A Argentina es va cel·lebrar aquest diumenge les eleccions Primàries, Obertes, Simultaneges i Obligatòries (PAS), on es votaven els candidats i candidates que passessin a les eleccions generals d’octubre per a la categoria de president, diputats i senadors, a més d’intendents i governadors (d’algunes províncies, entre elles les de la Ciutat de Buenos Aires i la província de Buenos Aires). La coalició de dreta Juntos por el Cambio (JxC) portava a Patricia Bullrich i Horacio Rodríguez Larreta com els seus precandidats a president, l’oficialisme peronista de Unión por la Patria, portava a l’actual ministre d’Economia Sergio Massa i al dirigent social Juan Grabois com a precandidats, el Frente de Izquierda portava a Myriam Bregman del Partido de los Trabajadores Socialistas, i a Gabriel Solano, del Partido Obrero, com els seus precandidats, mentre que la dreta ultraliberal no tenia internes i portava com a candidat únic a Javier Milei per la formació La Libertad Avanza.

Els resultats que es van conèixer en la nit del diumenge van deixar exposada, una vegada més, la profunda crisi que recorre a les grans coalicions polítiques capitalistes. El candidat de dretes Javier Milei va resultar el més votat. Amb el 93% escrutat, aconseguia el 30.2% dels vots.

En aquest resultat s’evidencia l’enorme malestar social i polític de milions de persones tant amb Juntos por el Cambio com per Unión por la Patria. Aquest rebuig també s’evidencia en els resultats d’aquests dos espais. L’actual oficialisme nacional va descendir al voltant de 20 punts des de les eleccions de 2019. Aquest diumenge a la nit aconseguia el 27.1%, amb Sergio Massa aconseguint un clar triomf sobre Juan Grabois.

Per part seva, Juntos sumava un 28.2%, amb la llista de Patricia Bullrich imposant-se amb claredat sobre la que portava a Horacio Rodríguez Larreta i Gerardo Morales (governador de la província de Jujuy i precandidat a vicepresident, que va ser un dels grans derrotats de la jornada). En aquesta coalició, la caiguda en vots s’acostava a un 5% en comparació amb 2019.


Un repudi per dreta a les conseqüències de l’ajust

La votació va expressar un rebuig a les grans coalicions patronals, que van gestionar l’Estat nacional en els últims 8 anys i van empitjorar les condicions de vida de les grans majories. Aquestes dues grans aliances polítiques són responsables d’un aprofundiment de la crisi social i econòmica que colpeja la vida de milions. Una crisi que s’expressa en creixent pobresa i una inflació persistent, que afecta diàriament la vida de les majories populars.

La votació d’aquest diumenge va arribar enmig d’un escenari marcat pel descontentament. Les eleccions provincials avançades ho havien evidenciat a la seva manera, mitjançant un notori abstencionisme i, també, per mitjà del vot en blanc i el vot nul.

Que aquest malestar s’hagi expressat en la votació a Milei té explicació en la dinàmica política dels últims anys. El gran empresariat i les grans coalicions polítiques, al costat de la gran corporació mediàtica, van aportar a la construcció d’un clima polític i ideològic conservador. La construcció mediàtica del propi candidat de La Libertad Avanza va ser part d’edificar aquest context. Per als grans empresaris, l’impuls de la figura de l’ultraliberal va aparèixer com una moguda estratègica: va aportar a córrer l’agenda política i econòmica a dreta, forçant el debat sobre qüestions com la flexibilització laboral, la fi de les indemnitzacions o una devaluació encara més brusca.


L’agenda conservadora

Aquest clima general és inseparable de l’orientació politicoeconòmica que va impulsar el Frente de Todos. En aquests quatre anys, continuant l’ajust iniciat pel macrisme, el govern del peronisme va empènyer a la degradació de les condicions de vida de les grans majories populars. Tot en funció de garantir la continuïtat de l’acord signat amb l’FMI.

Les organitzacions sindicals i socials oficialistes van aportar al fet que aquesta situació avancés. Amb la seva passivitat enfront dels múltiples atacs al salari i les condicions, van empènyer l’agenda política a la dreta. Les dues principals centrals sindicals, la CGT, la CTA i els moviments socials van permetre un agreujament de les condicions de vida.

Dins de l’espai de l’oficialisme la seva ala de centreesquerra, el kirchnerisme, va militar activament aquest viratge a la dreta de l’agenda política i social. En l’últim any, l’expressió més evident va ser lliurar el comandament de la política econòmica a Sergio Massa, un home vinculat estretament a l’ambaixada nord-americana. Cristina Kirchner i Alberto Fernández el van convertir en superministre d’Economia, concedint davant la pressió del gran capital financer i sectors d’empresaris.


Els límits del viratge de dreta

En termes ideològics, el vot a Milei expressa el creixement d’una ideologia individualista en sectors de la societat. Això és, fins a un cert punt, un resultat lògic. En tots aquests anys, les organitzacions sindicals i socials no van ser un vehicle per a donar sortida a les demandes econòmiques i socials. Per contra, van ser un obstacle per a donar sortida a aquestes demandes.

No obstant això, el vot a Milei expressa un viratge a la dreta política que té múltiples contradiccions. No pot ser llegit linealment com un gir a la dreta en tots els sentits. Implica, primer de tot, un rebuig profund als partits que van portar a l’actual situació social i econòmica.

D’altra banda, no involucra una oberta adhesió al programa d’ajust plantejat pel dretà per part de la totalitat dels seus votants. Com van reflectir enquestes i estudis d’opinió, part dels qui ho van votar no avalen les polítiques privatitzadores contra l’educació pública. No comparteixen, tampoc, les seves propostes per a ajustar la despesa pública atacant la salut. Molts sectors desconeixen les conseqüències d’una eventual dolarització, mesura que Milei va plantejar obertament fins fa algunes setmanes.


L’esquerra i el camí a octubre

En el terreny de l’esquerra, la fórmula de Myriam Bregman i Nicolás del Caño (del Partido de los Trabajadores Socialistas) es va consolidar com la triomfadora a les PASO del Frente de Izquierda. Allí es va imposar amb el 70% dels vots sobre la fórmula encapçalada per Gabriel Solano (del Partido Obrero). Aquest triomf es va registrar en la immensa majoria dels districtes a nivell nacional. És destacable la victòria en barriades obreres i populars de diferents punts de la Província de Buenos Aires, on el 2021 el Frente de Izquierda havia fet una bona elecció.

Cap a octubre, aquesta fórmula apareix com l’única fórmula capaç d’enfrontar als partits de l’ajust i a la dreta. L’única força que planteja un programa de sortida a la crisi, enfrontant als carrers i en el Congrés les polítiques d’ajust ordenades per l’FMI i a la qual adhereixen tant les coalicions majoritàries com el mateix Milei. Com van plantejar aquest diumenge a la nit en conferència, "Som els únics per enfrontar als candidats de l’ajust, l’FMI i la repressió".