Mentre Antonio Costa aconseguia la majoria absoluta, que li permetrà governar pel seu propi compte, a l’esquerra es vivia una situació de terra arrasada. El Bloco cau de 19 a 5 diputats i el Partit Comunista Portuguès (PCP) juntament amb els verds en la CDU (Coalició Democràtica Unitària), cau de 12 a 6 parlamentaris. El PS de Costa, en canvi, puja cinc punts (del 36,3% al 41,7%).
Com a contra-cara, l’extrema dreta de Chega! ha crescut i es transforma en tercera força. Com s’explica aquest canvi en l’escenari electoral? Durant tots aquests anys, les forces de l’esquerra reformista com el Bloco i la PCP han sostingut al govern de Costa. Un govern que va aplicar plans neoliberals, va militaritzar vagues obreres i va beneficiar a la gran banca. El descontentament social creixent amb el seu govern l’ha canalitzat l’extrema dreta, de manera reaccionària. Aquest ha estat el resultat de la subordinació de les forces d’esquerra neorreformista al govern social liberal.
L’experiència de Portugal és un mirall on es pot mirar també el neorreformisme espanyol. Les últimes dades electorals indiquen una caiguda persistent d’Unidas Podemos, mentrestant, en el flac de l’extrema dreta, ve creixent VOX. La política d’aliances amb els social liberal per a "frenar a la dreta", com plantejaven tots els neorreformistes, han donat lloc ni més ni menys que al creixement d’aquestes forces reaccionàries. Una lliçó clau per a tota l’esquerra a escala mundial.
En aquest article realitzarem un balanç de com sorgeix i com acaba l’experiència de la Gerigonça (un govern del PS amb el suport des de fora del PCP i el Bloco). També mostrarem el contrast entre aquesta coalició política secundada pel neorreformisme lusità (basada en el desviament de la lluita de classes per a sostenir el règim) amb l’experiència de la revolució del 74, on la classe obrera i els sectors populars van prendre a les seves mans un programa avançat i van obrir pas a l’autoorganització per a resoldre les seves demandes més sentides. Al país on es va viure una de les revolucions més interessants del segle passat, la revolució dels clavells de 1974, l’esquerra anticapitalista hauria de treure algunes lliçons estratègiques per a aixecar una política d’independència de classe que permeti recuperar el més avançat d’aquella experiència de la revolució.
Com arribem fins aquí?
El president de Portugal, Marcelo Rebelo de Sousa, dissolia l’Assemblea de la República diumenge passat 5 de desembre amb vista a les eleccions anticipades després de la incapacitat del Govern del PS d’Antonio Costa de sumar els suports necessaris per a l’aprovació dels pressupostos de l’Estat. Aquesta vegada, els seus socis parlamentaris no li van brindar suport. El Bloco i el PCP es distanciaven del govern, davant la caiguda en les eleccions, i buscant recuperar-se des de l’oposició.
L’avançament electoral va provocar noves discussions en el neorreformisme, tant en el territori lusità com espanyol, de si és millor la forma de govern de coalició com en l’Estat espanyol o des de fora com a Portugal. El Bloco de Esquerda (BdE) i el Partit Comunista de Portugal (PCP) es van preparar de nou per a les eleccions mantenint la mateixa estratègia política de govern de pacte amb el PG. Una lògica conciliadora que es manté des del procés revolucionari de 1974, sense una esquerra anticapitalista i revolucionària amb un programa d’independència de classe.
L’"extrem centre" portuguès com a garant del règim
Les mal anomenades "transicions a la democràcia" espanyola i la portuguesa tenen diferències importants, però un dels elements comuns és que es va buscar edificar règims parlamentaris sostinguts alternativament per dos blocs-partits principals. Des de 1976, el panorama polític portuguès ha estat dominat per dos partits: pel social liberalisme del Partit Socialista (PS) –qui es va encarregar a més dels atacs neoliberals els anys següents a la revolució contra les empreses ocupades, desnacionalització i privatització, rebaixes salarials i de drets; i pel centre dret el Partit Social Demòcrata (PSD). El PS va ser un agent fonamental de la contrarevolució democràtica, qui juntament amb el PC es va encarregar de desviar, apaivagar i bloquejar tot l’ascens obrer i veïnal. El PSD –antic Partit Popular Democràtic, vell partit de la dictadura salazarista- va jugar un rol important i crucial per a l’establiment del nou règim parlamentari.
Portugal va establir també el seu "extrem centre" –com va definir en el seu moment Tariq Alí- com va ser la dinàmica en totes les democràcies capitalistes a escala internacional, és a dir aquells "on centreesquerra i el centredreta s’han aliat per a mantenir l’statu quo; una dictadura del capital que ha reduït els partits polítics a la condició de morts vivents". D’aquesta manera, la contrarevolució democràtica que va donar pas al règim parlamentari a Portugal va trobar el seu leitmotiv en el tornisme polític que sostingués, com també el va trobar en l’Estat espanyol amb el PP i el PSOE, l’"extrem centre" del PS i el PSD.
Si donem un salt en el temps, el règim lusità va trobar enormes dificultats amb la crisi mundial de 2008, cosa que no es veia des de la revolució de 1974. Entre 2005 i 2011 va ser el PS de José Sòcrates qui va governar com a primer ministre – igual que en l’Estat espanyol on va governar el PSOE de Rodríguez Zapatero-. Va ser en el període de 2008 a 2011 que els governs de tota la UE van haver de gestionar la greu crisi econòmica mundial, per la qual cosa els diferents règims van imposar retallades draconianes contra la classe treballadora i la joventut. Els governs com el lusità i l’espanyol van entrar en una "crisi orgànica", com diria Antonio Gramsci, que va fer emergir una crisi política, social i econòmica als governs de l’"extrem centre".
Un dels moments clau va ser en 2011 quan Portugal va entrar en el programa d’assistència financera de la Troica. Sòcrates va renunciar quan el Parlament va rebutjar el seu quart pla d’ajust en el mitjà de protestes contra els plans d’austeritat. El PS quedava desacreditat per àmplies franges de la població treballadora lusitana –i implicat en coneguts casos de corrupció- i en una crisi important. El tornisme polític va donar pas a la coalició de dretes Partit Social Demòcrata i el democratacristià Centre Democràtic Social-Partit Popular governant entre 2011 i 2015 pel primer ministre Pedro Passos Coelho. D’aquesta manera es deixava pas al centredreta i es prosseguien els atacs a la classe treballadora i la joventut. Posant sobre la taula tot un paquet de retallades i ajustos designats per la Troica i atiats per la crisi del deute que va posar en escac als països més endeutats del sud d’Europa com Portugal, Estat espanyol o Grècia.
Els neorreformistes sostenidors de l’"extrem centre"
El tornisme polític es va posar de nou en marxa i el PS va entrar a governar amb suport PC i Bloco de Esquerda dues vegades de manera consecutiva, entre 2015 i 2019 i de nou entre 2019-2021. En 2015 sorgia així el relat del "govern d’esquerres" lusità i se sumava als projectes neorreformistes de Podemos que sorgia amb força en aquest moment, amb Syriza a Grècia. Un govern d’"esquerra" que més aviat era un govern social liberal aplicant polítiques del centredreta sostinguda pel BdE i el PC. Formula política que va sostenir (i continua sostenint) Anticapitalista de l’Estat espanyol, que en aquest moment integrava Podemos, i que els seus homòlegs portuguesos integren el BdE.
Com planteja Santiago Lupe, el relat de govern "anti austeritat" era això, un relat, donant-li continuïtat al govern de la centredreta en acceptar Costa un "pacte d’estabilitat" per a preservar la "disciplina pressupostària", i dos mesos després rescatava amb 2.255 milions d’euros el banc Banif, controlada en un 60,5% per l’Estat, que va acabar venent-se al Banc Santander per 150 milions d’euros.
Durant les primeres setmanes del govern de la "Gerigonça" va poder "vendre’s" el relat de govern d’esquerra gràcies al suport de la UE i a la relaxació, com en la resta d’Europa, de les polítiques d’austeritat imposades pels diversos governs després de la crisi del deute hel·lè en 2010 unit a la caiguda i la reculada de les condicions de vida i laborals sense precedents des de la dictadura.
Creixent malestar social
El cansament entre la classe treballadora per la contínua degradació de les condicions de vida i laborals de la immensa majoria de la població va ser en augment. Un dels problemes que va agreujar el malestar va ser els preus dels lloguers, un problema similar en l’Estat espanyol.
"Jo pago 600 euros per un pis d’una habitació d’uns 30 metres quadrats" declarava Paula Galán per al Confidencial, o haver de destinar entre el 50% i el 60% del salari per a pagar-lo. Agreujant-se amb l’augment del turisme abans de la pandèmia on podíem trobar a Lisboa que els pisos turístics representen quatre de cada deu habitatges disponibles. Novament, el govern va sortir amb una llei cosmètica que ni tan sols limitava el preu. La mateixa secretària d’Estat d’habitatge, Ana Pinho afirmava "no limitarem el preu del lloguer".
Un altre dels problemes de malestar social es va expressar entre 2018 i 2019 on la lluita de classes va tornar a escena, no és d’estranyar, ja que després de retallades i atacs a la classe treballadora, la tradició de lluita lusitana va tornar a l’escena del tauler polític, exigint augments salarials per a acabar amb mesures de retallades imposades en el període de crisi i per a millorar les condicions laborals.
Segons la Direcció General d’Ocupació i Relacions Laborals (DGERT) en 2019 el nombre de preavisos de vaga de gener a octubre va ser un total de 781, una xifra que va superar el total registrat en tot el 2018 (733), 2017 (613) i 2016 (488). Unes xifres que no es veien des de 2015 amb 811 preavisos de vaga, però la veritat és que va ser entre 2012 i 2013 quan va haver-hi el percentatge més gran de nombre de vagues durant el govern de Pedro Passos Coelho, en ple programa d’ajust, aconseguint 1.895 i 1.534, respectivament.
En 2018 van sortir a la vaga taxistes, infermers, ferroviaris, bombers forestals, funcionaris judicials i professors. El 23 febrer d’aquest mateix any es convocava la vaga dels treballadors del Correu de Portugal (CTT) demanant nacionalitzar el correu, contra la reestructuració que deixava 800 acomiadaments. CTT havia estat una empresa estatal de 35.000 empleats en l’inici de la revolució, un sector de l’avantguarda obrera i amb nombroses lluites a la seva esquena. No serà fins que 2013, amb 13.000 de plantilla, que el govern del PSD privatitza el 70% de l’empresa per 580 milions d’euros. El govern de la "Gerigonça" manté el procés privatitzat.
2019 s’iniciava amb una vaga de ferroviaris que va paralitzar els trens de tot el país. Els bombers forestals es van mobilitzar contra una proposta del govern que canvia l’estatut professional, elevant l’edat jubilatòria i rebaixant el salari. Els estibadors del port de Setubal van paralitzar les activitats durant més d’un mes, aconseguint imposar algunes mesures contra la precarietat laboral. Aquest sector obrer és estratègic a Portugal, sent a més un dels sectors d’avantguarda en lluita durant la revolució, jugant un paper important en la coordinació interempreses o en les comissions de veïns de la mateixa població de Setúbal en 1974-75.
Sota el govern de Costa, els conductors de camions també van sortir a la vaga provocant desproveïment de combustible, què va portar al tancament a més de 1200 benzineres i va col·lapsar l’aeroport de Lisboa i alguns ports. El govern va declarar l’Estat d’alerta, amb l’objectiu de mobilitzar a forces de seguretat i militars per a trencar la vaga. La protesta va ser convocada pel Sindicat Nacional de Transportistes de Mercaderies Perilloses, amb l’exigència d’una categoria professional específica per a aquests treballadors. A més, els treballadors del sector públic, d’hospitals i escoles, van sortir a la vaga a reclamar pujades salarials que, en el cas dels docents, estaven congelats des de 2009, any en què va començar l’ajust imposat per la Troica a països com Portugal i Grècia.
El juliol de 2019 Costa va acordar una nova reforma laboral regressiva amb la dreta parlamentària, que va mantenir els canvis introduïts entre 2011 i 2014 -com per exemple la rebaixa de l’acomiadament- com a part de les contraprestacions per al rescat financer del país per la troica.
El model de "govern a la portuguesa", mostrat com a exemple a seguir per grups com a Anticapitalista, es va mostrar com una experiència contrària als interessos de la classe treballadora i els sectors populars. A més, va culminar en un estrepitós fracàs per als seus sostenidors per "esquerra". El PC, i el BdE no sols han estat agents auxiliars del tornisme polític del règim sinó que a més de no qüestionar el paper de les burocràcies sindicals de la CGT i de la UGT portugueses, van fer valer la seva influència perquè aquestes no incendiessin el carrer. I per a més inri, això no va impedir donar el seu suport als comptes de 2020 amb la seva abstenció.
La lliçó més estratègica: construir una esquerra socialista i revolucionària
El govern va fer front a la crisi pandèmica, com no podia ser d’una altra manera, de la mateixa manera que la resta de governs de la UE, amb polítiques que repartien engrunes cap avall i grans rescats a les principals empreses del país. Mentre els grans beneficiats van ser els guanys empresarials i grans fortunes, decretava la suspensió del dret de vaga en l’estat d’emergència.
Aquest inèdit decret, que no es veia des de la dictadura, va ser secundada amb entusiasme per la dreta i la nova extrema dreta Chega!. Però aquesta antidemocràtica mesura va tenir el vot a favor, ni més ni menys, del Bloco de Esquerda i l’abstenció del PCP. Mentre sectors de treballadors en els ports, aeroports o automotrius convocaven espontàniament vagues, assemblees i aturs demanant que detinguin la producció com a mesura de protecció.
Si ens enfoquem en les seves principals mesures econòmiques i socials, es veu clarament que aquestes van ser en un sentit totalment contrari al que la mateixa classe treballadora va defensar durant l’experiència revolucionària a Portugal.
Mentre el govern de Costa (secundat per BdE i PCP) rescatava a la banca, durant la revolució els treballadors es van proposar el control de capitals i la nacionalització. El sector bancari va ser molt radicalitzat durant la revolució: el 29 d’abril de 1974 el "Sindicato dos Trabalhadores Bancários" controlarà la sortida de capitals i muntaran piquets a les portes de les seus bancàries. Enfront de l’intent de cop d’estat de l’11 de març del 75 ocupen les instal·lacions dels bancs i exigiran la seva nacionalització, com es produeix finalment. La reivindicació de nacionalització sota control obrer es torna avui més necessària que mai, però això no va ser defensat per l’esquerra que va fer costat a Costa.
Seguint amb les lliçons de la revolució, el problema de l’habitatge també va ser un problema clau que cap dels governs provisionals del PS i el PC van resoldre per al poble treballador, sinó més aviat no van qüestionar als grans propietaris i van mantenir la llei de sòls de 1965 de la dictadura que afavoria a la gran propietat. Res a veure amb l’experiència d’autoorganització dels veïns i veïnes. A la fi de maig de 1974 a Setúbal, de tres nous barris, es van reunir i van definir la seva posició dient que "el lloguer hauria de ser el 10% dels ingressos familiars", així i tot "a causa de la falta de condicions per a dur a terme aquesta proposta... aprovem el pagament de 500 per habitació i 300 per habitació si es troba en el soterrani, com a primer pas".
Mesos més tard, l’1 de setembre de 1975, es va formar el Comitè de Lluita de Setúbal, òrgan coordinador de la ciutat organitzat pels habitants de la ciutat, que va aprovar:
1. Nacionalització i municipalització dels sòls urbans amb la socialització de les grans i mitjanes empreses de construcció civil. Aquestes nacionalitzacions es fan sense qualsevol indemnització.
2. Eliminació total de noves llicències per a construccions de luxe.
3. Elaboració immediata de construcció social.
4. Socialització immediata dels habitatges amb les excepcions dels habitatges propis.
És a dir, un programa anticapitalista contra la propietat privada. Res a veure, amb el programa actual del Bloco de Esquerda que tan sols es limita a plantejar la creació d’un parc d’habitatge de 100 mil cases per a arrendar entre 150 i 500 euros.
Com si fos el dia de la marmota, el neorreformisme acaba sent un engranatge auxiliar, sostenint una vegada i una altra al sector "centreesquerra" de l’"extrem centre" portuguès. S’ha demostrat que ha estat un fracàs tant en el cas de Portugal com en l’Estat espanyol. Tant una com altra sortida, han estat dues vies paral·leles de sosteniment als partits socialista i les seves polítiques neoliberals antiobreres –com la reforma laboral aprovada en l’estat espanyol-. En tots dos casos l’extrema dreta va irrompre i s’ha enfortit.
Contra la visió de partits com a Anticapitalistes –integrats a Portugal en el Bloco, i que van ser fundadors de Podemos en l’Estat espanyol– és necessari aixecar una veritable esquerra anticapitalista i revolucionària, amb una clara independència política i un programa que reculli les millors lliçons de la revolució del 74. Un programa que posi en el centre el desenvolupament de la mobilització obrera i popular per a enfrontar des de ja mateix al nou govern de torn.
Notes
[1] Josefina Martinez, “La crisis del “extremo centro” y los nuevos reformismos europeos”, 26 de desembre 2015. Veure: https://www.laizquierdadiario.com/ideasdeizquierda/la-crisis-del-extremo-centro-y-los-nuevos-reformismos-europeos/
[2] Santiago Lupe, “El fracàs de Costa i uns socis d’esquerra que no han estat alternativa”, 28 d’octubre de 2021. Ver: https://www.esquerradiari.cat/El-fracas-de-Costa-i-uns-socis-d-esquerra-que-no-han-estat-alternativa
