Els resultats de les eleccions del 23J han deixat una complexa aritmètica parlamentària en la qual el PSOE i Sumar depenen dels vots de Junts per Catalunya per revalidar una nova legislatura del Govern “progressista”. Aquesta situació ha resituat la qüestió de l’amnistia i l’autodeterminació com a eix de debat polític estatal.
El discurs trumpista d’Aznar contra l’amnistia i la convocatòria del PP a un acte espanyolista a Madrid per al pròxim 24 de setembre, a la qual li seguirà la convocada per la plataforma ultra Societat Civil Catalana el 8 d’octubre a Barcelona, ha elevat el voltatge del debat sobre aquesta qüestió. La intenció del PP és polaritzar a tot l’arc polític a favor o en contra de l’amnistia, per reforçar el bloc restauracionista reaccionari de la dreta i l’extrema dreta, en el marc d’una investidura de Feijóo que s’anuncia fallida. Des del PP i Vox, la judicatura i la corona, tiren escuma per la boca davant la possibilitat d’una amnistia. Des del bloc de les dretes, amb la seva crida a sortir als carrers, volen repetir la gesta reaccionària de les manifestacions al costat dels bisbes contra la llei del matrimoni igualitari.
Per part seva, Pedro Sánchez i Yolanda Díaz pretenen negociar una nova investidura, atorgant algunes concessions mínimes a Puigdemont, sempre dins dels marcs del règim monàrquic, per tractar de desactivar definitivament el moviment democràtic català i avançar també en una restauració “progressista” que apuntali al règim espanyol, tractant a més d’assegurar la seva continuïtat en el govern. Això podria prendre forma en alguna mena d’amnistia parcial, només per a alguns pocs líders de l’independentisme. A més, com ja va anunciar Yolanda Díaz, això inclouria als policies repressors de l’u d’octubre, per a segellar així un “pacte de reconciliació”, emulant el contingut reaccionari de la llei d’amnistia de 1977, que va mercadejar la llibertat de milers de presos polítics a canvi de la impunitat dels criminals del Franquisme.
La dreta agita el fantasma de la “ruptura d’Espanya”, però la realitat és que el govern “progressista” és també enemic de l’autodeterminació dels pobles. El PSOE va ser part entusiasta del bloc repressor del 155 que es va proposar aixafar al moviment democràtic català en 2017. Fins i tot Sumar va eliminar explícitament la seva proposta de “referèndum pactat” del seu programa per al 23J. Estem davant la disputa de dos projectes de restauració del règim; un en clau més dura, per part de les dretes, i un altre en clau “progressista”, on la intenció és canviar alguna cosa perquè res canviï.
En aquest escenari, els líders del “procés” català es pleguen una vegada més a ser part d’un contuberni de mercadeig de drets, buscant també la seva autopreservació. ERC es disposa a donar suport a una nova investidura de Sánchez com a "mal menor" contra la dreta del PP-Vox, és a dir a un Govern que en els últims anys va lluitar contra el dret d’autodeterminació i va governar al servei de l’IBEX35 i l’imperialisme espanyol. Junts i Puigdemont, que han posat com a condició l’amnistia per a debatre, es proposen negociar per dalt una amnistia parcial sense fer extensiva aquesta demanda a totes i tots els represaliats. No és casualitat, en molts casos han estat els governs processistes els encarregats de la repressió.
Si de les negociacions entre el bloc progressista i els líders del “procés” sorgeix algun tipus d’amnistia, serà una mesura restringida, que deixarà fora als més de 4.000 encausats per participar en el moviment democràtic a Catalunya, igual que als centenars que es troben perseguits per lluitar en tot l’Estat espanyol. Casos emblemàtics com el de Dani, empresonat en una manifestació a Madrid, els 6 de Saragossa, treballadors encausats per lluitar com els de la vaga del metall de Cadis (que van enfrontar les tanquetes enviades pel Govern del PSOE i UP), militants pel dret a l’habitatge i contra els desnonaments, periodistes i artistes perseguits per les seves posicions polítiques, joves del moviment estudiantil o tots els migrants tancats en CIE, juntament amb altres tants afectats per la llei mordassa.
Mentre el Govern “progressista” vol presentar-se com un “dic davant la dreta”, és el responsable de les infiltracions policials als moviments socials o les acusacions de “terrorisme” a organitzacions ecologistes. I també és la seva responsabilitat mantenir tancats en aquestes presons d’estrangers que són els CIE, a milers de persones que escapen de la guerra, de les sequeres provocades pel canvi climàtic o de la pobresa generada pel saqueig imperialista. És també l’executor de tota una ofensiva repressiva: no sols no ha derogat la llei mordassa, sinó que té el rècord en la seva aplicació, i aprovant una mordassa digital i la mordassa universitària que suposen les lleis de Castells, també ha batut el rècord per la contractació de forces repressives, ha continuat amb les infiltracions policials i ha modificat el codi penal incidint en la criminalització de la protesta social.
Des del CRT plantegem que la lluita per l’amnistia i per enfrontar l’ofensiva reaccionària de la dreta no pot quedar en mans de les negociacions “per dalt” entre el bloc progressista i els lideris del “procés” a Catalunya, ambdos part activa en la repressió al qüestionament del règim i responsables, juntament amb les burocràcies al capdavant dels grans sindicats, de la desmobilització i la pasivització dels carrers.
Fa falta una mobilització independent per l’amnistia total per a totes i tots els lluitadors represaliats i encausats per lluitar a Catalunya i a tot l’Estat espanyol. Del que es tracta és d’unir les lluites per les llibertats democràtiques en un moviment unificat, contra aquest règim monàrquic i repressiu, contra la repressió i la impunitat policial, en defensa del dret a l’autodeterminació del poble català i totes les nacions que integren l’Estat, i per acabar amb aquesta institució reaccionària que és la corona espanyola, lluitant per l’obertura de processos constituents en tot l’Estat per decidir-lo tot.
És urgent que els sindicats combatius, els moviments socials i l’esquerra que es reivindica rupturista, ens mobilitzem de manera unitària contra els pactes per dalt, exigint a les direccions burocràtiques dels sindicats que trenquin la seva subordinació al govern progressista, i es posin al capdavant de la lluita per aquestes reivindicacions democràtiques elementals que cap dels carcellers del règim està disposat a concedir.
