Finalment l’ANC no demanarà el vot per a cap de les formacions que es reivindiquen independentistes. L’entitat presidida per Dolors Feliu així ho ha decidit en la seva assemblea general ordinària celebrada a Girona. En els pròxims dies realitzaran una consulta als seus membres per decidir si el pròxim 23J voten nul o fan campanya per la “abstenció activa”. Una consigna de vot que coincideix amb la que plantegen organitzacions com el Corrent Revolucionari de Treballadors i Treballadores, però en aquest cas en clau de defensa d’una política d’independència de classe i socialista.

Des de l’entitat independentista lamenten que no hi hagi voluntat de realitzar un nou “embat real per la independència”, i asseguren que anar a Madrid sense la unitat de JxCat, ERC i la CUP, dibuixa un escenari sense futur per Catalunya i la batalla pel seu dret democràtic a decidir. En un primer moment, després del sorprenent anunci d’avançament electoral realitzat per Pedro Sánchez, l’ANC es va mostrar partidària de donar suport a una candidatura unitària que aglutinés a les tres formacions que es reivindiquen independentistes.

La lectura de l’ANC és que el 23J no permetrà resoldre ni avançar en la resolució dels problemes democràtics i socials, la qual cosa és totalment cert. Un dels punts de coincidència entre un futur govern PSOE-Sumar o un altre PP-Vox, és que tots dos no cediran un àpex a les demandes democràtiques i socials de Catalunya.

En 2017, amb el govern del PP, es va produir la brutal jornada de repressió històrica al poble català de l’u d’octubre. Una ofensiva que va continuar (i continua) amb detencions, empresonaments i el processament de milers d’activistes independentistes i amb la intervenció de les institucions catalanes per part de l’Estat espanyol. L’execució de l’article 155 va ser una decisió acordada des del primer moment entre el PP i el PSOE de Pedro Sánchez, amb el suport dels principals actors del Règim, com la Corona i tota la Judicatura.

Va ser el mateix PSOE, una vegada ja en el Govern després de la moció de censura, el que va exercir d’acusació en el judici del procés, a través de l’Advocacia de l’Estat, amb unes tesis que van ser la base de la sentència. També van ser ells, amb la col·laboració de la Generalitat de Junts i ERC, els que van reprimir brutalment les manifestacions contra aquesta sentència en 2019.

Aquests últims 4 anys des de Moncloa, ja amb Unides Podem en el govern, han construït un discurs d’intercanvi de mesures de gràcia – com els indults - i “taules de negociació” buides. Pura xerrameca, acceptada pels vells partits processistes, mantenint la repressió sobre els milers d’activistes del moviment independentista processats, encaixonant altres 40 anys el dret a decidir i restaurant una normalitat autonòmica vigilada.

Per tant, el govern que surti de les urnes el pròxim 23J, encara amb diferències en ritmes, grau i relats, serà un dic de contenció de la “sagrada unitat territorial” i en defensa del Règim del 78.

Si avui PP i Vox es poden proposar anar un pas més enllà i prendre mesures d’intervenció contra l’autonomia o atacs a qüestions elementals, com el model lingüístic, és gràcies a tota aquesta obra restauradora del govern “progressista”.

Però aquesta obra restauradora és també responsabilitat dels partits independentistes als quals l’ANC cridava a conformar una candidatura unitària. El moviment independentista ha retrocedit, especialment en la seva presència als carrers, gràcies al rol de claudicació i col·laboració de Junts i ERC, i una CUP que fins fa uns mesos continuava insistint en la seva política de “mà estesa” i “reconstruir la unitat independentista” amb tots dos partits.

L’estratègia processista de Junts i ERC es va demostrar un castell de naips, i l’esquerra anticapitalista va ser durant els anys de major mobilització una comparsa de Puigdemont i Junqueras, eliminant la possibilitat de qualsevol alternativa una vegada el full de ruta del procesisme si veiés inútil per a fer efectiu el resultat de l’u d’octubre.

Aquests 5 anys de govern de Pedro Sánchez, ERC, de forma més visible per la seva presidència en la Generalitat, però també Junts, amb els seus pactes en ajuntaments i diputacions, han tornat a la senda de l’autonomisme. La independència amb prou feines ha quedat per a discursos i la Diada.

Tampoc la CUP va extreure conclusions del període 2012 - 2017 a l’altura dels successos i en moltes ocasions post 2017 ha sostingut un discurs d’unitat nacional alhora que ha participat amb ERC i Junts en diferents ajuntaments al llarg de Catalunya, i fins i tot al costat del PSC en localitats com Sant Cugat.

La situació actual del moviment democràtic català és, per tant, responsabilitat dels principals partits que es reclamen independentistes, que en 5 anys, de diferent forma, han aplanat el camí a aquesta tornada a l’autonomisme. Llavors, Per què una unitat d’aquestes formacions per al 23J sí que seria positiva per als interessos de Catalunya? Per què una candidatura de Junts, ERC i la CUP podria fer canviar el vot per a les pròximes generals?

Una candidatura comuna, més enllà dels efectes en termes de nombre de diputats en les Corts producte de la llei electoral, no reportaria cap canvi real i tangible en l’avanç a la independència de Catalunya.

Algú creu que amb deu “rufians” en lloc d’un s’hagués avançat més en aquest objectiu? Igual que succeeix amb altres qüestions, resoldre i avançar perquè Catalunya pugui decidir la seva relació amb l’Estat espanyol de manera lliure, passa per abandonar tota il·lusió “processista” i en aquelles formacions que l’han dut a terme, defensat i seguit.

El seu full de ruta és un atzucac en 2023 de la mateixa manera que ho era en 2017. Es tracta d’un anhel per un full de ruta que ja sabem com acaba, amb els representants de la burgesia catalana claudicant, frenant les forces socials capaces de conquistar el dret a decidir, i l’esquerra independentista com a furgó de cua de tot això. Arrencar un dret democràtic com el que va expressar Catalunya aquell u d’octubre de fa 6 anys, passa per una estratègia diferent.

Una estratègia de mobilització als carrers, d’organització d’assemblees en centres d’estudi, centres de treball, en barris. Una batalla que, a més d’incloure el democràtic dret a decidir, lluiti contra la precarietat i contra l’explotació que permeten les externalitzacions a nivell autonòmic i a nivell municipal, contra les privatitzacions que en el seu moment va intentar Pere Aragonès, contra els lobbies del Cercle Eqüestre on tan a gust se sentia Artur Mas i se sent Trias. Per acabar amb lleis racistes com la Llei d’Estrangeria i lluitar perquè totes i tots els migrants comptin amb els mateix drets que una persona nascuda aquí. Llevar de les arpes de les grans empreses les universitats i plans educatius i crear un sistema d’educació públic, gratuït de qualitat, perquè tota i tot aquell que vulgui pugui estudiar el que vulgui.

Una batalla per aquestes i més qüestions que interpel·li, aquesta vegada sí, al conjunt de la classe treballadora i sectors populars de Catalunya, i permeti soldar una aliança amb els de la resta de l’Estat en una lluita comuna contra el Règim del 78. Tot això, de la mà de Junts i ERC, o seguint-los com ha fet la CUP en l’última dècada, no va ser ni és possible. Ni ho va ser en 2017 ni ho serà el 23J, vagin plegats o separats.

Per això, en el marc d’una jornada electoral, coincidim en la consigna de vot nul o abstenció que planteja l’ANC i altres sectors del moviment democràtic català. Però no amb la il·lusió d’un retorn a la “unitat dels partits independentistes”. És necessari construir una alternativa política d’independència de classe, que apostés per l’organització de la classe treballadora i la lluita als carrers com a manera de conquistar el dret d’autodeterminació i la resta de demandes democràtiques i socials pendents.