El diagnòstic és gairebé unànime en els grans mitjans. Des de l’ABC fins a Público coincideixen, amb els seus matisos, a reconèixer que el recentment clausurat Congrés extraordinari del PP i el mandat de Feijóo apunten a un suposat gir al centre.

Dos són els fets que el corroborarien: una direcció nacional en la qual han quedat exclosos representants de l’ayusisme i el mañuequisme i els anuncis d’ofertes de pactes d’Estat cap al PSOE. La crisi oberta després de les eleccions de Castella i Lleó entre Casado i la presidenta de la Comunitat de Madrid, s’hauria saldat amb el primer a l’ostracisme i la segona reduïda a mantenir el comandament de la Comunitat i tal vegada el partit regional, però continguda en aspiracions nacionals majors.

Feijoó marca distàncies de Vox sense trencar amb el que podria ser el seu pròxim vicepresident

L’exclusió de qualsevol representant del PP de Castella i Lleó i el suport en l’andalús, on Moreno optaria per anar a eleccions abans que integrar a Vox en la Junta, es ven com un marcar distàncies de l’extrema dreta. Un relat poc sustentable si s’atén al fet que el pacte que ha fet Mañueco president autonòmic de CyL es va gestar ja sota el lideratge de facto de Feijóo i que Moreno ha continuat comptant, igual que Ayuso, amb els vots de l’extrema dreta per a governar aquests 3 últims anys.

Les enquestes continuen donant, de celebrar-se eleccions ara, un mapa polític molt fragmentat. L’última d’elles, publicada per El País i la Cadena SER, manté la tendència a l’alça del PP -que passaria de 89 a 99 diputats- i de Vox - de 52 a 66 - i una baixada del PSOE de 120 a 105 i del seu soci d’Unidas Podemos de 35 a 33.

En aquest context totes les opcions continuen sent possibles. En 2023 podríem veure la reedició d’una coalició d’investidura com la de 2019 en favor del PSOE, encara que cada vegada més ajustada. Aquesta és la hipòtesi i la política a la qual aposten des d’Unidas Podemos.

També podria ser el moment d’un govern a la castellanoleonesa a La Moncloa si l’ascens de la dreta i l’extrema dreta es manté. D’aquí que les distàncies amb Vox del PP de Feijóo no puguin ser llegides més que conjunturalment i en clau de tàctica electoral.

Els pactes d’Estat: la pinça del bipartidisme contra la classe treballadora

Però fins i tot també existeix la possibilitat d’una entesa entre els dos vells partits del bipartidisme en forma del model de “gran coalició” diverses vegades assajat a Alemanya. Una hipòtesi avui llunyana però no descartable, més si el context econòmic i internacional continua agreujant-se.

Bona part de la “opinió publicada”, els grans mitjans, anhela i promou aquesta última opció. En un moment de crisi econòmica sense horitzó, inestabilitat geopolítica, tendències bel·licistes, escalada imperialista en forma de rearmament i guerra econòmica, descontent social i “sacrificis” per als de sempre, aconseguir un govern estable de l’extrem centre seria la millor de les notícies per a l’IBEX35 i la CEOE.

La política de pactes d’Estat oferta per Feijóo té un component d’aquesta política de “gran coalició”. No seria la primera vegada que s’aplica. L’última gran tanda la vam veure en la crisi de 2008. Llavors el govern de Zapatero es va beneficiar de la mà estesa del PP de Rajoy per portar endavant el primer gran rescat a la banca o esmenar la Constitució a l’agost per a garantir el pagament del deute per davant del sosteniment de les pensions, la sanitat o l’educació.

Aquella reforma de l’article 135 és un bon indicador del que podem esperar la classe treballadora i els sectors populars dels grans pactes d’Estat entre els dos partits de l’extrem centre. En un moment en què es parla d’un nou “pacte de rendes” - a l’estil dels Pactes de la Moncloa que van descarregar la crisi dels 70 en una brutal devaluació salarial i destrucció d’ocupació- i se’ns demanen “sacrificis” amb el mateix discurs que durant la pandèmia, PSOE i PP es poden estar preparant per a emprendre mà a mà un ajustament que pot deixar petit el de Zapatero i Rajoy de la crisi anterior.

El “segon escut social” d’Unidas Podemos i PSOE podria ser el primer

Mitjans progressistes com Público adverteixen que els oferiments de Feijóo tenen “parany”. Buscarien afeblir i fins i tot trencar el govern de coalició. Si el PSOE accepta pactar les grans línies econòmiques i d’ajustament amb el PP, s’intentarà que les i els ministres d’Unidas Podemos abandonin el vaixell.

Al cap de Feijóo podria estar aquesta idea. Però, de moment, no hi ha cap indici que això succeixi. De fet el primer pacte d’Estat en embrió podria ser el suport del PP a l’anomenat “segon escut social”, que en paraules de la ministra d’Unidas Podemos Ione Belarra seria en gran manera una obra de la seva influència en l’Executiu. El primer pacte d’aquest tipus seria doncs del PP amb el PSOE i una de les mesures “estrella” d’Unidas Podemos.

Que Feijóo estigui disposat a secundar-lo dona compte que no afecta a penes els interessos de les grans empreses i propietaris. Ni els beneficis de les elèctriques es veuen compromesos, i les mesures sobre el lloguer o els acomiadaments deixen per fora a la immensa majoria dels llogaters i causes possibles d’acomiadament a les empreses que, encara que Feijóo consideri insuficient, pot comptar amb el seu suport sense problema.

Unidas Podemos es prepara per empassar-se nous gripaus per a “no fer-li el joc a la dreta”

A coll del discurs de “és el que vol la dreta”, es venen justificant gripaus cada vegada més gruixuts. Al començament d’any el portaveu parlamentari dels Comuns, Jaume Asens, ens sorprenia amb unes declaracions en les quals afirmava que incloure millores en la reforma laboral que no agradessin a la CEOE era el que el PP volia perquè la patronal retirés el seu suport. Fer alguna cosa d’esquerres era “fer-li el joc a la dreta”.

Després de l’inici de la guerra d’Ucraïna, Pablo Iglesias porta fent campanya des de la seva podcast de ’La Base’ per en convèncer-nos que totes les polítiques de Sánchez per reforçar l’imperialisme espanyol - des del rearmament fins al reconeixement de l’ocupació del Sàhara Occidental- han de ser contestades amb la permanència dels ministres d’Unidas Podemos en el govern que les aplica. Fer el contrari seria “fer el que vol la dreta”.

El discurs de que els pactes d’Estat del PP busquen deixar fora del govern a Unidas Podemos, molt em temo que serà contestat amb el mateix argumentari que ja avança Público: “això és el que voldria la dreta”. Per tant Unidas Podemos no li queda altra que empassar-se aquest nou gripau, i salvar l’ànima amb alguna piulada a les xarxes socials, una declaració pública i un especial de La Base.

El relat de que a la dreta se li fa front moderant les posicions, assumint l’agenda cada vegada més social-liberal i imperialista del govern de coalició i, qüestió que encara és pitjor, sent part del govern que ara busca el suport parlamentari d’aquesta mateixa dreta… es mostra cada vegada més com un total contrasentit.

La fallida del neo-reformisme fa cada vegada més urgent que entre l’esquerra independent del govern i oposada a totes les seves formes a l’actual escalada imperialista d’aquest i la UE, s’obri el debat de quina altra esquerra construir, que sigui una alternativa des de la classe treballadora i un programa anticapitalista a l’esquerra del règim i trencant així un veritable dic a l’ascens de la dreta, l’extrema dreta i les pulsions bel·licistes de l’imperialisme espanyol.