al Règim del 78, per al qual, un dels seus pilars és la qüestió de la “unitat nacional”. Però la repressió que exerceix l’Estat va més enllà del cas català, és una eina de l’Estat contra totes i tots aquells que tracten de qüestionar al Règim en els seus aspectes econòmic, polític, social i laboral. L’Estat no és el desenvolupament “natural” de la societat, ni expressió de cap consens social, sinó que és fruit que en aquesta societat, en estar dividida en classes socials irreconciliables, que defensen interessos econòmics antagònics, la classe dominant necessita dotar-se d’una eina que li permeti defensar l’ordre de privilegis que ostenta. Prenent allò desenvolupat per Antonio Gramsci, a vegades la classe dominant això ho farà a través del consens però sense rebutjar els mètodes coercitius en cas de ser necessaris, expressió última d’això és l’ús de la força, mitjançant la repressió.

Per aquest motiu, a més de la repressió a Catalunya, l’Estat no va dubtar a reprimir durament qualsevol indici de solidaritat. En 2021 milers de joves es van mobilitzar en diferents llocs de l’Estat en protesta per l’empresonament de Pablo Hasel per uns versos contra el rei. Però no ha estat l’únic cas, activistes contra la cimera de l’OTAN i antimilitaristes, ambientalistes, treballadors, sindicalistes, activistes antiracistes, periodistes, els joves en els barris obrers i populars són també exemples dels qui han sofert la repressió. És clar que el Règim no vol permetre cap qüestionament que vingui de cap costat i com més gran sigui l’afront més forta serà la reacció.

És per això que també podem observar que com més gran és el nivell de lluita de classes més recorre l’Estat a la repressió. Així ho van comprovar els treballadors de la Badia de Cadis a finals de 2021 quan van convocar una vaga general del metall pel conveni a la província. Davant la massivitat de la mateixa el Govern no va trigar a enviar la tanqueta i la repressió i detencions que van sofrir els treballadors i els barris obrers en els dies posteriors va ser enorme. O els treballadors de Tubacex per als qui la fiscalia demanava 4 anys de presó per un piquet o les treballadores de La Suïssa a Gijón que també s’enfronten a penes de presó.

A més, les i els treballadors que tracten d’organitzar-se en les empreses sofreixen diàriament la persecució afavorida per un clima d’impunitat patronal. La repressió sindical no està separada de l’Estat, sinó que està emparada pel mateix i les seves normes. Els diferents agents socials, polítics i judicials són còmplices de la vulneració de drets sindicals bàsics a l’Estat espanyol. L’última reforma laboral revalida anys d’avanç en la precarietat una cosa sobre la qual es dona suport a la patronal per imposar i reprimir als treballadors que pretenen organitzar-se.


2. Perquè no podem deixar en mans dels partits del Règim la negociació per l’amnistia. L’amnistia total només es conquistarà amb una mobilització independent amb els treballadors al capdavant.

Les negociacions per l’amnistia es venen desenvolupant amb un estricte secretisme i a porta tancada. Es tracta sens dubte d’una manera de tractar d’evitar un desbordament d’aquesta qüestió i que pugui ser abordat en els marcs de la legalitat constitucional. Dit d’una altra manera, es pretén que no s’obri el debat sobre els milers de presos que existeixen a l’Estat espanyol i que aquesta negociació sigui per dalt evitant costi el que costi abordar la discussió de forma àmplia i democràtica.

Això es concreta en els termes en el que vol establir-se el possible acord entre PSOE i Sumar i el partit de Puigdemont. Així es pretén que l’amnistia sigui una cosa limitada, deixant de costat no sols a la resta de represaliats per qüestions polítiques o socials, sinó a molts lluitadors catalans que van fer possible que en el 2017 es pogués celebrar el Referèndum i van retratar el caràcter antidemocràtic del Règim del 78.

D’altra banda es vol també negar el dret a l’autodeterminació, a través de fórmules i discursos com els expressats per Yolanda Díaz d’acabar amb la “unilateralitat”, que en els fets significa arrencar el compromís dels líders catalans de renunciar a la lluita per defensar el dret a decidir del poble català.

Per tant, fins i tot en el cas que s’aconseguís un acord es tractaria d’una amnistia profundament limitada, a la qual a més Yolanda Díaz vol que se’ls apliqui també als policies que van reprimir durant l’u d’octubre.

Per tant, ni el neo reformisme ni els social liberals del PSOE, tenen voluntat real de prendre mesures en favor del conjunt de represaliats catalans i molt menys de la resta de lluitadors de l’Estat espanyol que es veuen colpejats per la repressió.


3. Si no lluitem per l’amnistia total de tots els lluitadors es reforça al Règim en el seu conjunt i no podrem frenar l’ofensiva de la dreta.

El debat sobre l’amnistia ha embravit a la dreta i extrema dreta. Tant Vox com el PP no sols pretenen torpedinar les possibilitats de govern de Sanchez i els seus socis, sinó també reforçar al bloc restauracionista reaccionari del Règim.

L’aposta de la dreta és cap a una sortida que reforci els aspectes més autoritaris i centralistes amb l’objectiu d’acabar amb qualsevol tipus de qüestionament al Règim, no sols referent a la qüestió nacional sinó també contra la protesta social en general.

Per la seva part el bloc progressista pretén arribar a alguns acords amb els líders catalans a canvi del suport per a la investidura de Sanchez i d’enterrar definitivament qualsevol possibilitat d’autodeterminació del poble català. Es tracta, una vegada més, de polítiques de dreta disfressades amb demagògia progressista que tard o d’hora acaben reforçant al bloc reaccionari.

En tots dos cas es tracta de diferents vies per tancar la crisi oberta pel Règim del 78 a partir de la crisi de 2008 i sobretot del 15M i el Procés. Si no qüestionem el caràcter antidemocràtic i lluitem perquè qüestions com l’amnistia per a totes les lluitadores i lluitadors que han sofert la repressió aquests anys veurem com efectivament aconsegueixen un nou equilibri i un Règim en el qual els aspectes més reaccionaris es veuran reforçats. És imprescindible no regalar-li el carrer a la dreta i disputar una sortida en favor de les i els treballadors que ha de tenir com a objectiu acabar amb un Règim que només va ser dissenyat per mantenir un ordre de classe.


4. Perquè no podem acabar amb cap règim capitalista i construir una nova societat sobre bases socialistes sinó articulem un programa que lluiti per l’autodeterminació dels pobles i per enterrar tota opressió nacional.

El debat actual sobre l’amnistia està irremeiablement lligat al dret d’autodeterminació de Catalunya i la resta de nacionalitats oprimides dins de l’Estat espanyol.

Gran part de la propaganda dels grans mitjans de comunicació tant de dreta com d’esquerra han tingut com a objectiu fomentar l’odi als anhels d’autodeterminació del poble català en els últims anys, així com anteriorment ho van fer amb els del poble basc. Aquesta operació va aconseguir dividir a la nostra classe i crear barreres artificials i suspicàcies entre les i els treballadors de Catalunya i la resta de l’Estat. Es tracta de la fórmula que històricament han utilitzat tant la burgesia espanyola com la catalana per ocultar els seus propis interessos de classe, és a dir darrere de tot discurs patrioter s’amaga una intencionalitat de encolumnar a la classe treballadora darrere de la burgesia del seu respectiu territori per alleujar les contradiccions de classe.

És per tant impossible aconseguir la unitat de classe i esborrar tots els prejudicis que ha fomentat el Règim, sense una política clara i oberta que lluiti per la lliure autodeterminació dels pobles. És sobre aquesta base que es pot soldar la unitat necessària entre la classe treballadora de Catalunya i la resta de l’Estat per a dirigir els seus esforços a enfrontar a l’enemic comú: el Règim del 78. Per a això ens basem en l’experiència més avançada que ha tingut el proletariat, la Revolució d’Octubre de 1917. Els bolxevics ens van llegar un enorme arsenal teòric i pràctic per a pensar aquesta qüestió, on van demostrar com l’articulació d’una decidida política per l’autodeterminació de les nacionalitats oprimides, al costat de la reforma agrària i la qüestió de la guerra va aconseguir desencadenar la força social necessària per derrotar a la burgesia i que s’establís el primer Estat dirigit per les i els obrers.

D’aquesta manera la lluita per l’amnistia total per a tots els lluitadors no sols és una qüestió democràtica elemental que qualsevol que tingui un sentit mínimament democràtic hauria de defensar. Sinó que està íntimament lligat als nostres objectius per construir una societat socialista lliure de tota explotació i opressió. Però per a això hem d’assumir que cap poble que oprimeix a un altre poble pot alliberar-se.