Any 2074 (any 40 després de la IA), el català ha esdevingut llengua oficial de la Unió Europea. La fita s’assoleix just cincuanta anys després que l’idioma de Pompeu Fabra i Gerard Piqué desaparegués del Congés dels Lleons espanyol, quan Isabel Díaz Ayuso i Santiago Abascal van assumir la presidència conjunta en la tercera repetició electoral allà pel 2024.
Dona la casualitat també que el català arriba a l’Eurocambra deu anys després que Aren Solftoni, president dels Països Nòrdics Units anunciés l’abandonament de la UE, i vuit després que Alemanya i França posessin fi a la Unió Europea Central.
L’assoliment llavors del català com a llengua oficial a la vella Europa arriba quan M. Rajoy tercero y Silvio Berlusconi governen els països amb major nombre de parlants i la República catalana ha arribat a la xifra màxima de 25 milions de catalano-parlants (entre el planeta Terra, Mart i la lluna).
Lluís de Puigdemont i Junqueras, president de la República imaginària catalana, no només serà l’encarregat del primer discurs que doni la benvinguda al català, sinó que assolirà també la presidència de la Unió Europea juntament amb el president del Regne de Múrcia del Nord.
***
Sens dubte, tot això és producte de la imaginació dels editors d’Esquerra Diari i la seva dieta a base d’enciam i liti.
No obstant, després dels discurs d’aquesta setmana del ministre d’Afers Europeus de Finlandia en el que es posicionava en contra de l’entrada del català com a idioma oficial a la Unió Europea, queda clar que l’estratègia de l’"Europa ens mira" (Carles Puigdemont) és avui més incapaç que mai, no només per elevar el conflicte a nivell internacional, sinó sobretot per revifar de forma controlada al moviment independentista.
Això, a més, tot i amb l’"obstinació" del PSOE, Sumar i el ministre d’Exteriors espanyol José Manuel Albares, el qual no ha dubtat en privilegiar el català per sobre de l’euskera i el galleg (també propostes perquè siguin llengües oficials a la UE). Tot (negociació d’una possible Llei d’amnistia inclosa), evidentment, per aconseguir els vots de Junts i que PSOE i Sumar aconsegueixin formar un nou govern i avançar també en una restauració “progressista” que apuntali al règim espanyol.
Davant les negociacions per dalt entre PSOE, Sumar i les direccions processistes que estarien disposades a atorgar una nova investidura "progressista" a canvi d’unes poques monedes que només arriben per beneficiar a alguns pocs dirigents independentistes, és necessari reprendre una gran mobilització independent de les direccions processistes que lluiti per la defensa del dret a l’autodeterminació i per l’amnistia total.
