El Partit Popular i les seves febleses

El context social i polític no podia ser pitjor per a una reedició d’una majoria absoluta del PP a Galícia. És possible que l’aconsegueixin per la mínima (38 diputats), però al desgast de 15 d’anys de retallades en els serveis públics, com la sanitat i l’educació, de l’augment de la desocupació (en particular el juvenil) i tots els problemes socials que implica a Galícia, l’emigració de centenars de milers de joves o processos de retallades i acomiadaments en diversos sectors industrials, s’hi sumen diversos factors de conjuntura.

Alberto Núñez Feijóo va nomenar Alfonso Rueda com a president de la Xunta de Galícia sense haver estat electe. Era un desconegut per al gran públic, i ha demostrat tenir molt poca capacitat de discurs i de convenciment. El paper que se li ha assignat és el de ser una mala còpia d’un Feijóo que es presentava com un tecnòcrata, un “bon gestor”, però el paper li ha quedat gran. En l’únic debat electoral que va participar, organitzat per la TVG, l’única “proposta” que va fer va ser baixar impostos que afecten principalment els més rics.

En aquest marc, la gestió de la crisi dels pèl·lets de plàstic va ser nefasta. En una actitud absolutament negligent, van trigar més d’un mes a actuar, i quan ho van fer pràcticament no van contractar a ningú per a la neteja, sent una vegada més el poble organitzat el que es va presentar a les platges per recollir els plàstics. A més, en un error de càlcul garrafal, semblés que el PP esperava que amb l’arribada de les eleccions la gent s’oblidaria d’aquest greu problema ambiental, quan el que va succeir és tot el contrari.

Et pot interessar: La crisi dels pèl·lets: negligència empresarial i inacció de les administracions

La clau política de la campanya del PP contra l’ascendent BNG ha estat una amalgama argumental barrejant el vetust argument d’ETA i l’independentisme català, a partir del fet que l’eurodiputada del BNG, Ana Miranda, és part del mateix grup parlamentari que EH Bildu. Una operació per al que ha comptat amb el suport de sectors ultrarreaccionaris com l’Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT), una dels membres de la qual, Maite Araluce, sortia dimecres passat en el Telexornal del migdia dient que “El BNG està amb els terroristes”.

No obstant, segons indiquen les enquestes, aquest discurs no ha calat en l’electorat gallec. Encara més, ha quedat enfosquit per l’escàndol que va suscitar la confirmació per part de la direcció del PP a setze periodistes que Feijóo va encarregar una anàlisi jurídica sobre l’amnistia, que estaria obert a atorgar un indult “amb condicions” a Carles Puigdemont i que considera que no serà possible demostrar que l’expresident va cometre un delicte de terrorisme. Un affaire que no sols va contra l’argumentació global del PP en els últims mesos contra l’amnistia, sinó que ha donat un cert aire a Vox en les eleccions gallegues (que venia completament desaparegut) i també a Democràcia Ourensana (DO), un grup populista de dreta fins ara desconegut que podria conquistar un escó.

La feblesa del candidat també es fa notar quan es va negar a participar en el debat organitzat per la secció gallega d’RTVE a Santiago, presentat per Xabier Fortes, on només van participar Ana Pontón (BNG) i José Ramón Gómez Besteiro (PSdG-PSOE), els qui van aprofitar l’espantada de Rueda per escenificar la seva voluntat de governar junts a Galícia.

Així les coses, el retrocés del PP és innegable, encara que caldrà esperar a diumenge per veure que tant pronunciada serà la seva caiguda i si és capaç de mantenir-se una nova legislatura al capdavant de la Xunta o és desallotjat.


El BNG en auge: conservació de la seva base obrera i moderació política

L’element més destacat d’aquestes eleccions és l’ascens del BNG, que en aquestes eleccions es presenta com l’alternativa al PP. Encara que no podem abordar aquí una anàlisi en profunditat sobre el BNG, el seu programa i la seva evolució en els últims anys, és necessari partir d’algunes consideracions per comprendre el fenomen i el seu actual creixement electoral.

El BNG és el partit històric de la classe treballadora gallega. Des de fa molt temps té majoria sindical en la major part dels sectors econòmics, mitjançant el seu sindicat afí, la CIG (Confederació Intersindical Galega). El seu primer període d’auge va ser amb Xosé Manuel Beiras en 1997, quan va aconseguir 18 diputats, però no va ser suficient per fer fora al PP de la Xunta. Va governar sent la pota curta en el bipartit del 2005 al 2009 al costat del PsdG. D’aquesta època encara es recorda la infame privatització del servei d’extinció d’incendis, que va passar a l’empresa concessionària SEAGA (amb condicions laborals molt pitjors) i la corrupció associada a alguns dels primers grans parcs eòlics del país.

Això els va portar a una profunda crisi interna, que va obrir un espai per a l’emergència del neoreformisme a Galícia. Primer amb l’experiment d’Alternativa Galega de Esquerdas (AGE), liderat per Beiras, Anova IU i sectors ecologistes -una sort de projecte pilot del que posteriorment seria Podemos a nivell estatal-, i posteriorment amb el sorgiment de Podemos i En Marea. Però la gestió municipal del nou reformisme va ser fins i tot pitjor que la tradicional gestió del BNG. No sols van incomplir gairebé totes les seves promeses electorals, si no que van arribar a prendre mesures antipopulars, com pujar rendes antigues al barri més pobre de Galícia (Recimil, a Ferrol) o a desallotjar centres socials com “A Insubmisa”. El cansament de l’electorat d’esquerres va ser tal que en 2020 el BNG va recuperar i va superar el seu vot inicial.

Però hi ha un altre factor encara més important per a aquest procés de recuperació: en els últims anys s’ha creat un nou BNG, més “modern” i sobretot més moderat, encara que mantenint part del seu programa històric, que es va presentar com una alternativa més atractiva per a un ampli sector interclassista de l’electorat.

La seva candidata, Ana Pontón, una política competent i que es desembolica bé en el debat públic, s’ha destacat pel seu to moderat i tranquil en les seves intervencions. Un perfil que contrasta notòriament amb el de Xosé Manuel Beiras, per exemple, que en els seus millors moments va colpejar la taula amb una sabata en una intervenció contra Fraga, o va dir assassí a la cara a Feijóo per les seves retallades en Sanitat.

Darrere de la seva nova cara, el BNG manté part del seu programa històric, com la creació d’una empresa pública energètica gallega, la nacionalització d’Alcoa, i per extensió a les principals empreses electro-intensives en cas que tinguin nous ERO. També s’oposa a la reforma laboral de Yolanda Díaz, sent un dels pocs partits de l’esquerra parlamentària que es van oposar. Aquests posicionaments li han permès al BNG mantenir el vot de l’electorat més d’esquerra -o fins i tot de sectors de l’esquerra radical (Anticapitalistas, per exemple, fa una crida a votar-los críticament en aquestes eleccions), i presentar-se com una alternativa “a l’esquerra” de Podemos i Esquerda Unida que defensi millor els interessos de Galícia.

No obstant, l’altre gran vector de la seva embranzida electoral, passat i futur (el que li projecten les enquestes), s’explica per un element del signe oposat: la seva moderació, la qual cosa li ha permès conquistar una porció dels votants del centre. Primer, una certa moderació sobre la seva posició sobre la defensa de la llengua gallega, fugint d’un monolingüisme que era vist com a “identitari” per molta gent, així com la moderació dels seus objectius nacionalistes. D’independència, des de la fi del procés català, no se’ls ha sentit parlar res.

L’expressió programàtica d’aquesta moderació es veu en mesures com, per exemple, la baixada d’impostos a les empreses gallegues, la qual cosa és clarament una mesura de dretes. En la campanya s’han centrat molt a defensar que el BNG atraurà la inversió de capital “sense renunciar a drets laborals”, per construir una indústria diversificada a Galícia. I que per a això s’enfocarà en el talent i a reduir el preu de l’energia, mitjançant una empresa pública. Un discurs nacional populista burgès que ha aconseguit seduir una part important de la petita burgesia i fins i tot la burgesia gallega, i resulta “competitiu” per a atreure a part del vot obrer conservador que tradicionalment ha fet costat al PP amb l’argument que “atreuen a les empreses i donen treball”.

Tan encantada està la patronal gallega amb el BNG que dimecres passat Pontón va explicar el seu programa a la Confederació d’Empresaris de Galícia (CEG), el president dels quals, Juan Manuel Vieites, va trobar en ell propostes “amigables”. Dies abans, quan es va entrevistar amb Besteiro, Vieites ja havia dit que no tem una Xunta d’esquerres i ho va ratificar després de veure’s amb Pontón: “Benvingut sigui el govern que vingui”. Com diu l’axioma jurídic, “A confessió de part, relleu de proves”.

Els últims factors que beneficien al BNG són que no ha tocat govern en 15 anys i per tant el desgast i la memòria és gairebé nul·la. A més, ha rebut el suport de les principals figures de l’esquerra gallega, espanyola i fins i tot internacional (Pepe Mujica, ex president de l’Uruguai, va demanar el vot gallec exterior per al BNG). Al seu torn, han orquestrat una campanya en xarxes orientada a cada sector, d’una qualitat molt superior a la d’altres partits, i molt atractiva als joves.

En resum, encara que es vulgui presentar com un projecte popular i d’esquerres, l’èxit electoral del BNG es deu fonamentalment a un gir a la moderació i la governança burgesa -que ja es venia expressant estatalment amb el seu suport a les investidures de Pedro Sánchez en 2020 i 2024 a canvi d’obsequis i recursos per a Galícia, com la creació d’un servei de rodalia ferroviària. Una orientació anàloga a la que veiem en ERC a Catalunya o EH-Bildu a Euskadi. La possibilitat d’un pacte de govern entre el BNG i el PSdG, sobre el qual ningú té dubtes en cas que el PP perdi la Xunta, és expressió d’aquesta política de conciliació de classes.


PSdG, Sumar i Podemos, centrats en les “bondats” del govern central

Per darrere del BNG, amb les seves evidents diferències, les campanyes electorals d’aquests partits s’han centrat en defensar que un govern “progressista” a Galícia seria desitjable, perquè les seves polítiques han aconseguit drets en el govern central. D’aquests només el PSdG té assegurada la seva presència en el Parlament gallec, encara que totes les enquestes el situen molt lluny d’altres moments en què es presentava com a alternativa al PP, com entre 2005 i 2009. En tota la campanya no hi ha hagut una sola crítica dels socialistes al BNG, més que reivindicar la seva major experiència de gestió. El “vot útil” d’aquestes eleccions contra el PP està inclinat clarament cap al partit liderat per Ana Pontón, per la qual cosa el PSdG s’ha cuidat de no entrar en debat per a no espantar a part de l’electorat que oscil·la entre totes dues formacions.

L’antic espai neoreformista d’En Marea, que integrava a Anova, Podemos i Esquerda Unida, es va quedar sense cap representació en les eleccions de 2020. I en aquestes eleccions, afeblits i presentant-se per separat tenen encara menys probabilitats d’aconseguir algun escó.

En el cas de Sumar, que ha presentat a Marta Lois, ha centrat la seva campanya a defensar les mesures preses per Yolanda Díaz com a ministra de Treball (la reforma laboral, l’augment del salari mínim, etc.), així com altres mesures de difícil implementació, com la creació d’un metro en les àrees metropolitanes de Vigo i Galícia, obres que dependrien del finançament estatal. Però el que es vol presentar com a mèrit -la participació en el govern central-, és vist per amplis sectors com un demèrit. Especialment la reivindicació de la reforma laboral, que va mantenir l’essencial de les contrareformes anteriors del PSOE i el PP, i contra la qual el BNG s’ha posicionat obertament en contra.

Per la seva part Isabel Fajardo, de Podemos, va començar la seva campanya accidentalment, ja que dins de Podemos es van expressar posicions divergents després de la ruptura amb Sumar (Pablo Iglesias fent una crida des de Canal Red a votar pel BNG, mentre Ione Belarre la promovia com a candidata). Partint d’un mal començament, Fajardo va prendre un perfil “activista”, centrant-se en defensar mesures de caràcter ecologista, reivindicant les mobilitzacions en contra dels macroparcs eòlics, i reprenent el vell discurs “anti-casta” de Podemos. Però el seu discurs és poc creïble. Després que Podemos prengués enormes responsabilitats executives en l’anterior govern de coalició i fos un gestor “raonable” del capitalisme espanyol, la classe treballadora gallega no compra el discurs. A més, havent perdut tota representació fa 4 anys, i sense el suport dels seus socis, i ni tan sols del fundador del seu partit no s’espera que aconsegueixin més d’un 0,5 o 0,8% de vot.


Fa falta construir una alternativa de classe, anticapitalista i socialista

Encara que l’augment del vot al BNG és una expressió del cansament d’amplis sectors populars amb 15 anys de domini del PP, de polítiques neoliberals, atacs als serveis públics, augment de l’atur i la pobresa, corrupció i catàstrofes ambientals, des del CRT no tenim cap confiança en un possible nou govern del BNG (que en cas que sigui una realitat només podrà governar pactant amb els social liberals del PSdG) i en les seves promeses electorals que busquen conciliar les demandes de la classe treballadora amb els interessos de la burgesia gallega.

Tampoc considerem que les diferents candidatures neoreformistes com Sumar o Podemos, que sostenen al govern de coalició amb el PSOE (ja sigui dins o fora del Consell de ministres) aplicant un programa de neoliberalisme “progressista”, siguin una alternativa per a la classe treballadora.

Davant el creixement de la dreta i l’extrema dreta, alimentat per les polítiques de dreta del govern del PSOE i Unidas Podemos primer, i amb Sumar després, en tots dos casos secundats pel BNG, creiem que no serveix el “mal menor” que subordina els interessos de la classe treballadora i els sectors populars als capitalistes.

És necessari plantejar una perspectiva d’independència de classe, construir una alternativa política i organitzativa basada en la força de la classe treballadora, les dones i la joventut, que posi en el centre la lluita de classes i un programa per conquistar totes les nostres reivindicacions. Perquè som conscients que els drets s’aconseguiran i mantenir per mitjà de la lluita de classes i la mobilització, i no d’un govern que no dubtarà a incomplir les seves promeses en el moment en el qual entrin en contradicció amb els interessos empresarials.

Sabem que és una tasca difícil i hi ha moltes esperances dipositades en el BNG com una via per aconseguir algunes de les demandes més sentides de la classe treballadora, però no creiem que un suport polític a un projecte així contribueixi a aquesta tasca. Per això en aquestes eleccions estem pel vot nul o l’abstenció. És necessari construir una alternativa política i social “des de baix”, amb un programa de classe, anticapitalista i socialista. Aquesta alternativa encara no existeix, però tots els esforços del CRT estan posats a avançar en aquesta perspectiva. Les pròximes eleccions europees són un terreny en el qual està plantejat explorar les possibilitats d’una candidatura unitària de l’esquerra revolucionària, anticapitalista i socialista que proposi un programa de classe contra l’avanç de la dreta i el neoliberalisme progressista.