Les treballadores del Servei d’Atenció a Domicili es fan càrrec i cuiden de la gent gran, o altres persones en situació de dependència a la seva llar. Realitzen tot tipus de funcions, tant aquelles tasques relacionades amb les cures, com pot ser ajudar-los a aixecar-se del llit, donar suport amb la dutxa i les higienes, preparar el menjar i d’altres activitats, com també tasques de neteja.

No obstant, les males condicions amb les que han de treballar provoquen que tal i com diu la Pilar “cada dos per tres fem crec”. Seguidament reflexionarem sobre quins són els principals problemes de salut i lesions que pateixen les treballadores del Servei d’Atenció a Domicili, i també quines són les causes principals de què això passi.

I és que els Ajuntaments dels diferents municipis, així com també, els anomenats “Ajuntaments del canvi” com el de Barcelona, porten anys externalitzant aquest servei a empreses privades que poc tenen a veure amb els serveis socials. Només cal dir que avui el 50% del SAD de Barcelona està en mans d’un fons d’inversió amb seu en paradisos fiscals com és DOMUS VI i l’altre 50% en mans d’una falsa cooperativa social, com és SUARA. Tal i com ens explicarà a continuació la Pilar, tot això ha provocat que augmentés la precarietat i la sobrecàrrega de feina per les treballadores, així com una atenció cada cop més deficitària per les persones usuàries.

Com treballeu habitualment als domicilis? Teniu algun tipus de mesura de seguretat?

Habitualment hi treballa una persona completament sola i en la major part de vegades sense cap ajuda tècnica per aixecar a persones amb mobilitat reduïda.
Imagina’t, tu arribes a la llar i et trobes a una persona amb tercer grau de dependència, enllitada i totalment dependent, i per mobilitzar-la ho has de fer tot a pes amb el teu cos. No tenim ni grues, ni cinturons, ni alçadors. Tot i que per normativa en casos així, hauríem de ser dues persones, o almenys, tenir algun tipus d’ajuda tècnica. Però no tenim ni una cosa ni l’altre. Per això sempre ens estem barallant amb les empreses, i ho denunciem a l’Administració.

En totes aquelles feines relacionades amb l’assistència i cura de persones dependents i amb dificultats de mobilitat, és habitual acabar amb dolor a l’esquena o altres tipus de lesions, doncs encara ha de ser pitjor amb les condicions que expliques. Quines són les principals malalties i lesions que patiu derivades de tot això?

Sobretot patim lesions de tipus musculo-esquelètic, lesions de tendons, de túnel carpià, lesions a l’esquena. Estem sempre contracturades i amb els nervis i tendons fets pols. Per altra banda, també tenim moltes lesions de genolls i maluc, perquè a tot això se li ajunta que ens passem el dia corrent i fent molts quilometres per anar d’un domicili a l’altre. Quan a sobre, no ens paguen els desplaçaments.

Per treballar hem d’anar empastillades, i és que 8 de cada 10 treballadores va a treballar medicada. A mi em passa sovint que per poder aguantar la jornada m’he de prendre un ibuprofè. I cada dos per tres estic amb un osteòpata o un fisioterapeuta, perquè si no, no tiro. I a sobre, m’ho he de pagar jo, i no ho cobreix ni l’empresa ni la seguretat social.

I ja ni parlar-ne de que durant l’inici de la pandèmia no teníem ni els EPI més bàsics, ni mascaretes. I avui dia, per realitzar les higienes ens donen uns guants de vinil que es trenquen de seguida. No t’expliquen quines patologies poden tenir les persones usuàries amb les quals treballes, o si tenen alguna malaltia infecciosa, i tampoc et donen el material necessari per protegir-te en aquests casos.

Recentment les treballadores del SAD de Barcelona estaven convocades a vaga, i una de les reivindicacions de la protesta era precisament cobrar el 100% les baixes per incapacitat temporal...

Exacte, perquè els tres primers dies no cobrem. I després només cobrem el 75% del nostre salari que ens paga la seguretat social. I tenint en compte que els nostres salaris són tan baixos se’ns fa impossible. Pensa que la gran majoria de la plantilla està amb jornades per sota de 25 o 29 hores setmanals, així que tan sols cobren entre 600 i 700 euros, si d’això te’n treuen un 25%, ja suposa ni poder comprar els aliments bàsics aquell mes. I allò més fort és que tampoc reconeixen que t’has lesionat per la feina.

Amb això vols dir que tot i lesionar-te al teu lloc de treball no es reconeix com accident laboral?

Exacte, estàs aixecant a un usuari, i et quedes clavada, però vas a la mútua i et diuen que això no t’ho has fet a la feina. Et diuen que això t’ho has pogut fer aquest matí a casa teva, i mai ho reconeixen com un accident laboral per estalviar-se diners. Així que et deixen “trencada” i a sobre no et pots posar malalta ni estar de baixa!

Una altre de les nostres reivindicacions és la reducció de l’edat de la jubilació. Perquè així no arribem als 60 anys!

Tenint en compte tot el que expliques, quines creieu que són les causes principals de tota aquesta precarietat i de l’afectació que aquesta té en la vostre salut?

Nosaltres tenim dos grans problemes. Per una banda, Les externalitzacions d’aquest servei a empreses privades que no li importa gens ni la seguretat de la treballadora ni la de l’usuari. I els ajuntaments, igualment els hi concedeixen les licitacions, tot i no complir les mesures de seguretat adequades. Per exemple, a la ciutat de Barcelona hi a 24.000 persones usuàries destinatàries del SAD, però a tot Barcelona les empreses només disposen de 16 grues perquè nosaltres puguem atendre a aquestes persones. I de fet, les meves companyes no les han vist mai.

I l’altre gran problema, és que no està permès realitzar inspeccions de treball als domicilis per valorar si es compleixen les condicions i mesures de seguretat necessàries per treballar, ja que existeix la inviobilitat del domicili.

Per això també ens estem mobilitzant a nivell estatal per exigir al ministeri de treball que faci una llei de prevenció de riscos laborals. I després de dos anys de lluita, la Ministra de treball Yolanda Diaz, ens va convocar a una reunió el passat 7 de desembre, per la qual ens va anunciar que ja han elaborat un decret llei al respecte perquè es voti al Consell de Ministres. Amb aquest decret implicaria que els inspectors de treball poguessin entrar als domicilis a valorar les condicions. Tot i que caldrà veure si finalment s’aprova. O també que la ministra no acabi claudicant si la patronal s’hi posa en contra. Fet que seria escandalós.

Tenint en compte les dificultats amb les que us trobeu als domicilis, si s’aprovés podria suposar una millora. No obstant, si no hi ha interès en acabar amb les externalitzacions del servei, no creus que el mateix decret és limitat?

Si s’acabés aprovant, en principi les empreses haurien d’adaptar-se a complir els riscos laborals, ja que ara s’excusen amb que no es poden entrar als domicilis a realitzar inspeccions.

De totes maneres, encara que per ara no es pugui accedir als domicilis, pel que explicaves, actualment tampoc s’està fent cap tipus de control o inspecció a les empreses que no estan proporcionant els mitjans necessaris a les treballadores per no lesionar-se?

L’Administració no fa la seva feina. Tot i que es va contractar una empresa de 4 milions d’euros perquè controles a les altres empreses, veiem que no estan complint i que no controlen res.

La patronal actualment guanya 21 euros per hora, i a nosaltres només ens n’arriben 6. La partida econòmica del SAD és una de les més importants de tots els ajuntaments. Des de l’Ajuntament de Barcelona de l’Ada Colau, s’han invertit 100.000 milions d’euros, i d’aquests a les treballadores no els hi arriba ni una tercera part, a sobre de que ni ens disposen de les ajudes tècniques mínimes per poder treballar adequadament.

I tot sempre va a parar al mateix fons voltor. De tota la inversió que es fa en dependència, els diners sempre van a parar a les mateixes empreses de sempre, com Domus Vi, a Eulen, a Florentino Perez, i no pas a l’interès general. No cuiden a la cuidadora, i tracten als usuaris només com si fossin clients, com si fos un servei a la carta. Amb ells l’únic que els importa són els diners.

Ara el que m’ha fet més gràcia és la directora de Clece, que va parlar en una taula rodona de Caritas, sobre treball decent! Tal i com té a les seves treballadores, són uns hipòcrites i uns cínics. I també em fa molta gràcia quan des de l’Ajuntament o des del govern, van de progressistes i de feministes, quan no escolten a les seves treballadores, en un sector on el 98% som dones.

Finalitzem l’entrevista i la Pilar em ressalta la necessitat de sortir als carrers per defensar els serveis públics. Perquè tal i com ella ens ho explicava veiem com un dels grans problemes és com des dels Ajuntaments i l’Administració Pública s’està permetent que es faci negoci d’un servei essencial. Les empreses s’estan fent d’or a costa d’una cura i assistència de la nostra gent gran cada cop més precària, mentre les seves treballadores acaben “trencades” i abandonades per un sistema on abans prevalen els seus beneficis a la nostre salut.