Després de la visita aquest dilluns de Yolanda Díaz a Carles Puigdemont en el Parlament Europeu, en el matí d’aquest dimarts l’expresident català en l’exili ha presentat en roda de premsa les condicions per a asseure’s a negociar la possible investidura de Pedro Sánchez en les pròximes setmanes.

Puigdemont ha donat valors una mica més concrets a les dues demandes que ve plantejant com a condició per al necessari “sí” dels diputats de Junts en el Congrés: l’amnistia i l’autodeterminació.

Sobre la primera qüestió, s’exigeix la fi de la persecució judicial de l’independentisme i es marca com a data de referència l’any 2014, moment en què es va realitzar la primera consulta el 9N, malgrat la seva anul·lació pel Tribunal Constitucional.

Això s’hauria de traduir, segons les seves paraules, en la retirada immediata de les acusacions contra tot acte de tipus polític de part de la Fiscalia General de l’Estat i l’Advocacia de l’Estat. Una tasca sobre la qual ha responsabilitzat directament al govern en funcions.

També ha exigit que la fi d’aquesta criminalització comporti mesures concretes com l’anul·lació de la directiva d’intel·ligència aprovada pel govern, que considera a l’independentisme com la segona amenaça després del terrorisme islamista. Una instrucció que ha denunciat servia per a ordenar operacions d’espionatge i muntatges judicials.

Sobre la possible Llei d’Amnistia, Puigdemont ha exigit que aquesta sigui tramitada en el Congrés abans de la investidura i ha recordat que hi ha termini legal suficient per a la seva aprovació. Segons el reglament de totes dues cambres, si PSOE, Sumar i la resta de socis parlamentaris la tramitessin per procediment d’urgència podria veure la llum en tan sols 50 dies. Queden 90 fins que venci el termini per a la repetició electoral.

Respecte a la qüestió de l’autodeterminació, ha tornat a plantejar la legitimitat de la voluntat manifestada l’u d’octubre de 2017, recordant la resposta votada per més de 2 milions de catalans a favor d’un “Estat independent en forma de República”. Ha declarat que solament un referèndum acordat i portat endavant segons l’article 92 de la Constitució, podria superar aquest mandat.

Tant per a la negociació d’aquest suposat referèndum com per a altres reivindicacions relatives a la defensa del català, inversions o competències, ha plantejat que tot el procés hauria d’estar tutelat per un mediador independent, donada la nul·la confiança en la paraula donada per l’Estat central i els partits de govern.


PSOE en les "antípodes" d’aquestes demandes i Sumar treballant perquè es renunciï a elles

Les mesures presentades a Brussel·les per Puigdemont han estat rebudes com un senyal de disposició a la negociació per mitjans afins al govern i els seus socis parlamentaris. La dreta, com era d’esperar, ha rebutjat de pla qualsevol concessió en cap de les matèries. Però també veus del PSOE, com l’expresident del govern Felipe González, han sortit a dir que en la Constitució no caben ni l’amnistia ni l’autodeterminació.

En roda de premsa, la portaveu del govern i ministra de Política Territorial, Isabel Rodríguez García, ha deixat clar que la posició del PSOE està en les "antípodes" de les exigències de Puigdemont. Gens sorprenent venint d’un dels dos partits del 155.

La veritat és que aquestes demandes democràtiques elementals estan molt lluny també de les propostes de Sumar. La formació de Yolanda Díaz ja va treure del seu programa per al 23J la reivindicació d’un referèndum pactat. La defensa d’una Llei d’Amnistia, que va ser el centre de la visita de Díaz a Puigdemont aquest dilluns, inclou a més l’amnistia per als policies acusats de violació de drets humans l’u d’octubre.

Sobre aquesta qüestió, Puigdemont ha declarat avui que no estarien d’acord a posar en un pla d’igualtat a víctimes i victimaris. Una negativa a donar suport a la proposta de Sumar que recorda als elements més foscos de la política d’immunitat dels crims del Franquisme amb els quals el PCE va ser part del Pacte Constitucional.

El caràcter reaccionari i prorègim del “progressisme” en el govern es fa evident davant la disjuntiva d’haver de triar entre donar-li una nova oportunitat a la dreta en una hipotètica repetició electoral o cedir a unes demandes que no són les de Puigdemont, sinó que aquest instrumentalitza unes reivindicacions secundades pel 80% del poble català. La falsa “esquerra” de mentida que anomenava aquest 23J a “frenar a la dreta” (de veritat), prefereix abans una Espanya “fatxa” que “trencada”.


La suposada "fermesa" de Puigdemont no és cap alternativa per conquistar efectivament l’amnistia i l’autodeterminació

La suposada defensa de Puigdemont d’aquestes reivindicacions no és, no obstant això, cap retorn a l’enfrontament amb l’Estat ni res que se li sembli. Fins i tot tenen un alt component d’impostura en qüestions com la persecució de l’independentisme. No oblidem que són desenes els activistes encausats contra els quals la Generalitat -tant amb Aragonés, com amb Torra o el mateix Puigdemont- ha actuat i actua d’acusació particular.

El full de ruta del processisme en decadència continua sent, per tant, un veritable atzucac per conquistar l’autodeterminació i l’amnistia. Encara que avui ho faci des d’una relativa i conjuntural posició d’avantatge, la seva aposta continua sent l’espera passiva al fet que l’Estat espanyol i la Corona “concedeixin” aquestes demandes.

Els instruments de la pressió institucional, la cerca de la mediació d’institucions internacionals o altres Estats i d’un acord “in extremis” amb l’Estat, van ser la base del full de ruta que en 2017 van deixar escapar l’oportunitat de poder imposar efectivament el dret a decidir.

Llavors es van negar i van bloquejar per tots els mitjans que l’enorme mobilització de l’u d’octubre i la vaga general del 3-O posessin contra les cordes fins al final al Règim del 78. La direcció procesista de Junts i ERC va preferir claudicar -lliurant-se o marxant a l’exili- abans de permetre que la classe treballadora i els sectors populars conquistessin pels seus propis mitjans aquestes demandes democràtiques, i obrissin la possibilitat d’avançar amb un programa de transformacíón social.


Reprenguem una lluita independent des de la classe obrera i en tot l’Estat contra el Règim del 78

La CUP en tot aquest període va actuar com l’ala esquerra del mateix processisme, sent part de totes les il·lusions i sense preparar-se per presentar una alternativa independent des dels sectors populars i la classe obrera en el moment de la previsible claudicació. Avui, lamentablement, segueixen sense treure cap lliçó profunda i han saludat “críticament” les paraules de Puigdemont, si bé reconeixen que una veritable solució “només vindrà amb la tornada de la mobilització i el conflicte”.

Perquè això sigui possible, és necessari prendre una posició que alerti de tota il·lusió en les “jugades mestres” de Puigdemont, que expliqui obertament que la seva posició d’aparent fermesa porta implícita una política de no tornar als carrers. I que, en cap cas es pot descartar, que la fermesa d’avui acabi diluint-se amb el pas de les setmanes i acabin acceptant un acord a la baixa en la línia del que han fet aquests anys els seus exsocis d’ERC.

En la resta de l’Estat l’esquerra anticapitalista, sindical i dels moviments socials també ha de sortir a denunciar enèrgicament el rol totalment reaccionari que les formacions que aspiren a revalidar el govern "progressista" estan jugant en aquest terreny. La solidaritat amb les demandes democràtiques del poble català, és una condició imprescindible per reprendre tota perspectiva de lluita contra la Corona i el règim.

Com en 2012, 2014 o 2017, la clau per conquistar el dret d’autodeterminació, l’amnistia i tombar el Règim del 78, no és reeditar vells blocs amb els partits de la burgesia independentista, sinó apostar per reprendre una mobilització independent de la classe treballadora i els sectors populars a Catalunya, en aliança amb els de la resta de l’Estat. Que torni a barallar pel dret a decidir, per obrir veritables processos constituents i perquè l’embat per a aconseguir-ho permeti també imposar un programa que resolgui els grans problemes socials a costa dels grans capitalistes.