Quan Annalena Baerbock del Partit Verd d’Alemanya es va convertir en la primera dona a ocupar el ministeri de Relacions Exteriors, va prometre portar endavant una “política exterior feminista”. Avui la primera ministra encapçala el rearmament militar més important d’Alemanya des de la postguerra. Feminisme amb botes imperials? Ja ho vam veure en altres ocasions. Durant la guerra de l’Iraq i l’Afganistan, les invasions imperialistes es van justificar amb l’hipòcrita discurs de “salvar a les dones” d’aquelles regions.
La reaccionària invasió russa ha generat una indignació massiva, mentre més d’un milió de persones (moltes dones i nens) demanen refugi a la UE. Però el rebuig a la invasió no ens porta a cap confusió sobre el rol dels imperialistes que es volen presentar com a “salvadors del poble ucraïnès”. Cap sortida progressiva a aquest conflicte pot venir d’enfortir la maquinària guerrerista dels Estats imperialistes i l’OTAN. No hi ha més que recordar la història del segle XX, amb les seves dues guerres mundials, genocidis i espoliació de pobles sencers. Les tendències militaristes estan inscriptes en la pròpia lògica destructiva del capitalisme i de l’imperialisme.
Davant aquesta nova guerra a l’Est d’Europa, ens proposem en aquest article recuperar alguns dels debats del marxisme i del feminisme socialista i internacionalista davant la Primera Guerra mundial, com a ancoratge per a poder articular una posició independent i revolucionària en el conflicte actual.
*
A l’agost de 1910 es reunia a Copenhaguen la Conferència Internacional de Dones Socialistes organitzada per Clara Zetkin. Allí, més de 100 delegades de 17 països van aprovar amb entusiasme establir un Dia Internacional de celebració de la lluita de les Dones. El congrés va debatre diferents qüestions relacionades amb els drets de les treballadores en els llocs de treball, l’educació de les dones i la lluita contra la guerra, cada vegada més pròxima. El 19 de març de 1911 es va celebrar per primera vegada a Berlín una manifestació pel dia Internacional de les Dones, amb més de 30.000 manifestants. Uns anys després es canviaria per al 8 de març, data que commemorem fins al dia d’avui.
La pròxima Conferència internacional de dones estava programada per a 1914, però no va poder realitzar-se perquè la guerra va fer esclatar Europa en trossos. La lluita contra la guerra imperialista va trobar a Clara Zetkin en primera fila al costat de Rosa Luxemburg. Ambdues pertanyien a l’ala esquerra de la socialdemocràcia alemanya i van rebutjar el suport de l’SPD a la croada patriota. Quan el bloc parlamentari de l’SPD va aprovar els crèdits de guerra el 4 d’agost de 1914, juntament amb altres van formar la Lliga Espartac i van editar la revista La Internacional. Durant la segona votació en el parlament alemany, al desembre d’aquest any, Karl Liebknecht va ser l’únic diputat socialdemòcrata que es va negar a secundar amb el seu vot la maquinària guerrera.
Enmig d’enormes dificultats, al març de 1915, Zetkin al costat de les revolucionàries russes van organitzar la primera Conferència Internacional de Dones contra la Guerra, que va comptar amb 29 delegades dels països bel·ligerants. Aquesta reunió té un valor històric especial ja que es va tractar de la primera trobada internacional on van poder reunir-se militants socialistes contra la guerra mundial. La Conferència de Berna va aprovar un manifest que es va imprimir per milers per a passar-lo clandestinament en diversos països. Al seu retorn a Alemanya, Clara Zetkin va ser acusada de traïció i empresonada.
Al setembre d’aquest any es va reunir la Conferència de Zimmerwald (petita localitat suïssa) amb 40 delegats socialistes que s’oposaven a la guerra, provinents d’11 països. En la reunió hi havia una ala dreta pacifista que es negava a trencar amb les direccions xovinistes dels seus propis partits. Mentre que el sector revolucionari, representat per Lenin, els espartaquistes i Trotsky (Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht no van poder assistir perquè estaven presos a Alemanya) mantenia algunes diferències entre si. Trotsky relatarà més tard [1] que Lenin es trobava en l’extrema esquerra, plantejant la consigna de “transformació de l’actual guerra imperialista en guerra civil”, que no va ser acceptada com a tal per la Conferència. Així i tot, es va aconseguir publicar un manifest comú, redactat per Trotsky, que va significar un pas endavant per a unificar als internacionalistes i va establir les bases de la futura Internacional. En el manifest es plantejava que “la guerra que ha provocat tot aquest caos és producte de l’imperialisme, dels esforços de les classes capitalistes de cada nació per a satisfer el seu apetit per l’explotació del treball humà i dels tresors naturals del planeta”. [2]
Durant la primavera de 1916 el malestar contra la guerra va començar a estendre’s entre sectors obrers. L’1 de maig a Berlín es van organitzar grans manifestacions. Karl Liebknecht va ser un dels oradors més esperats i dona un dels seus discursos més emblemàtics: “L’enemic principal està en el propi país”. [3] És detingut enmig d’una forta repressió. Però l’endemà, més de 50.000 obrers metal·lúrgics exigeixen el seu alliberament. Uns mesos després són els obrers de Torí els que esclaten contra la guerra i a Espanya es viu una vaga general al desembre de 1916. Els temps estaven canviant.
La guerra i la Internacional
En 1914, la il·lusió d’un desenvolupament gradual i pacífic del capitalisme va ser aixafat per la guerra mundial. Els partits socialdemòcrates havien defensat en diversos Congressos que, en cas d’una guerra entre potències, els treballadors es negarien a combatre i cridarien a la vaga general.
La Resolució del VII Congrés de la Internacional a Stuttgart (1907) assenyalava sobre aquest tema:
“Les guerres entre estats capitalistes són, per regla general, el resultat de la competència en el mercat mundial, perquè cada Estat no només busca assegurar els mercats que posseeix, sinó conquistar altres nous. En això juga un paper destacat el sotmetiment dels pobles i països estrangers. Aquestes guerres són a més el resultat de la carrera incessant d’armaments del militarisme, un dels principals instruments de dominació de la burgesia i del sotmetiment econòmic i polític de la classe obrera.”
El Congrés assenyalava que davant l’amenaça de guerra era “el deure de la classe treballadora i dels seus representants parlamentari dels països involucrats (…) fer tot el possible a fi d’evitar l’esclat de la guerra pels mitjans que considerin més eficaços, que varien naturalment d’acord amb l’agudització de la lluita de classes i l’agudització de la situació política general”. I si la guerra no es pogués evitar “és el seu deure intervenir darrere de posar-li fi ràpidament, i fer ús de totes les seves facultats per a utilitzar la crisi econòmica i política creada per la guerra per a despertar a les masses i amb això accelerar la caiguda de la dominació de la classe capitalista.” [4]
No obstant això, les tendències oportunistes venien creixent en el si dels partits socialdemòcrates. Alguna cosa que Rosa Luxemburg havia assenyalat primerencament. Primer en les seves polèmiques amb el revisionisme de Bernstein i després en els debats sobre la vaga general que la van portar a enfrontar-se no sols amb l’ala dreta de la socialdemocràcia, sinó també amb Kautsky qui liderava un “centre”.
Un llarg període de creixement econòmic i un baix nivell de lluita de classes des de la derrota de la Comuna de París havien portat gradualment a la direcció de l’SPD a adaptar-se a la “rutina de la tàctica” parlamentària i sindical. La cerca de bons resultats electorals pressionava cada vegada al partit per a moderar el seu discurs, amb la condició de no perdre a l’electorat de les classes mitjanes. En el partit i en els sindicats s’havia consolidat un fort aparell burocràtic, que Rosa Luxemburg va ser una de les primeres socialistes a enfrontar.
En particular respecte a la qüestió del militarisme, Luxemburg va escriure al maig de 1911 dos articles titulats “Utopies pacifistes”. Allí, no només polemitzava amb els qui defensaven l’escalada militarista dels Estats europeus. També apuntava la seva crítica contra sectors del bloc parlamentari socialdemòcrata que havien realitzat discursos ambigus en el Bundestag defensant algun tipus de “desarmament parcial”. Els seus fonaments s’aproximaven més al pacifisme burgès que a l’internacionalisme revolucionari. Luxemburg afirma que la qüestió del militarisme no pot escindir-se de la lluita contra l’imperialisme, perquè està lligada a la qüestió colonial, i tampoc pot separar-se de la lluita contra el capitalisme. En aquest sentit, planteja, la idea d’aconseguir “una mica de ‘pau i ordre’ en el mercat mundial capitalista és una utopia tan impossible i petitburgesa com pensar en la restricció de les crisis i la limitació dels armaments en la política internacional”. [5]
Al novembre de 1912, el IX Congrés (extraordinari) de Basilea, reafirmava els principis de l’internacionalisme socialista i plantejava la consigna de “guerra a la guerra” contra la “bogeria universal de la carrera armamentística”. Però en el moment decisiu, a l’agost de 1914, la socialdemocràcia va optar per alinear-se amb els interessos dels capitalistes de cada país.
Si bé Luxemburg va apuntar primerencament contra el sorgiment d’una burocràcia oportunista en el si de la Segona Internacional, Lenin va ser qui va treure conclusions més radicals en 1914 sobre la necessitat de trencar organitzativament amb l’oportunisme i crear organitzacions revolucionàries independents. Alguna cosa que assenyala en el seu text “La guerra i la socialdemocràcia de Rússia” a l’octubre de 1914.
En els anys següents, Rosa Luxemburg va centrar la seva activitat en l’agitació contra la Primera Guerra Mundial, la qual cosa li va valer l’acusació de “traïció” i diverses penes de presó. Entre gener de 1915 i novembre de 1918, va passar gairebé tot el temps reclosa en presons alemanyes. En 1916 va publicar el text “La crisi de la socialdemocràcia alemanya”, conegut com a Fullet de Junius pel pseudònim amb què signava. Era una denúncia esquinçadora de la catàstrofe guerrerista i la desfeta de la Segona Internacional.
“Avergonyida, deshonrada, nedant en sang i regalimant greixum: així veiem a la societat capitalista. No com la veiem sempre, exercint papers de pau i rectitud, ordre, filosofia, ètica, sinó com a bèstia vociferant, orgia d’anarquia, baf pestilent, devastadora de la cultura i la humanitat: així se’ns apareix en tota la seva horrorosa cruesa. I enmig d’aquesta orgia, ha succeït una tragèdia mundial: la socialdemocràcia alemanya ha capitulat.”
La disjuntiva de “socialisme o barbàrie” es feia carn en una guerra on morien milions de persones. Per a Luxemburg, el socialisme no era un destí predeterminat per la història, l’única cosa “inevitable” eren les calamitats que acompanyarien la crisi capitalista si la classe obrera no aconseguia una sortida progressiva. “Si el proletariat fracassa a complir les seves tasques com a classe, si fracassa en la realització del socialisme, ens estavellarem tots junts en la catàstrofe.”
Dones contra la guerra
Amb l’arribada de la Gran Guerra, el moviment sufragista -igual que el moviment socialista- es va dividir entre aquelles que van adoptar la política dels seus propis Estats imperialistes i les que van defensar una posició internacionalista. A Anglaterra, les principals organitzacions sufragistes van adoptar posicions patrioteres i van deixar de costat la lluita pel vot femení. Els sindicats i el Partit Laborista es van sumar a la febre de la unitat nacional, suspenent les lluites obreres fins al cap de la guerra i decretant una “treva laboral”. Era la “pau social” que s’oferia a la pròpia burgesia, la col·laboració de les burocràcies obreres i les principals organitzacions del moviment de dones amb les seves pròpies burgesies. Dos grans referents del moviment sufragista com Christabel i Emmeline Pankhurst van encapçalar campanyes per l’allistament en l’exèrcit i van promoure la col·laboració de les dones amb el seu propi govern imperialista. Res més simbòlic: el periòdic de la WSPU, The Suffragette, va passar a dir-se Brittannia.
No obstant això, no totes les militants socialistes van seguir aquest camí. Silvia Pankhurst va trencar amb la seva germana i amb la seva mare i va encapçalar la lluita contra la guerra imperialista. El seu periòdic, el Dreadnougth es va publicar amb una tirada de 20.000 exemplars. En les seves pàgines es denunciava la pobresa, la prostitució, els problemes de salut i habitatge de les dones, els avortaments clandestins, l’assetjament i l’explotació laboral enmig de la guerra.
Des de la Federació de Sufragistes de l’Est de Londres (ELFS) van buscar organitzar a les dones en una de les zones obreres més populoses. Les treballadores eren cridades a ocupar llocs en la indústria i el transport, amb salaris més baixos que els homes, o es veien condemnades a la pobresa, sense poder alimentar als seus fills. Des de la ELFS van obrir restaurants comunitaris amb preus econòmics, una fàbrica de joguines, una maternitat-clínica i guarderies. Però la seva activitat es va enfocar cada vegada més en l’organització de manifestacions contra la guerra i van publicar nombrosos articles en aquest sentit. Emmeline Pankhurst va repudiar públicament a la seva filla per aquesta actitud “antipatriòtica” i fins i tot va lamentar no poder prohibir-li l’ús del seu cognom.
Una de les reivindicacions que va cobrar més centralitat entre les treballadores va ser: “Igual salari per igual treball”. Amb la guerra havia augmentat la quantitat de dones ocupades en la indústria i el transport. Sylvia i la Federació agitaven la consigna d’igualtat salarial i van proposar que tots els sindicats afiliessin a les dones per a incorporar-les a la lluita laboral, juntament amb l’exigència d’una ajuda estatal alimentosa d’emergència per a les famílies. El 12 de juliol de 1915 va sortir una manifestació cap al Parlament: “Igual salari”, “A baix l’explotació”, “Vot per a les dones”. A l’agost es va repetir l’acció, però aquesta vegada les dones van comptar amb el suport de grups socialistes (ILP, BSP, Herald League), del sindicat portuari, el sindicat d’enginyers, la unió de treballadors de l’electricitat i el sindicat nacional de ferroviaris.
Clara Zetkin, Rosa Luxemburg, Silvia Pankhurst [6], Aleksandra Kollontai i Inessa Armand van ser pioneres d’un feminisme socialista internacionalista en lluita contra la guerra. Quan en 1917 la revolució va arribar a Rússia, totes elles van ser part de la lluita revolucionària en cada país i la defensa de la revolució russa com a part de la revolució internacional.
El 8 de març de 1917, van ser les obreres tèxtils de la barriada de Viborg les que van iniciar la vaga. Les obreres es van llançar al carrer i van recórrer les fàbriques pròximes. A les portes de les empreses del metall, van emplaçar als treballadors a sumar-se al moviment. “A baix la guerra!”, “Pa per als obrers!” Dies després, es vivia una vaga general a la ciutat que acabaria amb la caiguda del tsarisme. Les militants bolxevics havien ajudat a organitzar a les obreres, formant comitès i transmetent idees socialistes. La llavor havia pres.
Recuperar un feminisme internacionalista i socialista
Avui no ens trobem en la mateixa situació de Luxemburg i Zetkin en les albors de la Primera Guerra mundial, però és un fet que les tendències guerreristes de l’imperialisme s’han incrementat de manera notable. La reaccionària invasió russa està generant tremendes conseqüències per al poble ucraïnès, mentre Putin endureix també la repressió interna contra aquelles persones que protesten contra la guerra. La guerra d’Ucraïna sacseja tota il·lusió que la sola existència de la Unió Europea podia assegurar un desenvolupament harmònic i allunyar per sempre la catàstrofe de la guerra del territori europeu. Per això, els debats clàssics del marxisme i el feminisme revolucionari contra la guerra permeten avui situar-se davant els complexos escenaris que s’obren en el segle XXI.
Aquest 8 de març toca recuperar aquella enorme tradició de les feministes internacionalistes. Als països imperialistes que són part de l’OTAN, feministes contra la guerra significa avui rebutjar la invasió reaccionària de Putin, al mateix temps que denunciar l’escalada guerrerista de l’OTAN. Perquè no es tracta de triar entre dos bàndols reaccionaris, sinó defensar una posició independent. Aquest 8 de març siguem moltes les que aixequem aquesta bandera.
Notes
[1] Lleó Trotsky, “Paris y Zimmerwald”, Mi vida, Ediciones IPS.
[2] “Manifiesto de Zimmerwald”, a Marxistas en la Primera Guerra Mundial, Ediciones IPS.
[3] Ídem.
[4] Ídem.
[5] Ídem.
[6] Al final de la guerra, Pankhurst, com molts militants socialistes, es van sumar a la defensa de la revolució russa i van adherir a les idees comunistes. Lenin polemitza amb ella en el seu famós fullet “L’esquerranisme” per la posició sectària de Pankhurst després de 1920. Més tard, acabarà allunyant-se del moviment comunista.
