×
logo Xarxa International
Facebook Instagram Twitter Telegram YouTube

Podemos: a la saga del PSOE, súbdits de la Corona i del Règim del 78 enfront del dret democràtic català

Per quan el moviment democràtic català va emergir amb tota la seva força en 2017 amb el referèndum de l'1 d'octubre, PSOE i Podemos ja havien ocupat les seves posicions en la defensa del Règim del 78. El primer, com a part fundacional, al costat de Rajoy i la Corona en la repressió, el segon, segellant la seva lleialtat a les institucions del 78 i els seus interessos i certificant l'abandó de tota perspectiva de, fins i tot, mínima reforma.

Ivan Vela

divendres 28 d’octubre
Facebook Twitter

El procés català, que va donar la seva primera mostra de força en una multitudinària manifestació de l’11 de setembre allà per 2012, s’emmarca dins de la crisi de règim que va començar a l’Estat espanyol amb el 15M. Una crisi de caràcter orgànic, prenent la categoria del teòric revolucionari italià Antonio Gramsci, és a dir, una crisi de conjunt, de conseqüències econòmiques, socials i polítiques i per a la qual els mecanismes habituals de la burgesia per aconseguir resoldre-la no serveixen.

En aquells dies, el Govern dirigit per Artur Mas i CiU, el partit tradicional de la burgesia catalana durant el Règim del 78, es posava al capdavant d’aquesta demanda democràtica per evitar ser arrossegat per l’onada de mobilitzacions contra l’aguda crisi i que assenyalava als carrers als responsables polítics, PP, PSOE i la mateixa CiU a Catalunya, a institucions com la Corona o agents econòmics com la Banca.

Durant els següents anys, el procés democràtic català es va anar enfortint als carrers i plantejant la seva demanda d’exercir el dret a decidir, mentre des de la Moncloa, les institucions del Règim i la mateixa Generalitat descarregaven les conseqüències econòmiques de la crisi del 2008 encara molt presents sobre els sectors populars i conceptes com “deute públic” o “prima de risc” inundaven els mitjans de comunicació.

La fita significativa de l’onada processista es va viure en 2014, quan Artur Mas va convocar “el procés participatiu sobre el futur polític de Catalunya”, és a dir, una consulta popular no vinculant. Entre moltes escenes històriques d’aquella jornada, va destacar l’abraçada entre el mateix Artur Mas i el líder, en aquells dies, de la formació de la esquerra independentista (CUP), David Fernandez.

Mentre això succeïa a Catalunya, a l’Estat espanyol es començava a preparar la resposta que, tant aquesta iniciativa com la intenció de continuar avançant en aquest dret democràtic, rebrien des de l’Estat. Persecució judicial i repressió policial. Al comandament d’aquest receptari es trobava Mariano Rajoy com a president del Govern, però comptava amb el suport inequívoc de la resta d’institucions (especialment la Judicatura i la Corona) i partits del Règim, com el PSOE.

Allò més nou en aquells dies va ser la irrupció de Podemos, una formació neo-reformista que naixia el 17 de gener del 2014, amb la intenció manifesta d’ “assaltar els cels” i que buscava ser un nou agent en la política estatal amb l’objectiu de superar la “vella casta” política i reformar el Règim del 78. Un projecte que va néixer amb la voluntat de recollir tota la força de les places del 15M per desviar-la als passadissos del Congrés.

Bé, el temps posa a cadascun en el seu lloc i en el cas de la formació morada ha estat més aviat poc el temps que s’ha necessitat per veure’n el resultat. Però més enllà de l’esdevenir polític de Podemos fins als nostres dies, què deia la nova formació sobre el dret d’autodeterminació dels pobles? En els seus textos fundacionals, en l’article número 3, assenyalava la defensa del dret a decidir dels pobles el seu futur polític. Ha estat així? Vegem.

De la mateixa manera que el procesisme ha de ser analitzat com un component (central) de la crisi de Règim iniciada en 2008 arran de la crisi econòmica, la posició i l’actuació de Podemos enfront del procés català ha d’analitzar-se en el marc de la seva estratègia política, i no com una decisió aïllada o tàctica.

Tan sols uns mesos després de la presentació de Podemos en el Teatre del Barrio, a Madrid, on es va proclamar que venien per “trencar el tauler”, els líders de Podemos van deixar clar que les seves mires a llarg termini seguien un camí ben diferent. Al juny del 2014, Joan Carles I, rei per gràcia de Franco, abdicava per la quantitat d’escàndols que acumulava a la seva esquena i s’obria el procés de coronació del seu fill i hereu, Felip VI.

Davant aquest “tauler” va haver-hi dues posicions, una als carrers, demandant república i processos constituents, que s’obrís per fi el forrellat de la Constitució que blinda a l’Estat espanyol com una monarquia parlamentària. Que es deixés decidir a les noves generacions la forma d’Estat. D’altra banda, la posició que advocava per una transició en la Corona exemplar, desvirtuant els motius de l’abdicació i donant la benvinguda al nou monarca.

Doncs bé, en aquest tauler, Podemos, tot just cinc mesos després de la seva fundació assegurava que la qüestió republicana i obrir processos constituents, no estava sobre la taula. Perquè no quedés cap dubte, Pablo Iglesias va sortir explícitament a separar-se en la televisió de les manifestacions convocades en desenes de ciutats. Havien pres posició en una situació central i ho havien fet en favor de l’estabilitat d’aquest règim putrefacte, al costat d’aquesta “vella casta” del PP i PSOE, dels poders judicials, policials i, òbviament, de la Corona. Una picada d’ullet a tots els poders fàctics que, si arribaven a assentar-se en la política estatal, no serien un perill per als seus interessos.

Un altre juny marcaria una data important en la crisi de règim i que donaria l’oportunitat a PSOE i Podemos de reforçar les seves posicions; el primer com a estendard i defensor d’aquest règim, i el segon com una nova forces política que venia a rentar la cara d’aquest sistema polític per a les noves generacions sorgides al calor del 15M.

Al juny del 2017, Carles Puigdemont, en aquells dies President de la Generalitat, anunciava la data del referèndum de Catalunya, que es fixava per a l’1 d’octubre d’aquell mateix any. Per aquell moment, amb una economia menys assotada per la crisi iniciada en 2008 i amb un PP que veia al PSOE consumir-se internament en disputes internes, es va posar tots els seus focus i tot el seu arsenal repressiu contra Catalunya.

Durant els mesos següents, el Govern, el PSOE, l’encara naixent extrema dreta, la Corona, la Judicatura i les forces policials, van iniciar un assetjament al moviment democràtic català, tenint com a punt àlgid el 20 i 21 de setembre d’aquell mateix any. En tots els intents per desbaratar i impedir el referèndum, les forces policials i judicials van iniciar un setge continu de detencions i registres. En aquelles dates, una massiva mobilització en el centre de Barcelona va intentar evitar una d’aquestes operacions. D’aquelles jornades va sortir la condemna per sedició als dos líders independentistes, Jordi Cuixart (Òmnium) i Jordi Sànchez (ANC).

I enfront de tots aquests atacs al moviment democràtic, què va fer Podemos? Es va moure entre l’ambigüitat i la denúncia estèril. Com assenyalem línies enrere, aquestes decisions es basaven en els objectius de Podemos, de ser un partit integrat al Règim del 78, i per a això havia de demostrar en aquesta qüestió tan sensible, igual que fes amb la qüestió monàrquica en 2014, que en el seu ADN no hi havia la més mínima intenció impugnatoria contra aquest sistema caspós i corrupte.

Es va negar a donar suport al referèndum (el que va provocar fins i tot purgues internes dins de Podem Catalunya), es va negar a portar endavant qualsevol tipus de mobilització de suport o solidaritat amb el poble català i contra la repressió que s’estava exercint contra ell a la resta de l’Estat, adobant així el terreny perquè l’extrema dreta i l’“a por ellos” avancessin en l’“Espanya dels balcons”.

Fins i tot va buscar participar, de forma vetllada, amb un manifest no signat, titulat com a “manifest blanc”, on s’apostava per un diàleg impossible i la unitat enmig d’un atac feroç de l’Estat espanyol al poble català.

L’1 d’octubre va arribar, deixant una data històrica, tant per la voluntat del poble de Catalunya per votar, com per la brutal repressió exercida per la Policia Nacional i la Guàrdia Civil en tots els racons de Catalunya. A aquesta jornada li va seguir unes setmanes després la implementació del 155 i una escalada repressiva, tant contra els líders polítics i socials del procés, com contra milers d’activistes i militants polítics.

Enfront de tot això, silenci. Podemos callava i el PSOE seguia, com no podia ser d’una altra manera, sent el primer aliat del Govern central i la Corona per acabar amb el moviment català.

Pocs mesos després, arribaria el PSOE a la Moncloa (juny 2018) i la situació no va canviar. La Fiscalia asseguda en la banqueta de l’acusació en el judici farsa als líders del procés, detencions, repressions i multes a milers d’activistes que participaven en les mobilitzacions pel dret democràtic i per fer efectiu el resultat de l’1 d’octubre.
Ingerències polítiques de tota mena, com la inhabilitació del President de la Generalitat Quim Torra per penjar una pancarta, la qual cosa va portar a unes eleccions imposades des de Madrid i a una operació política amb Salvador Illa al capdavant per fer fora del Govern a les formacions que havien liderat el procés en l’últim lustre.

Per tant, podem dir que el PSOE no va parar la maquinària repressiva contra el poble català, quelcom que era d’esperar. I a tot això, Podemos? Perquè seguint la lògica dels esdeveniments que hem anat desgranant en aquest article, va continuar el seu procés d’integració al Règim.

Després de no aconseguir el “sorpasso” electoral al PSOE en les eleccions prèvies, en 2020 va entrar definitivament a formar part del Govern. El primer Govern de coalició de l’Estat espanyol, i autodenominat com el “més progressista de la història”. Plegant-se així definitivament, al programa d’estat del PSOE enfront de la qüestió nacional.

I ho va fer, novament amb una senya d’identitat pròpia de Podemos en la seva curta vida. Amb total servilisme a les institucions del Règim. Mentre Pedro Sánchez donava voltes a si conformar govern o anar a eleccions, Pablo Iglesias, en la ronda de visites al monarca Felip VI després de les eleccions, li va demanar a aquest que “hauria de fer entendre a tots els candidats, i en particular al que té més suports, que la coalició és una via de donar estabilitat al nostre sistema parlamentari".

PSOE i Podemos han jugat doncs, des de les seves diferents posicions, un rol de defensa i enfortiment del Règim del 78. Res sorprèn del partit de Pedro Sánchez, fundador d’aquest règim, i que avui dia encapçala una de les polítiques reaccionàries i imperialistes a l’Estat espanyol més forts de les últimes dècades.

Tampoc hauria de sorprendre l’esdevenir de Podemos en la qüestió catalana si l’analitzem dins dels objectius estratègics de la formació, que no eren, ni són, uns altres que formar part d’aquest règim amb l’objectiu d’humanitzar en la mesura que sigui possible aquest sistema polític i econòmic. Una praxi pròpia d’una formació reformista moderada, i que ja des dels seus inicis va advocar per la reforma enfront de la ruptura.

El que s’ha analitzat en aquestes línies ha estat el rol de les dues formacions que avui ocupen el Govern enfront dels esdeveniments centrals que ha donat la qüestió catalana en l’última dècada.

Un rol que, d’altra banda, avui dia continuen jugant i que, al costat de l’estratègia autonomista dels partits que han dirigit el procés (ERC i JxCat), han aconseguit, almenys de manera temporal, tancar aquesta etapa de crisi i un dels qüestionaments més oberts al règim en les ultimes dècades, quelcom que es coneix com “el procés català”.


Facebook Twitter

Ivan Vela

Barcelona | @Ivan_Borvba

Veus contra la criminalització de la protesta

Veus contra la criminalització de la protesta

Prou criminalització a la protesta! Més de 30 organitzacions convoquen una concentració contra el delicte de desordres públics agreujats!

Prou criminalització a la protesta! Més de 30 organitzacions convoquen una concentració contra el delicte de desordres públics agreujats!

Amnistia Internacional posa en dubte la garantia de la protesta social davant la reforma per desordres públics

Amnistia Internacional posa en dubte la garantia de la protesta social davant la reforma per desordres públics

Veus crítiques contra el nou delicte de desordres públics agreujats

Veus crítiques contra el nou delicte de desordres públics agreujats

Un clar atac del Govern a les pensions: ampliació a 30 anys del període de càlcul

Un clar atac del Govern a les pensions: ampliació a 30 anys del període de càlcul

Marlaska no assumeix la seva responsabilitat i culpa als migrants assassinats de la massacre a Melilla

Marlaska no assumeix la seva responsabilitat i culpa als migrants assassinats de la massacre a Melilla

Final d'any parlamentari: Pressupostos militaristes, impostos de seda per la banca i elèctriques i un enduriment del Codi Penal

Final d’any parlamentari: Pressupostos militaristes, impostos de seda per la banca i elèctriques i un enduriment del Codi Penal

El Govern vol garantir els beneficis de la banca en la nova llei d'habitatge

El Govern vol garantir els beneficis de la banca en la nova llei d’habitatge