1 Aquest diumenge 23 de juliol se celebren les eleccions generals a l’Estat espanyol que definiran les Corts i al nou president del govern. Un total de 37.466.432 persones estan cridades a votar aquest diumenge, de les quals 35.141.122 resideixen al país i 2.325.310 a l’estranger.
L’1 de juny de 2018 es va aprovar una moció de censura presentada per Pedro Sánchez del PSOE contra el llavors president Mariano Rajoy. El 13 de febrer de 2019 el Congrés dels Diputats va rebutjar el pressupost proposat pel PSOE per a 2019, per la qual cosa Sánchez va convocar a eleccions anticipades. Aquestes es van realitzar finalment el 28 d’abril. No obstant això, no es va aconseguir formar govern, per la qual cosa les eleccions es van repetir al novembre de 2019. Des de llavors, ha governat la coalició entre PSOE i Unidas Podemos, amb cinc ministeris per a l’aliança neo reformista. En aquestes eleccions, el bloc progressista es proposa repetir la coalició amb la nova plataforma de l’esquerra reformista encapçalada per Yolanda Díaz, Sumar.
2 La convocatòria a les eleccions del 23J va ser el resultat directe de la crisi política oberta pel resultat de les eleccions municipals i autonòmiques del 28M, en les quals la dreta va avançar a costa del desencantament amb el “progressisme”. Davant la reculada sense pal·liatius del PSOE i Unidas Podemos en les eleccions de maig, que van deixar la major part del territori en mans de la dreta, Pedro Sánchez va donar un cop d’efecte avançant les eleccions generals, previstes per a finals d’any, al 23 de juliol.
L’avanç de la dreta i l’avançament electoral de les generals al 23J acosten la possibilitat d’un govern del PP i Vox també a Moncloa, mentre el “progressisme” planteja com a sortida una revàlida del seu govern de coalició en un marc polític encara més conservador després d’haver deixat sense resoldre les principals demandes socials i democràtiques de la classe treballadora i els sectors populars i, fins i tot, en algunes qüestions claus, haver assumit gran part de l’agenda de la dreta.
3 La majoria de les enquestes fins al dilluns (últim dia legal perquè es poguessin publicar sondejos d’opinió) donen per guanyador al PP. Segons la mitjana de sondejos de DatosRTVE, el PP obtindria un 34,5% dels vots i 142 escons. Si això es confirma, serien 53 diputats i 14 punts més que els obtinguts en les eleccions generals de 2019. Segons aquesta mateixa mitjana, Vox obtindria uns 36 escons, per la qual cosa tots dos partits sumarien 178 escons, superant així en coalició la majoria absoluta de 176, amb el que podrien formar govern.
El PP s’ha esforçat en aquesta campanya per atreure a votants de Vox des de la dreta i a votants del PSOE des del centre polític, per aconseguir obtenir una majoria absoluta pròpia, sense dependre del suport de Vox per formar govern. Fins al diumenge no se sabrà si serà capaç d’aconseguir-ho.
Segons aquest mateix estudi de Ràdio i Televisió Espanyola, el PSOE quedaria en segon lloc amb un 28,5% dels vots i 106 escons (14 diputats menys que ara i gairebé el mateix percentatge de vot que en 2019). Sumar, el projecte neo reformista liderat per l’actual vicepresident i ministra de Treball Yolanda Díaz, estaria disputant el tercer lloc, prop del 12,8%, mentre que Vox podria quedar enrere en percentatges, però superar-los en escons (36 per al partit de Santiago Abascal, 33 per a la coalició de Yolanda Díaz). Si es confirmen aquestes dades, Sumar quedaria per darrere dels resultats que va tenir Unidas Podemos en 2019, quan va obtenir 35 diputats. En aquest cas, el bloc progressista no passaria de 139 diputats, per sota dels 155 que van sumar PSOE i Unides Podem al novembre de 2019.
4 Encara que les enquestes s’han equivocat molt en els últims anys, tot sembla indicar el probable triomf de la dreta. Encara que queda l’interrogant d’en quina mesura dependrà la formació de govern del suport de Vox. En els últims dos mesos, el PP ha format governs municipals i autonòmics en coalició amb Vox en més de 140 ciutats i Comunitats Autònomes amb un programa antidrets, avançant el que pot venir després de diumenge, amb un govern de la dreta que buscarà aplicar una agenda de majors ajustos i atacs reaccionaris.
Al mateix temps, tant les exigències de la UE com el perfil cada vegada més conservador tant del PSOE com de la nova marca del neo reformisme, Sumar, auguren que de repetir-se el govern “progressista” també desplegarà una agenda d’ajustos i atacs. De fet, el govern progressista ja s’ha compromès amb la Unió europea a retallar 20.000 milions després de les eleccions.
5 La campanya pel vot al “mal menor” per frenar a la dreta ha marcat aquests dos mesos. Una gran part de l’esquerra i els moviments socials l’han fet seva. No obstant això, el que sorgeix de les tendències electorals és que el que ha facilitat l’ascens de la dreta és l’experiència dels últims anys de govern “progressista”, en el qual s’han mantingut l’essencial de les polítiques neoliberals, la preservació del règim del 78 i l’Europa imperialista.
Aquesta dinàmica és la que ha permès que l’extrema dreta i la dreta capitalitzin en clau reaccionària part del descontentament social amb el govern, posant en el blanc als sectors més precaris de la classe treballadora i les migrants, i apuntant especialment de manera reaccionària contra els drets de les persones trans, LGTBI i el feminisme.
Et pot interessar: Així ha obert Podemos les portes a la restauració del règim i a la dreta
Et pot interessar: Així ha obert Podemos les portes a la restauració del règim i a la dreta
6 Les decepcions i frustracions amb el govern progressista, en el marc de l’augment de la inflació, la pujada de les tarifes i els lloguers, la crisi habitacional, o la persistència de lleis repressives com la llei mordassa, ha generat una àmplia desafecció política entre molts que havien votat abans a l’esquerra social liberal o als reformistes.
L’elevada abstenció el 28M, en particular en els barris obrers i zones amb pes de l’independentisme català, van ser una mostra de la creixent desafecció existent amb les dues grans mediacions polítiques que van sorgir com a desviament del 15M i el procés català.
En el marc d’una forta campanya de part dels mitjans afins al govern i amplis sectors dels moviments socials i l’esquerra institucional promovent el vot al bloc progressista, la majoria de l’extrema esquerra s’ha dividit entre crides a votar al reformisme o no pronunciar-se sobre la qüestió del vot. Organitzacions com el CRT, no obstant això, ha plantejat la necessitat de defensar una posició polític-electoral d’independència de classe promovent el vot nul o l’abstenció.
També pots llegir: No, l’abstenció no és un privilegi
També pots llegir: No, l’abstenció no és un privilegi
Davant l’avanç de la dreta i la fallida del “progressisme” en el poder, és urgent posar en peus una esquerra que defensi obertament un programa transicional anticapitalista, amb eix en el desenvolupament de la lluita de classes i la perspectiva de lluitar per governs de treballadors i treballadores i una societat socialista.
