“La gent és ximple” és l’argument més cunyat que surt a l’hora d’intentar explicar per què hi ha sectors obrers i populars que, o bé no voten o bé ho fan per Vox o PP. Una dreta que retalla en serveis públics, demana barra lliure per als empresaris i proposa posar plantes als balcons contra el canvi climàtic guanya terreny davant una situació amb la sanitat i l’educació públiques degrades, els salaris devaluats i les sequeres a l’ordre del dia Com es menja això? Per als “progressistes” la culpa acaba sent sempre dels treballadors que no han anat a votar o ho han fet a favor de la dreta.


No és qüestió de comprensió o relat, sinó d’arribar a fi de mes

En el programa de La Base del passat dilluns els diferents tertulians, entre ells el seu presentador Pablo Iglesias, feien els seus diagnòstics sobre el tema. Tota la línia argumental girava al voltant del discurs, els mitjans, els marcs mentals i, en definitiva, la qüestió de la comunicació política. Des d’aquest punt de vista, el repte de l’esquerra estaria en construir un contrapoder mediàtic i un discurs comprensible per a les masses. “No ens heu entès perquè Ferreras i Ana Rosa us manipulen”, aquesta seria la síntesi.

Per descomptat que els grans mitjans de comunicació són el més ranci que hi ha. Però el tema no és una suposada falta de compressió, sinó que cada vegada costa més arribar a final de mes. Baixada real dels salaris, lloguers pels núvols, factura de la llum disparada… L’informe publicat per HelloSafe revela que el cost de la vida (alimentació, serveis, transport i habitatge) suposa el 69% del salari mig de mitjana. En el cas de zones com Barcelona (82%), Màlaga (81%), Balears (80%), València (75%), Madrid (73%) o Biscaia (71%) és fins i tot molt superior. Ni tan sols en ciutats on representa un menor percentatge (Lleida, Segòvia i Lugo) resulta barat, perquè continua sent gairebé la meitat del sou. Alhora, les despeses bàsiques – sense comptar habitatge – són un 61% del salari mínim (1.080€), cosa que deixa solament 354€ per lloguer, estalvi i altres despeses. No obstant això, des de la perspectiva del “progressisme” el parany està en el fet que Atresmedia, Mediaset i companyia no expliquen els grans avanços que està realitzant el govern “progressista” sobre aquests temes o els límits que es troben per part del mercat.

Després de diversos anys en les institucions, des del Consell de Ministres als ajuntaments del “canvi”, la cosa comença a fer aigües. La dada mata el relat. La Llei d’Habitatge no frena la pujada dels lloguers, l’augment del salari mínim i la Reforma Laboral mantenen condicions precàries i la “excepció ibèrica” no ha revertit l’increment dels preus de la llum. Al mateix temps, les direccions dels sindicats amigues del govern (CCOO i UGT) acorden amb la patronal mantenir els salaris per sota de la inflació. El problema del relat és que solament és relat. La realitat és una altra.

L’esquerra del “sí que es pot” ha passat a ser la del “no es pot”. No es pot anar contra la banca, no es pot tocar els interessos dels grans tenidors, no es pot atacar a les elèctriques… Sempre amb la burocràcia sindical d’aliada per defensar que no es poden pujar molt els salaris perquè la patronal s’enfada. Ja sigui perquè el PSOE no vol, perquè l’IBEX 35 és molt poderós o perquè els grans mitjans se li giren en contra… Resulta que mai es pot.

Al final, l’única cosa possible per als de Yolanda Díaz i Ione Belarra és governar en els límits del que l’Estat permet, és a dir, gestionar de la manera més amable els interessos del capitalisme espanyol quan és viable i sent tan dur contra la classe treballadora i els sectors populars com sigui necessari quan toca. La traducció és la reforma laboral que revalida la del PP, la de pensions que manté els 67 anys de jubilació o la no derogació de la Llei Mordassa. La consolidació del rescat a la banca sense tocar els milers de pisos de la Sareb ni els fons voltors que especulen amb l’habitatge o els milions que regalen a les elèctriques amb beneficis de rècord comparteixen el mateix ADN.

Lluny de no haver-se sabut explicar millor, des d’Unidas Podemos ho han fet perfectament: “no es pot anar contra els interessos dels capitalistes, així que ens dedicarem a gestionar-los sense molestar-los”.


El “progressisme” prenent l’agenda de la dreta: així es construeix sentit comú de dretes

Els sectors del “progressisme” atribueixen l’èxit de la dreta a la capacitat d’aquesta per a imposar sentits comuns. No obstant això, la major conquesta per al sentit comú del PP i Vox és tenir als reformistes aplicant part de la seva política. Quan la suposada alternativa aplica les polítiques de la dreta és aquesta qui s’obre camí.

Si la desafecció política ens afebleix per enfrontar a la dreta no és perquè els descontentaments no votin per Unidas Podemos, sinó perquè els han convençut que l’única cosa al que poden aspirar és a mantenir les seves condicions de vida cada vegada pitjors. Normal que no mobilitzi. En conseqüència, no tindria sentit organitzar-se ni construir una alternativa política per esquerra. El problema és que quan el “progressisme” actua en contra de la classe treballadora i els sectors populars és la dreta la que s’apodera demagògicament del malestar mancant una alternativa per esquerra. Continuar alimentant el vot del “mal menor” amb el nas tapat als reformistes perquè no vingui la dreta no fa més que alimentar el cercle viciós.

En tot aquest camí, el reformisme només contribueix a legitimar els aspectes més reaccionaris de l’Estat. El major blanqueig del discurs monàrquic i patriòtic del PP i Vox contra bascos i catalans ha estat el represtigi de la Corona per part de Podemos, així com l’aval a la repressió contra el moviment democràtic català. Com voler que es repudiï la utilització de les clavegueres de l’Estat per part de la dreta o el seu discurs racista contra els menors que migren sols, si Podemos és part d’un govern que infiltra policies en moviments socials, retorna en calenta a menors amb l’Exèrcit a Ceuta o massacra desenes d’immigrants a la tanca de Melilla? Se situa en la mateixa línia que pretendre denunciar el militarisme mentre augmenten el pressupost de Defensa, envien armes a Ucraïna i acullen la cimera de l’OTAN. Ara bé, l’aparent alternativa d’aixecar una política exterior europea independent – com fan Iglesias o Melenchon – tampoc canvia el caràcter imperialista de la seva política. A l’hora de la veritat, significaria enviar menys armes a Ucraïna i més a la frontera sud per a escombrar el pas a les persones que fugen de la misèria causada per estats imperialistes com l’espanyol.

Al final, Pablo Iglesias, Iñigo Errejón, Irene Montero, Yolanda Díaz o Alberto Garzón si que han sabut imposar un sentit comú basat en acceptar governar per a l’IBEX 35, la Corona i el rearmament imperialista perquè si no vindrà la dreta. Quina casualitat que els qui creixen siguin justament els amics dels defensors de la desregulació, el Visca el Rei! i la Hispanitat.


Les opressions divideixen a la classe, no la lluita contra elles

Sobre la base de la legitimació de les idees més reaccionàries acaben obrint-se pas els discursos rojipardos. Ens referim a aquests sectors que acaben comprant-li la proposta racista, masclista i LGTBIfòbica de la dreta pintant el seu projecte de veritable defensa obrera. No obstant això, les dones són gran part de la classe treballadora en el segle XXI, igual que les persones immigrants en països imperialistes. Pensem en les dones dels Serveis d’Atenció Domiciliària (SAD), les sanitàries, les caixeres de supermercat o les obreres de la indústria tèxtil i manufacturera. Alhora, les persones LGTBI som dels sectors de la classe obrera que sofrim la discriminació en el món laboral, entre altres espais.

Els discursos de la dreta busquen enfrontar als sectors explotats i oprimits de la classe treballadora: al treballador nacional contra l’immigrant que curra en negre; al mecànic de la fàbrica amb jornades eternes contra el noi trans que no troben treball o la senyora amb una pensió de misèria contra la jove dependenta que fa vaga el 8M. Els rojipardos es recolzen sobre aquesta lògica per dir que la lluita contra el racisme, el patriarcat i la LGTBIfòbia divideix a la classe. Res més lluny de la realitat: les opressions i els qui contribueixen a perpetuar-les són part dels que veritablement divideixen a la classe treballadora.
Per això, el problema està en posar l’etiqueta de “feminista” a un govern capitalista que actua contra la majoria de les dones i el conjunt de la classe treballadora. D’una banda, empeny a sectors de la classe obrera a pensar que, atès que els qui es revindiquen “feministes” no responen a les seves necessitats materials, llavors el que està malament és el feminisme. Per un altre, fa pensar a una part del moviment feminista que la seva lluita ha d’estar separada de les demandes de les i els treballadors. En tots dos casos, acaba sent impossible portar fins al final el combat contra l’aliança entre patriarcat i capital. Sense incorporar la lluita contra les opressions, la classe treballadora esdevé incapaç de construir la seva hegemonia. Primer perquè seguirà dividida, cosa que l’afebleix enormement – i segon perquè serà impotent a l’hora de presentar una alternativa per a l’alliberament de les opressions.

Per al cas de l’Estat espanyol, pensem en l’enorme moviment de dones que va ser cooptat i desmobilitzat per Podemos amb Irene Montero al capdavant. Tot un projecte que s’ha mostrat incapaç de dur a terme la més mínima reforma seriosa, però que a canvi ha servit per a tintar de “feminista” a un govern responsable del manteniment de la Llei d’Estrangeria, la Reforma Laboral o el propi aparell de l’Estat que infiltra policies a força de manipular sexoafectivament a dones activistes. La reculada del moviment de dones i la passivitat imposada per les burocràcies sindicals en el moviment obrer han facilitat enormement que el creixement del malestar amb el govern “progressista” el capitalitzi la dreta.


Quina esquerra i quina unitat necessitem per fer front a la dreta

Lluny de qualsevol visió superficial o mecanicista, la desafecció amb Unidas Podemos no es converteix automàticament en un creixement de les posicions anticapitalistes. De fet, veiem que davant la falta de l’alternativa per esquerra el que tendeix a prevaler és l’apatia o la politització populista de dreta en una falsa clau antiestablishment. Fa falta discutir com polititzar el malestar de la classe treballadora, la joventut i les dones per organitzar la nostra força en una organització política independent dels capitalistes i els seus gestors amables del “progressisme”. Perquè no es pot enfrontar a la dreta de veritat amb una esquerra mentida.

El sentit comú de l’esquerra reformista a l’Estat espanyol insisteix en el problema de la unitat. Aquí es troba el límit a l’hora enfrontar a la dreta i millorar les condicions de vida de les grans majories. Però per als reformistes i els revolucionaris aquesta "unitat" té significats oposats. Per als primers, significa dir als treballadors que, per evitar que pugi la dreta, han de resignar-se a la precarietat i aliar-se amb qui estan darrere de la seva misèria. Aquest era el missatge de fons per part dels qui ens deien que per fer fora a Rajoy calia governar amb el PSOE o que conquistar la independència passava per anar de bracet amb la burgesia catalana. Anys després, aquesta via tan sols ha servit per obrir camí a la dreta i frenar les aspiracions d’autodeterminació. Mentrestant, les empreses de l’IBEX 35 han continuat acumulant beneficis milionaris a costa de les i els treballadors cada vegada més empobrits.

Per als revolucionaris, la unitat política no es dona amb els reformistes. Justificar aquest tipus de suport significa fomentar les il·lusions en els qui li neguen a la classe treballadora la possibilitat de lluitar contra les causes i els causants dels seus patiments. La unitat que necessitem construir és la de les i els treballadors a través de l’autoorganització en cada centre de treball per plantar cara als atacs de la patronal i els governs de torn, ja venguin de la dreta neoliberal o els “progressistes”.

És moment de construir una esquerra que lluiti per un programa anticapitalista que qüestioni de dalt a baix el Règim del 78. Que plantegi la indexació automàtica dels salaris d’acord amb l’IPC per evitar que la inflació es mengi el sou, així com el repartiment d’hores de treball sense reducció del salari i la jubilació als 60 anys. Perquè no té sentit que uns es matin a treballar fins arribar a vells mentre la joventut malviu amb treballs temporals i a temps parcial. Lluitem per una sortida a la crisi de l’habitatge a través de l’expropiació sense indemnització dels pisos buits en mans de grans propietaris.

Necessitem posar en peus una alternativa política pròpia que, enfront dels del "Visca Espanya i visca el Rei!”, defensi a tot l’Estat el dret a l’autodeterminació com a part de ser radicalment antimonàrquica. Una esquerra que s’oposi al rearmament imperialista de l’Estat espanyol, l’enviament d’armes a Ucraïna i les sancions a Rússia al mateix temps que denuncia la invasió reaccionària de Putin. Perquè la sortida a l’escalada militar en curs no vindrà dels Estats imperialistes i capitalistes que ens empenyen a noves guerres en defensa dels seus negocis. Contràriament, la lluita de la classe treballadora i els sectors populars contra les nostres burgesies nacionals és la base de la solidaritat internacionalista.

Contra el creixement de l’extrema dreta, és urgent construir una esquerra anticapitalista i socialista amb independència de classe. Que aposti per la autoorganització en els centres de treball, estudi i barris per a desplegar les forces de la classe treballadora unida amb els sectors oprimits. Una tasca que no es dona en buit, sinó intervenint en cadascuna de les seves lluites en disputa contra els buròcrates sindicals i dels moviments socials que tracten de contenir-les i desviar-les.


La disputa pel sentit comú

Si es pren la idea dels marcs mentals, el sentit comú del “no es pot” imposat pels neo reformistes simplement reforça el marc dominant: “no hi ha alternativa al sistema capitalista”. Passa el mateix amb els arguments del tipus “fa falta pressionar des dels carrers”, perquè reforça la idea que les i els treballadors tan sols poden aspirar dependre de l’Estat burgès i els capitalistes.

Contràriament, existeixen mostres objectives i subjectives que apunten a una altra societat possible. Actualment, es produeixen suficients aliments com per acabar amb la fam en el món. Alhora, el nivell de desenvolupament tecnològic permetria reduir les hores de treball si es repartissin entre totes les mans disponibles. La solidaritat de les i els treballadors s’expressa en cada conflicte obrer igual que ho fa quan es mobilitza contra la destrucció dels ecosistemes en la seva comunitat. En els últims anys, la revolta de 2019 a Xile contra el règim hereu de Pinochet o ara l’enorme lluita a França arran de la reforma de les jubilacions de Macron mostren que la classe treballadora i els sectors populars comencen a rebel·lar-se enfront de dècades de neoliberalisme.

La classe obrera és qui mou el món cada dia i, per tant, és igualment capaç de reconstruir-lo sobre noves bases. Pensem en el potencial d’una societat on els mitjans de producció i de canvi estiguessin en mans de les i els treballadors. Un model lliure de la competència capitalista pel benefici, un socialisme revolucionari des de baix on les i els treballadors planifiquessin la producció democràticament en funció de les necessitats socials. La mera possibilitat d’imaginar-ho posseeix un enorme potencial que els reformistes tracten d’ocultar.

Davant l’avanç de les idees reaccionàries, l’auge de les tensions militars i l’agreujament del canvi climàtic, la lluita per estendre les idees del socialisme és vital per evitar la barbàrie capitalista. No es pot enfrontar el sentit comú de la dreta legitimant el seu propi marc.