Fa un any esclatava la guerra d’Ucraïna. El segle XXI ja compta amb una llarga llista de conflictes armats. Tot i això, el desfermat després de la reaccionària invasió de Putin i la posterior resposta de l’OTAN, torna la guerra a Europa, posa en primer ordre la reaparició d’un tipus de guerra interestatal en què estan involucrades potències als dos bàndols i en què allò que es dirimeix va molt més enllà de la sobirania del país que exerceix de camp de batalla. Quines posicions s’han aixecat a l’esquerra reformista i l’extrema esquerra europea davant d’aquest esdeveniment? Repassem i debatem amb tres posicions: l’esquerra amiga de Putin, amb “l’esquerra de l’OTAN” i també amb el pacifisme diplomàtic.

Quina política? Quina guerra?

Si la guerra és la continuació de la política –Clausewitz dixit–, per entendre el tipus de guerra actual caldria respondre a quina gran política obeeix la iniciativa d’un i altre bàndol. D’una banda, Rússia, la segona potència militar del planeta, que aspira a conformar una zona de seguretat davant de l’expansionisme de l’OTAN, a costa de la sobirania dels pobles limítrofs i per a la defensa dels interessos de l’oligarquia hereva de la restauració capitalista.

De l’altre, els EUA i la resta de països de l’OTAN, instrumentalitzant obertament les forces ucraïneses -sense una intervenció armada directa al territori del conflicte, però sí actuant per procuració- per desgastar o imprimir una derrota important a Rússia i enfortir-se de cara a la competència amb la Xina, tal com va quedar expressat explícitament a la darrera Cimera de l’Aliança.

Avui a Ucraïna, la guerra en curs ha impactat enormement, amb conseqüències encara incertes, a un ordre internacional signat des de la crisi del 2008 per una competència creixent entre potències en tots els ordres -econòmic, geopolític i militar- que s’ha vist tensionat encara més des de la crisi derivada de la pandèmia.

Una guerra sense bàndol progressiu

Si aquestes són les dues grans polítiques enfrontades en la continuació bèl·lica, la pregunta que es podria fer és quin és el bàndol progressiu? Ni la victòria de Putin, ni la victòria d’Ucraïna sota el paraigua de l’OTAN, ofereix una sortida progressiva a aquest conflicte ia aquest enfrontament en tots els ordres entre potències que és el que ho ha provocat, i que té com a rerefons una baralla per un mercat mundial cada cop més estret.

La brutalitat de l’ocupació russa no genera cap mena de dubte que una victòria de les forces ocupants suposaria el reforç d’un règim que seguirà fent servir l’ocupació militar de països limítrofs per garantir règims amics o sufocar rebel·lions, com vam veure al Kazakhstan només uns mesos abans de la invasió a Ucraïna.

Però la segona, una victòria de Zelenski i l’OTAN tampoc no significaria un triomf de la “democràcia” i el “respecte a la sobirania nacional”, com ens explica el cap de la diplomàcia europea, Josep Borrell. Ucraïna veuria reforçat el seu paper de semicolònia de la UE i portaavions de l’OTAN a Europa de l’Est, sota un règim encara més bonapartista i reaccionari. A més, l’imperialisme europeu i nord-americà millorarien les seves posicions per al seu enfrontament amb altres potències.

Tot i això, una bona part de l’esquerra europea s’ha dividit entre els que s’han convertit en autèntics lacais de Putin i aquells que ho han fet de l’OTAN i Josep Borrell.

Al primer bloc s’han destacat alguns grups estalinistes i populistes, nostàlgics d’un campisme de postguerra, en què els règims xinès i rus suposarien una mena d’alternativa progressiva a l’hegemonia de l’imperialisme nord-americà. El fet que es tracti de dues autocràcies gestores de l’herència de la restauració capitalista en els dos estats obrers més grans deformats, és un detall que no pot fer malbé aquest relat màgic del rol progressista cridat a jugar per Putin i Xi Jinping.

En el segon, s’ha ubicat una part de l’esquerra reformista i també alguns grups de l’extrema esquerra, com ara Corrent Roig - LITCI o Lluita Internacionalista - UITCI a l’Estat espanyol. El seu suport al que anomenen “resistència ucraïnesa”, ha vingut acompanyat de lemes formals com l’abolició de l’OTAN i la independència del govern Zelensky. Tot i això, la seva política ben concreta és l’exigència permanent al fet que els països de l’Aliança subministren encara més armes, tancs, i fins i tot avions i el que faci falta a l’Exèrcit ucraïnès, sota les ordres de Zelensky i subordinat de principi a fi a l’alt comandament de l’OTAN.

El pacifisme de la diplomàcia no pot aturar les tendències a noves i pitjors guerres

Una altra posició molt estesa és l’assumida per la major part de l’esquerra reformista del continent, com ara Die Linke d’Alemanya, La France Insumise, Syriza a Grècia, Podem i el PCE a l’Estat espanyol o líders com el laborista Jeremy Corbyn. Critiquen tant la invasió russa com la reacció de l’OTAN – encara que això últim de forma parcial – i advoquen per un alto el foc i la mediació de la UE per facilitar unes negociacions de pau.

El 17 de febrer passat es van reunir aquests i altres partits a Madrid, a la III Conferència Europea per la Pau, sota aquestes premisses. L’amfitrió de l’esdeveniment era Podem, membre d’un dels governs de l’OTAN que és part de l’escalada imperialista i artífex dels Pressupostos per al 2023 que contenen un increment del 26% de la despesa militar, pel camí d’arribar al 2% del PIB acordat a l’Aliança Atlàntica. Els d’Ione Belarra i Irene Montero, així com el PCE d’Enrique Santiago també present, intenten cobrir amb actes de postal d’aquest tipus el fet de ser part activa i orgànica d’aquesta escalada imperialista com a part del govern amb el PSOE.

Però, a més d’aquest nivell d’impostura a què ja ens té acostumat el neoreformisme, i en particular l’ibèric. És aquest pacifisme de la diplomàcia una sortida per a l’escalada iniciada fa dotze mesos? La veritat és que tampoc.
La seva apel·lació és que l’Europa democràtica -en referència a la UE- faciliti un alto el foc i una taula de negociació. No és un agent neutre o interessat en la “pau entre els pobles”, com ens volen vendre. És la mateixa UE del Frontex, la Troika o l’acaparament de mascaretes i vacunes durant la pandèmia. És també un bloc de potències, involucrat directament en la disputa creixent pel mercat mundial i el posicionament estratègic dels seus estats a l’ordre internacional.

Podria proposar-se una política “per la pau” com la que li demanen des del reformisme europeu? Sí, encara que avui no és la posició de cap dels governs i estats. Només ho faria si consideren que seria la millor política per fer valer els seus interessos davant dels seus competidors. De fet, una posició d’aquest tipus és similar a la que intenta tirar endavant una de les potències que és part de la pugna pel reordenament mundial, la Xina, que intenta ubicar-se com un “tercer actor” que propiciï una sortida negociada.

Si s’aconsegueix una cosa així, quin seria el resultat d’una taula de negociació entre Rússia, Ucraïna i els “observadors internacionals” designats per altres potències? Simplement un acord entre tots dos bàndols en funció de la correlació de forces establerta al camp de batalla. Les dues grans sortides reaccionàries - la defensa de l’oligarquia russa o dels interessos dels EUA i la UE - avançarien tant com poguessin, aconseguint una mena de treva en el combat, però sense resoldre ni de bon tros el problema de fons: les tendències a una competència cada vegada més gran i en tots els ordres. L’antecedent dels Acords de Minsk - subscrits entre Rússia i Ucraïna el setembre de 2014.

Aquesta sortida també ha estat compartida per altres grups a l’esquerra del neoreformisme. És el cas d’Anticapitalistes a l’Estat espanyol, que, si bé sosté correctament una posició de Ni Putin Ni OTAN, tampoc ha resistit a sumar-se a les veus que demanaven als governs de la UE, en concret a l’espanyol, contribuir als esforços diplomàtics a favor d’una solució negociada”.

Això és el màxim que pot brindar la diplomàcia entre els Estats i les potències capitalistes. Si el reformisme de mans buides només pot oferir al terreny nacional algunes engrunes socials o un ritme més lent d’atacs -com veiem diàriament amb el govern “progressista” a l’Estat espanyol -, al terreny internacional, només promet una pau acordada entre bandits per continuar preparant-se a nous i pitjors xocs.

Un pacifisme que també és imperialista

Però els límits d’aquest pacifisme de la diplomàcia no són donats pel caràcter ingenu o naïf de les seves peticions. Els partits neoreformistes acompanyen la seva retòrica a favor d’una sortida negociada del lament per la submissió de la UE als interessos dels EUA, cosa certa.

Però aquesta anàlisi no ho fan per condemnar el seu propi imperialisme, sinó per exigir-li un canvi de rumb que li permeti guanyar posicions al concert internacional de nacions. El contingut de classe de les propostes de Podem, La France Insumise o Die Linke, és la defensa oberta de “una altra política exterior” més efectiva per a la defensa dels interessos dels estats de la UE, és a dir, del seu propi imperialisme patri.

L’obertura de la III Conferència Europea per la Pau, a càrrec de Lilith Vestrynge, Secretària d’Estat per a l’Agenda 2030 i dirigent de Podem, va ser clara i sincera en aquest sentit: “La guerra d’Ucraïna pot ser una oportunitat perquè la UE com a bloc polític pugui prendre certes decisions que marquin un abans i un després pel que fa a la definició dels seus interessos i de la visió de la defensa i de la seguretat col·lectiva. En un moment de transició global, en què ja és un lloc comú dir que les relacions internacionals estan canviant i que el món està canviant, Europa ha de tenir la capacitat de definir per si mateixa quina vol que sigui la seva relació amb els EUA, amb l’OTAN, amb Rússia, amb Ucraïna, amb la Xina, i per quins valors i principis val la pena empènyer.”

Per això tampoc és estrany escoltar Pablo Iglesias al seu podcast de La Base, usant com a referència del realisme de les seves propostes les declaracions d’Emmanuel Macron abans de l’inici de la guerra, en què deia que l’OTAN estava en “mort cerebral” i que havia arribat el moment que Europa actués com una “potència mundial estratègica”. O que Oskar Lafontaine - l’històric fundador de Die Linke, encara que avui ja fora de l’organització - afirmi en una entrevista recent a CTXT que la por al rearmament d’Alemanya “és infundada”, ja que “la preocupació fonamental dels europeus ha de ser com alliberar-se de la tutela nord-americana”. Queda molt clar que l’Europa de la qual aquesta esquerra reformista ja no és la de “Llibertat, Igualtat i Fraternitat”, sinó de la “Infanteria, Cavalleria i Artilleria” - Marx dixit -.

Una política independent i socialista: lluitar contra els estats capitalistes responsables de la guerra i l’escalada

Les tres posicions amb què hem debatut acaben ubicant-se del costat d’algun dels blocs reaccionaris en pugna. Uns justificant la invasió russa, altres aplaudint la intervenció indirecta de l’OTAN i els pacifistes europeistes treballant perquè el seu propi imperialisme aconsegueixi un posicionament millor per altres vies.

La quarta posició és la que defensem els qui advoquem per una sortida independent, que posi al centre el desenvolupament de la mobilització i autoorganització obrera i popular per imposar la seva pròpia agenda, en una lluita frontal amb els Estats capitalistes responsables del conflicte i que ens condueixen altres de nous i pitjors.

A Ucraïna, el que s’està donant avui és una lluita entre un bàndol subsumit a l’OTAN i l’altre a Rússia. La històrica divisió de la burgesia ucraïnesa en un sentit o altre, que va portar a la guerra civil reaccionària el 2014 i que continua en una guerra a una altra escala des del 2022. Per això una política revolucionària per a Ucraïna passaria per oposar-se a l’ocupació russa i al mateix temps enfrontar el govern de Zelensky subordinat a l’OTAN. Tot al contrari del que fa l’anomenada "resistència ucraïnesa" de què parla l’"esquerra de l’OTAN".

Una política que aposti al desenvolupament de l’autoorganització obrera i popular; al combat de les polítiques econòmiques de submissió a l’FMI i la UE i totes les mesures repressives contra l’esquerra i les organitzacions socials. Que es proposi avançar sobre l’oligarquia, tant la prooccidental com la prorrussa, perquè l’economia passi a les mans de la classe treballadora i el poble i així atendre les necessitats de la població. Que s’oposi a la russofòbia i reconegui plens drets, inclosa l’autodeterminació, dels territoris de majoria russòfona.

Només així es podrà avanci una lluita comuna i independent, contra Putin, els seus titelles locals i el règim reaccionari de Kíev, per una Ucraïna obrera i socialista.

A Rússia, per una política que pugni per desenvolupar una gran mobilització obrera i popular per, en primer lloc, aturar la maquinària de guerra, les proscripcions forçoses, exigir la retirada de les tropes i que defensi la independència d’Ucraïna. Que alhora atac els interessos de l’oligarquia russa i combati les conseqüències econòmiques del conflicte que s’estan descarregant sobre el poble rus. Una lluita que sigui el punt de partida per acabar de manera revolucionària amb el règim reaccionari de Putin.

Als països imperialistes europeus i als EUA, una política independent d’aquest tipus passa per impulsar un fort moviment contra la guerra que aixequi un programa independent de “Ni Putin, ni OTAN”, per la retirada de tropes russes, pel dret a l’asil de tots els refugiats ucraïnesos i russos que fugin de la persecució o desertin de la mobilització militar, per l’aixecament de les sancions econòmiques, la paralització i la retirada de la intervenció militar sigui amb l’enviament d’armes i tancs o tropes a l’Europa de l’est i contra l’escalada de rearmament dels exèrcits imperialistes.

En un moment en què veiem el retorn de la lluita de classes, amb el moviment obrer al centre, a països com el Regne Unit o França, una política així passa per intervenir en aquests processos lluitant contra les burocràcies sindicals que els condueixen a desviaments o derrotes. Advocar per l’autoorganització i pel lligam de les demandes salarials, socials i econòmiques, amb el rebuig a l’escalada imperialista.

És a dir, perquè la classe treballadora prengui a les mans de manera hegemònica la lluita contra l’agenda estratègica el seu propi Estat imperialista. Un bon exemple d’això ho hem vist aquest dissabte 25 de febrer als portuaris italians, que han anat a la vaga darrere del lema “A baix les armes, a dalt els salaris” i cridaven a bloquejar el port de Gènova per evitar l’arribada d’un vaixell amb armes dirigides a la guerra del Iemen.

En definitiva, necessitem una quarta posició, internacionalista i socialista que aposti per la lluita conjunta dels diferents pobles i la classe treballadora contra els nostres propis governs, per aturar l’actual escalada i imposar un programa que en descarregui les conseqüències sobre els capitalistes. Davant les esquerres reformistes i les que es dirimeixen darrere de quin bàndol reaccionari s’ha d’ubicar la classe treballadora, necessitem una esquerra revolucionària que reprengui la perspectiva d’imposar governs de treballadors que posin fi a un ordre social que només ens condueix a la barbàrie.

Lluitar per expropiar els que ens expropien quotidianament el fruit del treball de milions per mantenir el luxe d’una minoria, es torna cada cop més urgent. No només per garantir les millors condicions d‟existència possibles al conjunt de la societat, sinó també perquè es pugui desenvolupar la cooperació entre pobles i no la competència destructiva que amenaça la pròpia supervivència de la Humanitat.

Tant una cosa com l’altra no serà una concessió de gràcia dels governs capitalistes. Per aconseguir-ho, cal acabar amb aquests governs i els seus estats, i imposar formes de democràcia molt superiors, basades en organismes d’autoorganització de la classe treballadora i els sectors populars. Només lluitant per una societat socialista construïda des de baix, podrem aconseguir donar una eixida a una crisi que té cada dia més el caràcter de civilitzatòria.
Tenim les bases per fer-ho. Milions les fem moure cada dia. No volem que es facin servir per empobrir-nos o preparar noves guerres. Per evitar-ho, aquestes bases han de canviar de mans.