Les dades de participació del 18-F han estat més altes que en 2020. La participació de la població resident a Galícia, amb un cens electoral de 2.218.248 persones ha estat del 67,3%, enfront del 53,9% de les passades eleccions, um 8,4% més. Cal tenir en compte que 476.544 gallecs i gallegues resideixen a l’exterior, dels quals només ha votat un 6,15%, unes 29.300 persones. Així la dada de participació comptant totes les persones amb dret a vot ha estat d’un 56,52%, i 7,55% major que en 2020. És una dada significativa.
L’opinió general demoscópica sosté que a major participació major mobilització de l’electorat de l’esquerra. Però el que hem vist en aquesta elecció és una mobilització electoral gairebé igual d’intensa en l’esquerra i en la dreta. Els vots en blanc i nuls han estat un 2% del total, similar a fa 4 anys.
En termes generals, la jornada electoral es va desenvolupar amb relativa normalitat, excepte alguns incidents, com la presumpta agressió d’una apoderada del PP a un apoderat de Sumar a Vigo.
Un triomf del PP major de l’esperat
El PP ha aconseguit 40 escons i un 47,4% dels vots, tan sols un 0,6% menys que en les anteriors eleccions, obtenint uns 700.000 vots, 75.000 més que en 2020. La gestió de l’abocament de pèl·lets va ser pèssima, el seu candidat era molt pitjor que Feijóo, no va assistir al debat d’RTVE, no va plantejar cap resposta als problemes més profunds que sofreix la majoria social a Galícia, etc. A això se suma l’escàndol de les filtracions de les negociacions de Feijóo amb Junts, quan tota la seva política es va centrar posteriorment en l’oposició a l’amnistia, el discurs de "tot és ETA" i la comparació al BNG amb Bildu, o les vergonyoses declaracions d’Ayuso sobre la "Badia de Vigo" i la "immensa sort de passejar per muntanyes d’eucaliptus". Però, malgrat això, el PP es va mantenir i va revalidar la presidència de la Xunta una vegada més després de 15 anys en el poder.
Com es pot explicar això? Potser va haver-hi altres factors que s’han tingut poc en compte. En primer lloc, la manipulació mediàtica de la TVG, absolutament controlada pel PP i usada com a mitjà de propaganda, així com la participació extensa de Feijóo en la campanya, que van fer veure a l’electorat popular que, encara que estiguessin votant al substitut, estaven votant el mateix. Tampoc cal desmerèixer que uns pocs dies de les eleccions abans la Xunta va comunicar als mariscadors gallecs ajudes de 550 euros a cadascun, més de 4 milions d’euros en total. A més, va comunicar pujades salarials a tot el personal sanitari del SERGAS, que ja s’havia negociat amb anterioritat.
És cert que, si el PP hagués centrat la campanya a Galícia, no tenia manera de competir amb la major coherència argumental i les crítiques a la gestió que va fer el BNG. Així que van optar per una campanya de distracció, i fent ús de la por i del clientelisme per operar en els sectors més conservadors, amb el que van aconseguir revalidar la seva majoria. Així i tot, el partit va estar una mica més renyit del que expressen els números en escons. Un 1% menys en vots i la seva majoria de vot hauria estat molt ajustada. Un 2% menys i haurien perdut el govern o dependre de Democràcia Ourensana.
El que és clar és que gran part de l’electorat de major edat, i especialment del medi rural, continua conservant un vot fidel al PP i és més susceptible a la manipulació mediàtica i a les xarxes clientelistes que porten dècades desenvolupant-se a Galícia. L’estructura de la població a Galícia és molt envellida i sembla clar que no voten igual els pensionistes en el rural, que els treballadors en les principals ciutats de Galícia.
El BNG reforçat, el "vell" neoreformisme en fase terminal
El BNG va superar tots els seus sostres històrics. Un 31,6% de vot i 25 escons. Van ser primera força a Vigo amb un 37% de vot, per sobre del PSOE, partit governant i tradicionalment amb més força a la ciutat. Així com en totes les principals viles (poblacions d’entre 15.000 a 30.000 habitants) de la Ria de Vigo, amb major pes obrer i de tradició d’esquerra: Redondela, Soutomaior, Cangas i Moaña. En alguns casos amb percentatge de vot superiors al 45%.
A més de conservar la seva plaça històrica en Allariz i voltants, a Orense, van ser primera força en i Mugardos, ajuntaments molt pròxims a Ferrol i Narón (on van ser segona força amb molt bons resultats) i majoria obrera. Sectors molt castigats per la pèrdua de llocs de treball amb la desindustrialització, i que històricament van presentar molta combativitat en la lluita de classes.
Com exposàvem en un article abans de les eleccions, el creixement del BNG s’explica per una combinació entre una campanya electoral atractiva, en la qual va mantenir algunes de les seves mesures històriques d’esquerra dirigides a la seva base social orgànica en la classe obrera a través de la CIG, amb un gir a la moderació per captar part de l’electorat més de centre amb les seves picades d’ullet a la patronal i a un possible cogovern amb el PSOE.
Però també per la feblesa dels seus competidors a l’esquerra, Sumar i Podemos, que van tenir resultats ridículs. El primer amb menys del 2% de vot (per darrere de Vox) i el segon amb un 0,3% (per darrere de PACMA). Encara que no pot fer-se una translació mecànica entre els resultats de les eleccions gallegues i l’escenari estatal, el fet que el ja "vell" neoreformisme s’hagi donat una patacada de pel·lícula a Galícia mostra al seu torn els límits d’una esquerra integrada al règim que lluny d’haver acabat amb la "casta política" va acabar creant una nova casta d’esquerra subalterna al PSOE que convenç cada vegada menys.
Per part seva, la crisi del PSOE s’explica per un candidat fins a un cert punt poc conegut, una gairebé nul·la inserció territorial -si la comparem amb el BNG-, una falta de propostes "en clau gallega" i una defensa del govern central que no va obtenir major simpatia. La seva major aspiració era ser tercers i ser la pota curta d’un govern de coalició a Galícia. El que han aconseguit és perdre 5 escons, quedar-se en 9 i un 14% del vot.
Democràcia Ourensana aconsegueix un escó
Un esment mereix Democràcia Ourensana per haver aconseguit entrar en el Parlament. Un escó que li va sortir barat: només 15.000 vots i un 1% en tota Galícia, aprofitant-se del sistema electoral que sobrerepresenta les províncies de l’interior, Lugo i Orense. Així, va poder aconseguir-ho gràcies a que va superar el mínim de vots requerit, un 5%, en una circumscripció, obtenint al voltant del 7% en el total. Sumar o Vox, per exemple, no van poder concentrar els seus vots en cap província, i van quedar sense representació tenint més del doble de vots.
El candidat de DO era Armando Ojea, però aquest va ser enfosquit per la figura de Gonzalo Pérez Jácome, actual alcalde d’Orense. Un personatge àmpliament conegut per la seva excentricitat, el seu autoritarisme en els plens d’Orense i una certa tendència a la megalomania, barrejada amb un discurs populista de dreta. En una ocasió va entrar en un escenari en el Carnestoltes d’Orense disfressat de boig en una camisa de força, amb dos policies municipals. Un fenomen polític gairebé surrealista, però que representa realment a la part més corrupta de l’antic PP local. Es van filtrar gravacions seves on parlava clarament de robar diners públics, i té relacions amb el PP de Baltar, l’antic cacic local, la qual cosa li permet continuar sent alcalde fins i tot tenint minoria. El seu programa es va centrar en el greuge comparatiu a Orense, i la falta d’inversió de la Xunta de Galícia a la regió. Un populisme localista, que va convèncer a una part petita de l’electorat, però clarament intenta tapar clientelisme i corrupteles.
Perspectives per a l’esquerra anticapitalista
Amb aquests resultats, en els quals els eixos "dreta i esquerra" gairebé no s’han mogut globalment, és clar que el PP té encara molts mecanismes per mantenir-se en el poder. No obstant això, el creixement del BNG expressa un fenomen contradictori, en el qual un sector més conservador històricament votant del PSdG s’ha decantat pel suport a Ana Pontón com un "vot útil" per acabar amb el govern del PP, mentre que en altres sectors de la població gallega -sobretot entre la joventut i amplis sectors de la classe treballadora industrial i de serveis- pot expressar un cert "gir a esquerra" amb l’esperança que un govern del BNG pugui ser el vehicle per conquistar les seves demandes postergades.
Des del nostre punt de vista, per a enfrontar els atacs de la dreta, i per revertir les retallades en educació, en sanitat, i la precarietat laboral i les males condicions de vida, la principal via ha de ser la lluita de classes i la mobilització social. El BNG té en la nostra opinió seriosos límits per dur a terme aquesta política. Per això lluitem per la construcció d’una esquerra de classe, anticapitalista, ecologista i feminista amb perspectiva socialista, que centri la seva acció política en la lluita de classes, en ruptura la patronal i els partits del Règim espanyol.
