Catalunya

La CUP duplica els seus resultats, però Vox guanya terreny en el vot anti-establishment en clau reaccionària

En les principals localitats obreres l'extrema dreta duplica o triplica el resultat de la CUP. Vox capitalitza un vot de descontentament amb una sortida radical reaccionària. La moderació dóna rèdit electoral però desarma a l'esquerra davant l'auge de l'extrema dreta.

Santiago Lupe

Barcelona | @SantiagoLupeBCN

dilluns 15 de febrer| edici� del dia

Les eleccions deixen un panorama en el centre del tauler marcat pel fracàs de l’Operació Illa i la revalidació d’una majoria independentista que, tot apunta, tractarà de formar un nou govern entre els vells partits processistes. No hi ha doncs gran variació. Judicatura i Moncloa han de pensar que per a un viatge així no feia falta tanta maniobra.

Si bé el PSC ha aconseguit recuperar i millorar tot allò perdut des de l’etapa Maragall, quelcom gens irrellevant, l’objectiu d’aconseguir una Generalitat del mateix color que el govern “progressista” i sense cap vel·leïtat independentista no s’ha aconseguit. Els partits de l’establishment català, els qui han estat al capdavant de la Generalitat i el procés en l’última dècada, seran els encarregats de gestionar el retorn a la normalitat autonòmica que ja assumeixen -més enllà de discursos per a la galeria- i la gestió de la pitjor crisi social i econòmica en dècades.

No obstant això el 14F deixa novetats més importants en els extrems del tauler. Per esquerra, una recuperació de la CUP des de la seva caiguda en 2017, aconseguint 9 diputats i un 6,67% dels vots. Per dreta el daltabaix de Cs fins a la vora de l’abisme, el perenne estancament del PP i, sobretot, una irrupció de l’extrema dreta de Vox amb un 7,69% dels vots i 11 escons.

La CUP duplica els seus resultats. Què expressa aquesta pujada en 2021?

Aquest dilluns molts es congratulaven del bon resultat de la CUP. No sols en les files de l’esquerra independentista, que ja anit en paraules del seu diputat Carles Riera es felicitaven i reiteraven la seva oferta de suport per a un govern independentista amb majoria progressista, és a dir d’ERC. També altres referents, com Raul Camargo exdiputat de Podemos en la Comunitat de Madrid i militant d’Anticapitalistes, assenyalava que es tracta d’un “magnífic resultat” i que “amb la que està caient, que una força anticapitalista tingui aquest resultat és una proesa”.

Ara bé la interpretació del vot a la CUP en aquest 2021 no pot ser la mateixa que en 2012, 2015, 2017 o 2019, si atenem a les principals conteses electorals en què s’ha vingut presentant. En la seva estrena, encara que amb un resultat molt més modest – 3 escons i un 3,48% del vot- la CUP era percebuda com una força antiestablishment i amb un discurs anticapitalista, va capitalitzar a Catalunya una part de la crisi de representació desfermada després del 15M a la resta de l’Estat que va confluir amb la remergencia de la qüestió nacional aquell mateix any.

En 2015, apareixia com l’ala conseqüent i deslligada de les polítiques més criminals del govern d’Artur Mas, aconseguint el seu fins ara millor resultat amb 10 diputats i un 8,2% dels vots. En 2017 va baixar als 4 diputats i un 4,46%, després de convertir-se en l’ala esquerra del processisme i acompanyar totes les “jugades mestres” i l’“independentisme màgic” de Puigdemont. En 2019, el 6,42% i els 2 diputats a les Corts, van recollir gran part del malestar amb el processisme que es va expressar en les mobilitzacions contra la sentència i un esperit de rebuig al malmenorisme que va portar a la resta de l’esquerra parlamentària a ser el furgó de cua de l’actual govern “progressista”.

Ara bé, què ha expressat el vot CUP en aquest 2021? No és fàcil respondre a aquesta pregunta, però en les claus de la campanya electoral i la política de la CUP en l’últim any pot haver-hi una mica de resposta. La CUP ha optat, segons expliquen en els seus propis documents estratègics i els fonaments del seu programa electoral, per intentar guanyar centralitat. Una cantarella ja escoltada en els moments inicials de Podemos i que, com llavors, implicava la rebaixa programàtica a allò possible i plausible. D’anticapitalisme ni rastre.

Quan la moderació rendeix electoralment

Les seves propostes les va sintetitzar molt bé Dolors Sabater en el debat electoral de TV3 en reivindicar gairebé com a propi el contingut dels decrets socials aprovats pel Parlament en aquesta legislatura i suspesos pel Constitucional. Ni nacionalitzar la banca mitjançant l’expropiació de les entitats financeres que s’han continuat enriquint durant la crisi, ni els pisos dels grans tenidors si aquests els treuen al mercat, ni les empreses que tanquen si no és compensant les inversions inicials dels capitalistes... El programa per a resoldre les grans problemàtiques d’atur, habitatge o pobresa acabaven allà on comencen els límits imposats pels seus potencials socis, ni més ni menys que JxCat i ERC, els que han gestionat la pandèmia i la crisi amb les mateixes receptes que el govern central.

Aquesta moderació era la contracara d’un full de ruta que ressonava a processisme per tots costats. Un govern independentista davant el qual la CUP assumiria totes les responsabilitats necessàries, mà estesa a ERC, JxCat i els Comuns per a acordar els grans “consensos de país”, un nou referèndum, forçar la negociació amb l’Estat i la intervenció de la comunitat internacional. Una política d’acostament i cerca de l’acord amb els qui són percebuts per centenars de milers, sobretot els qui més estan patint les conseqüències de la crisi, com a part de l’statu quo. No obstant, són els qui governen a Moncloa i a Palau.

Amb aquest perfil, identificar la pujada de la CUP només com una capitalització d’anticapitalisme o vot anti-establishment és problemàtic. No volem dir que no hi ha vot que expressa polarització per esquerra entre les paperetes de la CUP -de fet continua sent la força més votada entre els 18 i 35 anys- però això no sembla ser la tendència que explica la pujada, sinó més aviat el sòl del qual partia. La cerca de la centralitat i la formulació d’un processisme 2.0 que sona menys màgic que la DUI de Borrás i Puigdemont, ha atret a la CUP una porció de l’electorat d’ERC i JxCat. Que aquest transvasament de vot no s’hagi reflectit en la mateixa proporció en la baixada dels partits processistes s’explica per l’alta abstenció i com aquesta ha penalitzat més al bloc unionista.

L’altre fenomen per esquerra que manté el seu esgotament és el dels Comuns. Conserven el seu ja pèssim resultat de 2017 i apareixen com una sort d’ICV refundada, com una força auxiliar o sòcia de govern dels social-liberals, com ja fan a Moncloa o en el principal Ajuntament català, el de Barcelona. Votar Podemos en la resta de l’Estat, o Comuns a Catalunya, no té ja res de vot contestatari o antirègim, ja ni diguem anticapitalista.

Vox irromp i s’obre camí entre classes mitjanes arruïnades, joventut i localitats obreres

L’altra novetat, i podríem dir que la principal i més preocupant, ha estat l’emergència de Vox. És cert que la dreta de conjunt baixa gairebé 20 punts respecte a 2017. És conseqüència de la recuperació per part del PSC de gran part de l’electorat transvasat a Cs en ple pic del procés. Però que les primàries de la dreta les guanyi la seva versió més ultra i l’anàlisi d’on i els qui han votat a Vox, és no només un avís de perill sinó un primer advertiment de quines polítiques no serveixen en absolut per a combatre a la dreta populista. Els millors resultats de Vox, allà on ha obtingut un percentatge per sobre de la seva mitjana, un 7,69%, s’han obtingut en dos eixos fonamentalment.

D’una banda localitats costaneres i ancorades en el monocultiu turístic. Ciutats com Salou (18,4%), Cambrils (13,16%), Vila-seca (19,33%), Roses (15,59%) o Lloret (12,17), per nomenar les més conegudes. Llocs amb una forta població migrant sense dret a vot i alhora on la crisi ha colpejat de forma més severa en forma de fallides de petites empreses turístiques i desocupació. Vox no sols ha agitat en campanya un discurs espanyolista o homòfob, sinó que ha desplegat tot un programa de “rescat” populista cap a aquests sectors oposant-lo explícitament a la immigració.

L’altre calador de vots han estat localitats obreres dels cinturons de Barcelona, Tarragona i Girona. Parlem de L’Hospitalet de Llobregat (9,65%), Cornellà (9,12%), Badalona (9,75%), Sant Andreu de la Barca (13,1%), Terrasa (9,18%), Abrera (11,45%), Martorell (8,08%), Salt (10,36%), Figueres (12,13%), Reus (10,16%) o les mateixa Tarragona (12,04%).

Contrasten els resultats de Vox en aquestes localitats del cinturó industrial amb els resultats obtinguts aquí per la CUP: L’Hospitalet de Llobregat (3,519,65%), Cornellà (3,84%), Badalona (5,48%), Sant Andreu de la Barca (12,94%), Terrasa (5,5%), Abrera (3,41%), Martorell (4,56%), Salt (9,11%), Figueres (5,93%), Reus (7,45%) o les mateixa Tarragona (5,59%). En gairebé totes elles l’extrema dreta duplica, quan no triplica, els vots obtinguts per la candidatura que tendiria a expressar una polarització oposada, per esquerra.

Quan Vox cala més que la CUP entre els sectors perdedors de la crisi

El discurs demagògic i racista de Vox està interpel·lant més a una part dels anomenats perdedors de la globalització, siguin petits propietaris arruïnats o sectors molt explotats de la classe treballadora. L’altra dada preocupant en aquest sentit és que en la franja d’edat més jove, de 18 a 44 anys suposen el 20% de tots els vots de Vox.

La moderació programàtica, deixar en un calaix propostes massa radicals i inassumibles pels quals pretens que siguin els teus socis, aparèixer com un partit que busca la centralitat, estendre la mà i cerca el consens amb els quals centenars de milers -no hem parlat aquí de l’altra estrella de la jornada l’abstenció de gairebé un de cada dos votants- consideren “els de sempre”... pot donar un excel·lent resultat electoral. Ara bé serveix per a resoldre realment els grans problemes socials? Per a avançar en la conquesta de drets democràtics? I per a enfrontar a l’extrema dreta i el seu avanç entre sectors populars i juvenils? La resposta és un triple no.

Ni ERC ni JxCat governaran en contra de les grans famílies i empreses a les que porten anys representant. El més que podran concedir seran mesures parcials com els decrets que reivindicava Sabater, que, com el seu ajuntament del “canvi” a Badalona, no va resoldre ni una cosa tan elemental com els assentaments de població migrant que van portar al crim social de l’incendi de Gorg. Ni tampoc a conquistar el dret a decidir, com van demostrar ostensiblement en 2017.

Sobre l’extrema dreta, estendre la mà als qui han treballat i treballen per a generar les condicions socials per a la seva emergència, no és tampoc una via. Són els partits de l’establishment i els qui els acompanyen, és a dir el vell processisme aquí i els social-liberals i el neo-reformisme a Moncloa, els qui apliquen les polítiques de racisme institucional, generant ciutadans sense drets i treballadors de segona, els qui converteixen Canàries en la nova Lesbos o persegueixen els manters a Barcelona. Sobre anys de polítiques així, que en cap moment es plantegen revertir ni suavitzar, és sobre el que es pot assentar els discursos i propostes racistes de Vox.

Són ells els que permeten que aquesta crisi es descarregui sobre la classe treballadora en forma de desocupació de masses i misèria, els que neguen els recursos i les mesures que afectarien els grans capitalistes per a resoldre el problema d’habitatge, subministrament i precarietat de serveis públics... els que abonen perquè el terreny per a la guerra entre pobres que encoratja l’extrema dreta.

Combatre l’extrema dreta des d’una mobilització independent dels governs i partits del règim, per una sortida anticapitalista a la crisi que l’ha engendrat

Que l’esquerra que s’autodefineix com a anticapitalista concebi enfrontar a la dreta bastint ponts i buscant la unitat dels demòcrates per a fer-li un cercle sanitari a l’extrema dreta, la deixa pegada justament al mateix establishment, del qual el rebuig és cada vegada major entre àmplies capes socials de la classe treballadora i altres sectors populars, és el que és ben explotat demagògicament per Vox.

No és amb més unitat i acords amb els responsables de l’actual crisi que es pot enfrontar a aquest producte “made in Règim del 78”, sinó justament amb una política oposada. Fa falta construir una esquerra que no tingui complexos a plantejar mesures radicals, que també espantin a les ments ben pensants del mainstream -com es ruboritzen hipòcritament amb les de Vox- però perquè parlin obertament d’expropiar als expropiadors, a la banca, les grans empreses... de barallar per imposar mitjançant l’autoorganització i mobilització aquestes demandes. Per no resignar-se davant el tancament de fàbriques i barallar per la seva ocupació, posada a producció per les seves plantilles i lluitar per la nacionalització sense indemnització.

Per mesures que ofereixin realment una solució als grans problemes socials, i un full de ruta que no repeteixi les abraçades amb els Mas o Sánchez de torn, sinó una mobilització independent de la classe treballadora des de la qual poder combatre efectivament a l’extrema dreta i el verí racista amb el qual vol dividir a la nostra classe.




temes relacionats

#EleccionsCatalanes14F   /    CUP   /    Catalunya   /    Esquerra independentista   /    Extrema esquerra   /    Extrema dreta   /    Vox   /    Catalunya

Comentaris

Comentar