Catalunya

PROTESTES ESTAT D'ALARMA

Protestes contra el toc de queda: no regalem els carrers a l’extrema dreta!

Des de divendres en diferents ciutats de l'Estat han tingut lloc protestes contra el toc de queda decretat pel Govern central. En molts casos han acabat en repressió i enfrontaments amb la policia i les imatges han recorregut les xarxes socials com la pólvora. Què expressen aquestes manifestacions? Quina política ha d'aixecar l'esquerra radical perquè l'extrema dreta no capitalitzi el descontentament?

Diego Lotito

Madrid | @diegolotito

diumenge 1 de novembre| edici� del dia

La primera reacció de la majoria era preguntar-se qui és aquesta gent que ha sortit al carrer i s’enfronta a la policia. En les imatges i vídeos es barrejen joves precaris, gent amb pancartes del 5G, banderes d’Espanya, persones de carrer i fins i tot immigrants, amb militants de VOX i altres organitzacions d’extrema dreta.

En alguns casos, han sigut directament perfils a les xarxes socials vinculats a l’extrema dreta, moltes conegudes per promoure les protestes del Barri de Salamanca i afins a Vox o grups neonazis, els que han motoritzar les protestes.

Vox va sortir a secundar públicament les manifestacions. "Demano a la Policia que protegeixi el dret de manifestació", escrivia Santiago Abascal en el seu compte de Twitter a l’inici de la manifestació a Madrid durant aquest dissabte. Per això Abascal i les xarxes socials afins a Vox van començar a recalcular el seu discurs tirant mà de la difamació, acusant la “extrema esquerra” i a “menes i immigrants” dels disturbis.

El que no expliquen els mitjans, no obstant, és que aquest cap de setmana també hi ha hagut altres manifestacions de caràcter totalment diferent i amb un contingut clarament progressiu, com la d’aquest dissabte a la tarda a Barcelona. Uns 2000 joves omplien la plaça de la Catedral i altres carrers del centre en protesta pel recent desallotjament del centre social “La Buenos Aires” i l’onada de desnonaments que ha deixat a centenars de famílies al carrer en plena pandèmia només en les últimes setmanes. Una mobilització que demostra que el malestar social acumulat en la joventut i altres sectors socials pot expressar-se també darrere de demandes que exigeixen una solució a la crisi sanitària i social que no passi per la repressió sinó per prendre mesures contra els privilegis dels grans capitalistes, en aquest cas els grans tenidors d’habitatge.

En el mateix sentit, en l’últim temps hem vist concentracions per a paralitzar desnonaments en altres ciutats, les mobilitzacions en els barris de Madrid contra el “confinament de classe”, per més inversions en la sanitat pública i amb la consigna progressiva de “Fora la policia dels nostres barris”, o el passat 25-O en defensa dels serveis públics “governi qui governi”.

Des del govern volen utilitzar el rebuig que genera l’extrema dreta per a enfortir la idea que només ells són una alternativa, un “mal menor”, i que tot el que s’oposi al govern estaria fent-li el joc a la dreta. "Només des de la responsabilitat, la unitat i el sacrifici aconseguirem vèncer a la pandèmia que assola a tots els països. La conducta violenta i irracional de grups minoritaris és intolerable. No és el camí", declarava el president del Govern Pedro Sánchez, a través del seu perfil a Twitter. Però ni el Govern central, ni els autonòmics, ni la dreta, ni molt menys l’extrema dreta, poden donar una resposta progressiva al que està passant.

Catàstrofe sanitària, crisi econòmica i ràbia social

Ens trobem en un escenari de crisi sanitària i desbordament del sistema públic de salut, d’una crisi econòmica brutal per a la classe treballadora, amb desenes de milers de persones que han d’acudir a les cues de la fam, a l’atur i que no saben com arribaran a final de mes, mentre que els bancs continuen desnonant en plena pandèmia amb la connivència de l’Estat, les empreses aprofiten per a precarizar encara més les condicions laborals de la classe treballadora i, a sobre, reben multimilionaris subsidis.

Desenes de milers de joves perceben, encara que sigui de manera intuïtiva, que aquesta situació dramàtica no és un fenomen natural sinó la conseqüència directa de les polítiques que han anat prenent els diferents governs fins avui: polítiques privatitzadores dels serveis públics, reformes laborals que els condemnen a tenir pitjors condicions laborals que els seus pares, i lleis mordassa per a quan se’ls ocorri protestar, de les que són directament responsables al costat del Partit Popular, el PSOE, partit majoritari en el govern, i la seva gestió de la crisi. Una visió del futur descoratjadora per a generacions que ja han crescut en crisis i amb una falta d’alternativa política aclaparadora, si això que governa és “l’esquerra”.

En aquest escenari, la resposta del Govern central (el “més progressista de la història”) i dels Governs autonòmics, ja estiguin governats pel PP, el PSOE, el trifachito, el processisme o el progressisme neo-liberal, és la mateixa: cap mesura de fons i gestió policial de la crisi mitjançant restriccions, els confinaments i quarantenes.

Et pot interessar: L’Estat d’Alarma obre la porta a prohibir manifestacions durant mig any

Aquest és el brou de cultiu que adoba la possibilitat d’un esclat social, mentre en oferir com a política gairebé exclusiva enfront de la pandèmia la restricció de les llibertats de mobilitat, sense prendre altres mesures de fons, li deixa el camp obert a la dreta perquè faci ús cínicament del discurs de la “llibertat” contra l’Estat d’alarma.

Operacions polítiques, criminalització i mà dura

Davant les protestes que estem veient hi ha en curs dues operacions polítiques. D’una banda, una campanya de Govern del PSOE i Unidas Podemos de reduir les protestes a operacions muntades de l’extrema dreta i, en general, de considerar qualsevol qüestionament al Govern com una política funcional a Vox i l’extrema dreta.

Per l’altre, l’extrema dreta intenta explotar el desencantament i la desesperació de tota mena de sectors socials, des de comerciants que s’han enfonsat amb la crisi, classes mitjanes arruïnades, autònoms i centenars de milers de joves treballadors que no veuen més futur que pobresa, precarietat, repressió i falta d’oportunitats. Però siguem clars, encara no han aconseguit aquest objectiu. Les manifestacions d’aquest cap de setmana en què l’extrema dreta ha jugat un paper protagonista més important, encara que en alguns casos han participat joves precaris i fins i tot immigrants que sofreixen més que ningú les conseqüències de la crisi, han mobilitzat essencialment a petits sectors amb objectius reaccionaris. El problema és que, si se li regala el carrer a l’extrema dreta, aquesta sí que pot aconseguir el seu objectiu i ser la que canalitzi el descontentament.

Mentrestant, la criminalització de la protesta social i la repressió estan pegant un nou salt pervers. Perquè si les operacions polítiques són diferents, hi ha un comú denominador que agiten tant el Govern com la dreta en les xarxes socials: tots volen legitimar a la policia i enfortir l’aparell repressiu. Mentre Abascal demana des de Twitter a la Policia que “identifiqui i detingui a l’extrema esquerra, els MENAs i infiltrats que estan provocant destrosses i saquejos”, Podemos i Esquerra Unida demanen “pals per als fatxes” i el PCM es queixa de “la passivitat d’uns cossos policials que reprimeixen més violentament a les mobilitzacions en les zones obreres que reivindiquen més recursos per a la sanitat pública”.

Que la Policia sempre li pega més a la classe obrera que als fatxes és una veritat de palpant. Però demanar que siguin durs amb “l’extrema dreta negacionista que genera avalots i posa en risc la salut de tots i totes” només pot demanar-ho una esquerra completament adaptada al Règim i la gestió de l’Estat capitalista. Un discurs que només pot servir per a legitimar la repressió, com vam veure per exemple amb el super dispositiu dels Mossos d’Esquadra contra la manifestació contra els desnonaments d’aquest dissabte a Barcelona, amb escorcolls, identificacions i finalment càrregues i detencions.

Continuar apostant pel “mal menor”, o com fer-li el joc a l’extrema dreta

L’intent de l’extrema dreta de capitalitzar la protesta social és coherent amb la posició que se’ls ha cedit, d’única oposició visible al Govern, que contrasta escandalosament amb el silenci còmplice de l’esquerra pro Govern i dels sindicats referent a les mesures preses i de la falta de tantes altres. Però el pitjor de tot és que no només hi ha silenci, sinó que hi ha una campanya permanent des del neo-reformisme que considera a tot aquell que critiqui les mesures del Govern com a negacionista, irresponsable i afí a Vox.

Aquesta lògica criminalitzadora, pessimista i derrotista, lamentablement està instal·lada fins i tot entre persones i organitzacions que es mostren crítiques amb el govern, però que davant la falta de perspectiva política acaben caient en l’apatia i cedint davant qualsevol mesura amb justificació progre que vingui des de dalt, perquè qualsevol altra cosa és “fer-li el joc a la dreta”.

La realitat, no obstant, és l’oposada. Els qui diuen que no cal mobilitzar-se, que cal quedar-se a casa per responsabilitat, els qui demanen que es paralitzi tota activitat lectiva presencial de l’educació perquè aquesta “no és essencial”, els qui defensen que qüestionar al Govern central “és de fatxes”, que cal “secundar allò bò i criticar allò dolent”, que a Madrid només cal anar contra Ayuso per la seva gestió psicopàtica de la crisi però que el govern central no té competències i no pot fer res… tots ells, amb major o menor responsabilitat, són els qui li fan el joc a la dreta i l’extrema dreta, regalant-li el carrer i el monopoli de la crítica a la política criminal del Govern de coalició.

Que els carrers continuïn sent nostres

L’extrema dreta es nodreix de la desesperació i la falta de futur de milions que no només han estat els perdedors de la “globalització” i les polítiques neo-liberals que el PP i el PSOE han aplicat durant dècades, sinó que encara més ho són en la crisi pandèmica. Com va escriure León Trotsky: el feixisme és “el partit de la desesperança contra-revolucionària”. Per això no n’hi ha prou amb denunciar als feixistes i l’extrema dreta. És necessari oferir una alternativa i un programa a la ràbia social.

És necessari trencar amb les lògiques conservadores i mal menoristes que ens han portat fins aquí. És absolutament urgent i necessari que els sindicats de classe, l’esquerra radical que es reivindica anticapitalista i revolucionària, els moviments socials, les organitzacions juvenils, cridem a la mobilització per a no cedir-li el carrer i l’oposició política a l’extrema dreta. Cal posar en moviment la força i la ràbia de centenars de milers de treballadors, dones i joves en els treballs, les escoles, les universitats i els barris, per a disputar-li el carrer a l’extrema dreta i imposar a les burocràcies sindicals de CCOO i UGT la convocatòria d’una vaga general per un pla d’emergència per a la majoria obrera i popular.

També pots llegir: Un programa d’emergència davant la segona onada a la que ens condueixen el govern “progressista” i els autonòmics

El camí de l’esperança al desencantament que ha recorregut l’esquerra neo-reformista ha culminat fa estona. El fals discurs i la demagògia reaccionària de l’extrema dreta és més radical que el discurs del “progressisme”. És urgent reconstruir les bases d’una esquerra radicalment anticapitalista, internacionalista i de la lluita de classes, que davant la catàstrofe sembri novament l’esperança de la transformació social contra el capitalisme i la solidaritat dels treballadors i els pobles.




temes relacionats

Toc de queda   /    Xarxa de Treballadores precàries   /    Estat d’Alarma   /    Crisi coronavirus   /    #Covid-19   /    Criminalització de la joventut   /    Precarietat laboral   /    Catalunya   /    Joventut precària   /    Política Estat espanyol   /    Societat

Comentaris

Comentar