CRISI EUROPA

Les receptes de la UE davant la crisi: tancament de fronteres i endeutament per als Estats

Després del cim finalitzat in extremis de l'Eurogrup el divendres passat, es confirma el rebuig de la UE a qualsevol mena de mutualització del deute generat per les conseqüències del Covid-19.

Carlos Muro

Zaragoza | @muro_87

Juan Carlos Arias

Madrid | @as_juancarlos

dijous 16 d’abril| edició del dia

Les posicions dels falcons de la UE, encapçalats per Holanda i Alemanya, s’han imposat. Es reforcen les tendències nacionalistes a la UE i tot això ens augura enormes sacrificis socials i retallades futures de despesa social. Un altre cop hi haurà homes de negre intervenint els comptes públics al sud d’Europa. Estem davant una nova crisi de supervivència de la UE. Cal aixecar un programa obrer d’emergència social europea en perspectiva cap a la construcció de la Unió d’Estats Socialistes d’Europa.

L’acord de l’Eurogrup- format pels ministres de finances dels 27 membres de la UE - va ser aconseguit entre aplaudiments el divendres passat. Implica un paquet comú de fons, gairebé íntegrament de crèdits i garanties i gens de dinersper a la fase sanitària de la crisi, amb una suma total de 540.000 milions d’euros.

L’acord reedita el denominat Fons Europeu de Rescat (MEDE). Aquest fons es va crear durant la crisi de 2008 i té l’estigma d’anar acompanyat per polítiques restrictives de retallades i reformes estructurals que van devastar la sanitat, l’educació o els serveis socials dels països que van utilitzar aquests fons i que van sofrir els i les treballadores en carn pròpia. Per això en aquesta ocasió, inicialment Itàlia i l’Estat espanyol el rebutjaven frontalment: per la por a la reacció política i social de les seves classes populars enfront de les retallades que implica. No obstant això, finalment ho han acceptat.

El MEDE pretén ser un tallafocs per a no posar en risc els deutes sobirans i es dotarà amb 240.000 milions d’euros. Un programa creditici a curt termini que ara serà d’exclusiu ús per als Estats de la UE més afectats per la Covid-19 i per a atallar les seves conseqüències directes i indirectes.

Segons els acords per l’Eurogrup, encara que cínicament diguin que no, es continuen mantenint les exigències d’estabilitat econòmica i financera a complir en el futur (“homes de negre”). Aquestes condicions d’estabilitat financera s’exigiran una vegada passats els efectes econòmics més directes de la pandèmia, aquesta és la condicionalitat que han anomenat “light”.

A més, l’accés a aquesta línia de préstecs té el límit del 2% del PIB de cada país. Per a l’Estat espanyol suposa la possibilitat de comptar amb aproximadament 25.000 milions d’euros, amb els quals complementar tot el paquet de mesures adoptat a escala nacional dels 100.000 milions d’euros de finançament a les grans empreses i a les PIMES. Tot amb la intenció d’evitar acudir més del compte al mercat financer de bons públics, davant la possibilitat que es pogués disparar la prima de risc en cas d’una ràpida deterioració ràpida de les finances públiques.

És més que probable que tant l’Estat espanyol com Itàlia hagin d’acabar utilitzant aquests crèdits condicionats, donat l’elevat del deute espanyol de partida, pràcticament el 100% del PIB. No diguem Itàlia, que està en el 135% del PIB. La prima de risc espanyola i italiana corren el risc d’elevar-se més del compte, de 30 a 40 punts ni més ni menys.

La pujada dels tipus d’interès per als seus deutes serà un fet, com als grans capitals financers mundials “facin olor sang” i detectin la feblesa del deute espanyol i italià, i apostin en contra d’elles. El que provocarà que les retallades i les reformes estructurals, conseqüència de l’estabilitat financera exigida per la UE, colpegin de nou molt durament sobre els drets econòmics i socials de les treballadores i els treballadors.

Referent a això, a l’Estat espanyol, ni Sánchez ni Iglesias, han mogut un dit per a adoptar mesures de pujades d’impostos ni a les grans fortunes, ni als superbeneficis empresarials de l’IBEX 35, ni han exigit la devolució de l’enorme forat financer dels 40.000 euros coberts amb fons públics durant la crisi financera de 2008. I tampoc han plantejat cap moratòria, ni tan sols el no pagament dels interessos del deute, més de 30.000 milions anuals, que es continuen pagant als grans grups financers internacionals. Mesures que podrien cobrir, gràcies als enormes ingressos que es podrien recaptar, moltes de les necessitats econòmiques i socials de les classes populars.

Et pot interessar: El paquet europeu salvarà a les empreses, endeutarà als Estats i ho pagaran els treballadors

El segon programa aprovat per l’Eurogrup són els fons ampliats del Banc Europeu d’Inversions (BEI), per import de 200.000 milions d’euros destinats a crèdits dirigits a les empreses. Es pretén que es destini sobretot a les pimes, si bé, per a res han quedat fora les grans empreses que segurament siguin les que més es beneficiïn, donada la seva major solvència creditícia.

El tercer paquet és el denominat programa SURE (Fons de Reassegurança de desocupació), un ingrés d’efectiu per a ajudar els Estats a costejar la situació de regulació temporal d’ús de milions de treballadors que estan anant a l’atur. Amb uns fons de 100.000 milions d’euros, es cobriran els acomiadaments massius que s’estan produint via ERTO, més els que s’espera que es, a conseqüència del congelament de l’activitat econòmica derivat de la pandèmia. Només en l’Estat espanyol es van produir prop d’1 milió d’acomiadaments abans de l’Estat d’Alarma, i després d’ell en forma d’ERTO s’han acomiadat ja, segons alguns càlculs, a 2 milions més.

En aquest cas, serà la Comissió Europea la que faci les emissions de bons, una vegada rebut el 25% almenys dels avals de cadascun dels països membres. Per a poder acudir a aquesta línia d’ajudes, els Estats hauran de demostrar que la seva despesa pública en prestacions per desocupació ha tingut un creixement exponencial a partir de l’1 de febrer de 2019 i a conseqüència del Covid-19.

Una crisi sense precedents i amb poca capacitat de reacció de la UE
L’aprovat resulta absolutament insuficient per aturar la depressió econòmica que s’aveïna a la UE. Per això, i per a garantir els descomunals fons necessaris per a la fase de reactivació de l’economia europea, que vindrà de manera immediata una vegada controlada la pandèmia, França i l’Estat espanyol van aconseguir arrencar dels 27 un mínim compromís de “treballar en un fons de recuperació per a preparar i donar suport a” la sortida de la crisi. Els ministres de finances de l’Eurogrup van establir que aquest mecanisme, el disseny i el suport del qual institucional s’ha traslladat a l’acord dels caps d’Estat i de Govern a adoptar en el pròxim cim, serà “temporal” i enfocat única i exclusivament als “costos extraordinaris” de la crisi derivada de les conseqüències del Covid-19.

Tot aquest mecanisme, a més, quedarà encaixat en les prioritats fixades per la UE, i aquí de nou apareixen condicionalitats a les necessitats. Aquest mecanisme d’ajudes l’han plantejat com un mitjà que assegurarà la “solidaritat” de la Unió amb els països afectats. Una cosa totalment inversemblant no sols retrotraient-nos al succeït durant la crisi de 2008, sinó que n’hi ha prou que ens fixem en el comportament de països com Alemanya i la mateixa França, bloquejant la sortida de material sanitari a Itàlia i Espanya en ple colpejo de la crisi sanitària i acumulant el necessari per a ells mateixos sense tenir en compte les necessitats de la resta.

A més, encara està molt llunyana la concreció d’aquesta possible eina, si és que arriba a posar-se en marxa, que pretén ser una cosa intermèdia entre els “coronabonos” i la posició d’Holanda que no hi hagi cap instrument comunitari d’ajuda directa als Estats. En aquest sentit, s’han plantejat diferents fórmules: des de mecanismes de deute comú, passant per una vinculació amb el Pressupost de la UE. Tenint en compte que el Pressupost de la UE a penes arriba a l’1% del PIB i que existeix una enorme oposició al seu increment per part dels països més rics de la UE.

La profunditat de la crisi és de tal calibre que, per exemple, França, la segona economia de l’euro, segons les seves estimacions preveu una caiguda del PIB del 6% i un increment del dèficit públic de fins al 7,6% per a 2020. Aquestes dades impliquen la major recessió per a França des de 1945.

Alemanya, preveu una caiguda del PIB del 9,8%. I l’FMI ha pronosticat una recessió a escala mundial per a més de 170 països, amb gran impacte sobre la UE pel seu important volum exportador. El deute a escala mundial s’ha duplicat en els últims 15 anys, aconseguint una dimensió estratosfèrica de 240 bilions el que suposa el 320% del PIB mundial.

Aquesta situació de partida, amb les necessitats financeres que s’estan produint pot provocar una fallida generalitzada i provocar una crisi financera que deixaria en un joc de nens la crisi de 2008. I resulta que la UE està en l’epicentre d’aquesta crisi, amb el que la seva supervivència, donades a més les tendències nacionalistes en expansió, possiblement es posa en qüestió.

Davant aquesta crisi que amenaça a convertir-se en una llarga depressió econòmica a l’altura de la crisi del 29 amb enorme epicentre en el si de la UE, i donats els previsibles enormes atacs als drets econòmics, socials i fins i tot polítics a les i els treballadors juntament amb l’impuls reaccionari nacionalista que pot expandir-se, es fa imprescindible aixecar un programa anticapitalista d’emergència social a escala europea. Un programa que impulsi la lluita internacionalista i l’autoorganització de la classe obrera, contra les tendències nacionalistes reaccionàries, en la perspectiva de la lluita per la Unió dels Estats Socialistes d’Europa.




temes relacionats

Crisi coronavirus   /    #Coronavirus   /    Comissió europea   /    Unió Europea   /    Política Internacional   /    Europa

Comentaris

Comentar