S’ha complert un mes de l’inici de la guerra entre Rússia i Ucraïna, en la qual intervenen activament les potències de l’OTAN (els Estats Units i la Unió Europea), tot i que de moment de forma indirecta. En sentit estricte, el teatre d’operacions militars està delimitat a Rússia i Ucraïna –i secundàriament Bielorússia–, encara que per involucrar a potències nuclears, pel seu impacte en l’economia i per les conseqüències a futur, és una guerra d’efectes globals. Amb la prolongació del conflicte augmenten no només els sofriments i la destrucció, sinó també les amenaces d’utilització d’armes no convencionals (químiques i fins i tot nuclears) i el perill d’una escalada major. Les opinions es divideixen, encara que la majoria dels analistes polítics i militars augura que difícilment hi hagi en el curt termini un resultat categòricament favorable a una de les parts, la qual cosa porta fins i tot al fet que alguns pronostiquin que anem a una guerra llarga o la variant d’una negociació on ningú surti clar vencedor.
Com en tot conflicte bèl·lic, la informació és una arma de propaganda formidable, fonamental per a aconseguir legitimitat per als actes de guerra i, en última instància, traduir a la política els resultats del camp de batalla. La guerra de Rússia a Ucraïna no escapa a aquesta regla general, per la qual cosa l’avaluació de la situació concreta és pràcticament una missió impossible.
No hi ha mesura objectiva del balanç militar ni de les baixes de tots dos bàndols. Komsomolskaya Pravda, un mitjà afí al Kremlin, citant com a font al Ministeri de Defensa, va informar que per al 20 de març havien mort 9.861 soldats russos a Ucraïna, encara que minuts després de publicar-la va desmentir aquesta informació. El Pentàgon per la seva part va estimar les baixes russes al voltant de 7.000 soldats en el primer mes de la guerra. Mentre que Ucraïna només admet uns 1.200 soldats morts, quelcom que resulta increïble fins i tot per als mitjans occidentals que militen en el bàndol del president ucraïnès Volodimir Zelenski. Gairebé en una reacció espectacular, el govern rus ha censurat tot mitjà opositor, ha prohibit utilitzar la paraula “guerra” i castiga amb la presó als qui es mobilitzen o rebutgen públicament la reaccionària invasió d’Ucraïna.
Si bé les operacions mediàtiques i d’intel·ligència orquestrades ja sigui pels mitjans imperialistes occidentals o pel Kremlin, fan encara més densa la “boira de la guerra”, el desenvolupament dels esdeveniments permet fer algunes inferències sobre l’estat de situació.
La hipòtesi inicial que remenaven la majoria dels analistes, segons la qual l’objectiu de Putin era aconseguir la capitulació del govern ucraïnès amb una blitzkreig (una “operació especial” com la va definir Putin) basada en l’enorme superioritat militar de Rússia, no s’ha materialitzat i des de fa setmanes la guerra està plantejada en un altre terreny.
Les explicacions d’aquest fracàs polític-militar de Rússia són matèria de debat i especulacions. Deixant de costat les explicacions psicològiques –els trets narcisistes, autoritaris i psicopàtics de Putin–, el consens entre els principals analistes i assessors dels Estats imperialistes és que Putin ha comès un error garrafal de càlcul estratègic: va subestimar la capacitat de resistència d’Ucraïna; va sobreestimar la crisi dels Estats Units (i d’“Occident”) basant-se en el retir caòtic de l’Afganistan, la polarització política interna i la feblesa del govern de Biden; i va sobrevalorar les seves pròpies fortaleses, en particular la superioritat militar i la dependència d’Europa (Alemanya) de l’energia russa.
A partir d’aquesta percepció de la relació de forces, els falcons neoconservadors de l’establishment nord-americà liciten per portar la guerra als extrems per a imposar un “canvi de règim” a Rússia. Aquest estat d’ànim exaltat sembla haver arribat fins al president Biden, que en el seu discurs a Varsòvia va afirmar que “Putin no pot romandre en el poder”, per a sorpresa de propis i estranys. En l’altre extrem ideològic-estratègic, el sector “realista” de l’establishment pressiona per a negociar perquè percep que la prolongació del conflicte augmenta els riscos que ocorrin “accidents” que puguin dividir als aliats occidentals.
En els últims dies s’ha instal·lat amb força la idea que s’està entrant en un estancament perillós, una situació sense vencedors ni vençuts, que no ofereix incentius per a acceptar una negociació i convida a accions militars ofensives més decisives que puguin trencar el punt mort.
Descartada la hipòtesi d’una guerra ràpida que permetés aconseguir objectius màxims, els dos escenaris alternatius són esquemàticament una “guerra de desgast” o una “guerra d’objectius limitats”. O com sembla ser el cas, una combinació de tots dos.
Vegem els fets. En un mes, Rússia només ha aconseguit prendre el control de la ciutat de Kherson. Manté atacs regulars contra Khàrkiv i Kíev, quelcom que ha augmentat qualitativament els horrors de la guerra –la destrucció de la infraestructura, les víctimes civils i els refugiats i desplaçats interns (3,6 i 10 milions respectivament)– encara que sense aconseguir avanços significatius. Putin s’ha concentrat a bombardejar sense pietat la ciutat de Mariupol, que té un doble valor estratègic: està en el camí entre el Donbás i Crimea, i és el principal port al mar d’Azov per on surten les exportacions ucraïneses de gra, minerals i altres béns, pel que prendre-la significa escanyar l’economia d’Ucraïna.
La perspectiva de l’estancament és ominosa, perquè planteja una guerra de desgast prolongada molt difícil de guanyar, però que alhora eleva sensiblement el cost de la derrota. Potser aquest escenari ruïnós és el que expliqui que Rússia replantegi els seus objectius i que la guerra entri en una nova fase, amb focus a la regió del Donbás.
La probabilitat d’aquest escenari va augmentar després de les declaracions de Serguei Rudskoy, un dels principals comandaments russos al capdavant de l’operació, qui va assegurar que l’estratègia de Moscou mai va ser prendre el control de les grans ciutats ucraïneses, sinó que els atacs sobre Kíev i altres concentracions urbanes només van ser maniobres de distracció per a “alliberar les repúbliques de Donetsk i Lugansk”.
Si això fos així, el centre de gravetat del conflicte tornaria a estar, com fa vuit anys, a l’est i sud-est d’Ucraïna. Això vol dir que es podria esperar una crua ofensiva russa per a propinar una derrota estratègica en una regió on segons els informes d’intel·ligència occidentals es concentraria al voltant d’un quart de les tropes terrestres ucraïneses, inclosos els seus destacaments millor entrenats. És a dir, no seria a Kíev sinó en el Donbass on es definiria el que Putin pot presentar internament com un “equivalent” a un triomf, i per tant, el que Rússia pretendria obtenir en una eventual negociació.
Rússia sembla estar sota la doble pressió de l’esforç de guerra i de les dures sancions econòmiques que han imposat els Estats Units i les potències europees. Zelenski per la seva part es manté en el poder. L’exèrcit ucraïnès, modest però entrenat i proveït per l’OTAN amb armament d’última generació, dificulta més de l’esperat l’avanç rus. I encara que els Estats Units i la UE no han disciplinat a tothom –la Xina intenta amb dificultats mantenir la seva posició ambigua, l’Índia es va abstenir de condemnar a Rússia a les Nacions Unides i les petromonarquies del Golf van desoir la crida de la Casa Blanca a augmentar la quota petroliera per a baixar el preu–, ara com ara l’OTAN ha aconseguit una unitat de propòsit en la seva croada contra Rússia. Sobre la base del sofriment del poble ucraïnès sota la invasió russa, les potències occidentals estan guanyant la batalla a l’opinió pública a favor de les sancions econòmiques (que com planteja N. Mudler en el seu llibre recent The Economic Weapon: The Rise of Sanctions as a Tool of Modern War, són un acte de guerra) i justifiquen el militarisme i el rearmament imperialista.
A l’última cimera d’emergència, l’OTAN va reafirmar la seva política d’expansió cap a Europa de l’Est, i va anunciar que reforçarà la presència militar en el seu flanc oriental –els països Bàltics, Romania, Polònia i Bulgària– augmentant de quatre a vuit els grups de combat multinacionals des del Bàltic a la Mar Negra.
En la conjuntura, els Estats Units és qui està capitalitzant més aquesta situació assumint el lideratge del front únic imperialista “anti Putin”. El president Joe Biden va ser un actor central de les tres cimeres que es van realitzar a Europa en la setmana del 20 de març: la de l’OTAN, la del G-7 i la de la Unió Europea. Un gir important després de la deterioració significativa de l’aliança atlàntica i les relacions amb els aliats europeus durant els anys de la presidència de Donald Trump. Una expressió gràfica d’aquest gir és l’augment de les tropes dels Estats Units en territori europeu, que ja ascendeixen a 100.000, el número més alt des de el final de la Guerra Freda. Com a “bonus track” Biden va aconseguir durant el viatge a Europa un negoci important amb Alemanya i altres potències europees que reemplaçaran el gas rus amb gas natural liquat que li compraran als Estats Units, a un preu considerablement major.
En una mostra d’exagerat optimisme imperialista, Biden va prometre a un selecte grup d’empresaris nord-americans que sobre la base d’haver aconseguit la unitat “des de l’OTAN fins al Pacífic” contra Putin, i indirectament contra la Xina, està sorgint un nou ordre mundial que serà liderat pels Estats Units.
Però a excepció d’alguns passats de moda, com Francis Fukuyama que veuen en la guerra d’Ucraïna (i la derrota de Rússia) una segona oportunitat per al “final de la història”, la lectura de la situació internacional i les seves perspectives és ben diferent. Fins i tot l’FMI compara l’impacte de la guerra amb un “terratrèmol”. Com planteja l’economista marxista Michael Roberts, el conflicte entre Rússia i Ucraïna (OTAN) està tensant l’economia internacional després de la breu recuperació de la pandèmia, aprofundint les pressions inflacionàries motoritzades per la pujada dels preus de l’energia, els aliments i altres commodities. El risc d’estagflació –inflació combinada amb recessió– s’ha tornat una amenaça real. I això pot donar lloc a nous episodis de la lluita de classes, com vam veure quan en 2011 es van desenvolupar els esdeveniments de la “Primavera àrab” davant l’augment dels preus dels aliments en nombrosos països.
La guerra a Ucraïna ha obert un panorama de crisi sense precedents en les últimes dècades, el més semblant a una “ruptura de l’equilibri capitalista”, després del miratge d’un món sense guerres entre les grans potències, creat per les dècades de la globalització neoliberal. En aquest marc, és necessari enfrontar aquesta guerra reaccionària oposant-se alhora a la invasió russa a Ucraïna i a la política guerrerista de l’OTAN, des d’una perspectiva antiimperialista i internacionalista.
