Una cosa estranya estava succeint. El Plenari de Comissions del Congrés Nacional debatia la Llei Òmnibus -un projecte d’enorme importància i extraordinàriament abarcatiu-, però la sala estava semibuida. Expositors i expositores parlaven gairebé sense rebre atenció. Va ser llavors quan Nicolás del Caño va prendre la paraula i va reclamar: “Em pregunto per a què convidem a tants representants de la societat, és per a escoltar-los i tenir en compte les seves opinions”. La seva companya Myriam Bregman va completar la denúncia: "Estem veient reunions a l’edifici de davant, on discuteixen un pla del dictamen amb l’oposició amiga, i a Caputo i Posse reunits amb l’FMI per rendir comptes, quelcom que aquí tampoc es discuteix".

En aquest gener atípic, el Congrés Nacional transita una veritable hiperactivitat. Es discuteix la blitzkrieg -ofensiva llampec- del nou govern que busca canviar el país amb un xoc de mesures a favor de sectors del gran poder econòmic i en contra de les grans majories. Però mentre en les reunions parlamentàries es discuteixen arguments, la veritable rosca està en un altre costat, sigui en el cèntric Hotel Savoy o en els despatxos legislatius. Es fa, com sempre, a esquena de la immensa majoria de la població.

Aquests contubernis han agafat velocitat en els últims dies. Accelerant negociacions, els blocs de l’anomenada “oposició dialoguista” (PRO, UCR i Hacemos Coalición Federal) han acostat posicions amb el govern per intentar portar una versió reformada de la Llei Òmnibus a les sessions a Diputats i el Senat.

No obstant, res és segur i el presumpte acord no sols encara no està tancat, sinó que sembla estar trobant dificultats. Durant aquest cap de setmana es desenvolupen negociacions febrils, els detalls de les quals no són oficials. L’extensió de les sessions extraordinàries fins al 15 de febrer -coneguda el divendres a la nit- dona compte que el pla del govern de tancar tot al gener i votar-ho en les dues cambres era forçat. No es poden descartar anades, tornades i noves crisis. Un comunicat emès aquest divendres per la Convenció Nacional de la UCR -que respon a una de les faccions d’aquest partit– en rebuig al projecte de llei ha llançat més dubtes en les últimes hores.

En aquesta rosca intensa, diferents bancades busquen una diagonal entre el projecte faraònic de La Libertad Avanza i els límits que volen posar-li altres blocs, sigui per la seva defensa d’interessos burgesos afectats (des dels empresaris pesquers als productors agraris, passant per la caixa dels governadors); per a no quedar malament enfront de la seva pròpia base electoral; o per la preocupació respecte de la “governabilitat” que semblant atac en xoc posa en qüestió. Encara que els blocs col·laboracionistes tenen acord en molt de la part central de l’atac de Milei als treballadors i amb el lliurament nacional de la Llei Òmnibus i el DNU, discuteixen pels abastos de tals atacs i per quins sectors capitalistes seran més beneficiats.

En el terreny del discurs, alguns dels col·laboracionistes presenten aquestes negociacions com un “fre” a Milei. O, en la seva versió més de dreta, diuen que és la forma realista de donar-li “eines per a governar”, però establint límits raonables. Són fakes. Les “concessions” que faria el Poder Executiu -i que encara resta veure si són suficients per tancar l’acord o han de fer més en els pròxims dies donada la seva feblesa parlamentària- afectarien només una part del programa lliber-fatxa, deixant intactes porcions significatives del mateix que -si finalment prosperen en el seu tràmit parlamentari- afectaran les i els treballadors, els jubilats, l’educació, la salut o la cultura. Així mateix, al mega DNU el deixarien passar, quedant el tema en mans del reaccionari Poder Judicial. Recordem que el Congrés Nacional té la potestat de voltejar el decret si el rebutja en totes dues cambres, però no existeix la voluntat política per a fer-ho. A més, la “oposició” col·laboracionista discuteix si li garantiria al president algun tipus de facultats delegades, convertint-lo gairebé en monarca per tot un període. DNU, “Caputazo” i Llei Òmnibus constitueixen el trident d’atac amb el qual es desplega el pla de guerra contra la població treballadora i les classes mitjanes.

La negociació en curs, no obstant això, posa en evidència al seu torn una de les contradiccions de la gestió Milei. Buidant els números artificials del balotatge, el 30% obtingut en les eleccions d’octubre ho va convertir en un govern de minoria parlamentària. En aquesta feblesa d’origen radiquen tant l’intent pactista amb l’oposició col·laboracionista -havent de deixar part de l’articulat de la Llei Òmnibus en el camí- com l’intent bonapartista de governar tot el que pugui passant per sobre del Congrés i reprimint la protesta social. Aquest intent avui es condensa en la comanda de facultats delegades, en el mega DNU, en el Protocol repressiu de Bullrich i en l’amenaça de continuar emetent més decrets en cas que les lleis que demana no siguin aprovades, tenint com a rerefons un intent de donar sortida a la llarga crisi argentina formatant el país encara més en interès del gran empresariat.

Per als de baix, hi ha una bona notícia, sobre la que tornarem més endavant: les friccions relatives entre els de dalt i les dificultats per acabar de tancar l’acord abonen a un clima polític de “final obert” que mostra les febleses del govern i millora les oportunitats per proposar-se voltejar aquests plans reaccionaris mitjançant els mètodes de la lluita de classes.

En aquests dies es revelarà també en aquest sentit una dada important d’aquesta conjura dels necis: si tots els parlamentaris d’origen radical que es van omplir la boca durant anys parlant de republicanisme acaben d’enterrar les seves banderes. El vell partit de Leandro N. Alem es lliura, es doblega, es trenca?

No sols això: en els dies que resten per al tractament d’aquesta llei clau en el Congrés Nacional serà important observar si el fragorós silenci de Cristina Kirchner i Sergio Massa continua. En el peronisme, de moment hi ha referents que diuen que “cal esperar”. El tema és que mentrestant avancen plans brutals d’empobriment. Tornarem sobre aquest tema més a baix.


Somnis (capitalistes) d’estiu

A vegades la distància convida a pensar amb més calma, lluny del vertigen quotidià i de les novetats que transcorren minut a minut. A l’Argentina la realitat ja anava a mil per hora, però ell, des de més lluny va trobar un ambient amigable per a la reflexió que donava voltes al seu cap. Estava en un luxós hotel de cinc estrelles amb Casino, restaurants i centres de convencions. Davant, després dels grans finestrals, veia la platja de Punta de l’Est, on malgrat la crisi profunda del país veí, la temporada premium seguia el seu curs. En aquest marc, Cristiano Rattazzi es va acomodar en la seva butaca i va fer el balanç del primer mes de govern de Javier Milei:

"Quan els sindicats creen un problema, el que li vaig dir a l’equip de Milei és que alguna lluita caldrà guanyar-lis, com quan Margaret Thatcher els va guanyar als sindicats miners, que va durar gairebé un any la batalla; o com quan Ronald Reagan li va guanyar el polze als controladors aeris".

L’ex CEO de Fiat encara mastega brega pel disgust que li va deixar el govern de Mauricio Macri. Admirador de Carlos Menem i Domingo Cavallo, creu que el fundador del PRO es va quedar embullat en les teranyines del gradualisme i no va fer el que havia de fer. Ara és un dels grans exponents del poder econòmic que s’entusiasma amb Javier Milei i l’encoratja a utilitzar la popularitat d’origen que té el seu govern per anar a fons. La partida, ho sap, es dirimeix en la lluita de classes. No hi ha marge per a globus grocs ni revolució de l’alegria. La crisi, a més, és ara molt més greu.

Rattazzi dona veu al desig de les grans patronals. Havien passat pocs dies de l’assumpció formal de Milei quan l’Associació Empresària Argentina (AEA) va publicar un comunicat definint al nou govern com “una oportunitat històrica”. Al peu del text figuraven els noms del poder econòmic més concentrat: Techint, Clarín, Arcor, entre altres. Això, en part, és el que explica el “consens” que busquen oferir els blocs col·laboracionistes en el Congrés. Més enllà de les paraules, la política capitalista s’ordena en funció dels interessos centrals del gran empresariat.

Quan Ratazzi va pronunciar aquelles paraules a Punta de l’Est, ja havia estat desafiat el protocol de Bullrich el 20 de desembre, havien sorgit cassolades i començaven a estendre’s les assemblees barrials. També, començava a córrer el temps de descompte per a l’aturada nacional activa convocada per la CGT i les CTA per a aquest 24 de gener. La situació està lluny, encara, de ser equiparable a la gran batalla dels miners anglesos o a la lluita dels controladors aeris nord-americans. Però l’analogia -com sempre amb els seus límits- serveix. Indica que hi haurà resistència si de veritat volen donar volta tot a favor dels més poderosos. Però sobretot serveix per veure que hi ha sectors del gran capital disposats a una guerra a fons i que, si ells es preparen per a això, nosaltres hem de fer el propi.

La comparació amb les batalles de lluita de classes fundacionals del neoliberalisme al Regne Unit i els Estats Units no és capritxosa. El president de La Libertat Avanza sol fer gala dels seus èxits en la batalla cultural per les idees de la llibertat, però la veritat és que el món està poblat de sobres en els últims anys d’exemples que mostren que el que serveix per guanyar eleccions no necessàriament serveix per governar. Més encara quan es tracta de relats de tipus populista, que articulen electoralment interessos que després es revelen contradictoris a l’hora de la veritat. En el llenguatge quotidià del carrer això comença a tenir una traducció més senzilla davant les primeres mesures del Govern: “Al final la casta érem nosaltres”. Encara que l’experiència encara és inicial (van a penes quaranta dies des de la seva assumpció), la tendència general de la situació és cap a un xoc entre les expectatives de milions i el pla de Milei de redissenyar el país mitjançant un xoc d’ajust i reformes estructurals.

En un llibre molt interessant, Chavs. La demonització de la classe obrera, Owen Jones va estudiar -fa una mica més d’una dècada- com al Regne Unit només un gran triomf capitalista en la lluita de classes contra els miners va poder fer néixer no sols una economia neoliberal -que va ser un signe dels temps durant dècades a nivell mundial-, sinó també habilitar el terreny i entrellaçar-se amb el seu correlat ideològic i cultural plagat d’individualisme, aspiracions consumistes i pèrdua de valors de solidaritat. L’experiment “llibertari” de Milei -admirador de Thatcher i Reagan- no sols té la dificultat que es dona en l’època de crisi del neoliberalisme, sinó també que encara les seves principals batalles per consolidar el seu projecte les té per davant. També el menemisme -així mateix admirat per l’actual president- sol va poder acabar de néixer sobre la base de la derrota de les grans lluites obreres contra les privatitzacions a principis dels 90. Rattazzi té raó. Milei encara no ha guanyat res, més que una elecció. Que no és poc. Però el final està obert i la història s’escriu en present.


De Punta de l’Est a Davos

A Milei se’l va notar una mica nervios aquest dimecres. Però al cap de 23 minuts, en els quals gairebé no va aixecar la mirada (llegia paraula per paraula), va marxar amb la satisfacció d’haver dit el que volia dir. Gairebé immediatament van començar a arribar elogis, com el del mega multimilionari Elon Musk. També ho van autocelebrar els propis en X (ex Twitter), com Manuel Adorni o Alberto Benegas Lynch (h).

És cert: a no pocs sectors del poder econòmic els va agradar el que van escoltar de la seva boca en el Fòrum de Davos (Suïssa), on es reuneixen cada any l’elit econòmica mundial i líders polítics influents a escala global. No obstant això, també va haver-hi altres opinions, bastant esteses. “Estupor i sorpresa”, “deliri absolut”, “bizarro” o “esbronca als líders” van ser alguns dels titulars que es van poder llegir en moltíssims diaris del món.

Les expectatives i curiositat que hi havia per Milei van mutar en sorpresa en sentir definicions -dirigides contra molts dels presents- com ara que “Occident està en perill perquè aquells que suposadament han de defensar els valors d’Occident es troben cooptats per una visió del món que inexorablement condueix al socialisme”. L’afirmació, absurda, xoca amb la realitat: és sota el capitalisme actual que els 5 homes més rics del món van duplicar el seu patrimoni en 3 anys, mentre 5.000 milions de persones es van empobrir.

La desconfiança del gran capital no la generen només els desficacis de Milei contra allò que anomena “socialisme”. De fons emergeixen els dubtes sobre la viabilitat del projecte de La Libertad Avanza i les seves aspiracions messiàniques i refundacionals de l’Argentina sota les directrius de l’apologia del capitalisme de lliure empresa i en favor de la “llibertat” del mercat. Les frases demagògiques poden caminar bé per Tik Tok, però els líders capitalistes més conscients saben que “és més complex” i que el món actual està travessat per múltiples crisis resultants del fracàs de diferents projectes, entre altres, el neoliberalisme.

De les platges de Punta de l’Est i els discursos a Suïssa hem de tornar a un dels terrenys de batalla a l’Argentina: els carrers.


La CGT i l’aturada nacional

Va estar en mode mute durant gairebé tot el primer mes de la gestió Milei. Ara, aquí estava, reunit amb ells. Reapareixia per a dir-lis que l’aturada convocada per al 24 de gener era una mesura “precipitada”.

La moderació de Massa no degué sorprendre a Héctor Daer, Pablo Moyano o a la resta dels presents. El comentari coincideix amb la política que, des del silenci, executa Cristina Kirchner. La vicepresidenta va triar no criticar l’ajust feroç de Milei. Apostant al desgast polític com a resultat de l’ajust i la crisi, sembla mirar el llunyà escenari electoral de 2027. Una “estratègia” electoral de llarg termini que facilita, mentrestant, l’avanç de les mesures d’ajust.

L’ofensiva brutal de Milei va aconseguir el miracle de treure a la CGT d’una passivitat esbalaïdora. Malgrat l’empobriment i la inflació creixent, la central sindical va ser un suport constant a la governabilitat en la gestió que van encapçalar Alberto Fernández i la mateixa Cristina. Ara, en temps de Milei, va pregar per un lloc en la taula de les negociacions. No ho va aconseguir. Les promeses fetes en negociacions secretes amb el ministre Guillermo Francos van ser vetades en la cúpula del Poder Executiu.

No obstant això, l’estratègia de la CGT no és oposada 180 graus de la comanda de Massa. El que podria ser una mesura contundent contra l’ajust violent que proposen Milei i les grans patronals està sent limitada per les pròpies conduccions burocràtiques. En primer lloc, per la decisió de garantir el funcionament gairebé normal del transport, una mesura que restringeix la participació de milions, tant en l’aturada com en la mobilització convocada al Congrés. En una situació d’aquest tipus, no sols no paren pràcticament els propis treballadors del transport, sinó que tampoc poden fer-ho els i les treballadors sense cobertura sindical o que estan en la informalitat. L’estratègia de la conducció sindical és funcional a obrir una negociació però no a una paralització total del país que mostri de manera radical el poder social de la classe treballadora. Treballa, per a aquest objectiu, al costat del conjunt del peronisme. Des d’aquesta acció aposta a obrir canals de diàleg amb el govern.

Si la CGT volgués garantir la contundència total de l’aturada, havia d’estructurar-se un esquema específic que només garanteixi el transport cap a i des de la concentració. Est plantejament va sorgir de sectors combatius dels treballadors del transport i va ser, també, el de dirigents i referents del Frente de Izquierda.

És molt probable que, malgrat tot, la jornada del 24 de gener sigui una demostració important del descontentament obrer i popular davant els atacs. És necessari aprofitar els dies que falten per enfortir això des de cada lloc de treball i des de cada barri, prenent-ho des de baix a les nostres mans, sense cap confiança en la burocràcia sindical. No obstant això, la duresa estatal i del gran empresariat -com la que planteja Ratazzi- obliguen a plantejar una altra perspectiva superior. A convertir l’aturada i la mobilització del pròxim dimecres en el primer pas d’una lluita general que es proposi derrotar el conjunt del pla de Milei i les grans patronals, començant per discutir des d’ara la continuïtat de la lluita, proposant convocar a aturades i mobilització cap al Congrés Nacional, amb piquets, el dia que es voti la llei en diputats.


Enfrontar i derrotar l’ajust de Milei: el camí de la vaga general

Els 40 dies de govern de Milei no sols van evidenciar un ajust feroç. Van mostrar, també, l’inici d’una inicial resistència expressada en mobilitzacions, assemblees populars i accions de diferents sectors. Una resistència que té en el sector de la cultura un protagonista destacat. L’aturada de la CGT i les CTA, fins i tot amb els seus límits, és part d’aquest escenari de naixent rebuig a les mesures de Milei.

L’esquerra ve apostant al desenvolupament d’una perspectiva que permeti posar tota la força de la classe treballadora, el poble pobre i les classes mitjanes afectades en moviment. Que sigui capaç de despertar l’activitat de centenars de milers o milions disposats a batallar per la derrota total d’un projecte reaccionari i regressiu com el que encapçalen Milei, l’FMI i l’elit econòmica.

Per avançar en aquesta direcció és fonamental l’impuls actiu de l’autoorganització en cada barri, en cada lloc de treball, en cada lloc d’estudi. Cal desenvolupar la coordinació i la unitat entre diversos sectors, superant les divisions corporatives que imposa la realitat i -en molts casos- també imposen les conduccions polítiques i sindicals.

Un pla d’ajust tan salvatge només pot ser enfrontat i derrocat per una vaga general que continuï fins a derrotar l’ofensiva. Aquest curs d’acció implica paralitzar l’activitat econòmica del país, colpejant en poder capitalista i al propi govern. Posar en escena la força social de la classe treballadora. La força dels grans sectors industrials, capaços de paralitzar la producció de mercaderies en diferents punts del país. La de la classe treballadora de serveis com la llum, el gas o l’aigua. La de les i els treballadors del transport, que poden desarticular el conjunt de la circulació de l’economia. Permetre el desenvolupament de la mobilització de la joventut combativa, el moviment de dones i els organismes de drets humans.

No obstant això, per a desplegar aquest enorme poder, la classe treballadora ha d’estar organitzada. Ha de tenir els seus propis centres d’organització que, funcionant democràticament, garanteixin la continuïtat de la vaga sense que aquesta es giri en contra de la lluita. Que sigui en aquestes organitzacions democràtiques -que poden impulsar-se des de cada empresa, lloc de treball o barri- on es discuteixi com i quant ha de funcionar el transport per a no perjudicar la pròpia classe treballadora. Com i quant ha de produir-se per a garantir al seu torn el proveïment essencial i l’atenció mèdica dels qui estan protagonitzant la vaga.

L’experiència històrica demostra que aquesta perspectiva és possible i que en realitzar-se no sols impugna els plans dels capitalistes sinó que obre també un nou problema, el problema del poder polític. És per això que la classe treballadora, en la seva oposició a aquest pla radical per redissenyar el país en favor dels poderosos, ha de desplegar la seva força de lluita però també un programa per a un nou ordre, diferent a la història de successius fracassos d’un govern darrere l’altre, els quals ens han portat fins aquí. Un plantejament que comenci per les demandes mínimes i elementals davant la crisi com la defensa dels ingressos populars i l’ocupació davant els atacs, entre moltes altres; que continuï amb mesures fonamentals com el no pagament del deute als especuladors i la ruptura amb l’FMI, la nacionalització de la banca, del comerç exterior i dels ressorts estratègics de l’economia del país sota control obrer; i que culmini amb la perspectiva d’un govern dels treballadors de transició al socialisme, en el qual els mitjans de producció no siguin propietat privada per al lucre d’uns pocs i pobresa i explotació de milions, sinó que estiguin en funció d’un pla democràticament discutit des de baix per a la satisfacció de les necessitats socials, en harmonia amb la naturalesa.

Davant un món signat per la “policrisis” –inestabilitat econòmica, crisi climàtica, rivalitat i enfrontament entre potències–, que dona també fenòmens aberrants com els populismes de dreta, els desficacis de Milei a Davos obren la porta per al debat necessari i urgent respecte de que l’únic futur possible per a la humanitat no vindrà ni del capitalisme de lliure empresa, ni amb més regulació estatal -totes dues variants ja fracassades-, sinó del plantejament d’una perspectiva de socialisme revolucionari des de baix, per evitar la catàstrofe i obrir el camí a una societat sense explotació ni opressió.