×
logo Xarxa International
Facebook Instagram Twitter Telegram YouTube

Els atacs a la sanitat aprofundeixen la desigualtat de les persones trans

Els continus atacs a la sanitat pública han portat a una enorme degradació d'aquest servei públic. Per a les persones trans que decideixen hormonar-se això es tradueix en immenses llistes d'espera per a endocrinologia, en desesperança i angoixa, però també en ràbia, organització i lluita.

Bie Rodríguez

dissabte 1 d’abril de 2023
Facebook Twitter

Una gran part de la població trans sofreix del que es diu “disfòria de gènere”, és a dir, quan sorgeix una incomoditat i rebuig profund en percebre que el teu sexe biològic no coincideix amb la teva identitat de gènere. Això pot arribar a provocar ansietat, depressió, falta d’autoestima, problemes a l’hora de socialitzar, i en alguns dels casos, el suïcidi.

Hi ha persones trans que no se sotmeten a tractaments de reemplaçament hormonal, ja que no hi ha un manual d’instruccions que les persones trans hem de seguir sobre com hem de ser i comportar-nos; és igual de vàlid decidir hormonar-se com el fet de decidir no fer-ho, ja que aquesta decisió no defineix la teva identitat de gènere.

Dit això, és una realitat que la disfòria de gènere és un problema greu que es dona en molts casos, i per tant per molts motius diferents; ja sigui la disconformitat amb un o una mateixa, l’exclusió social que sofrim al no encaixar en uns rols determinats, etc. Hi ha estudis que determinen que no hi ha una causa exacta per a la disfòria, poden ser els gens, els factors culturals, etc. El que és clar és que som les persones trans les que sabem si ho sofrim o no, i no hem de donar explicacions a ningú.

Fins a l’aprovació de l’actual Llei Trans, no era possible que et reconeguessin el teu nom (que apareix oficialment tenint en compte l’enorme discriminació laboral per ser trans, per exemple) sense haver de passar l’actual procés de dos anys d’avaluació psicològica, patologització i medicalització, havent de presentar un informe mèdic i 24 mesos d’hormonació sobre la base de la llei de 2007. Fins i tot amb l’avanç arrencat durant anys de lluita que suposa aquesta llei, l’actual estat de la sanitat ens porta a qüestionar com es desenvoluparan les conquestes per a les persones trans en el sistema sanitari en una sanitat pública desfinançada i privatitzada durant dècades de retallades, gairebé sense educació sexual a les escoles i amb una patronal que ens discrimina o deixa fora a la persones migrants.

Una vegada una persona trans decideix que vol hormonar-se, entra en el joc el factor mèdic. En la majoria dels casos les llistes d’espera són immenses, aproximadament d’1 any per a poder tenir consulta amb un endocrí. Això s’uneix a la resta de cites mèdiques que has de tenir per endavant, primer amb el metge de capçalera i després per a les anàlisis de sang. Si sumes totes les cites, i sense tenir en compte que puguis arribar a tenir algun problema mèdic que compliqui el procés, pots arribar a haver d’esperar anys per a poder accedir a les hormones.

A més, el propi fet d’accedir a les hormones és un privilegi que no todes podem tenir. No es tenen en compte a les persones trans migrants, les quals a part de tenir els treballs més precaris i una situació social molt vulnerable, no tenen la possibilitat d’accedir a serveis com aquest, per la qual cosa acaben recorrent a les hormones per camins molt més perillosos, sense el seguiment d’un especialista.
Igual que les persones trans de la classe treballadora, que som les que hem d’aguantar i esperar aquestes llistes d’espera interminables, conformar-nos amb anys d’espera perquè “no es pot fer una altra cosa”.


Però, Per què no tenim serveis públics de qualitat accessibles per a totes i tots?

La sanitat pública està infrafinançada. Els metges estan desbordats, amb una quantitat de pacients gegantesca i una gran falta de recursos. Mentre el govern del PSOE i UP es dedica a invertir milions d’euros en pressupostos militars, veiem com la sanitat pública, en la qual s’inverteix molt menys, es desborda. Això fa que les llistes d’espera siguin tan llargues i que no puguem accedir a un dret que ens pertany tan necessari i important com ho és la sanitat.

L’infrafinançament per part de l’Estat s’uneix a la privatització a la qual s’enfronta la sanitat pública, la qual cosa fa que els serveis empitjorin cada vegada més, i que els treballadors cada vegada es vegin més precaritzats. Serveis que abans estaven al servei públic han passat a privatitzar-se i estar sota el comandament d’empreses privades, les quals només busquen el seu propi benefici.

Aquesta situació és insostenible en un sistema capitalista que només té en compte els interessos de la classe dominant. La sanitat privada és un negoci al qual no estan disposats a renunciar. Perquè l’única cosa que es busca és que una minoria de capitalistes atresori la majoria de la riquesa existent mentre la resta de la població (aclaparadorament majoritària) es conformi amb les engrunes, amb pitjors condicions de vida, treballs hiper precaritzats, serveis públics de baixa qualitat, una pujada d’inflació extrema, salaris baixíssims, etc.

El que ens venen per democràcia és realment una dictadura burgesa. Mentre continuïn existint les classes socials, mentre els capitalistes continuïn explotant i traient cada polsim de plusvàlua al treballador, la sanitat seguirà de la manera en la que està.

I això no sols passa en endocrinologia, sinó en cada branca de la medicina. Ja sigui perquè hagis de sotmetre’t a una operació, tinguis un constipat o una malaltia, el més probable és que no puguin atendre’t en un període curt de temps. I per no parlar de les urgències, que estan completament desbordades i precaritzades, on els metges i els auxiliars no donen a bast.


Enfront d’aquesta situació, què és el que podem fer?

En l’últim temps hem vist a les i els treballadors sanitaris al costat d’usuaris donar importants lluites en defensa d’una sanitat pública i de qualitat, també a les persones trans lluitar per conquistar drets i a les dones mobilitzar-se contra les polítiques de precarietat, contra l’avanç de la dreta i els discursos reaccionaris.

En aquest escenari, pel que hem d’apostar és per una classe treballadora unida i diversa, que lluiti al costat de les persones trans, les dones, les persones racialitzades, les dissidències sexuals, etc. Només coordinant les lluites i auto organitzant-nos de manera col·lectiva aconseguirem millorar la nostra condició, aconseguirem acabar amb la privatització dels serveis públics, amb les classes socials i amb un sistema capitalista les bases del qual són l’explotació i la desigualtat.

La lluita és necessària perquè les persones trans puguem accedir a les hormones de manera ràpida, assequible i segura. Volem que no se’ns qüestioni en cada consulta, que els metges i tots i cadascun dels sectors tingui formació en diversitat, volem que no se’ns estigmatitzi, que se’ns deixi decidir el que volem, i que tinguem al nostre abast la manera de fer-ho.

No volem a una extrema dreta desfermada que nega la nostra identitat i que vol fer que retrocedim en els nostres drets, però tampoc volem un govern d’esquerres que es diu “progressista” mentre envía la policia a reprimir a manifestacions lgtbi, mentre mata a migrants a Melilla, mentre fomenta la guerra i la privatització del sector sociosanitari, etc.

Només mitjançant l’auto organització i lluita independent dels sectors oprimits i la classe treballadora acabarem amb un sistema al servei del capital. Només si ens unim i prenem consciència de la nostra hegemonia podrem lluitar per una societat on els serveis públics siguin de qualitat i accessibles per a totes i tots, on no hi hagi classes socials, i on les persones trans que vulguin hormonar-se puguin fer-ho sense tantes traves i impediments.

Lluitem per una societat socialista, perquè la classe treballadora aconsegueixi la seva emancipació i estigui lliure de tota opressió. On la lluita i l’autoorganització obrera i estudiantil dels seus fruits, i on en comptes de conformar-nos amb engrunes puguem aconseguir el pa sencer. Una societat en la que a més no hi hagi normes de gènere que transgredir, cap capitalista que es beneficiï de com ens relacionem per reproduir a la següent generació que explotar, ni estat que reconèixer les nostres vivències de gènere i identitat.


Facebook Twitter
El periodista Jesús Rodríguez seguirà fent periodisme "molest" per al Règim des de l'exili

El periodista Jesús Rodríguez seguirà fent periodisme "molest" per al Règim des de l’exili

Catalunya tindrà abans un govern d'extrema dreta que la independència

Catalunya tindrà abans un govern d’extrema dreta que la independència

Per un Sant Jordi popular. No un recinte firal neoliberal

Per un Sant Jordi popular. No un recinte firal neoliberal

El Suprem confirma la condemna de tres anys i mig de presó a Adrià Sas

El Suprem confirma la condemna de tres anys i mig de presó a Adrià Sas

Un CIE enmig de la mar: Defensa construirà un centre per a migrants a l'illot d'Alborán per 1.300.000 euros

Un CIE enmig de la mar: Defensa construirà un centre per a migrants a l’illot d’Alborán per 1.300.000 euros

Primers candidats de Vox a les europees: "Des del feminisme combatiu, transinclusiu, antiimperialista i anticapitalista no us donarem treva"

Primers candidats de Vox a les europees: "Des del feminisme combatiu, transinclusiu, antiimperialista i anticapitalista no us donarem treva"

Les llistes d'espera a Sanitat baten rècords: per una xarxa pública de salut sota control de treballadors i usuaris

Les llistes d’espera a Sanitat baten rècords: per una xarxa pública de salut sota control de treballadors i usuaris

La mobilització migratòria imposa al Congrés el debat per regularitzar 500.000 persones

La mobilització migratòria imposa al Congrés el debat per regularitzar 500.000 persones