Amb els resultats d’aquest diumenge, la fórmula Javier Milei-Victoria Villarruel s’ha imposat en el balotatge, vencent a Sergio Massa-Agustín Rossi per un 55,78% contra un 44,21% a l’hora de publicar aquesta nota, amb el 95,31% dels vots escrutats.
Respecte a les eleccions generals d’octubre, els candidats guanyadors van créixer gairebé 6 milions de vots, capitalitzant en la seva major part els vots que havia collit Patricia Bullrich, qui, al costat de Maurici Macri, havia manifestat el seu suport als candidats de La Libertad Avanza. També una part important dels vots que havia obtingut Juan Schiaretti.
Des d’aquesta nit s’obre una inèdita transició a l’Argentina fins a l’assumpció de la dreta liberfacha que ingressarà a la Casa Rosada el 10 de desembre.
Per primera vegada des de 1983, un espai polític que postula la impunitat per als genocides i nega els 30.000 desapareguts accedeix al poder. No només això: es tracta també de candidatures que van reivindicar al menemisme -l’etapa més neoliberal de la història nacional-, i que promouen una dolarització de l’economia, obertura comercial irrestricta, privatitzacions, reformes estructurals, atacs contra els drets de les dones i discriminació cap a diferents minories. Semblant espai polític només ha pogut guanyar pel suport de Macri i Bullrich que l’han fet créixer en el balotatge i pel vot del descontentament contra un Govern d’ajust, crisi social i una inflació històrica per als paràmetres de les últimes tres dècades. El peronisme li ha obert el pas a la dreta.
No obstant això, estem davant una nova història que recentment comença. La possibilitat de portar a la pràctiques aquestes idees reaccionàries -o en quina proporció podran fer-ho- ha conquistat un important punt de suport en la dretanització que ha expressat el procés electoral culminat aquest diumenge -i per descomptat en l’accés al Poder Executiu Nacional-, però també és cert que La Libertad Avanza no té un xec en blanc. El pròxim mandat es trobarà des del començament amb les contradiccions d’un Govern que assumirà plagat de febleses institucionals (com no tenir majoria pròpia en el Congrés Nacional o no tenir governadors, ni intendents), estarà creuat per diferents resistències, per la falta d’identitat mecànica entre vots i consensos, per les apostes a derrotar els seus plans als carrers i per gairebé la meitat del país que ha votat ferventment en contra seu. Tornarem sobre aquest assumpte de vital importància més a baix.
Abans, cal discutir com ha estat possible aquest succés. El vell règim polític de l’esquerda -polaritzat durant anys entre el macrisme i el kirchnerisme, cadascú amb els seus respectius aliats-, acaba de rebre el seu cop més dur. De manera vertiginosa, una nova dreta -a la dreta de la dreta- va sorgir, va ascendir i va derrotar a l’estructura bicoalicional argentina en pocs anys. És un fenomen que té punts de contacte -encara que no idèntics- amb d’altres que han tingut lloc en la sorra internacional en els últims anys.
No només això: Javier Milei i Victoria Villarruel han triomfat no només contra gairebé tots els partits polítics tradicionals (només secundats per un sector del PRO i un sector de la UCR en el balotatge), sinó també contra la major part de l’empresariat (molts simpatitzen amb el seu programa però temen per la “governabilitat”), contra les preferències de l’actual Govern dels Estats Units, els sindicats, moviments socials, de dones, de drets humans i els sectors de l’Església alineats amb el Papa Francesc, tots actors que -en la seva majoria- havien manifestat el seu suport a Sergio Massa per a la segona volta de manera més o menys explícita segons el cas.
Dit d’una altra manera: semblant triomf en contra de tants actors només pot explicar-se pel fet que en aquesta elecció s’ha imposat amb força el rebuig a l’estat actual de la situació, per sobre la por al desconegut.
Aquest descontentament té bases verificables. El fracàs dels últims dos governs es pot comprovar en números. Des que l’FMI va tornar a l’Argentina en 2018, la pobresa ha augmentat dramàticament des del 27,3% fins al 40,1% en l’últim mesurament. Les polítiques de l’FMI, aplicades primer per Macri, després per Martín Guzmán i ara per Sergio Massa (amb suport de Cristina Kirchner), són una màquina de generar pobresa. Els salaris de tots els treballadors s’han esfondrat, amb especial gravetat per als no registrats, que han perdut el 46,7% del seu poder adquisitiu des de 2016. Encara que la situació de la classe treballadora és desigual, i això s’ha expressat també en la fragmentació dels suports polítics a un i un altre bàndol del balotatge.
Si va ser el macrisme qui va iniciar aquest camí (amb suport de governadors, diputats i senadors peronistes), també és cert que el Frente de Todos, una vegada en el Govern, va incomplir totes les seves promeses i va continuar els plans d’ajust (Massa va retallar $ 1.255.312 milions de la despesa primària en el que va de 2023). La inflació castiga durament els sectors populars i sectors mitjans. D’acord amb un informe del Centro Cifra, durant els últims dos governs al voltant de USD 101.000 milions van passar des de les butxaques de la classe treballadora als de les grans patronals (la major part d’aquesta transferència es va donar sota l’actual govern). Van governar per als rics. Aquesta és la base material de l’enorme descontent amb el règim polític dels últims anys.
En aquest marc, la ultradreta de Javier Milei i Victoria Villarruel ha sabut explotar el descontentament amb demagògia. Mentre que -per descomptat- una part important de la seva base electoral és genuïnament de dreta, amb valors reaccionaris, també és cert que han apel·lat al vot d’altres sectors, com les propostes del seu pla econòmic, que, d’aplicar-se, no faran més que agreujar enormement les penúries populars i generaran un xoc entre les expectatives i realitat que serà font de múltiples fenòmens polítics i de la lluita de classes en el període que està per venir. D’altra banda, cal assenyalar que al peronisme li va resultar impossible guanyar les eleccions convencent amb la política d’un estat present en el context de la deterioració contínua i eterna de gairebé totes les variables econòmiques i socials, així com de la deterioració de serveis públics com l’educació o la salut que només se sostenen gràcies als seus treballadors i treballadores malgrat el desfinançament permanent. El temor a les banderes de la dreta de La Libertad Avanza i a les seves propostes econòmiques que són un salt al desconegut no van aconseguir enfront de tant de descontentament amb la situació actual, ni tampoc la defensa de 40 anys d’una democràcia que va deixar moltes promeses frustrades que la dreta explota demagògicament.
Per a la seva batalla cultural, La Libertad Avanza ha tingut importants aliats, alguns dels quals han volgut derrotar-lo ara en el balotatge però que ja havien contribuït a crear al monstre des de molt abans. Des dels grans empresaris que el van promoure (com Eduardo Eurnekian, per més que ara s’hagi distanciat), fins al peronisme que va especular amb donar-li aire per dividir a la base electoral de Juntos por el Cambio. Més encara: com han denunciat fins i tot des de les seves pròpies files (Juan Grabois o Sergio Berni), el peronisme fins i tot va contribuir a la formació de les llistes de Javier Milei i li ha facilitat finançament. Més endavant en el temps, Mauricio Macri va trobar en el candidat fatxa un bon instrument per aprofitar en les internes de la dreta, i es va pujar a l’onada al costat de Patricia Bullrich, amb un pla A (la candidata "halcona" de JxC si guanyava a l’octubre) i un pla B (el suport a Milei en el balotatge després de la derrota de la seva candidata).
Així i tot, tot això no hauria estat possible sense la inestimable col·laboració de les burocràcies sindicals i dels moviments socials que han deixat avançar l’empobriment, els plans d’ajust i lliurament amb passivitat gairebé absoluta i complicitat amb el govern del Frente de Todos. Sobre aquesta base de molt poca acció col·lectiva i de la lluita de classes es va crear un terreny més propici per a l’avanç de les idees individualistes i de progrés personal, separat de les lluites socials i de solucions col·lectives. No hi ha ningú que li hagi fet més el joc a la dreta que aquestes burocràcies.
Vist des d’un altre angle: cada vegada que la rebel·lia va tendir a expressar-se per esquerra, el Govern peronista i la dreta van ser allí per a enfrontar-la. Valguin com a exemples les lluites de les famílies sense sostre com a Guernica (reprimides pel ministre Sergio Berni d’Axel Kicillof) o la repressió a l’enorme rebel·lió del poble de Jujuy contra l’autoritarisme de Gerardo Morales, aliat de Sergio Massa (recordem que l’actual ministre d’Economia no va condemnar ni una sola vegada els atacs del seu amic radical en aquesta província, sinó tot el contrari: ho va cridar a ser part d’un Govern d’unitat nacional).
Sintetitzant, Javier Milei no ha arribat només fins aquí. Sobre la base d’un enorme empobriment generat pels últims dos governs, ha comptat també amb grans aliats des del poder per a la seva batalla cultural.
L’esquerra, per contra, no ha especulat mai ni ha dubtat en l’enfrontament a aquestes noves dretes. En condicions molt desiguals contra el poder polític i econòmic, aquest espai ha estat sempre del costat de les lluites obreres i populars, contra les repressions, les complicitats i els plans d’ajust que han obert el camí a la dreta i que alguns silenciaven per no denunciar a l’actual oficialisme. El camí del mal menor es va demostrar desastrós i només va permetre l’avanç de la dreta. L’esquerra, en canvi, sempre va estar del mateix costat, coherent a les seves lluites i els seus principis. També en el terreny electoral l’hem denunciat, com es va poder veure en l’enorme repercussió de les intervencions de Myriam Bregman en els debats presidencials.
Ara comença una nova etapa en la qual ens tornarem a trobar al costat de milions als carrers enfrontant els plans de la dreta en el poder. Com vam dir al començament, el seu Govern naixerà plagat de febleses: no tindrà majoria pròpia en el Congrés Nacional, no té governadors ni intendents propis, no compta amb tropa pròpia en sindicats ni moviments socials. Més encara: la seva votació, en expressar sectors de dreta però també a sectors que van votar “en contra de”, no és cap xec en blanc perquè pugui aplicar el seu programa. La qual cosa, per descomptat, no vol dir que el que ve sigui fàcil, ni molt menys. Comença un nou període, per al qual és necessari preparar-se traient les conclusions de l’etapa que està acabant.
En aquesta transició que comença aquesta nit es començaran també a requerir qüestions concretes, com quin serà realment el programa que vulgui aplicar Milei o quin serà la seva relació en els fets amb el macrismo (hi haurà una sort de cogovern?). Que a fons està disposat a trepitjar l’accelerador, en condicions plagades de dificultats per al seu pla.
En aquests terrenys encara persisteixen moltes incògnites. També resta veure com se situaran els dirigents peronistes i dels sindicats, sempre acomodatícia als nous temps. Però algunes coses són segures: els nous atacs a les condicions de vida de les grans masses estaran a l’ordre del dia, de mínima, amb major devaluació i ajust fiscal, sobre la base d’una situació social ja molt complicada per anys d’ajustos. És el moment de redoblar l’organització en llocs de treball, estudi i en els barris, d’enfrontar a les burocràcies còmplices que han traït i de discutir un programa contra l’ajust i en favor de les llibertats democràtiques. Davant el que implica l’ascens de Milei al poder, les conduccions sindicals han de deixar la passivitat que va fer créixer a la dreta i convocar a assemblees, mesures i estat d’alerta per a començar nous plans de lluita.
La dreta va guanyar les eleccions, però la classe treballadora amb les seves famílies i els aliats en el moviment de dones, la joventut i els drets humans són una immensa força social si es posa en moviment. No hi ha temps que perdre.
