La visita a Taiwan de Nancy Pelosi va tirar una mica més de combustible a la ja tibant relació entre els Estats Units i la Xina, encara que sense que quedi clar quin seria el benefici, si és que n’hi ha, per a Washington.

Sense objectius precisos, més que reiterar el compromís dels Estats Units amb el règim de Taiwan, sembla més una provocació que un càlcul estratègic.

La prèvia del viatge va ser un espectacle a part que va deixar en evidència la feblesa de l’administració de Joe Biden, per a qui, citant al Pentàgon, el viatge “no era una bona idea”. No obstant, una vegada instal·lat en l’agenda pública i davant la resposta ofensiva del govern xinès, el president no va tenir més remei que donar suport a l’aventura taiwanesa de l’“speaker” de la Cambra de Representants, a risc de ser acusat de feble enfront de la Xina per l’oposició republicana, que ja està palpitant el triomf en les eleccions de mig terme, el novembre vinent. I que es veu cada vegada més prop de la Casa Blanca.

Com si faltessin piròmans, va aparèixer Newt Gingrich, l’expresident de la cambra baixa que va ser l’últim polític d’aquest rang en visitar Taiwan abans de Pelosi, en 1997. Gingrich, un republicà que tendeix als extrems i va liderar l’anomenada “revolució conservadora”, declarant a Fox News que les amenaces de la Xina no eren més que un “bluff”.

Així, per una combinació de motivacions entre les quals es troba sense dubtes el complicat escenari electoral que enfronten els demòcrates, es va acabar gestant aquest esdeveniment (diplomàtic?) que té el potencial de desencadenar una crisi internacional d’envergadura que involucri als Estats Units i la Xina. El moment no sembla ser el més oportú per a l’imperialisme nord-americà amb la guerra d’Ucraïna a punt de complir sis mesos i sense solució a la vista. Justament un dels objectius de curt termini de Biden és soscavar l’aliança entre Rússia i la Xina, o almenys evitar que el govern de Xi Jinping li doni un suport més decisiu a l’esforç de guerra de Putin.

Fins i tot si no arribés al pla militar, tampoc està en interès dels Estats Units generar un clima que remogui encara més les cadenes de subministrament, en particular de semiconductors avançats i xips. Més enllà de la “llei dels xips” que va votar el congrés nord-americà, que implica un subsidi milionari a la indústria nord-americana de xips i semiconductors, encara el 92% d’aquests components indispensables per a la fabricació de telèfons intel·ligents i fabricació de míssils balístiscos, es manufacturen a Taiwan.

Com era d’esperar, la Xina ha promès una resposta a l’altura del perill que percep. En vespres d’un nou Congrés del Partit Comunista i en el marc d’una forta desacceleració econòmica, al president Xi Jinping no li sobra res. El govern xinès ja ha anunciat un full de ruta de les pròximes accions militars en l’Estret de Taiwan. Una escalada que, si bé en la taula de sorra no arriba a la invasió, és superior a demostracions militars anteriors.

És probable que en els pròxims dies es parli reiteradament de la “línia mitja” de l’Estret de Taiwan com un dels punts d’alta tensió. Aquesta línia imaginària, traçada a finals de la guerra de Corea, no té un estatus formal però durant dècades va ser respectada tant per la Xina com per Taiwan fins a 2020, quan la tensió entre el govern xinès i el llavors president nord-americà Donald Trump havia aconseguit un punt d’inflexió.

L’administració Biden va tractar de rebaixar importància el al viatge de Pelosi, assegurant que no canvia l’statu quo, és a dir, la política que els Estats Units sosté cap a Taiwan des de fa més de quatre dècades.

Aquesta política, coneguda com a “ambigüitat estratègica, va néixer en les negociacions del govern de Richard Nixon amb Mao Tse Tung en 1972. Dit senzillament, reconeix que hi ha “una sola Xina” alhora que manté una ambigüitat respecte al reclam d’independència de Taiwan. Aquesta “ambigüitat estratègica” que per a la Xina ha significat una reassegurança implícita de la seva sobirania, ha estat posada en qüestió sobretot a partir de l’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca, que va implicar una intensificació de la política antixinesa dels Estats Units, que segueix sota la presidència de Biden.

El govern nord-americà cita com a antecedent la visita de Gingrich en 1997. Però el context no pot ser més diferent. En el pla intern, mentre que Pelosi i Biden són del mateix partit, Gingrich era un opositor salvatge de l’administració demòcrata de Bill Clinton. I el consens de l’establishment imperialista era integrar a la Xina a l’“ordre neoliberal”. En aquest moment, l’estratègia de Clinton era incorporar a la Xina a l’Organització Mundial de Comerç (OMC), la qual cosa va acabar succeint en 2001 sota el govern republicà de George Bush (f).

Però aquest cicle ja està esgotat. Els Estats Units va passar del “moment unipolar” del final de la guerra freda a una decadència hegemònica sostinguda. I la Xina es va transformar en el principal competidor de l’imperialisme nord-americà. La guerra d’Ucraïna és una bestreta d’aquesta disputa per l’hegemonia.