Molts joves ens preguntem per què els nostres pares van tenir com a norma als 24 anys ja tenir treball estable, estabilitat econòmica, casa i fills mentre en molts casos la joventut de classe obrera avui a aquesta edat seguim a la seva casa, sense poder independitzar-nos, després de tirar mil currículums, esperant que ens cridin per treballar en una feina precària i temporal o compartint un micropis amb altres tres companys de classe en la nostra mateixa situació. I és que solament 3 de cada 10 joves viu pel seu compte als 30 anys. Això no és casualitat ni una falta d’esforç com Ayuso ens vol fer pensar per protegir i mantenir els interessos de la seva classe, és un problema sistemàtic que condemna a tota la joventut treballadora a normalitzar i a viure la precarietat, l’explotació i la misèria.

Et pot interessar: El lloguer puja fins i tot més que la inflació i els propietaris exigeixen encara més

Recentment Oxfam Intermón i el Consell de Joventut d’Espanya publicaven un document que evidencia el desemparament al qual se’ns condemna als joves menors de 30 anys a l’Estat espanyol, sent nosaltres els que més sofrim l’impacte de les crisis i els que pitjor es recuperen d’elles. Som dues generacions (les nascudes entre els 90 i a partir del 2000) criades a les portes de diverses crisis, demonitzades durant la pandèmia, acusades de ser les que perpetuàvem el virus, que hem viscut una guerra a Europa, que hem vist morts en el mediterrani i que hem estat llançades a un mercat laboral amb poc o res a oferir-nos en l’actual situació amb preus en alça i inflació desmesurada.

Lluny d’encaminar-nos al futur prometedor ple de possibilitats que sempre se’ns ha promès a canvi de producció per a la burgesia, aquesta anàlisi ens dona unes dades molt diferents i poc prometedors de com aquest sistema ens condemna a una vida amb terribles condicions: 1 de cada 3 joves d’entre 16 i 29 anys es troba en risc de pobresa o exclusió social. La taxa d’atur entre la joventut és més del doble que la mitjana i a més ocupem els pitjors treballs, els més precaris, més de la meitat tenim contractes temporals que ens impedeixen mantenir algun tipus de seguretat econòmica. I, com no, som sempre els joves els principals afectats per les crisis econòmiques, sofrint el 60% dels acomiadaments durant la pandèmia i el major creixement en desocupació després de la gran recessió de 2008.

Donades les circumstàncies no és d’estranyar que els problemes de salut mental estiguin tan estesos i tan a l’ordre del dia entre els joves. I és que la impossibilitat de portar una vida digna, créixer personalment o simplement tenir on viure és frustrant, depriment i ens fa sentir que res del que hem fet és suficient.

Però és suficient, de fet, és excessiu i cruel que, amb quadres d’ansietat i depressió, sense poder aixecar-nos del llit, hàgim de passar hores absorbint i vomitant informació que no ens interessa dedicades a un sistema educatiu enfocat a la producció capitalista perquè en cas contrari (de prendre’ns un descans o permetre’ns estar tristos) ens quedarem per darrere i hi haurà conseqüències encara més dures com no aprovar el curs, o perdre el treball que ens dona menjar.

També pots llegir: El capitalisme, un sistema per al sofriment psíquic

Quina classe de realitat ens ofereix als joves aquest sistema capitalista? És la nostra, vivint amb la por constant d’enfonsar-nos en l’extrema pobresa perquè no hi ha treball, perquè si volem anar a la universitat, que cada vegada és més cara i menys accessible, hem de treballar alhora per poder permetre’ns pagar la matrícula o arribar (amb prou feines) a fi de mes. És una realitat que porta a que la segona causa de mort no natural a l’Estat espanyol entre els joves sigui el suïcidi, porta al fet que les persones perdin tota esperança en la vida, ens porta a límits inhumans que maten a 11 persones al dia.

La classe burgesa ens ha fet creure que obeint amb el cap cot i seguint el camí marcat per ser màquines de treball per al capital podríem aspirar a una vida digna, i no és així. Ens han fet sentir culpables de la nostra situació per simplement voler gaudir de temps d’oci i descans, tampoc és així. El nostre cansament no és menfotisme ni vagància, és una conseqüència directa d’aquest sistema cruel i absurd que ens roba la vida i les ganes de viure-la.

Però no tot és misèria i desassossec per a una joventut cada vegada més conscient i caldejada contra el grapat de capitalistes que ens explota i que utilitza les opressions per separar-nos.

Ens volen conformistes, obedients i alienats, però ens neguem a continuar sent explotats a costa dels seus interessos; La classe treballadora i els joves som els qui movem el món, els que produïm tot, els qui podem parar-ho tot i els que hem d’omplir els carrers per acabar amb la irracionalitat d’aquest sistema criminal. Ens han intentat ficar al cap que "així és com funcionen les coses", que no hi ha sortida a aquesta situació i que no existeix una alternativa al capitalisme, però sí que existeix i la classe obrera té el poder de fer-la realitat.

Ens mereixem molt més que aquest sistema de merda. És la nostra responsabilitat i única sortida convertir la depressió en ràbia i organitzar-nos en els nostres centres d’estudi i treball, formant-nos en estratègia socialista i construint una joventut revolucionària que de la mà de la classe treballadora posi el món en pausa i el canviï per complet.

I també: La joventut i el fantasma de les crisis passades, presents i futures

Organitzem-nos contra aquest sistema putrefacte que ens roba el temps, la salut mental, el futur i el nostre dret a viure lliures, feliços i com ens doni la gana!