El Centre d’Estudis Sociològics (CIS) ha fet públic l’avanç de resultats de l’estudi ’Percepcions sobre la igualtat entre homes i dones i estereotips de gènere’ realitzat el mes de novembre passat amb una mostra de 4000 persones.

La majoria de mitjans de comunicació no han trigat a fer-se eco de l’estudi. El que impacta és com la majoria han decidit difondre-ho amb un titular que utilitza la xifra del 44% d’homes que recolzen la següent afirmació: "S’ha arribat tan lluny en la promoció de la igualtat de les dones que ara s’està discriminant els homes".

Hi ha els qui han sortit ràpidament a donar-li la volta al titular buscant la imatge optimista en assenyalar que s’hauria de fer major recalcament en la xifra majoritària, perquè és cert que un 56% no recolza l’afirmació del titular i que en termes generals les respostes del CIS mostren com una gran part dels enquestats donen suport a postures d’avanç en igualtat entre els gèneres.

Alguns mitjans han tractat de sortir a aclarir les dades per concretar que realment aquesta posició estaria determinada majorment per una qüestió ideològica i no de gènere. I és cert, quan veiem les dades creuades, els percentatges de persones d’esquerres que estan d’acord amb l’afirmació no arriben al 15%, no obstant això en el cas dels homes de dretes l’acord ascendeix al 74,4% i en el cas de les dones en el mateix espectre és també un alt 58,6%.

No obstant, no haurien de convèncer-nos del tot cap d’aquestes explicacions. No hem d’acontentar-nos que simplement grans sectors d’homes no se sentin enfrontats a les demandes feministes, ni hem de pensar que els recels a les polítiques dutes a terme en nom de feminisme estiguin sustentats solament en prejudicis masclistes i la propaganda de la dreta i l’extrema dreta.

És important comprendre l’estat en el qual es troba el moviment feminista avui i per què el seu suport, lluny d’haver crescut, disminueix especialment entre els homes joves. Amb unes dades de 2022 del Baròmetre sobre joventut i gènere en l’Estat espanyol, 1 de cada 5 homes entre 15 i 29 anys consideraven que la violència masclista no existeix, el doble que 4 anys enrere. Segons aquesta mateixa enquesta, des de 2017 fins a 2021, el percentatge de dones d’aquesta edat que es consideren feministes havia passat del 46,1% al 67,1%. En aquests anys van tenir lloc l’auge tant del moviment de dones com de l’extrema dreta.


I aquella reacció antifeminista? No, no són només machirulos i streamers

Per pensar aquest fenomen resulta interessant una entrevista prèvia al sociòleg Lionel Delgado en la qual tracta d’assenyalar com s’instrumentalitzen elements de reacció a la precarietat de la vida en els discursos antifeministes de la dreta. Assenyala que:

“La masculinitat s’ha relacionat amb les “tres p”: proveir, procrear i protegir. En contextos de hiperprecarització aquests rols entren en crisis. Allò problemàtic que resulta portar endavant un projecte familiar colpeja al rol de protector, de procreador i en el de proveir. Es fractura la narració del que hauria de ser un home, associat a l’èxit econòmic, que a base del seu esforç aconsegueix treure a la seva família endavant… A això s’afegeix el nou rol de les dones, que erosiona encara més aquesta narració. Però no és un problema només de discurs, sinó de pràctiques materials. Ja no és “l’home de la casa”, sinó un “mindundi” precaritzat, fotut en allò laboral, molts en desocupació estructural, que ha perdut també el control d’allò domèstic… Es posa als homes enfront d’un mirall trencat, que el fa veure’s com un perdedor, que no rep allò promès.

Aquí surt la visió de dret agreujat de la qual es nodreixen els neomasclistes, que contraposen aquest mirall trencat a l’ampliació de drets de les dones, però també les minories sexoafectives… No es qüestiona les raons estructurals d’aquest fracàs social, econòmic… i d’aquí s’explica qui realitza la capitalització d’aquest malestar, la dreta”.

Cap discurs reaccionari tira arrels en sectors de treballadors si no té un agafador a la realitat de la precarietat, encara que busqui deformar-la i instrumentalitzar-la. Fins i tot els discursos (de dretes i dirigits a homes) sobre invertir o emprendre han de parlar de “sortir de la matrix”, “escapar del parany” o “viure millor que els que t’envolten”, reconeixent greuges i prometent sortides individuals. Però, i els discursos rancis que parlen de tornar a valors i relacions tradicionals?

Amb salaris que valen menys, hores de treball que augmenten, serveis públics que són desmantellats, la família patriarcal sofreix una major pressió. El seu paper a l’hora de garantir una següent generació obrera amb el menor cost possible per als capitalistes, és a dir, per a la reproducció social de la força de treball, ha de ser reforçat. I de fet, es reforça la seva faceta de refugi del qual no és possible emancipar-se.

Però a més, aquesta dreta patriarcal aprofita aquesta situació de dificultat per a les llars de classe obrera per a vendre tot allò que no reforci la família patriarcal com un atac al lloc on no morir de fam i fred. Sota aquest prisma, qualsevol mesura que avanci cap a l’autodeterminació relacional i de gènere seria el monstre del qual defensar-se per a una supervivència reeixida i estable.

És a dir, aquestes visions masclistes aprofiten la indignació per la precarietat que han generat les polítiques neoliberals per a tirar en el mateix sac tots aquells valors progressistes que van instrumentalitzar al seu favor els governs capitalistes. Així veiem com el neoliberalisme progressista i el feminisme liberal van adobar el terreny per a l’emergència de l’extrema dreta i el seu discurs antifeminista.


Dels carrers a les polítiques antiobreres pintades de morat, què va passar?

L’esclat massiu del moviment de dones entre 2017 i 2018 va irrompre denunciant el patriarcat com a sistema d’opressió que continua operant sobre les dones provocant una situació d’inferioritat respecte a l’home, però també va tractar de començar a obrir debats més enllà, assenyalant el sistema econòmic capitalista actual i el seu manteniment en la divisió sexual de treball juntament amb les cadenes globals de cura que aprofiten la vulnerabilitat de les dones migrants. En certa manera va recollir demandes i forces per lluitar que no estaven trencant el dic de les burocràcies sindicals i polítiques i van trobar el seu camí cap al carrer en un moment d’auge del moviment de dones internacional amb mobilitzacions massives.

No obstant, aviat aquests qüestionaments van anar perdent força a causa del transvasament de confiança de les pròpies forces en l’autoorganització i la mobilització cap a la conquesta d’espais en les institucions, la qual cosa es traduïa en donar suport al projecte d’Unidas Podemos com a soci de govern amb un partit de règim com el PSOE i continuar sustentant un sistema que empobreix i oprimeix a milions de persones, especialment a les dones, però amb l’etiqueta de ser el govern “més feminista de la història”.

Tal com mostra l’enquesta, el feminisme s’ha convertit en els últims anys en un punt conflictiu clau per a la identificació ideològica, sent més recurrents en el discurs i l’agenda de l’extrema dreta les postures obertament antifeministes. Cal recordar que quan Vox va irrompre en les institucions el moviment feminista estava al punt àlgid. Però en lloc d’un feminisme als carrers, amb l’eina de la vaga a la mà, autoorganitzat, que recollia les demandes de més sectors i buscava transformar el sistema d’arrel què ofereix el feminisme dels ministeris per a enfrontar l’avanç del masclisme i la dreta?

Tenim a un sector obertament transfòbic secundat pel PSOE dirigint el Ministeri d’Igualtat actualment, el qual ja va estar anys torpedinant i retardant la Llei Trans, uns governs “progressistes i feministes” que mai van tocar una coma als milions de diners públics i milers d’aules que s’emporta l’Església reaccionària i patriarcal, o parlar de “política en femení” i “sense crispació” cada vegada que un atac a les pensions i els salaris reals passa sense una gran oposició al carrer. Són només alguns exemples, però els desnonaments, les polítiques assassines a les fronteres o la jubilació als 67 segueixen sota l’etiqueta de “govern feminista i d’esquerra”.

Si cada vegada que hi ha un atac sobre treballadors i aturats el fa un govern que ve amb un anunci sobre ecologisme, multiculturalitat, feminisme i diversitat sexual buits, les conseqüències per oposar els treballadors a polítiques progressistes són enormes. I és que per aplanar el camí a l’ofensiva patriarcal de la dreta amb l’ofensiva contra els drets de les dones i la diversitat sexual, un govern que governa per als capitalistes i diu que és d’esquerra és un gran facilitador.

Sense una vinculació amb un projecte polític que aspiri a superar la societat capitalista en el seu conjunt, i no únicament qüestions identitàries o parcials que afecten una part de la població, no podrem aspirar a aconseguir l’alliberament real de les dones.

Per això lluitem per un feminisme socialista que lluiti per establir els fonaments d’una societat diferent, per descomptat sense cap mena d’opressió, però també sense explotació ni violència per a ningú. Un feminisme socialista que es proposa acabar amb la brutal desigualtat d’un grapat de mega-multimilionaris que són propietaris dels grans mitjans de producció i els bancs, que parasiten el treball assalariat de milions d’éssers humans, que es beneficien del treball impagament de les dones per a la reproducció quotidiana de la vida, que espolien els territoris i exploten els béns comuns causant la depredació sense límits del planeta que habitem. Que lluita per establir una planificació democràtica de l’economia en funció de les necessitats socials i no dels guanys d’uns pocs.

Si vols conèixer més, no et perdis el vídeo Pa i Roses: per què el nostre feminisme és socialista?