La dreta no governarà, però seguirà a l’ofensiva

Els resultats de les eleccions del 23J no permeten que es formi un govern de la dreta i l’extrema dreta, com pronosticaven gairebé totes les enquestes. El PP ha protagonitzat una gran recuperació en vots respecte de 2019 -gairebé 3 milions més- i escons – dels 89 als 136-, però no suma fins a la majoria absoluta per la baixada de Vox de 52 a 33 diputats.

Malgrat aquesta derrota, el bloc de la dreta obté un molt bon resultat, quedant-se a 6 diputats de poder investir a Feijóo, sumant al diputat d’UPN. En la interna de la dreta, surt molt enfortit el PP, que no aconsegueix, no obstant això, una posició autònoma dels seus socis de Vox. Els d’Abascal encara que obtenen un pitjor resultat que en 2019, baixen només dels 3,6 als 3 milions de vots i compten avui amb moltes més posicions institucionals i de govern en ajuntaments i comunitats autònomes.

Des de la dreta, el discurs sobre la il·legitimitat d’un govern diferent del de PP-Vox comença a prendre força. Continuaran actuant en el pròxim període en cas que Sánchez obtingui revalidar la presidència, per mitjà d’una oposició dura i els braços mediàtics i de l’Estat que controla, començant per la Judicatura. D’aquesta manera, continuaran complint el seu paper de moure tot el tauler a la dreta i atiar els discursos i sentits comuns més reaccionaris.

PSOE, Sumar i els seus socis podrien tenir una majoria inestable

En l’altre costat, els partits del bloc "progressista" assolirien revalidar una majoria simple molt ajustada i molt més inestable que en la legislatura passada, sempre que Junts s’abstingui. Respecte de 2019, el PSOE millora en un milió de vots els seus resultats, però puja només 2 escons. Sumar, amb 31, perd 7 diputats i es deixa 700.000 vots respecte a la suma dels partits que la componen.

La mobilització electoral en clau de vot al "mal menor" contra la dreta ha beneficiat, per tant, molt especialment a Sánchez, que li ha tret vots a Sumar, i també ha assolit un transvasament de vots des d’ERC a Catalunya. Aquest vot "útil" i una gran part de l’augment de la participació s’ha realitzat en clau "malmenorista". En aquesta ocasió, s’ha vist un vot "amb el nas tapat" no sols al PSOE sinó fins i tot a Sumar per part de molts sectors. Aquesta falta d’il·lusions en el projecte "progressista" que ja es va veure en les passades eleccions municipals i autonòmiques del 28M, ve provocant una desafecció creixent entre els sectors populars que conformen la seva base electoral.

Entre els socis parlamentaris del govern la sort ha estat desigual. En els partits bascos, el PNB amb 5 diputats queda a la vora del sorpasso de part d’EH Bildu, que puja als 6 diputats. Una competència que deixa al partit històric de la patronal basca impedit de poder acostar-se a un PP pegat a l’extrema dreta de Vox. L’esquerra abertzale, amb el seu gir cap a posicions obertament reformistes i d’integració en el règim, s’està convertint en el nou partit de l’ordre autonòmic basc amb rostre progressista.

A Catalunya, la desafecció de l’independentisme es va expressar en una participació 5 punts inferior a la mitjana estatal i en la baixada de totes les formacions processistes. ERC es deixa la meitat dels vots i perd 6 del 13 diputats de 2019, mentre Junts perd un 20% i un diputat. Per part seva, la CUP baixa dels 244.000 vots de 2019 a tot just 100.000, quedant fora de les Corts. Uns resultats que expressen de conjunt la desmobilització i desmoralització provocada per l’estratègia processista i l’actual curs de restauració autonòmica, i que colpeja tant als seus principals referents com a l’esquerra independentista que va ser part del procés amb la seva política de "mà estesa".

Altres formacions milloren lleugerament els resultats, com el BNG, mentre que socis regionalistes de centre com el PCR o Teruel Existe queden sense representació.

El "progressisme" podria perdre la possibilitat de formar govern pel seu compromís amb la defensa del Règim del 78

Aquest mapa de conjunt deixa una situació molt complexa per a la possible revalidació del govern de coalició i, més encara, per a la seva viabilitat en els pròxims anys. La suma de PSOE i Sumar amb els seus socis – ERC, EH-Bildu, PNB i BNG – es quedaria en 172, enfront dels 171 del bloc de la dreta.

Deuria, per tant, comptar amb l’abstenció de Junts per a aconseguir la investidura. El mateix es plantejaria d’ara endavant, per a treure qualsevol llei i els pressupostos generals de l’Estat, que hauria de disposar del suport o abstenció també de tots els seus socis, incloent-hi les diferents formacions que integren Sumar. Tot, a més, amb l’afegit que el PP ha obtingut majoria absoluta al Senat.

El rol de frontissa que l’aritmètica parlamentària ha donat a Junts posa, per tant, en perill la possibilitat d’una revalidació del govern "progressista". El ferm compromís del PSOE, i dels seus socis, amb la política d’Estat contra l’independentisme català i el dret a decidir, pot portar-los a renunciar a la Moncloa, que es convoquin noves eleccions el gener de 2024 i donar així una nova oportunitat al fet que la dreta i l’extrema dreta governin.

Les exigències de Junts d’amnistia per als represaliats independentistes catalans – més de 4.000 processaments – i un referèndum per a exercir el dret a decidir es topen, com no podia ser d’una altra manera, amb el mur del PSOE del 155 i Sa Majestat. Sumar i ERC, per part seva, s’uneixen a la campanya que pretén aconseguir el suport dels de Puigdemont mentre neguen aquestes dues demandes democràtiques essencials, que compten amb el suport de més del 80% del poble català.

En 1935, el diputat feixista Calvo Sotelo va pronunciar en les Corts la seva famosa cita d’"Espanya, abans vermella que trencada". Avui els "progressistes", al costat de bona part de l’independentisme basc i català, semblen voler parafrasejar-lo amb ’"Espanya, abans en mans del PP i Vox, que trencada".

No obstant això, no serà amb l’estratègia de Junts amb la qual aquestes demandes democràtiques es conquistaran, com van demostrar en el mateix procés amb el seu rol de contenció i posterior claudicació. Aquestes només serien possibles amb una mobilització independent de tots els sectors de la burgesia catalana i els seus partits, amb la classe treballadora al capdavant, i en aliança amb la resta de sectors populars de l’Estat.

Les negociacions que tots els partits portaran endavant en els pròxims dies, intercanviant exigències d’assignacions i càrrecs a portes tancades, seran tota una constatació que el "progressisme" s’ha convertit en un cadenat més sobre aquestes i altres demandes democràtiques irresoltes que no estaran en l’agenda.

La restauració "progressista" del règim del 78 en risc de retrocedir

Una de les grans obres del govern "progressista" ha estat aconseguir una relativa re-estabilització de la llarga crisi del règim espanyol oberta després del 15M. Sánchez i Díaz, van acabar la legislatura amb una certa recomposició dels partits tradicionals – molt superior a la dels seus homòlegs conservadors i socialdemòcrates europeus -, una Corona apuntalada en la figura de Felip VI, la qüestió catalana desactivada i l’aplicació de polítiques similars a les que van deslligar el 15M – augment dels desnonaments, pèrdua de poder adquisitiu històric, transferències milionàries a les empreses de l’IBEX35- però ara relegitimades i amb el suport de les direccions de CCOO i UGT.

No obstant això, aquest assoliment, encara que important en la conjuntura i per a la passivació de la mobilització prèvia, es demostra que tenia els peus de fang. Si bé els resultats del 23J mostren una relativa recuperació dels partits del vell bipartidisme, aquest està encara lluny de restablir-se.

La crisi de governabilitat amenaça de reaparèixer amb més força que abans de 2019 i la possibilitat d’una repetició electoral està inscrita en la situació, i amb bastants punts. Una expressió que continuen coexistint dos projectes burgesos incapaços de generar una nova hegemonia més o menys estable i duradora, i que poden tornar a obrir-se bretxes per dalt que podrien ser aprofitades pels de baix.

El projecte reaccionari de la dreta al costat de l’extrema dreta, per més que podria haver guanyat o fer-ho en una repetició electoral, comptaria amb una enorme oposició social cap a les seves polítiques obertament antidrets, si ataca la llei trans, contra el feminisme, les migrants o contra l’independentisme català, que podria reobrir nous episodis explosius de la lluita de classes i qüestions democràtiques "apagades" com la catalana o el rebuig a la Corona.

Però el projecte del progressisme, a més de suscitar la galvanització de la dreta i els ressorts mediàtics i judicials que controla, també és incapaç d’articular un bloc alternatiu estable pel reaccionari del seu rerefons: la defensa i apuntalament del mateix Règim del 78, i l’aplicació en l’essencial de les mateixes polítiques en favor de l’IBEX35 que defensa el PP, encara que ho faci sota un discurs progressista i busqui que les mesures passin sobre la base del pacte social amb les burocràcies sindicals.

Ens trobem en un punt en el qual el projecte "progressista" pot arribar a col·lapsar malgrat la seva relativa victòria en les eleccions (que només "suma" al costat d’un grup heterogeni de formacions polítiques). El PSOE és probable que arribi a sacrificar les seves opcions de governar en un exercici de baluard progressista de la Corona i la unitat d’Espanya.

Una mostra més que, encara que no vagi a governar la dreta i l’extrema dreta, la suposada alternativa és un govern que aplicarà una gran part de la seva agenda i les seves polítiques.

L’agenda dretana del govern "progressista"

Només uns dies abans de les eleccions es feia públic l’acord entre Sánchez i la Comissió Europea per a començar en 2024 un pla d’ajust fiscal per valor de 20.000 milions en dos anys. Una tisorada que, si bé encara no arriba als nivells de les retallades de Zapatero i Rajoy, va en la mateixa direcció i pot veure’s incrementat si la situació internacional s’agreuja. També en 2025 venç el compromís per a fer una reforma de pensions en clau regressiva, supervisada pels "homes de negre" de l’AIREF. Tot per a continuar rebent els següents trams de Fons Europeus, part del "major transvasament de diners públics a les empreses privades" realitzat per aquest govern i del qual el mateix Enrique Santiago del PCE presumia.

La política guerrerista i d’augment de la despesa militar de l’imperialisme espanyol, posada en marxa pel govern Sánchez-Díaz, seguirà el seu curs, així com les criminals polítiques de frontera amb matances com la de Melilla o els centenars d’ofegats sense rescatar de la ruta de l’Atlàntic.

El "progressisme" no és un projecte de reformes "insuficients", com l’han volgut presentar molts dels quals l’han cridat a votar "críticament". El següent govern Sánchez-Díaz, si es constitueix, emularà més al segon executiu de Zapatero – el de les retallades de pensions, salaris públics o l’augment de l’edat de jubilació als 67 – que al primer de Sánchez, marcat per algunes mesures redistributives mínimes i la revalidació de l’essencial del llegat d’una dècada de contrareformes i ajustos.

Organitzar la resposta a l’agenda dretana

La mobilització contra les mesures reaccionàries i atacs no es pot circumscriure a oposar-se a PP i Vox, i el que facin els seus governs locals o autonòmics. La lluita contra l’agenda d’un possible governo PSOE-Sumar és també part d’aquest combat, que ha d’apuntar als fonaments del Règim del 78 i aquesta falsa democràcia al servei dels capitalistes, ara que pot tornar a trontollar-se per les disputes per dalt.

En les últimes setmanes molts sectors de l’esquerra a l’esquerra del PSOE i Sumar han plantejat aquesta idea de la necessitat de "tornar als carrers". Perquè això no sigui una mera cobertura de "esquerra" a la campanya pel vot al mal menor que, més explícita o menys explícitament, han portat endavant la major part d’aquestes organitzacions polítiques, sindicals i socials, és hora de passar a l’acció.

La classe treballadora, la joventut, el moviment feminista i LGTBI, no podem romandre com a subjectes passius davant la cuina parlamentària dels pròxims mesos o una possible repetició electoral. És hora que l’esquerra sindical, al costat de les organitzacions socials i l’esquerra anticapitalista, promoguem un procés d’autoorganització i mobilització per les nostres pròpies demandes, les que no caben en les seves taules de negociació ni dins dels cadenats del Règim del 78.

Per a barallar per mesures d’urgència que enfrontin l’agenda social-liberal d’uns, o ultraliberal d’uns altres, i que no es detinguin en la línia vermella dels beneficis i la propietat dels capitalistes. Com la derogació de totes les reformes laborals i de pensions que aquest govern ha deixat en peus, pel repartiment d’hores de treball sense reducció salarial per a acabar amb l’atur, per un SMI concorde al cost de la vida que es xifra en 1500 euros mensuals, amb clàusules de revisió salarial mensuals, per l’expropiació dels habitatges de grans forquilles i bancs, la intervenció del mercat de lloguer i la nacionalització sota control de treballadors i usuaris de les grans empreses elèctriques, de transport i la distribució d’aliments.

Per a curtcircuitar els intents de restaurar el règim polític contra el qual es va aixecar la joventut indignada de 2011, les marees o el moviment democràtic català. Que defensi el dret d’autodeterminació, a Catalunya i en la resta de l’Estat, que contra la casta de jutges amics dels empresaris defensi una justícia basada en jurats populars i amb elecció per sufragi universal dels jutges, l’abolició de la Monarquia i el Senat, una cambra única amb diputats revocables, electes proporcionalment als seus vots i que cobrin el salari mitjà. Que contra les mesures repressives d’aquest govern defensi l’anul·lació immediata de la llei mordassa, la llibertat de tots els presos polítics, l’anul·lació de totes les causes, l’obertura dels arxius "secrets" per a destapar totes les infiltracions policials als moviments socials, entre altres mesures. Mesures que s’articulin entorn de la demanda de posar fi a aquest règim per mitjà de la mobilització obrera i popular i poder obrir processos constituents on poder decidir-ho tot.

Construïm una esquerra socialista i revolucionària per a la lluita de classes

Reprendre la mobilització social, per a poder enfrontar les maniobres pasivizadores dels reformistes va unit a construir una alternativa política independent.

La reculada de projectes com el de la CUP a Catalunya o Anticapitalistes a Andalusia – on Adelante Andalusia va obtenir solament 9000 vots després de 8 anys de gestió "progressista" de l’ajuntament de la capital gaditana – mereixen una reflexió profunda. És que les polítiques de conciliació de classes o de gestió de l’Estat capitalista, no són cap drecera, sinó més aviat un llast per a l’emergència d’una alternativa política revolucionària. Les posicions "mal menoristas" d’altres sectors que, com a Esquerra revolucionària, han continuat fent campanya pel projecte de conciliació de classes i gestió de l’Estat imperialista que representa Sumar, també ens allunyen de la possibilitat d’una esquerra independent dels dos grans projectes burgesos en pugna.

Altres sectors, com els que s’agrupen entorn de l’anomenat Moviment Socialista, venen de trencar amb formacions que avui ja són part de l’esquerra del règim i busquen articular una alternativa d’independència de classe. És un punt de partida, des del qual es podria disposar les forces i les energies dels centenars de joves que agrupen per a barallar en el terreny de la lluita de classes i també donar la baralla política contra la influència pacificadora del reformisme, per a això serà necessari defensar un programa anticapitalista i socialista.

Més enllà de les diferències que tenim, especialment amb els qui han insistit en la idea de donar suport a algun tipus de lògica del "mal menor", des de la CRT pensem que és fonamental obrir un debat públic en l’extrema esquerra sobre el balanç del cicle polític que es tanca i sobre quina esquerra revolucionària necessitem construir. I, al mateix temps, buscar els acords necessaris per a promoure la volta quelcom social en clau de lluita de classes, des d’una perspectiva independent respecte del reformisme i les seves burocràcies amigues.

Perquè és urgent posar en peus una esquerra que defensi obertament un programa transicional anticapitalista, amb eix en el desenvolupament de la lluita de classes i amb la perspectiva de barallar per governs de treballadors i treballadores i una societat socialista. En aquesta tasca posem tots els nostres esforços els i les militants de la CRT