Aquell 13 de març la fumata blanca va sorprendre el món amb l’anunci d’un nou cap de l’Església Catòlica Apostòlica Romana. Jorge Bergoglio, cardenal prevalgut de l’Argentina, era el triat per a ocupar el tron de Sant Pere. La notícia d’un papa llatinoamericà va ser de gran impacte, sobretot perquè era el primer pontífex nascut en l’hemisferi sud i el primer no europeu des de mitjans del segle VIII. I a sobre es va posar Francesc, buscant identificar-se amb l’“auster benefactor” dels pobres d’Assís.

Després del papat de Joan Pau II (gran col·laborador de la restauració capitalista dels exestats de la Unió Soviètica, repartint-se tasques amb Reagan, Tatcher i els seus hereus “globalitzadors”), el breu papat de Joseph Ratzinger deixava a l’Església en una enorme crisi polític-institucional després de conèixer-se l’escàndol dels Vatileaks (filtració de documents secrets sobre corrupció, estafes i crims sexuals encoberts per Benet XVI). La renúncia de l’alemany va ser un “mal necessari” per preservar els interessos vaticans. Sense aquesta dimissió històrica seria incomprensible la mudança de Bergoglio de Buenos Aires a la Residència Santa Marta.

Buscant relegitimar la imatge de l’Església, Bergoglio es va presentar com a “protector” dels mateixos pobres que el sistema capitalista al qual defensa no deixa de fabricar. A més, era la figura perfecta per mostrar que l’Església seria conduïda per algú no esquitxat per aquests escàndols “europeus”.

No obstant, com es demostra en els següents paràgrafs, hi ha un frondós “costat B” de la trajectòria bergogliana a Roma; una contracara que, per la seva voluminosa existència, contradiu les definicions i els valors declamats pel culte de l’austeritat i la humilitat.

Un aclariment: des d’una perspectiva marxista, en una societat lliure i igualitària, institucions com el Vaticà haurien d’estar destinades a formar part dels museus. Aquí només s’analitzarà la conducta del monarca d’un Estat i d’una institució que, malgrat ser medieval i obscurantista, continua concitant l’adhesió de centenars de milions de persones i té innegable rellevància geopolítica.

El seu passat el condemna

A finals de 2019 Netflix va estrenar la pel·lícula Els dos papes, en la qual s’intentava recrear la història de Jorge Bergoglio i la seva relació amb el renunciat Ratzinger. La ficció, presumptament “inspirada en fets reals”, relata un passat amb menys ancoratge en la veritat històrica que Avatar. En aquest articlees va qualificar al film com “una apologia del papat de Bergoglio explicant fets que mai van succeir o que, pitjor encara, van succeir a l’inrevés”.

Tres anys després Netflix va estrenar la sèrie La noia del Vaticà, el cas de l’adolescent Emanuela Orlandi, desapareguda en 1982, en el que la Santa Seu sempre va encobrir la veritat i Bergoglio va mentir a la família. La sèrie és documental, és a dir que compta fets reals, no com la ficció apologètica.

En el passat de Bergoglio el capítol que més s’ha volgut deformar o ocultar és el de la seva relació amb la dictadura cívic-militar-eclesiàstica. Supervivents del genocidi, organismes de drets humans i mitjans com La Izquierda Diario han demostrat que l’avui papa va ser un còmplice directe dels repressors.

No només va dir noms de capellans de la seva congregació que després van ser segrestats. Sabent de les desaparicions i del sistemàtic robatori de nadons, sempre va privilegiar la seva relació amb les cúpules militars. En un judici per delictes de lesa humanitat de 2010, al qual va ser cridat com a testimoni, la seva memòria va fer malabars davant les preguntes de querellants com Myriam Bregman i Luis Zamora. Primer va negar haver sabut que es robaven nadons fins entrat el Segle XXI. Com sonava poc creïble, es va corregir i va dir que a mitjans dels 80. Però hi ha una carta que demostra que ell feia “gestions” per nens desapareguts en plena dictadura.

Successor de l’ultraconservador Antonio Quarracino a l’Arquebisbat porteny, entre 1998 i 2013 Bergoglio va ser un ferri defensor de valors reaccionaris. Es va convertir en portaveu privilegiat dels sectors de dreta, tant de Buenos Aires com de la resta del país, molts dels quals van acabar formant l’aliança Cambiemos que va guanyar la presidència en 2015. La seva lluita agosarada contra l’obtenció de drets per a les dones i les diversitats, els seus vincles amb el poder econòmic concentrat, les seves diatribes “pels pobres” donant suport als qui fabriquen la pobresa, són segells de la prehistòria franciscana.

Això no ho esborra ningú. Ni tan sols els tres toms, de mil pàgines cadascun, que la Conferència Episcopal Argentina acaba de publicar per exculpar els “pecats” de la Cúria aliada dels poderosos durant els 60 i 70. Una obra basada en (part de) els arxius que el mateix Bergoglio es va negar a obrir sent arquebisbe. “Fem alguna cosa perquè no ens facin un escratx en el 40° aniversari de la democràcia”, van suplicar els bergoglians i, després d’un pacte amb les ales dretes de l’Episcopat, va sortir la “recerca” titulada La veritat els farà lliures (Planeta).

Ni blanc ni negre, gris

El 15 de març de 2013, dos dies després d’assumir, el papa va dir davant periodistes de tots els països: “Com m’agradaria una Església pobra i per als pobres”. A deu anys, ningú li ha preguntat encara quantes de les enormes riqueses del Vaticà han deixat de ser administrades pels seus tresorers. La resposta sembla òbvia. Res. Això sí, el monarca continua usant sabates gastades i repeteix aquest anhel de pobresa per al regne que condueix.

L’Església catòlica maneja fortunes incalculables. No és una exageració. A través de mil maniobres, aquest patrimoni és impossible de calcular encara per als qui investiguen a fons i busquen quantificar les propietats del clergat. Gran part d’aquestes fortunes estan en mans dels sectors més conservadors i reaccionaris de la Cúria.

Encara des d’abans d’instal·lar-se a Roma, Bergoglio es va conformar una imatge distanciada d’aquests sectors rancis, integristes, preconciliars, militaristes i ultraconservadors. “Se senten superiors a uns altres per complir determinades normes o per ser infrangiblement fidels a un cert estil catòlic propi del passat”, deia d’ells al començament del seu papat, acusant-los de tenir “una suposada seguretat doctrinal o disciplinària que dona lloc a un elitisme narcisista i autoritari”.

Primer va pactar amb aquests sectors el repartiment de poder. La seva proposta era que baixessin una mica el perfil i s’acomodessin al nou discurs a canvi de mantenir la seva influència econòmica i encobrir els seus “pecats” (els seus crims). Però mai va poder conciliar a totes les seves ovelles, algunes d’elles nostàlgiques del feixisme i de la Santa Inquisició.

Sempre ha mantingut la mà estesa per pactar, i sinó ordena ostracisme amb els més impresentables. Com amb Fernando Karadima a Xile en 2018 o amb Roberto Yanuzzi a l’Argentina en 2020, dos dels pocs clergues “expulsats” de l’Església en aquesta dècada. Denostats per aberrants crims sexuals, Bergoglio va procurar discreció i va pactar les seves “retirades”, però va mantenir les estructures d’abús que aquells havien conforrmat en les seves congregacions i va encobrir als seus deixebles també denunciats.

Alguns d’aquests sectors han perdut part dels seus privilegis en els últims anys. Però el papa no ha escatimat esforços per contenir-los. El cas de l’Argentina és clar, on l’Opus Dei, El Verbo Encarnado (fundat per Carlos Buela, un altre depredador sexual al qual van recloure a Espanya) o Miles Christi (creació de l’expulsat Yanuzzi) conviuen amb les ales “progres”. Parlem d’institucions amb provades pràctiques repressives i violentes que han naturalitzat la tortura i l’abús.

Fidel al seu estil, ara Bergoglio diu que a aquestes altures ja “s’han resolt les (resistències) que hi ha hagut” per part d’aquests sectors i que, si encara n’hi ha alguna, “és aquí, en un racó, amagada”. I com a prova es vanagloria d’haver aconseguit una majoria adepta en el Col·legi de Cardenals de Roma després de promoure una caterva de bisbes per ell ordenats.

Vestint de xais als llops

Sens dubtes els crims sexuals comesos per bisbes, cures i laics vinculats a la Cúria i el seu sistemàtic encobriment per part de la jerarquia catòlica, és un dels majors maldecaps que afligeixen al Vaticà. Les milers de denúncies de nens i nenes, joves, adults i ancians a nivell mundial posen en evidència un naturalitzat sistema en el qual es creen les condicions per als abusos, es concreten, se silencia a les víctimes, es trasllada als victimaris a altres llocs (on continuen abusant), s’obren expedients canònics que no investiguen res, es neguen els fets i s’amenaça i ataca als qui denuncien. Un sistema del qual Bergoglio és una peça fonamental.

Intentant superar la crisi en la que estava l’Església quan va assumir, Francesc va impulsar reformes cosmètiques a fi de mostrar-se compromès amb les víctimes i decidit a “erradicar” els abusos en els murs celestials. Atacat per tots els fronts, Francesc va convocar a un cim mundial on, després de tres dies de res, va demanar perdó a les víctimes; va publicar una “guia de procediments” per a bisbes que rebin denúncies (on els eximeix de denunciar davant la justícia civil); i va incloure la pedofília i la pornografia infantil com a nous delictes penats en el Codi Canònic. Acomodar-se als nous temps era una necessitat.

Des de la revelació de cures pedòfils a Xile, Mèxic, els Estats Units, Portugal, Alemanya, Austràlia, Espanya, Itàlia i França fins a l’horror dels atacs de monges a nenes en els orfenats catòlics de Dublín o la macabra troballa de centenars de cossos d’indígenes assassinats en els internats canadencs; els crims no han deixat de produir-se. I els gestos de Francesc no passen de ser això, gestos. És més, ha de dir-se que Bergoglio és un gran encobridor d’abusos comesos per bisbes, cures i laics d’estreta vinculació amb l’Església.

“No es deixin portar per les mentires de l’esquerra. No siguin ximples. Obrin el seu cor al que Déu diu i no es deixin portar”, els va dir sense pudor (ho estaven filmat) al maig de 2015 a un grup de fidels xilenes que havien viatjat a Roma. Parlava del cas del capellà de dretes Fernando Karadima, denunciat de múltiples abusos. Però els d’"esquerres" tenien raó. Després del seu traumàtic pas per Xile al gener de 2018 (on va posar al costat del bisbe Joan Barros, protector de Karadima), l’escàndol va derivar en la renúncia preventiva de tots els bisbes xilens i l’expulsió de Karadima de l’Església.

En el seu propi país porta anys protegint tenaçment criminals de la talla de Julio Grassi, Justo José Illaraz, Nicola Corradi (ja mort), Horacio Corbacho, Héctor Giménez, Eduardo Lorenzo (suïcidat en una seu de Cáritas de La Plata a pocs minuts de ser detingut), Agustín Rosa Torino i desenes de cures (alguns bisbes) amb recerques canòniques que només van donar impunitat. Ni tan sols als pocs capellans condemnats penalment se’ls ha fet fora de l’Església.

Un cas emblemàtic de protecció papal és el del seu amic, l’ex bisbe Gustavo Zanchetta, refugiat en sòl romà i nomenat assessor de la immobiliària del Vaticà al moment de ser denunciat per abusos. Durant el procés que el va acabar condemnant, va rebre assistència d’“assessors” enviats des de la Santa Seu. I una altra ajuda va tenir Julio Grassi, condemnat a 15 anys de presó, sobre qui Bergoglio mai va parlar públicament però sí que va ordenar a la Conferència Episcopal que publiqués una “recerca” sobre l’expedient judicial, del qual la conclusió menysprea el testimoniatge de les víctimes.

Els casos de cures abusadors continuen sortint a la llum per la valentia de víctimes i organitzacions que denuncien les pràctiques endògenes i sistemàtiques que, malgrat els apologistes de Bergoglio, persisteixen per la seva responsabilitat.

Emmalaltides, endiablades o equivocades?

Si el gris és el to que millor defineix a Francesc respecte a la seva relació amb allò més medieval de la seva església, cap a fora no és molt diferent. L’exemple més clar és el seu intent de “dialogar” amb la comunitat LGBTIQ+ sense resignar el seu dogma inquisidor. Porta deu anys fent malabars en qüestions de gènere i diversitat sexual. Però la doble moral li surt pels porus.

Entre 2010 i 2012 va encapçalar la campanya contra la comunitat LGBTIQ+ en el marc de la votació de les lleis de Matrimoni Igualitari i d’Identitat de Gènere a l’Argentina. Va arribar a qualificar a les dissidències sexuals de servidores del Dimoni en la seva “guerra contra Déu”. Per això al març de 2013 la Federació Argentina de Lesbianes, Gais, Bisexuals i Trans va expressar el seu “pesar” perquè una figura tan reaccionària arribés a un lloc de poder tan alt.

Però tot just nomenat papa Bergoglio “va veure la llum” i va canviar el seu discurs. Primer va dir que no podia “jutjar” a ningú per ser gai, lesbiana o trans. Després va demanar que els Estats no criminalitzin tant l’homosexualitat i que les famílies “no els facin fora de les seves cases” als qui així es reconeguessin. Ara diu que les “persones de tendència homosexual” (sic), encara que siguin “de la colla del diable” poden ser ben rebudes si tenen bona voluntat.

Això sí, amb el que no negocia és amb l’anomenada “ideologia de gènere”, perquè és “perillosa” i cerca una “colonització ideològica” que “va més enllà d’allò sexual”. Segons la seva amalgamada definició, els qui lluiten per la seva identitat i els seus drets en un món masclista i patriarcal “dilueixen les diferències” i van contra “la vocació humana”.

Una altra dada delata la hipocresia bergogliana. En la recent entrevista amb Infobae el papa va dir que “un capellà que no sap treballar amb les dones, és un capellà al que li falta alguna cosa” i que en el seu papat les dones han guanyat molt de terreny en càrrecs i posicions al Vaticà. Però segons dades oficials, entre 2013 i 2023 les empleades de la Ciutat del Vaticà i de la Santa Seu han passat del 19,2% al 23,4% del planter total. I les mateixes estadístiques diuen que aquest percentatge no supera el 5% en llocs de jerarquia. Entre poc i res.

La política de caure sempre ben parat

A Bergoglio se’l sol identificar amb l’ideari peronista. Llibres i articles fonamenten aquest alineament polític, que inclou una referència (mai desmentida) a una militància juvenil a Guardia de Hierro en els 60 i la dada (confirmada) que va ser ell qui en els 70 va lliurar la gestió “laica” de la Universitat del Salvador a aquesta organització d’intel·lectuals de la dreta peronista.

Val a dir que Perón va fundar la seva “doctrina justicialista” inspirat en la “doctrina social de l’Església”, per la qual cosa la identificació de sectors eclesiàstics amb el peronisme no és estranya. Però es consideri o no peronista, Bergoglio va demostrar, com a pocs, tenir gran habilitat per al doble discurs i un hiper desenvolupat sentit de l’oportunitat.

A ningú se li ocorreria dir que Francesc està contra el capitalisme. I menys encara que té una visió crítica del règim geopolític mundial, amb el qual coqueteja i convida diàriament a conversar. Pretendre que el seu papat sigui una base per lluitar per un món sense explotació, opressió ni repressió seria un veritable pecat. El tema és que, com a líder polític del món burgès i representant a una institució que parla de pau, fraternitat i amor; la seva dècada papal no ha servit per frenar cap dels efectes deshumanitzants del “capitalisme de mercat”.

Entre 2013 i 2023 han passat moltes coses davant els ulls de Francesc. Guerres, cops d’estat, revoltes populars reprimides salvatgement per les policies i els exèrcits, morts massives de migrants, ocupacions violentes de territoris d’uns Estats sobre uns altres, catàstrofes climàtiques que han derivat en la mort de milions de persones (sobretot pobres) i una pandèmia que ha paralitzat i dessagnat al món durant més d’un any. En cap d’aquests casos, el Vaticà ha complert algun rol beneficiós per a les víctimes. Com a màxim s’ha distanciat dels victimaris per a no quedar molt pegat.

Mirant a Llatinoamèrica, s’ha mantingut immòbil enfront dels cops a Bolívia en 2019 i al Perú en 2022, així com davant el recent aldarull colpista al Brasil. En el cas de Bolívia, la pròpia Conferència Episcopal local va aplaudir i va lliurar la Bíblia a Yanine Añez quan va irrompre en el Palacio Quemado. Per no parlar de la seva nul·la preocupació pels morts a Xile per la repressió de Sebastián Piñera en 2019 i 2020. Altres cops i repressions davant protestes de la població es van donar també en altres continents. I sempre la “gestió” papal ha complert el mateix rol: descoratjar la mobilització, demanar “diàlegs” impossibles, suggerir menys duresa als governs i condemnar els “excessos” amb els fets consumats.

Els fets amb el seu país natal mereix esment a part. Si bé encara no ha visitat l’Argentina, des de Santa Marta li han prestat molta atenció a les negociacions del govern d’Alberto Fernández amb l’FMI, tant que va ser un facilitador VIP de reunions entre Martín Guzmán i Kristalina Georgieva i d’aquesta amb Fernández al maig de 2021. Trobades a Roma, alguns organitzats per la Pontifícia Acadèmia de les Ciències del Vaticà, on també es va poder veure al director del Banc Mundial Axel van Trotsenburg o a la secretària del Tresor ianqui Janet Yellen.

Bergoglio no necessitava una revelació divina per saber que qualsevol acord amb l’FMI, per beneït que estigui, és una càrrega molt pesada per a l’esquena de la classe treballadora i els sectors populars de l’Argentina, que ja venien empobrint-se per la inflació, els ajustos de Mauricio Macri i els efectes de les polítiques de Frente de Todos durant la pandèmia. No obstant això, atenent les demandes de l’empresariat que digita l’economia nacional, ha estat un lobbista ideal perquè el Fons donés les seves “facilitats esteses”. Ara les i els treballadors paguen els comptes d’un deute il·legal i fraudulent i no hi ha res que pugui compensar-ho.

Una altra mostra de la hipocresia bergogliana són les donacions per ajudar al “poble de Déu”. En 2020 va enviar 100.000 euros a Itàlia (0,0017 euros per habitant) i 30 respiradors per combatre la Covid 19. Enfront de catàstrofes climàtiques, va enviar 200.000 euros a Haití (0,017 per habitant) i 69.000 a Bangladesh (que té 170 milions de persones). Mentrestant, les arques de l’Església segueixen cobertes pel més gelós secret bancari, les seves propietats reben beneficis impositius a tot el món i més d’una gran empresa té com a accionistes a membres de la Cúria.

Quantes de les set milions de víctimes del coronavirus podrien haver-se salvat d’haver-hi hagut vacunes per a totes i tots? Podien arribar abans i en quantitat fins a l’últim racó del planeta, però per a això havien d’alliberar-se les patents i socialitzar les condicions de producció. La negativa dels governs, com el del catòlic Joe Biden, a llevar-los aquest privilegi als laboratoris multinacionals va tenir tràgiques conseqüències. Per què, com a monarca de la religió a la qual pertanyen infinitat d’empresaris i presidents, no va ser ell qui va ordenar evitar aquest crim social sota pena d’excomunió per fraticidi? Ni tan sols això.

Encara que el goril·la es vesteixi de seda…

Des que Bergoglio és Francesc ha intentat aixecar a una Església alacaiguda. En encícliques i documents ha parlat en aquests deu anys dels poderosos, contra el poder financer, en nom dels més desprotegits i per una capitalisme “més humà”..

Tot i l’intent dels qui volen veure en ell un garant de la cerca de justícia per als bons i de lluita contra els dolents, Bergoglio mai ha deixat de ser el que sempre va ser: un fidel custodi d’una de les institucions més reaccionàries i còmplices dels més grans crims socials de la història.