La Junta de Fiscals del Tribunal Suprem se suma a les maniobres de la Judicatura per a fer inviable la Llei d’Amnistia. Aquest dimarts, l’organisme emetia un dictamen que recolzava les tesis del jutge de l’Audiència Nacional, Manuel García-Castellón, per imputar a Carles Puigdemont, per un delicte de terrorisme.

El fiscal del mateix Suprem, Álvaro Redondo, havia elaborat un informe aquest dilluns en el qual considerava que no existien indicis per poder investigar per aquest delicte a l’expresident català. Seguia així el criteri de la pròpia Fiscalia de l’Audiència Nacional, que ja es va oposar fa mesos en la inclusió de Puigdemont i la dirigent d’ERC exiliada a Suïssa, Marta Rovira, per la seva responsabilitat en la causa de Tsunami Democràtic que investiga les protestes a l’octubre de 2019 contra la sentència del procés.

La decisió de Redondo va suposar un petit “ensopec” en el full de ruta del sector conservador de la casta judicial, embarcat des de juliol en una carrera en to destituent per forçar una repetició electoral en benefici d’un govern PP i Vox. La Junta ha resolt en tot just 24 hores aquest “imprevist”. Onze dels quinze fiscals que la componen s’han posicionat del costat del jutge.

Encara pot haver-hi, i segur que n’hi haurà, nous episodis en aquesta batalla judicial. La fiscal encarregada de redactar l’informe final serà Ángeles Sánchez-Conde, situada en el sector de la casta judicial pròxim al PSOE, i qui podria contradir als seus companys i donar la raó a la Fiscalia de l’Audiència Nacional.

Sigui aquest el desenllaç d’aquest episodi o el contrari, el que està succeint en les últimes setmanes és segurament el major cas de lawfare de la recent història de l’Estat espanyol, que ja és a dir. Tant el PP com el PSOE, amb la Corona d’entusiasta alè, han convertit en l’última dècada a la Judicatura en un àrbitre totpoderós, en particular per combatre per tots els mitjans l’independentisme català.

Els dos grans partits del bipartidisme la van ajudar a pujar per perseguir penalment manifestants i activistes, per destituir presidents de la Generalitat - com Quim Torra -, prohibir investidures, espiar comunicacions o autoritzar infiltracions policials. Fins i tot partits com Podemos o el PCE, en el seu camí a la moderació per a ser acceptats com a socis de govern, van pagar el “peatge” de sumar-se als qui reclamaven que es respectessin sentències com la del procés en 2019 per oposar-se a les protestes que avui es volen tipificar d’actes de terrorisme.

L’operació de lawfare actual apunta directament a fer caure el govern, amb l’expectativa que una repetició electoral donaria una nova oportunitat per a un govern de Feijoó amb el suport de la ultradreta. I ho fan amb tota descaradura. Reobrint instruccions de casos de fa 5 anys, incorporant acusacions inversemblants que busquen els buits de l’articulat de la Llei d’Amnistia conforme es coneix el text, readaptant les causes o ampliant-les - com la que sobrevola d’Alta Traïció per la vinculació del procés amb Putin-...

Avui és el PSOE i el seu govern de coalició amb Sumar, qui sofreix les conseqüències d’aquesta operació de la qual ha estat part. La Llei d’Amnistia és condició de possibilitat perquè la legislatura no acabi sent la més breu de la història. I una Amnistia que deixés per fora a l’expresident de la Generalitat en l’exili - entre molts altres polítics i activistes com els CDR de l’Operació Judas també es veurien afectats - faria inviable mantenir el suport parlamentari de Junts.

Però ni amb aquestes el PSOE està disposat a enfrontar a la Judicatura. En la mateixa votació de la seva Llei d’Amnistia va optar per votar al costat del PP i Vox per rebutjar les esmenes que buscaven blindar el text d’aquestes farses judicials. Encara que la veritat és que, si les haguessin acceptat, seria la mateixa Justícia de la UE la que vindria a tombar la Llei per incloure els delictes de terrorisme. La il·lusió de l’“Europa ens mira” del procés s’enfonsa per complet quan és la mateixa UE la que està fent pinya amb el més ranci del Règim del 78, com va fer en 2017 i el cop institucional del 155.

La Llei d’Amnistia acordada pel govern PSOE-Sumar i els seus socis, inclosa Junts, ja deixava clar que no hi haurà en cap cas amnistia total, com hem lluitat des de nombroses organitzacions contra la repressió, moviments socials i l’esquerra anticapitalista. Centenars de represaliats, per lluitar en altres causes o per altres delictes d’opinió, seguiran processaments o a la presó encara que s’aprovi. Des de sindicalistes, activistes per l’habitatge, rapers com Hasel o antifeixistes com els 6 de Saragossa, per a 4 dels quals el mateix Suprem ha dictat 4 anys i 9 mesos de presó.

Però també deixava clar que l’última paraula per a la seva aplicació la tindria la casta judicial. La mateixa que porta mesos avisant que faran tot el possible - i no tenen cap instància per sobre d’elles per evitar-ho - per a impedir que tingués si més no els limitats efectes promesos.

Queda patent que deixar aquesta reivindicació democràtica en mans de les negociacions per dalt entre els qui van ser part de l’escalada repressiva i els qui van demostrar la seva negativa a enfrontar fins al final a aquest règim, només pot conduir a la seva consecució hiperparcial o directament a la seva no consecució, com aposta la dreta i la seva casta judicial afí. Mentre aquest sector està completament a l’ofensiva, les forces que fan costat al govern continuen advocant per una línia de tripijoc institucional, pressió parlamentària i, sobretot, desmobilització social. Aquest camí només pot portar a la derrota i al fet que es continuï enfortint la reacció.

Enfront d’aquesta pasivització, és necessari reprendre una àmplia mobilització democràtica per l’amnistia total. Que incorpori al conjunt dels dissidents i lluitadors processats, tant en el procés com en la resta de moviments democràtics i socials perseguits pels diferents governs, també la mateixa Generalitat. Que aquesta sigui immediata i no depengui dels mateixos jutges que els van condemnar, i que es deroguin el conjunt de lleis lliberticides amb les quals van dictar sentència, començant per la Llei Mordassa i la Llei Antiterrorista.

Necessitem un moviment que no es plegui als marcs reaccionaris imposats per la Constitució del 78, i la legislació de la UE, per garantir el atado y bien atado. I que, per acabar amb aquesta casta reaccionària que posa i treu presidents, empresona lluitadors mentre absol banquers i polítics corruptes, o és capaç d’alliberar centenars d’agressors sexuals en la seva croada contra el feminisme, baralli per la dissolució de tribunals d’excepció com el Constitucional, el Suprem o l’Audiència Nacional, per establir judicis per jurat popular i l’elecció dels jutges per sufragi universal i que aquests no cobrin més que el salari mitjà.

El lawfare és part constitutiva de l’Estat capitalista. És l’eina per la qual un poder no electe i lligat per un i mil llaços polítics, econòmics i fins a sanguinis amb les grans famílies o institucions com la Corona, intervé en tots els ordres socials en favor dels poderosos. La lluita contra ella ha de ser, per tant, part constitutiva de tota lluita contra el curs autoritari del règim i per la més àmplia realització dels drets democràtics que ens venen calcigant.