La dreta no és rebel, sinó la millor defensa d’allò existent

La posa contestaria del PP i Vox en els actes enfront de les del PSOE contrasta amb les seves contínues apel·lacions a la defensa de la Constitució i la unitat d’Espanya encarnada en la institució de la monarquia.
Lluny de ser antiestablishment, la dreta continua sent la màxima defensora de la Corona, la Constitució, l’Església, la policia i l’IBEX 35 o és que es pot pensar que tots aquests elements s’han tornat ara progressistes? Buiden els dubtes les imatges de Leonor jurant en les mateixes Corts on el seu avi va jurar els principis del Moviment Nacional; les oracions en grup que s’han vist al llarg de les concentracions i les paraules d’Ortega Smith cap als antiavalots demanant-lis estar on sempre: “reprimint les manifestacions de l’extrema esquerra, dels CDR a Catalunya dels boroka al País Basc”.

Amb la dreta radicalitzada i mobilitzada el perill és doble. El primer i més obvi és el clima reaccionari que avança. L’espanyolisme, el masclisme, la LGTBIfòbia i les idees neoliberals creixen recuperant el seu estil més caspós – el de missa, toros i fachaleco – o vestint-se de outsiders a l’estil Desokupa.

No obstant, el discurs populista es desmunta ràpid i com a prova d’això el nou govern del llibertari Milei. Qui va ascendir cridant contra la casta acaba de formar executiu amb l’expresident del Banc Central argentí i l’exministra de Seguretat, tots dos sota el mandat presidencial de Mauricio Macri. En el cas de l’Estat espanyol, la dreta utilitza el descontentament amb el govern PSOE i Unidas Podemos a mode de gasolina.


PSOE i Sumar: la coalició “progressista” amb polítiques de dreta

El segon perill té a veure justament amb la falta d’una alternativa política per esquerra que doni resposta al desencantament i la ràbia, la qual cosa prepara el parany del mal menor. La por a la dreta s’aprofita per justificar el suport a un nou govern “progressista” que, si es prenen els fets i no les paraules, pren gran part de l’agenda de la dreta.

El govern PSOE-Sumar arriba beneït per Sa Majestat en el Congrés. Enfront dels discursos contra l’amnistia en defensa de la unitat d’Espanya, la coalició “progressista” ha respost traient pit de l’absolut respecte a l’ordre constitucional de la llei negociada i el valor que aquesta posseeix per acabar amb la demanda de l’autodeterminació. Aquest és el contingut de l’amnistia que, a més d’incloure a policies i quedar en mans de la mateixa judicatura que s’oposa a ella, deixa fora a la majoria dels independentistes i la resta dels i les represaliades per lluitar.

La llei de punt final a la qüestió catalana ha estat la primera pedra de l’altre “progressisme” que compta amb Marlaska en el Ministeri Interior després d’haver massacrat immigrants a la frontera i infiltrant policies en els moviments socials manipulant sexual i emocionalment a dones; amb un ministre d’Exteriors i una ministra de Defensa responsables de l’enviament d’armes a Ucraïna i avals del genocidi contra el poble palestí; amb Calviño assegurant els ajustos i retallades exigides per Brussel·les; una ministra d’Igualtat amiga de l’Església i una altra de Treball que concilia amb la patronal per revalidar la reforma laboral del PP i permetre la caiguda dels salaris amb la complicitat de CCOO i UGT.

Però els partits que apliquen les polítiques de la dreta no frenen als reaccionaris, sinó que els blanquegen el programa. Negociar la pèrdua de poder adquisitiu mentre les grans empreses continuen enriquint-se no és pragmatisme, sinó assegurar l’empobriment de la classe treballadora i els sectors populars. Ser part del govern del rearmament, la traïció al Sàhara Occidental i la complicitat amb Netanyahu i Zelensky no és bregar amb contradiccions en l’esfera internacional, sinó defensar la política de l’imperialisme espanyol. Així, el projecte de Sumar està basat a ser la crossa del PSOE i l’edulcorant del Règim del 78 des del Consell de Ministres.


Independència de classe: una sortida al parany del mal menor

Però l’estratègia reformista ni avança en matèria social perquè limita les úniques forces capaces de conquistar-lo – les i els treballadors al costat dels sectors populars – ni frena a la dreta perquè el govern PSOE-Sumar li pren part de l’agenda. Amb tot això, la desmobilització i el desencantament deixen a la classe treballadora, la joventut, les dones i les persones migrants lligats de peus i mans per aixecar una veritable lluita contra l’onada reaccionària i les polítiques a favor de les grans empreses. Per garantir això, exerceixen un paper clau les burocràcies sindicals, que no convoquen una vaga general des del 2012.

En aquest context, sectors dels moviments socials i l’esquerra alternativa aposten per sostenir als reformistes en les institucions i mobilitzar als carrers. El problema és que l’enfortiment de les opcions socialdemòcrates comporta l’afebliment de la lluita social al mateix temps que comporten l’aval a les polítiques en favor dels grans capitalistes. Mentrestant, la dreta capitalitza el malestar i els reformistes queden sense oposició que els disputi la direcció en cas d’esclat social. La qüestió és com trencar el cicle que porta de la revolta, al desviament i la restauració.

El camí per enfrontar a la dreta i avançar en conquestes socials està en la lluita de les i els treballadors units amb els moviments socials. Els i les dirigents de Podemos i Sumar són conscients d’aquesta força, però per a ells tan sols és base de maniobra. Per això, la qüestió és trencar amb la contenció, la divisió i subordinació política que imposen els reformistes a la força de la classe obrera. La vaga feminista general a Euskal Herria és un bon exemple que, si es generalitzés, canviaria molt la relació de forces. Les manifestacions en solidaritat amb Palestina són una altra demostració que hi ha sectors disposats a mobilitzar-se, igual que les manifestacions del 25N.

Davant l’onada reaccionària i el parany del mal menor, fa falta aixecar una esquerra amb independència de classe que aposti per desenvolupar l’autoorganització i la lluita des dels centres de treball i estudi. Una força política revolucionària que posi el seu centre de gravetat en la lluita de classes en oposició als qui aspiren a gestionar l’Estat capitalista. La burgesia té partits – “progressistes” o conservadors – que vetllen pels seus interessos. És hora que les i els treballadors al costat de la joventut, les dones i persones migrants ens organitzem i discutim sobre la construcció d’un partit que una lluita i política. Sota un programa anticapitalista que doni resposta als problemes dels explotats i oprimits, vinculant la lluita contra la precarietat, el racisme, el masclisme, la LGTBIfòbia i l’imperialisme espanyol que saqueja recursos a tot el món i nega l’autodeterminació dins de les seves fronteres.

Enfront dels intents de restauració “progressista” o conservadora, toca oposar-li la defensa de processos constituents lliures i sobirans en tot l’Estat per tombar el Règim del 78 en perspectiva de governs de treballadors, per construir una societat socialista on l’economia estigui planificada democràticament des de baix.