Una mirada molt estesa sobre la conquesta i colonització d’Amèrica és la que s’enfoca en l’homogeneïtzació cultural espanyola i portuguesa sobre els pobles indígenes que la van habitar. Com a conseqüència, la cultura europea es va imposar amb l’idioma, el catolicisme, la llengua i el mercantilisme. No obstant això, aquesta idea situa als pobles o comunitats originàries com a societats passives enfront de la conquesta i colonització. Aquesta mirada s’associa a la idea que els pobles indígenes “es van extingir” o es “van adaptar” als mandats del capitalisme. No obstant això, malgrat que va ser el major genocidi indígena de la història de la humanitat, els pobles indígenes es van constituir a Amèrica Llatina en moviments reivindicatoris de la seva forma de vida i cosmovisions, que en l’actualitat despleguen diverses formes de resistència i reclams històrics com va ocórrer en les mobilitzacions del poble xilè, equatorià i a Bolívia contra el cop d’estat de Áñez.

Altres teories populistes o decoloniales com poden llegir-se aquí, intenten demostrar que el marxisme no és útil per a pensar els processos històrics americans per considerar-ho “eurocèntric” “evolucionista” i “colonialista”. No obstant això, és el pensament marxista el que permet explicar la multiplicitat de factors que constitueixen la dominació colonial que es manté per més de cinc segles. Per a això es posaran en diàleg les aportacions de Milcíades Peña i de Luis Vitale.


Contra el mite de la “colonització feudal”

Des del punt de vista econòmic, Peña (1973) va discutir el que ell va dir “el mite de la colonització feudal”, mite predominant en la historiografia de la dècades de 1950 i 1960, va sostenir que el contingut, els mòbils i els objectius de la colonització espanyola van ser decisivament “capitalistes” i que en res es van assemblar al feudalisme. El que Peña va criticar d’aquesta concepció és la idea de caracteritzar a l’estructura llatinoamericana com a feudal i no capitalista. Per a ell, les colònies americanes s’integraven a un circuit comercial del capitalisme europeu: “L’Espanya feudal va aixecar a Amèrica una societat bàsicament capitalista, un capitalisme colonial ben entès, de la mateixa manera que, al revés, en l’època de l’imperialisme el capital financer va edificar en les seves colònies estructures capitalistes recobertes de reminiscències feudals i esclavistes”.

Si bé l’objectiu de la colonització i la conquesta va beneficiar al procés d’acumulació de capital i no va ser “feudal” podem dir que va ser un procés molt més complex en el qual es van incloure diferents etapes de desenvolupament local. La mirada de Peña s’enfoca en els processos associats a la producció en gran escala (mines, obrajes i plantacions) per al mercat. Però al seu torn, aquest “capitalisme colonial”, que es va produir a gran escala, es va valer de grans masses de treballadors, d’un mercat local, però la seva fi última va ser l’exportació.

Per a Peña, les característiques del territori, la producció i la disponibilitat de mà d’obra indígena, van afavorir el primerenc monopoli de béns de producció on un grup reduït es va enriquir venent al mercat mundial gairebé amb exclusivitat. Integrats a l’elit criolla aquests grups es van constituir com a part d’un “capitalisme colonial” però van frenar el desenvolupament del mercat intern i van ser hostils al desenvolupament del “capitalisme industrial”, això marca per a Peña l’endarreriment dels països americans.


La teoria del desenvolupament desigual i combinat

La teoria del desenvolupament desigual i combinat desenvolupada per Trotsky per pensar la revolució als països semicolonials, permet complicar la posició de Peña. Vitale, va explicar que en les colònies americanes va haver-hi un procés de desenvolupament desigual i combinat en el qual van coexistir: la moderna tecnologia minera, amb explotacions més simple en l’agro, diferents formes de treball i en la base una estructura indígena comunitària que es va mantenir des del període precolombí. Per a Vitale, a diferència de Peña, la conquesta i colonització van constituir un llarg procés en el qual es van articular relacions de producció precapitalistes amb les capitalistes i és per això que prefereix parlar d’un període de transició a la manera de producció capitalista a Amèrica Llatina que s’expandeix en el segle XIX.

Per exemple, per a Javo Ferreira (2012) en les comunitats indígenes andines, es van desenvolupar una diversitat de formes de cooperació i d’apropiació col·lectiva i territorial del sòl en els anomenats “pisos ecològics” previs a la conquesta. Però a Amèrica Llatina, el període de transició al capitalisme va ser obert abruptament amb la conquesta realitzada per una potència extracontinental que va escanyar la manera de producció de la societat precolombina. El desenvolupament de l’economia colonial, va començar per l’apropiació de les terres, iniciant la dissolució d’aquests pisos, i van introduir una economia mercantil amb la finalitat d’apropiar-se dels productes que les mateixes comunitats produïen i intercanviaven. Es van establir diferents mecanismes de control econòmic encara que la base del treball va continuar sent comunal i d’autoproveïment.

Durant la fase que anomena “mercantilista”, a més de les activitats comercials i l’exportació com assenyala Peña, la burgesia comercial (europea i després criolla) va començar a invertir en empreses mineres d’or i plata i en les agropecuàries controlant altres branques de la producció més enllà de l’estrictament comercial. Va implantar relacions de producció precapitalistes basades en la utilització de mà d’obra indígenes, de negres i mestissos que van ser explotats pels empresaris i amb el guany invertien per a produccir noves mercaderies. Diverses relacions de producció: encàrrec, esclavitud, parceria, inquilinaje es van articular amb altres capitalistes embrionàries com l’assalariat miner i agrícola sense que cap sigui preponderant.

Per a Vitale (1992), l’excedent econòmic colonial que es van apropiar els imperis a Amèrica va provenir de dos vessants: de la renda o la tributació en espècies, treball o diners que aportaven els grups indígenes i de l’explotació de treball assalariat en les mines, de l’esclavitud en les plantacions i de servitud en les hisendes. Sobre aquesta estructura econòmica i amb la finalitat de garantir la dominació es va comptar amb el suport de l’església catòlica, que a més d’evangelitzar es va enriquir amb béns; de l’estructura administrativa i les legislacions per a les “Índies”.

Més endavant, sobre aquestes bases econòmiques, durant fins del segle XIX es va afermar a Amèrica Llatina la manera de producció capitalista com a constitutiu dels Estats nacionals, i a l’Argentina va anar de bracet de les polítiques genocides contra els pobles originaris. Així es va desenvolupar el model agroexportador en l’estructura mundial capitalista, basat en la renda agrícola ramadera constitutiva de la classe terratinent argentina. Sota el lema de “civilització i barbàrie”, diverses àrees basades en les economies comunitàries amb mà d’obra indígena es van incorporar de manera salvatge al circuit capitalista en els enginys sucrers, obrajes i en les activitats agrícoles, entre altres.


El colonial és el capitalisme

La teoria marxista aporta a pensar els diferents processos d’opressió dels països semicoloniales: l’imperialisme mundial, la seva imbricació amb les burgesies locals, les particularitats de les economies regionals i per descomptat també, les opressions culturals, de gènere, “racials” i religioses. La classe capitalista va saber subordinar les diverses maneres de producció existents en el continent i reformular les formes de treball i cooperació com la mita per a posar-los al servei de la producció i acumulació de capital.

El moviment indígena, amb particularitats en cadascun dels països, ha aconseguit que els Estats capitalistes del Con sud hagin pres en part les seves demandes en les constitucions nacionals. El reconeixement ètnic de les comunitats indígenes, l’educació bilingüe, l’atorgament de personerías jurídiques, l’accés per mitjà de contingents d’estudiants afrodescendientes a les universitats brasileres van ser algunes de les mesures compensatòries que es poden llegir en les seves legislacions, alhora que se’ls coarta el dret a l’autodeterminació.

El procés d’acumulació capitalista sorgit de la conquesta i colonització dels pobles indígenes va ser estès en temps, però marca una línia de continuïtat fins a l’actualitat encara que, per descomptat, amb matisos. En el segle XXI, a l’Argentina es venen terres a nadius i estrangers amb comunitats indígenes en el seu interior (Benetton o Ginóbili), les empreses capitalistes avancen amb els desmunts perjudicant les maneres de subsistència de les comunitats, Monsanto i Chevron compten amb tot l’aval estatal per a contaminar rius i terres. Les comunitats originàries són estigmatitzades, jutjades i reprimides quan reclamen pels seus drets, amb arguments racistes com a “terroristes”, “usurpadors”, “violents”... Hi ha tants casos judicialitzats, detencions i processaments com les hectàrees de Lewis o els milions diaris que s’emporta la Barrick Gold i marquen una continuïtat històrica en tot el continent. En el cas de l’Argentina, l’assassinat d’integrants de les comunitats indígenes és un comú denominador en les dictadures genocides i en els governs democràtics. De conjunt constitueixen les bases materials de la seva opressió capitalista a Amèrica Llatina.