L’edat en la que s’independitzen els joves a l’Estat espanyol ha superat per primera vegada els 30 anys d’edat des que hi ha registres. Segons l’últim observatori d’emancipació realitzat pel Consell de la Joventut d’Espanya, en el segon semestre de 2022, els joves, de mitjana, no van poder independitzar-se abans dels 30,3 anys, la qual cosa vol dir en termes generals d’estadística que, les persones joves (menors de 30 anys) no poden emancipar-se.
Fa tan sols uns mesos, a inicis de 2022 la mitjana d’edat per a independitzar-se fregava els 30 anys, 29,8 exactament, és a dir, aquesta mitjana ha augmentat mig punt en només sis mesos. L’estudi esmentat mostra les dades del segon semestre de 2022 pel que podem intuir que aquesta mitjana segueix en augment. El preu de l’habitatge, i en concret el del lloguer (modalitat mitjançant la qual accedeixen els joves a l’habitatge) ve augmentant mes a mes en l’últim any. En concret i segons dades del portal idealista.com al juliol de 2022 el preu del lloguer a Espanya era de 10.9 € / m² i al juliol de 2023 era de 12 € / m².
A aquesta situació contribueixen diferents factors: l’elevat preu de l’habitatge, falta d’habitatge públic i social, així com els nivells de desocupació juvenil i els índexs de precarietat (temporalitat, salaris, parcialitat...). Els nivells de precarietat són tan elevats que el fet de tenir un treball no és suficient per poder accedir a un habitatge, ni tan sols a través d’un lloguer.
Els joves treballadors han de dedicar el 84% del seu salari al lloguer. Si se sumen les despeses de subministraments, es quedarien amb menys del 4% del sou
El salari mitjà d’una persona jove en 2022 era de 1.089,93 euros nets al mes mentre el preu dels habitatges en lloguer el va fer s’establia en 912 euros. Aquesta xifra suposa que, per a pagar un lloguer en solitari, una persona jove amb treball hauria de dedicar el 83,7% del seu sou. Si a això sumem la mitjana de les despeses de subministraments i habitatge que se situen segons l’informe en 141 euros les despeses associades a l’habitatge (sense alimentació) s’elevarien a 1.053 euros al mes, el 96,6% del seu sou.
L’opció més real per als joves continua sent la de compartir habitació, no obstant això, fins i tot aquesta opció resulta inaccessible per a la majoria. El lloguer mig d’una habitació era a la fi de 2022 de 282,19 euros, el 25,9% del salari mig jove. Això en grans ciutats com Madrid o Barcelona on es concentra una part important dels joves en cerca d’ocupació pot fins a duplicar-se.
A això hem d’incloure les dades de desocupació juvenil. La taxa d’atur dels joves entre 16 i 29 anys se situa en el 22,61%. (informe injuve primer trimestre de 2023). Per als menors de 25 anys la xifra és molt més elevada. Al gener de 2023 se situava en 29.7%. A més, per als menors de 30 anys que treballen la taxa de temporalitat se situa en el 36,16% i per a les dones d’aquesta mateixa edat és de l’a el 39,28%.
Tots aquests elements ens situen en aquests 30,3 anys de mitjana per a l’emancipació. També expliquen el fet que 1 de cada 5 joves treballadors (el 20,6%) estigui en risc de pobresa o exclusió social.
L’accés a l’habitatge només serà possible si ataquem els interessos dels capitalistes
La problemàtica de l’habitatge està condicionada per la precarietat laboral que viuen especialment els sectors més joves de la classe treballadora. Així com el fet que l’habitatge estigui subjecte a la lògica del mercat sota la societat capitalista. L’enorme dificultat, fins i tot impossibilitat, d’accedir a l’habitatge per part del conjunt de la classe treballadora és cada vegada més flagrant sota la crisi capitalista i tendències inflacionàries, però és una característica pròpia del sistema capitalista.
En els últims mesos hem vist no obstant això grans promeses per part dels sectors reformistes i neo reformistes del règim com el PSOE, PODEMOS o SUMAR. La pròpia llei d’habitatge, la promesa de construir més habitatges destinats al lloguer social... No obstant això, aquestes solucions no tenen res a oferir a la joventut treballadora. No aconsegueixen ni esgarrapar la superfície d’aquest problema ja que no qüestionen les bases d’un model d’explotació i especulació com és el capitalisme. Què dir de les polítiques de precarització que venen aprofundint i avalant i que en quatre anys de Govern “progressista” no han fet més que empobrir-nos i precaritzar-nos encara més. Avui més 6 milions de joves que no poden independitzar-se a causa de l’elevat cost de lloguers i habitatges combinat amb un atur estructural, salaris de misèria i condicions precàries. Un problema que la llei d’habitatge del Govern PSOE-UP no solucionarà.
Actualment hi ha 4 milions de pisos buits que tenen guardats els bancs i fons voltor amb objecte especulatiu. És necessari tocar els interessos de les grans tenidors, en la seva majoria bancs, aquells que van ser rescatats en 2008 després d’arruïnar als pares dels joves que avui no poden emancipar-se. Fa falta expropiar els habitatges dels grans tenidors per a crear un parc públic de lloguer social, i també construir més, però a costa d’impostos a les grans constructores, bancs i fons voltor que s’han lucrat a cop d’especulació tots aquests anys. Al mateix temps és necessari intervenir el mercat del lloguer sota el control dels inquilins. Tot això al costat d’altres mesures contra l’atur i la precarietat juvenil, com el repartiment de les hores de treball sense reducció salarial o la incorporació immediata de clàusules de revisió salarial en tots els convenis que indexin l’IPC de manera mensual i de manera automàtica o la nacionalització sense indemnització i baix control de treballadors i usuaris dels oligopolis de l’energia i el transport entre altres. Mesures sense les quals és impossible pensar resoldre la problemàtica de l’habitatge i que a més permeten plantejar i avançar cap a la idea que només els treballadors, al costat dels sectors populars, de manera independent, poden resoldre en última instància la problemàtica de l’habitatge amb el seu control i gestió, és a dir sota un govern de les i els treballadors.
