Tancs de l’exèrcit d’Israel internant-se en territori de la franja de Gaza
La guerra a Ucraïna enquistada
El 2023 començava com acabava l’any anterior, amb la guerra entre Rússia i Ucraïna com a principal fet a nivell internacional i en el terreny geopolitic. En febrer d’aquest any, quan es cumplia un any del primer aniversari de la invasió de Rússia en territori ucraïnès, els danys humans i materials que està deixant la guerra són aterridors. L’economia d’Ucraïna s’havia reduït aproximadament un 30%, la infraestructura civil està, en gran manera, destruïda i al voltant del 40% de la seva capacitat per generar electricitat ha estat danyada. Fins al moment, ni Kíev ni Moscou semblen estar disposats a considerar un alto-el-foc, i els seus interessos són irreconciliables en la mesura en què Zelenski exigeixi el total alliberament del territori ucraïnès per començar a negociar. Sobre aquests territoris, Putin exigeix que es reconegui la sobirania russa i seria una forta crisi interna si retrocedís. Per altra banda, a finals de juny va tenir lloc la "rebel·lió" del grup Wagner contra el govern de Putin. Dos mesos després anunciaven la mort del cap del grup paramilitar, Yevgeny Prigozhin, després de caure l’avió en el què viatjava.
La mort del papa ideòleg del Vaticà
Els primers dies de gener però van iniciar-se amb la capella ardent dels dies 2 i 4 i el posterior funeral del dia 5 de gener del papa emèrit Benet XVI. L’ideòleg del Vaticà moria el mateix 31 de desembre del 2022. Durant el seu papat va publicar tres encícliques, en dues es refereix a Marx i el marxisme. També va apuntar contra la ideologia de gènere i les opinions de Nietzsche sobre el cristianisme. Joseph Ratzinger va ser un dels teòrics més importants de l’església catòlica, apostòlica i romana. Va ser el braç teòric i ànima bessona de Joan Pau II, el papa que al costat de Gorbatxov, Reagan i Thatcher en els anys 80 van emprendre l’ofensiva del capitalisme contra les masses en el món i que va provocar la caiguda de l’URSS. Encara avui estem vivint les conseqüències d’aquella derrota.
L’extrema dreta del Brasil, com el trumpisme al Capitoli
Pocs dies després l’extrema dreta del Brasil promovia una invasió per prendre i destruïr el Congrés, el Palau del Planalto (seu de l’Executiu) i el Suprem Tribunal Federal, en una clara acció colpista. Exigint la intervenció militar i qüestionant els resultats de les eleccions de 2022. La base protofeixista d’extrema dreta dels seguidors de Jair Bolsonaro (ex president) tornava a promoure actes reaccionaris que comptaven clarament amb la connivència i el suport de la policia i la Secretaria de Seguretat Pública (exministre de Justícia de Bolsonaro), i fins i tot del govern del Districte Federal (que va ser destituït pel jutge Alexandre de Moraes durant 90 dies), ja que la manifestació d’ultradreta va aconseguir entrar sense moltes dificultats en la seu dels tres poders. Les imatges van mostrar a la policia escortant la manifestació fins a la seu dels tres poders.
La tragèdia s’acarnissa amb Turquia i Síria
El 6 de febrer per la matinada es produïa el pitjor terratrèmol que ha patit Turquia després del sisme de 1999, amb una intensitat de 7.8 graus en l’escala de Richter. Segons els mitjans de comunicació van morir gairebé 60.000 persones, 9.000 de elles a Siria. I al voltant de 120.000 ferits. En les hores i dies seguents els equips de socors i rescats van lluitar a contrarellotge per trobar persones vives. Es tracta d’una catàstrofe que ha agreujat el sofriment dels sirians, que ja s’enfrontaven a una greu crisi humanitària. Milions de persones ja s’havien vist obligades a fugir per la guerra de la regió i molts més s’han vist desplaçats per aquest desastre.
França i la lluita de classe: de la batalla contra la reforma de les jubilacions al moment "pre revolucionari"
Durant el primer semestre de l’any la lluita de classes a França ha estat al centre del focus polític, sens dubte. Ja a les primeres mobilitzacions, allà per finals del mes de gener, més d’un milió de persones van sortir a tota França entre més de 200 convocatòries contra la reforma de les pensions d’Emmanuel Macron. Gairebé 3 milions de persones el 31 de gener. No obstant, el mes de març el president va acabar aprovant per decret la impopular reforma enmig de mobilitzacions i vagues en rebuig.
Ara bé, l’intent de Macron d’utilitzar les mesures més autoritàries de la V República no només va reavivar la mobilització, sinó que la va amplificar i va poder canviar el caràcter d’aquesta. Durant els dies posteriors es produeixen innombrables motins en diferents parts del territori francés, així com quantitat de marxes i accions de tipus espontànies o crides a les unions locals dels sindicats davant la gran radicalització de la base. No obstant, el principal obstacle perquè el "moment pre revolucionari" es transformés en una situació obertament pre revolucionària, o fins i tot revolucionària, va ser la direcció conservadora i institucional del moviment obrer i les burocràcies sindicals.
En paraules de Juan Chingo, intengrant del Comitè de Redacció de Révolution Permanente, "en aquell moment era necessari superar aquella contradicció, avançant cap a un pol alternatiu de direcció del moviment obrer que enfortís les vagues i les coordinés, li donés perspectiva i determinació per guanyar. Aquest hauria estat el principal pas perquè la situació donés un salt revolucionari i avançant cap a la vaga general".
Eleccions municipals a l’Estat espanyol: la dreta avança a costa del desencantament amb el "progressisme"
Els resultats de les eleccions municipals i la dotzena d’autonòmiques celebrades el 28 de maig a l’Estat espanyol van marcar un gir a la dreta i un augment de la desafecció en forma d’abstenció a Catalunya i grans ciutats com Madrid. La màxima de que quan el “progressisme” en el govern aplica polítiques de la dreta, és la mateixa dreta la que s’enforteix, quedava confirmat amb els canvis en molts ajuntaments i governs autonòmics. El PP va augmentar el seu poder municipal i autonòmic de la mà de Vox, mentre que l’esquerra neo reformista perdia les seves principals posicions.
A Catalunya, la desafecció post procés va ser clau en unes municipals en les que Trias va guanyar a Barcelona. A la capital catalana també va destacar l’augment del PP i l’entrada de VOX. La CUP es va tornar a quedar fora de l’ajuntament. Un mes després, un acord entre tres permetia la investidura de Jaume Collboni del PSC, arrabassant-li l’alcaldia a Trias. La frase del "Què us bombin a tots" queda per a la història.
Tot i així, després de la derrota sense pal·liatius del PSOE i Unidas Podemos en les eleccions municipals, que deixava la major part del territori espanyol en mans de la dreta, el mateix 29 de maig Pedro Sánchez donava un cop d’efecte avançant les eleccions generals, previstes per a finals d’any, al 23 de juliol.
El genocidi de l’Estat d’Israel a Gaza
Israel iniciava el passat 7 d’octubre una de les més grans ofensives militars en territori palestí. A dia d’avui ja són 21.000 les víctimes mortals, de les quals més de 9.000 són nens i nenes. Organitzacions de drets humans internacionals parlen obertament de genocidi. El fet de que el combat amb Palestina sigui tant desigual i que les xifres parlin de prop d’un milió de desplaçats ha provocat massives mobilitzacions de solidaritat amb el poble palestí a tot el món, exigint l’alt als bombardejos i la intervenció militar israeliana. A més, es torna necessari que els països imperialistes com l’Estat espanyol tallin immediatament l’enviament d’armes a Israel, així com la ruptura de tots els acords polítics i militars amb l’Estat assassí d’Israel.
La jura de la Constitució de la princesa Leonor
Sens dubte, la cerimonia de la Jura de la Constitució en el mes d’octubre de la princesa Leonor en el seu divuit aniversari va ser tota una performance reaccionària per rentar la cara a la monarquia. Va tenir notes medievals, franquistes i sobretot una gran representació del règim del 78 i la seva Constitució contrària al dret a decidir. Els reis no marxen, als reis cal fer-los fora, i l’acte posava damunt de la taula l’actualitat de la lluita pel dret a decidir, quelcom que no ha marxat mai.
Investidura de Pedro Sánchez: un novembre espanyol que deixa moltes convulsions
En les eleccions generals del 23 de juliol la possibilitat d’un govern PP-Vox queda derrotada, però no les polítiques de dreta. L’opció d’un nou govern de coalició entre PSOE i aquest cop Sumar passava per arribar a un acord amb els partits independendistes perquè li garantissin la investidura a Pedro Sánchez, o el que és el mateix, quatre mesos de negociacions a porta tancada sobre una possible amnistia.
El 16 de novembre Pedro Sánchez era investit president amb el suport d’ERC, Junts, EH Bildu, PNB, BNG i Coalición Canaria, a part del PSOE i Sumar. Tot, a canvi de la tramitació d’una Llei d’Amnistia parcial i limitada, i que deixarà en mans dels jutges la decisió individual en cada procés.
Davant això, durant els últims mesos de l’any s’han produït les manifestacions de la dreta i l’extrema dreta al carrer Ferraz de Madrid i en menor mesura també a Barcelona. Tot això, sumat a l’enrariment parlamentari i a la persecució judical del processisme que segueix el seu curs mitjançant el jutge García-Castellón de l’Audiencia Nacional com a principal baluard de la Judicatura i del búnquer del 78. L’oposició de la dreta i del Poder Judicial, es prepara per a una escalada destituent fins aconseguir noves eleccions i imposar una "restauració conservadora".
La sequera
La sequera a Catalunya continua agreujant-se i molts indicadors assenyalen que l’inici de l’actual periode insuficiència pluvial es remunta al juliol del 2020. Des del mes de novembre hi ha més de sis milions de persones a tot Catalunya en situació d’alerta per la sequera. En total són 202 municipis afectats amb restriccions d’aigua.
Aquesta extrema sequera és un exemple més de les greus conseqüències que el canvi climàtic, produït per la voracitat incontrolada del sistema capitalista, està tenint també a Catalunya. El govern de la Generalitat aplica restriccions i ens alliçona sobre que "l’aigua no cau del cel", però empara i garantitza el malbaratament i consum d’aigua per a les macrogranges, l’urbanisme desfermat a l’àrea metropolitana o el transvasament del Ter per mantenir el turisme de la Costa Brava, per nomenar només alguns exemples.
Un pla de lluita per acabar amb la motoserra de Javier Milei a l’Argentina
El 19 de novembre la dreta de Javier Milei guanyava les eleccions a l’Argentina i assumia com a president el 10 de desembre. I en menys de dues setmanes ja havia anunciat un brutal pla d’ajust econòmic: la devaluació més forta dels últims 20 anys, un fort ajust fiscal, la pujada de taxes i acomiadaments, augment de la repressió i delegació autoritària de facultats en l’Executiu. El pla de Milei és una declaració de guerra contra les grans majories. La resistència de milions d’argentins i argentines contra el pla de guerra de Milei també havia començat. L’esquerra liderada pel Frent de Izquierda y de los Trabajadores (FITU), el sindicalisme combatiu i els moviments socials, van ser els primers a sortir als carrers el 20 de desembre durant el dia, desafiant l’ajust i la repressió. Aquella mateixa nit, els cassolades van amplificar les protestes i les expressions de descontentament. En aquest marc, després de vacil·lacions i crides a la contenció, finalment, la direcció de la CGT (la principal central sindical del país) va convocar un aturada nacional per al pròxim 24 de gener contra l’ajust salvatge de Milei, les grans patronals i l’FMI. L’esquerra i el sindicalisme combatiu exigeixen que l’aturada del 24 sigui el primer pas d’un pla de lluita fins a derrotar per complet l’atac i fa una crida a preparar una massiva mobilització nacional, organitzant des de cada lloc de treball i cada barri.
El processisme i l’escenificació del full de ruta autonomista
El passat 21 de desembre Pedro Sánchez i Pere Aragonès es reunien al palau de la Generalitat per tractar alguns dels punts del pacte que va donar la investidura del primer a canvi de l’amnistia i els vots dels processistes. La realitat és que la reunió va servir com a escenificació de la restauració autonòmica pactada entre el PSOE i Sumar i els partits processistes de Puigdemont i Nogueras i Junqueras i Rufian, tot venent les aspiracions democràtiques pel dret a decidir a canvi d’una amnistia limitada i parcial i quatre engrunes que no estan entre les demandes del poble català. Quelcom però que va iniciar el processisme tot just després de l’1 i 3 d’octubre de 2017, temorosos d’haver arribat molt més lluny del que haurien volgut.
**BONUS**
La selecció espanyola de futbol femení guanya el mundial i a la RFEF
El 20 d’agost la selecció espanyola de futbol femení guanya el Mundial. És tot un éxit efimer. El que tarda en malbaratar-ho tot Luís Rubiales amb el "pico". Però això no va només d’un petó, va d’una tradició d’assetjament laboral i sexual a la RFEF. Va de molts anys de lluita per a les seves demandes, de oltes futbolistes que han hagut de renunciar als seus objectius esportius per mantenir-se en peu de guerra. El "se acabó" i la batalla fins a la dimissió de Rubiales és la punta de l’iceberg d’anys de maltractament.
