Enfront dels aixecaments en reacció a l’assassinat policial de Nahel, les direccions sindicals es mantenen al marge. Mentre el govern busca aïllar i aixafar la protesta social, és necessari fer costat a la joventut dels barris populars i construir una resposta a l’altura de l’ofensiva autoritària i repressiva de Macron, plantejant un programa i un pla de lluita per mitjà de vagues i manifestacions que plantegin la perspectiva d’un moviment que unifiqui tot.
Des de l’execució de Nahel el dimarts al matí, els joves dels barris populars s’han amotinat. Després d’una primera nit de disturbis, la brega va escalar el dimecres a la nit. A més de Nanterre, on es va produir l’assassinat de l’adolescent, les protestes es van estendre a tota la regió parisenca i a nombroses ciutats de tota França. La nit del dijous al divendres es va confirmar la situació: a la regió parisenca, Grenoble, Lilla, Lió, Marsella, fins fins i tot Brussel·les, i pertot arreu la ràbia bramava en els barris obrers.
Les revoltes després de la mort de Nahel han obert una nova crisi, i el govern està prenent mesures enèrgiques
Es tracta d’una revolta legítima, basada en el racisme policial, la precarietat laboral i la falta de tot, i dirigida contra els símbols de l’Estat: atacs a ajuntaments, prefectures incendiades, comissaries envaïdes, forces policials obligades a retirar-se, etc. Tot això porta a la memòria el record de 2005, quan els joves dels suburbis van esclatar de brega després de l’assassinat de Zyed i Bouna. És un fantasma que el propi govern tem. Encara que el govern, conscient del caràcter volcànic de les protestes, va intentar en un primer moment eximir-se de tota responsabilitat denunciant un acte “inexplicable” i “inexcusable” i va demanar la dissolució d’un sindicat de policia que simpatitza amb [el polític d’extrema dreta Éric] Zemmour. No obstant, aviat va llançar una violenta ofensiva repressiva.
El nombre de policies es va quadruplicar respecte al dia anterior (més de 40.000 en tota França la nit del dijous, i 45.000 la nit següent), es van establir tocs de queda locals i es va detenir a més de 800 persones: la repressió desplegada pel govern la nit del dijous al divendres dona compte dels mitjans excepcionals mobilitzats per a reprimir als barris populars. L’última vegada que l’executiu va utilitzar forces especials d’intervenció per a “mantenir l’ordre” va ser a Guadalupe, al novembre de 2021, i més recentment a Mayotte, en el marc de l’operació colonial Wuambushu. Una altra comparació útil: el 23 de març, en el moment àlgid de les protestes contra la reforma de les pensions, es van desplegar 12.000 policies i gendarmes. És a dir, gairebé quatre vegades menys que el dijous a la nit.
Tot això torna a posar en relleu la manera específica i neocolonial de repressió al qual estan sotmesos els habitants dels barris populars, i que probablement s’accentuarà encara més. El divendres a la tarda, al final d’una nova reunió de crisi, el President de la República va prendre la paraula per anunciar “mitjans suplementaris” per a fer front als disturbis i “restablir l’ordre republicà”, mentre que el seu Ministre de l’Interior demanava als prefectes que paressin els autobusos i tramvies en tota França aquesta nit a partir de les 21 hores. També podria declarar-se l’estat d’emergència en els pròxims dies, en funció de com evolucioni la situació, mentre la dreta, l’extrema dreta i els sindicats policials no dubten a utilitzar una retòrica de guerra civil.
La qüestió de la repressió i la resposta política a la mateixa sembla, doncs, un tema central en la nova seqüència que s’ha obert. Això és tant més cert quant que, si bé l’assassinat de Nahel pot haver actuat com un electroshock, posant en relleu la realitat de la violència policial, en particular contra les poblacions racialitzades i els barris obrers, es va produir en un moment de violent enduriment autoritari en resposta a una profunda crisi del règim. En els últims mesos, Macron ha fet un nou pas en la seva ofensiva autoritària per tractar d’aixafar la protesta social, amb pallisses a manifestants, la requisa de vaguistes contra la reforma de les pensions, la prohibició de manifestacions i la dissolució del grup ecologista radical Soulèvements de Terre.
Què fan els dirigents sindicals?
Enfront de la brutalitat d’aquests atacs i el que està en joc, la reacció més que tímida dels dirigents sindicals, poques setmanes després d’haver reprès la via del “diàleg social” i decretat la fi del moviment contra la reforma de les pensions, és tant més problemàtica. La intersindical nacional, els dirigents de la qual es vanagloriaven de la seva continuïtat després de la reforma de les pensions, ha romàs en silenci mentre s’encobria amb comunicats, alguns d’ells molt problemàtics. Organitzacions com la central sindical CFDT van denunciar l’assassinat de Nahel, però en un comunicat el sindicat denunciava en peus d’igualtat la violència policial i les “violències” dels qui van sortir als carrers, fent una crida a la gent a no cedir a “els intents d’avivar les brases de la ira” i afegint que “no es pot permetre que la distància entre les forces de l’ordre i la població s’eixampli pel comportament inexcusable d’uns pocs”.
La CGT no sembla molt més combativa. Mentre el sindicat recorda la mort de 13 persones en 2022 per negar-se a obeir ordres policials, el tardà comunicat confederal publicat el dimecres a la tarda se centra en fer una crida “als poders públics” i no diu ni una paraula sobre la marxa blanca del dimecres. També és simptomàtic el comunicat emès per la Intersindical de París en resposta a l’anunci del tancament de tota la xarxa de tramvies i autobusos de la regió de Île-de-France a partir de les 21 hores. Allà, la Intersindical local denúncia “una decisió unilateral, estigmatitzant, socialment injusta i totalment contrària a l’obligació de continuïtat del servei públic”, però no fa cap referència ni a l’assassinat de Nahel ni a la còlera que s’ha manifestat des de llavors en els barris populars, negant-se de fet a plantejar la perspectiva d’una mobilització del moviment obrer.
En la mateixa línia, mentre Sophie Binet cridava tardanament a la gent a assistir a la marxa blanca per Nahel, les organitzacions sindicals van desertar en gran manera de la manifestació del dijous, com ho van fer aquest divendres a la tarda. Mentre que la unió sindical Solidaires va emetre comunicats de premsa més ofensius, plantejant amb raó la qüestió de la violència policial estructural i el racisme d’Estat, i també cridant a la marxa blanca, la construcció d’una mobilització seriosa a través de la vaga sembla estar lluny d’estar en l’agenda de les direccions sindicals. Mentre continua havent-hi molta ràbia contra el govern, i les lluites, en particular per salaris, continuen creuant molts sectors de la classe obrera, les direccions sindicals mantenen la treva. Es tracta d’una actitud perillosa, en un moment en què el govern podria fer un nou salt autoritari en resposta a les revoltes, com exigeixen alguns sectors del règim.
El lloc del moviment obrer està al costat dels barris populars
A nivell de base, els treballadors subratllen la importància que el moviment obrer entri a la lluita al costat dels joves dels barris populars. El dijous, els ferroviaris de Sud Rail i els treballadors del sector de l’energia van ser presents en la marxa blanca. Entre ells, Cédric Liechti, de la CGT Energia París, qui va subratllar la importància d’un vincle entre el moviment obrer i els joves dels barris populars: “Els joves han exercit tanta pressió en els barris populars que el govern es va veure obligat a condemnar a mig fer l’assassinat de Nahel. Ara ens toca a nosaltres, el món del treball, unir les nostres forces a les d’aquests joves que ataquen al mateix enemic que nosaltres”.
És molt el que està en joc. Durant les revoltes de 2005 que van seguir a la mort de Zyed i Bouna, electrocutats als 17 i 15 anys en una subestació elèctrica en la qual s’havien refugiat per fugir de la policia en Clichy-sous-Bois, les organitzacions tradicionals del moviment obrer van brillar pel seu menyspreu i la seva reticència a fer costat als joves que es rebel·laven contra la violència policial, el racisme d’Estat i l’exclusió social de la qual eren víctimes. Unida a la defensa per part del govern Chirac-Raffarin, en nom del “laïcisme”, de la llei racista de 2004 que prohibia el vel a les escoles, aquesta seqüència va afeblir encara més els vincles entre els barris populars i les organitzacions sindicals i d’extrema esquerra.
En el context actual, ha arribat el moment de fer balanç i evitar tornar a cometre els mateixos errors. Molt més com que, des de fa diversos anys, la creixent ofensiva autoritària del règim s’expressa en particular per un enduriment de la repressió i la utilització des de 2016 de mètodes repressius contra els manifestants que habitualment es reserven per bregar amb els barris populars, la qual cosa va tenir un pic amb el moviment dels Armilles Grogues en 2018, que ha possibilitat la politització del problema de la violència policial. Això es va veure accentuat i acompanyat pels avanços del moviment antiracista, que va mobilitzar a desenes de milers de joves al juny de 2020 contra la violència policial i el racisme d’Estat.
Al mateix temps, la situació econòmica i social no ha fet més que deteriorar-se, i la crisi política s’agreuja, oferint poques perspectives a la majoria dels treballadors. Com resumia Anasse Kazib, “En aquest moment, ràpidament s’oposava als joves al proletari, l’acte del qual era cremat i que no podia anar a treballar. Però avui, aquest proletari ni tan sols sap quin és el seu futur, si no morir en el treball i deixar un món sense perspectives als seus fills”.
El moviment obrer ha de plantejar una resposta unitària!
L’emergència dels joves dels barris populars, que formen part dels sectors més precaris de la classe obrera, sovint exclosos del món del treball, ha obert una crisi important per al govern i pot ser una oportunitat per a tornar a l’ofensiva, sempre que plantegem un programa i perspectives de lluita que busquin l’articulació amb els sectors més oprimits de la societat. En aquest sentit, és fonamental exigir als dirigents del moviment obrer que trenquin amb la seva passivitat i comencin a posar en peus la mobilització per donar suport a la ràbia que s’expressa als carrers i oposar-se a la repressió i l’ofensiva autoritària que s’està preparant. La mobilització ha d’anar més enllà de les declaracions d’intencions i expressar-se a través dels mètodes de la lluita de classes i la vaga, per exercir un paper actiu en la construcció de la relació de forces contra Macron.
Al mateix temps, el moviment obrer tindria un paper central a forjar un programa per oferir una resposta al govern que abasti a tots els sectors i respondre a la brega. Un programa que, al costat de l’exigència de justícia i veritat per a Nahel i totes les víctimes de la violència policial i l’alliberament immediat i l’amnistia de tots els represaliats, plantejaria la qüestió de la derogació de la llei de 2017 i de totes les lleis racistes, així com la lluita pels salaris, el repartiment de les hores de treball i la defensa dels serveis públics en els barris populars. Un programa així seria decisiu per construir la unitat que tant espanta als nostres enemics, la unitat del moviment obrer organitzat, dels joves de l’ensenyament i dels sectors de la nostra classe que sofreixen la desocupació, el racisme i la precarietat.
Al mateix temps que exigim que la Intersindical elabori un pla de lluita en aquest sentit, és necessari que tots els activistes sindicals, treballadors, joves i militants que entenguin el que està en joc en la situació s’organitzin i lluitin des d’ara mateix per construir aquesta perspectiva a nivell de base, organitzant-se en els llocs de treball i en els barris obrers. Com va explicar el divendres la Xarxa per la Vaga General: “La Xarxa per la Vaga General rebutja la lògica que els sindicats només han de preocupar-se per les jubilacions i els salaris, i no pel que els ocorre als joves i als treballadors en els barris on vivim. Per a exigir justícia i veritat per a Nahel i tots els ferits, mutilats i assassinats per la policia, en els barris i en les manifestacions, hem d’utilitzar tota la nostra força i els nostres mitjans d’acció més fortes, en particular la vaga”.
