Les jornades parcials, lluny de reduir-se, s’han incrementat. Així ho mostren les últimes dades publicades de la EPA (Enquesta de Població Activa). Enguany hi ha 612.000 més contractes de menys de 40 hores setmanals respecte al mateix mes en 2019. I mentre entre les 30 i 40 hores hi ha 246.000 contractes més -on es troben els contractes a jornada parcial i el maquillatge dels fixos discontinus-, la major part del creixement es concentra en les jornades d’entre 20 i 29 hores setmanals.
Paral·lela i proporcionalment a l’augment de la parcialitat, ha augmentat la pluriocupació. A la fi de juny es comptabilitzen més de mig milió de persones amb dos treballs o més (547.800). A més, la pluriocupació ha crescut en els contractes a temps parcial: del 2,45% dels ocupats al juny de 2019 al 2,67% del segon semestre d’enguany. Així mateix, la majoria d’aquests contractes estan concentrats en el sector serveis (4 de cada 5), i les dones han de recórrer a pluriemplear-se amb major freqüència que els homes, havent-hi una bretxa de 40.000 treballadores.
La relació entre l’augment de jornades amb menys de 40 hores setmanals i l’augment dels treballadors que tenen dos o més treballs és cristal·lina. Tenir un ús de jornada parcial no és voluntari, i obliga a complementar el salari amb una altra ocupació per a poder arribar a fi de mes: els salaris de quatre de cada cinc treballadors que tenen contractes de menys de 40 hores componen el 90% dels qui reben salaris més baixos. A aquestes condicions precàries se suma l’increment del robatori patronal de les hores extra no pagades: aquesta primavera, van depassar els 3,2 milions, alguna cosa que no es donava des de 2016.
Continuem analitzant les estadístiques. El nombre de treballadors que treballen amb un contracte d’un sol dia es troba en màxims si atenem els últims quatre anys (des de 2017), i en màxims històrics per a la joventut. Malgrat les suposades limitacions de la reforma laboral sobre la temporalitat, entre gener i juny hi ha hagut 64.700 treballadors amb contractes d’un dia. Mentrestant, la reforma laboral estableix multes irrisòries de 26 euros per a les empreses que donen de baixa a un treballador que porta menys de trenta dies en l’empresa.
Encara que segons les estadístiques -de les quals pretén fer-se eco la ministra del PCE, Yolanda Díaz-, dels 1,4 milions de contractes signats el mes d’abril, encara que gairebé la meitat apareguin com a indefinits, 175.154 d’aquests són a temps parcial i 238.760 són contractes fixos discontinus. Heus aquí el parany del contracte fix discontinu afermada per la nova reforma: es treballa uns mesos a l’any i després cal recórrer a l’atur, però queda registrat en la categoria "contracte indefinit" disminuint així l’índex de precarietat. Així, el govern es recolza en una dada enganyosa i intenta maquillar la realitat de la imperant temporalitat en les contractacions en el que portem d’any.
Les dades mostren una realitat material de la classe treballadora molt allunyada que la que compta la propaganda neorreformista i el seu maquillatge estadístic, llançada des del ministeri de treball i de la qual es fan ressò les burocràcies de CCOO i UGT, sobre les meravelles d’una reforma laboral lloada per la CEOE i la FAES.
D’altra banda, la temporalitat en la joventut obrera és imperant. Dos de cada tres joves tenen un contracte temporal, i un de cada tres d’aquests contractes dura menys d’una setmana. En 2021 tan sols el 13% dels i les joves treballadores va tenir un contracte indefinit. A més, aquesta joventut treballadora compon el 31,1% de treballadors amb contractes d’un sol dia: 19.600 joves entre els 20 i 24 anys durant aquest primer semestre de l’any. No obstant això, la temporalitat no és l’únic factor de precarietat que sofreix la joventut. També està estesa la parcialitat, l’atur i els baixos salaris, al mateix temps que el cost de lloguer puja cinc vegades més que els salaris. Mentrestant, fa una setmana la tertuliana Elisa Beni s’atrevia a dir que els joves d’avui dia, a diferència de la seva generació, no compren casa perquè prefereixen "viure la vida", "sortir de copes" i "comprar capritxos".
Davant aquests sermons explotadors, que culpen a la joventut obrera d’experimentar les conseqüències estructurals de dècades de restauració burgesa i de polítiques neoliberals aplicades per governs de tots els colors, amb la conseqüent pèrdua progressiva de drets per a la classe obrera, com si de “falta de voluntat de treballar” es tractés, reivindiquem l’inici d’una onada d’organització i sindicalización entre els sectors més precarizados d’una joventut obrera que és migrant, diversa i feminitzada. Prenem els exemples dels i les treballadores de Amazon i Starbucks als EUA, o de Gopuff en l’Estat espanyol, que s’organitzen i lluiten perquè les seves vides estiguin per sobre dels beneficis d’un grapat de capitalistes.
Aquestes dades sobre l’augment de la pluriocupació deguda a l’augment de parcialitat, l’increment de robatori de les hores extra, l’augment significatiu dels contractes per un sol dia i la precarietat extrema que assota a la joventut obrera, no sols evidencien la col·laboració de la reforma laboral del govern "progressista" amb la patronal, sinó que també plantegen seriosament dues qüestions: quantes hores laboren veritablement els i les treballadores amb aquest tipus de contractes que els imposen la necessitat de pluriemplearse per a poder arribar a fi de mes?, i quin és l’increment de la tallada de plusvàlua que treuen els capitalistes d’això?
Tot això, en un context de crisi contínua per a la classe obrera davant la qual urgeix, a més de la derogació de totes les reformes laborals, prendre mesures perquè la inflació i la crisi paguin els capitalistes: un augment d’emergència de salaris i pensions i clàusules de revisió salarial automàtiques d’acord amb l’IPC, el repartiment de les hores de treball sense reducció salarial i amb un salari mínim de 1500 euros, control de preus mitjançant comitès de treballadors i consumidors i registres comptables públics, nacionalització dels bancs, les elèctriques i les empreses de serveis públics, sense indemnització i baix control obrer, i finalment és imprescindible que detinguem la maquinària de guerra amb la mobilització: “a baix les armes, a dalt els salaris”.
