Emancipar-se, ni m’ho plantejo!

Segons dades de 2020, a l’Estat Espanyol en 2019 el 46% de joves entre 25 a 34 anys continuaven vivint amb els seus pares. Una proporció que augmenta considerablement si ens referim només als joves menors de vint-i-nou anys: un 60% viu amb els seus pares. A Europa el percentatge de joves menors de vint-i-nou anys no emancipats és del 42,3% menys que la xifra espanyola però d’igual manera molt elevada.

Tenir 29 i continuar barallant-te pel comandament de la tele amb els teus pares comença a ser cool, o almenys tens que acostuma’t a això, ja que l’edat mitjana d’emancipació en 2020 era de 29,8 anys, fregant 30. Amb una mica de sort celebres la festa del teu 30 aniversari a la teva casa pròpia –quan parlem de casa ens referim a pis compartit, clar–. La mitjana europea en aquest cas és considerablement més baixa, de 26,4 anys.

A més quan parlem d’emancipació veiem que l’opció real per a la majoria de joves és la de compartir pis al qual se solen destinar entorn d’un 30% del salari. Per a un jove d’entre 16 i 29 anys a Espanya, llogar en solitud un pis suposa de mitjana el 94,4% del seu sou. Aquesta quantitat s’està incrementant des de fa temps: en 2018 era del 88,9%, i fins a finals de 2011 havia romàs sempre per sota del 60%.

Aquestes dades no són noves, són una realitat instal·lada des de fa anys. Per exemple, si prenem el percentatge de joves emancipats entre 16 i 34 anys veiem que en 2008 era del 58,1%, i del 60% en 2020. D’aquestes dades podem treure dues conclusions: que els propietaris i tots aquells que s’enriqueixen amb el mercat immobiliari, bé siguis constructores, immobiliàries o grans forquilles, inclosos els bancs, porten anys enriquint-se; i que la precarietat entre els joves està estretament lligada a la impossibilitat d’emancipar-nos i d’accedir a un habitatge digne i per descomptat en solitud.

La precarietat, l’origen de tot

El terme precarietat està associat al de joventut a tot l’Estat espanyol. El 52% dels joves entre 15 a 29 anys tenen un contracte temporal. Això són dades de 2020 pel que podem presumir que les xifres avui seran més tràgiques.

A més de la temporalitat, la desocupació és un altre l’altre gran problema dels joves. Els menors de vint-i-nou anys sofreixen una taxa del 38,38% de desocupació (segon trimestre de 2021). No és nou dir que a part de la conjuntura de crisi, són crònics els elevats índexs d’atur entre la joventut. I si prenem la franja de menors de vint-i-cinc anys l’atur en 2008 era de 27,4%, en 2013 –moment en què més es va elevar– 56,1% i avui és de 38,38%.

Amb aquest panorama s’entén la problemàtica de la joventut per a emancipar-se. Les xifres relatives a l’àmbit laboral condicionen, alguna cosa que sumat a la voracitat de la lògica capitalista molt especialment en mercats com el de l’habitatge, ens situen en un greu problema estructural. Aquí que el problema de l’habitatge necessiti solucions de fons, radicals i no exclusives a l’àmbit de l’habitatge.
La llei de lloguers no soluciona cap dels problemes associats a l’habitatge, molt menys el de la joventut.

Aquests dies hem conegut l’acord final entre PSOE i Unidas Podemos per a la Llei de lloguers. Un acord que ni frena l’especulació, ni interromp els desnonaments ni soluciona el problema de l’emancipació per als joves.

Et pot interessar: I si hi hagués un referèndum sobre l’expropiació dels habitatges dels especuladors i les elèctriques?

La nova Llei no fa cap atac als drets de propietat de les grans forquilles per a poder atendre la demanda social d’habitatge digne a baix cost, ni tampoc avança en la creació d’un parc d’habitatges públics urgent a costa dels habitatges en mans de la *SAREB, els grans bancs i fons voltor. És més, ni tan sols queden prohibits els desnonaments per a la població vulnerable.

A més en la seva temptativa de passar l’acord com a “progressista”, el Govern introdueix com a “mesura estrella” un bo de 250 euros per al lloguer, però realment es tracta d’una ajuda als propietaris de pisos. Com ja va ocórrer en 2007 amb el bo de 210 euros, en rebre aquesta ajuda els propietaris pujaran els lloguers. Així ho denuncien alguns joves.

Et pot interessar: Llum, lloguers i desnonaments posen fi al relat del govern “progressista”

La nova llei del “Govern progressista” no resoldrà els greus problemes d’habitatge existents en l’Estat espanyol, ni ajudarà a afrontar els costos de lloguer per a milers de famílies, joves i dones amb contractes precaris i salaris de misèria.

Per acabar amb drames com el dels desnonaments i aconseguir habitatges dignes per a tots cal afectar els interessos dels bancs i fons voltor, les grans forquilles d’habitatges: cal fer com a Berlín, on després d’una llarga lluita del moviment d’inquilins i inquilines, es va imposar la realització d’un referèndum en el qual més d’un milió de berlinesos van votar a favor de l’expropiació de les grans empreses immobiliàries. En concret, la devolució d’uns 240.000 pisos a la propietat pública.

Et pot interessar: El que ni PSOE ni Podemos es plantegen: expropiar els habitatges buits en mans de bancs i fons voltor