Iván Espinosa de los Monteros, fins ara número dos i portaveu del grup parlamentari de Vox, va anunciar aquesta setmana la seva dimissió dels càrrecs orgànics de Vox i la renúncia a l’acta de diputat en una roda de premsa en el Congrés afirmant fer-ho per motius personals. Espinosa de los Monteros es mantindrà ara com ara com un afiliat més de Vox. La seva sortida ha desencadenat una tempesta en el partit que ja venia alimentant-se després dels mals resultats del passat 23J on van perdre 600.000 vots i 19 escons. Les reaccions a la seva decisió tant de militants de la formació d’ultradreta com dels mitjans revelen l’existència d’una lluita de poder entre diferents corrents del partit i col·loquen a Jorge Buxadé, vicepresident d’Acció Política i eurodiputat de Vox, com el responsable d’una purga interna que ha forçat la sortida d’Espinosa de los Monteros.

Els resultats electorals de les passades eleccions generals van suposar una patacada per a Vox que després d’haver obtingut àmplies quotes de poder territorial en els comicis autonòmics i municipals aspirava a ser soci de govern estatal del PP. No obstant això, la impossibilitat per al PP de formar govern juntament amb la pèrdua de 19 diputats respecte a 2019 ha suposat una gerra d’aigua freda per a una formació que venia als seus la idea d’un augment constant dels suports polítics des de les eleccions andaluses de 2018.

No obstant això, els 33 diputats obtinguts han suposat una derrota no sols per la incapacitat d’aconseguir el poder estatal sinó perquè priva a la formació de dues eines que ha vingut utilitzant com són presentar mocions de censura (requereix 35 diputats) o presentar recursos davant el Tribunal Constitucional per a recórrer lleis (requereix 50 diputats). A pesar que oficialment Vox no ha fet una autocrítica dels resultats, les seves diferents figures públiques o exfigures públiques, com és el cas de Macarena Olona, sí que van llançar missatges sobre aquest tema després de les eleccions.

La derrota aviva les tensions internes en qualsevol partit i en el cas de Vox aquests resultats semblen haver tret a la llum una pugna de poder entre les dues famílies polítiques que semblen habitar en la formació. D’una banda, els “liberals” d’Iván Espinosa de los Monteros enfront del sector de Buxadé que seria “neofalangista i ultracatòlic” havent guanyat clarament aquest últim. Buxadé portaria més de mig any guanyant la batalla interna amb diferents moviments com aconseguir que Ignacio Garriga fos secretari general després de la crisi que va generar Olona i que va provocar la caiguda de Javier Ortega Smith. A això se li sumaria el llevar de les llistes electoral del 23J a perfils com Rubén Manso, economista que va fer el primer programa econòmic de Vox, o a Víctor Sánchez del Real una altra figura pública d’aquest sector liberal. Aquest juntament amb altres moviments hauria aconseguit l’efecte d’aïllar a Espinosa de los Monteros com a únic representant de l’ala “liberal” dins del nucli dur de la direcció, la qual cosa suposava arrabassar qualsevol poder orgànic a aquest corrent partidari tenint en compte l’estructura organitzativa antidemocràtica de Vox on tota decisió surt d’aquest nucli.

La sortida de l’ex portaveu suposaria que aquest nucli el compondrien a més d’Abascal, Garriga i Buxadé, Kiko Méndez-Monasterio que controlaria l’aparell segons els crítics i és al costat de Gabriel Ariza els assessors en estratègia política d’Abascal. El nucli es completaria amb Ignacio de Hoces, ara diputat i abans assessor del grup parlamentari, que hauria dirigit negociacions amb el PP i al qual acusen de dur a terme la purga de l’ala “liberal” de l’equip econòmic del partit.

Malgrat l’intent de discreció d’Espinosa de los Monteros, la crisi ha esclatat a Vox amb alguns dels purgats com Manso publicant en els mitjans balanços crítics amb el seu partit i assenyalant amb nom i cognoms als responsables de la desfeta electoral i el gir polític del partit. Per a Manso, Vox ja estaria en mans de Buxadé que imposaria una línia política més pròxima a la dreta de l’anomenat eix de Visegrado, una família política de la dreta europea que defensa una política econòmica proteccionista, una línia ultracatòlica encara més reaccionària en temes socials, que és anti-Unió Europea i que es divideix entre fer costat a Ucraïna i a l’OTAN (com fa Polònia) i alinear-se amb Rússia (Hongria). Buxadé es recolzaria en els sectors “antiglobalistes” de la dreta radical mentre que els liberals es recolzaven en tesis més neoliberals amb connexions amb el Partit Republicà als Estats Units i defensarien segons les seves paraules “un lliure mercat” enfront del “proteccionisme” que promou el sector de Buxadé. Per als purgats, el gerro d’aigua freda de les passades eleccions té a veure amb els canvis en el programa polític i econòmic, així com el canvi de discurs que s’hauria produït amb el gir de Buxadé, amb una major incidència en l’aspecte “antiglobalista” i neofalangista que s’hauria donat. No obstant això, cal assenyalar que, encara que ara intentin enlairar-se d’això, aquest mateix sector ha secundat moltes de les polítiques reaccionàries d’Hongria i Polònia reivindicant-les com a exemple. El mateix Espinosa de los Monteros va tenir famoses frases com quan es va lamentar que “abans pegàvem als homosexuals, ara hem d’acatar les lleis del lobby LGTB”, per la qual cosa, com a mínim, tenien un programa de consens en ser escòria contrarevolucionària.

La realitat és que com va analitzar Pablo Stefanoni en la seva anàlisi sobre els partits de l’alt right, aquests solen ser coalicions amb un programa de mínims entre diferents famílies de la ultradreta que se sumen per motius electoralistes i perquè tenen un enemic comú, però res impedeix que s’enfrontin entre si, especialment després d’una derrota. Vox entra dins d’aquest perfil, si bé potser és menys variat que altres models descrits per Stefanoni en el seu llibre. No obstant això, cal recordar que Vox va teixir aliances a nivell internacional amb aquests corrents fa ja un parell d’anys amb l’anomenat Fòrum de Madrid on un dels senyals clau de l’aliança era una política radicalment antifeminista. En aquell moment, pel que descriuen els crítics Buxadé i el seu sector encara no havien pres el poder de manera interna, per la qual cosa cal matisar aquest intent d’alguns mitjans de rentar la imatge a alguns que ara abandonen la política institucional.

La mescla de derrotes internes i l’electoral hauria motivat la sortida d’Espinosa de los Monteros el que sembla haver activat als crítics que aprofiten diferents tribunes mediàtiques per a cobrar-se els deutes després de la purga soferta. Si bé, cal ser escèptic i desconfiar dels qui semblen rentar la cara a l’ex portaveu parlamentari afirmant que era el “diputat més il·lustrat, el menys incendiari”, és una realitat que Vox sofreix una crisi que ha arribat al punt en què els purgats escriuen articles on es posa en dubte el lideratge d’Abascal, una cosa intocable fins ara en un partit on tota purga i conflicte es resolia internament i en silenci fins a la sortida d’Olona. Aquesta última ha aprofitat la crisi per a reivindicar-se i donar a entendre que el seu cas va ser la primera fitxa en el dominó d’aquesta tempesta política.

Una tempesta política que sembla indicar que Vox ja no compta amb el favor d’alguns sectors de les elits econòmiques que semblen apostar per un reforç del PP com a casa comuna de la dreta. Al llarg dels dies, s’han succeït notícies i articles on es planteja el problema per a la governabilitat que suposa un Vox controlat pel sector de Buxadé al mateix temps que es recalca les majors facilitats per als pactes que hauria plantejat un Vox dirigit pels d’Espinosa de los Monteros. La sortida d’aquest últim alimenta els dubtes sobre el possible desgast que exerceixin els pactes a nivell autonòmic al mateix temps que reforça al PP a nivell estatal ja que pot recuperar una part del vot que s’alineï més amb un liberalisme que pot encarnar perfectament Isabel Díaz Ayuso que amb el neofalangisme de Buxadé. Sens dubte, en una possible repetició electoral el PP podria fer mossa a Vox apel·lant al vot útil i a la crisi política de la formació d’ultradreta.

No obstant això, caldria ser cautelosos i no pensar que la seva caiguda serà similar a la de Ciudadanos si tenim en compte el considerable poder territorial i institucional que van obtenir al maig i que es mantindrà al llarg de la legislatura. Encara que probablement les seves expectatives electorals es redueixen, a diferència dels d’Arrimadas, Abascal i els seus han aconseguit conquistar un espai ideològic en el debat públic.

Encara que veure com la ultradreta es destrossa a si mateixa és una bonica manera de passar aquests dies tan calorosos, cal recordar que guanyin els nostàlgics de Primo de Rivera o els de Thatcher tots dos han de ser combatuts com les escombraries reaccionàries i antiobreres que són. Les pugnes de poder i una pèrdua d’escons i vots que ha tornat al PP no signifiquen que les seves idees hagin retrocedit a nivell social, desgraciadament han aconseguit instal·lar en el debat públic algunes d’elles i això continua sent un conflicte central. Enfront de l’avanç de la dreta no serveixen els mals menors sinó l’esquerra revolucionària i combativa que confronti amb un programa obrer d’independència de classe.