Món obrer Estat espanyol

SECTOR SOCIAL

El tercer sector necessita una vaga que ho pari tot, t’ho expliquem amb 5 motius

Precarietat laboral, serveis pauperitzats, vulneració de drets de menors i altres usuaris i empresaris “social” que fan negoci amb aquestes necesitats. Els professionals del sector social diem prou.

dijous 5 de març| edici� del dia

El passat mes de gener a Girona es van començar a realitzar protestes d’educadors socials a centres de menors, principalment gestionats per entitats privades. Unes protestes que es van iniciar contra la congelació de l’aportació pressupostaria de la Generalitat des de fa deu anys, i el bloqueig del conveni col·lectiu, que s’’hauria d’haver renovat l’any passat però ha quedat aturat al 2019 per una patronal -la anomenada “taula del tercer sector”- que es nega a negociar.

El tercer sector, com a últim esglaó de l’“Estat del benestar”, és troba gaire bé totalment privatitzat. En mans d’empreses que es diuen "socials" i que mouen milions d’euros. I malgrat la dècada de retallades i externalitzacions, pateix una situació més precaria encara que altres serveis públics esencials com el sector sanitari o educatiu.

La realitat dels treballadors i treballadores és un escenari de salaris baixos, contractes precaris o en frau de llei, conciliació d’horaris imposible, persecució sindical i moltísimes dificultats per donar una atenció digne envers els usuaris.

L’arribada durant els últims anys de molts menors que migren sols -no farem servir l’acrónim “mena” que s’ha convertit en una etiqueta d’estigmatització- ha fet aumentar la necessitat de recursos per atendre’ls. 12.300 menors estrangers han arribat durant l’any 2019 a tot l’estat espanyol. Una numeros que han deixat molt trastocat el sector social de la quarta potencia econòmica de l’UE i la patronal “social” ha aprofitat per treure encara més beneficis.

Centres sobre poblats, precarietat extrema i manca de recursos ha sigut la resposta de les entitats privades avalades per les institucions de l’Estat i, en el cas de Catalunya, la Generalitat. Un polvorí que ha aprofitat la premsa i l’extrema dreta - amb Vox al capdavant o “sindicats” policials com Jusapol - per iniciar una campaña de criminalització d’aquest menors a la cerca d’oportunitats.

Tant els treballadors com els usuaris, el sector més vulnerables (menors, gent gran, diversitat psíquica o funcional...) no podem seguir patint la precarietat laboral i el minvament dels serveis que han denunciat els educadors de Girona aquesta setmana, i que, a més, és una realitat a tota Catalunya i la resta de l’Estat.

Al sector es comença a parlar de la possibilitat, i sobre tot la necessitat, d’organitzar-se i donar un cop a la taula en forma de vaga. Hi ha motius? I tant! Enumerem només el cinc principals.

Per que no podem continuar suportant una precarietat laboral que acaba amb la nostra salut

Malgrat les ja pésimes condicions laborals que imperen al sector, la negociació del conveni es troba aturada per una patronal que vol negociar a la baixa els salaris dels educadors. Aquests porten des del 2010 pràcticament congelats -només han pujat un 3% en una dècada- i es calcula que s’ha perdut un 30% del poder adquisitiu.

Però la precarietat no es queda només a la nòmina. És més que habitual que les entitats realitzin pràctiques abusives com contractes de pràctiques, on es cobra un 75% del salari fins a un màxim de 2 anys, o contractes per categories inferiors a les tasques que es realitzen. Tanmateix, impagaments i retards en el pagament dels salaris és un altra mantra que els treballadors del sector pateixen regularment, com va passar recentment amb els treballadors de Fundació Battuta o Eduvic.

La precarietat també afecta a les ràtios -nombre d’usuàries per treballador- amb les quals es treballa, totalment desbordades. Quelcom que s’aguditza quan un treballador queda en estat de baixa -cosa que pasa molt més sovint que en altres sectors, en especial per estrés, depresió i altres problemes de salut mental-. Normalment el seu lloc es queda sense suplir amb la mateixa quantitat d’usuaris.

A tot això li hauriem d’afegir una llaga llista de problemes com els horaris impossibles, falta de plusos de perillositat o de disponibilitat i per suposat les práctiques de persecusció sindical en moltes empreses. Si et queixes o t’organitzes pots acabar patint bullyng laboral o directament l’acomiadament. Al mateix temps les empreses apel·len permanenment a la vocació desl professionals per aceptar aquesta situació i, el més important, treballar més hores sense retribució.

Perquè els infants, adolescents i la resta d’usuaris mereixen un servei de qualitat

Aquesta precarietat laboral té un altra víctima que la pateix directament, els usuaris. El no poder oferir una atenció individualitzada i digna constitueix en la majoria dels casos una autèntica vulneració de drets fonamentals.

Un dels sectors on es pot veure més aquesta relació, són els serveis en atenció a l’infància, com els CRAEs, centres d’acollida o pisos tutelats. La falta d’inversió d’infraestructures, de recursos, afegit a un personal precaritzat porta al fet que la funció educativa quedi en un segon pla, i la contenció sigui la prioritat dels centres.

Això significa horaris estrictes, sobre-població, falta d’atenció, impossibilitat de vinculació amb els educadors... quelcom que provoca en els menors fets com escapoliments, agresions, depressió, i, fins i tot, que puguin caure en xarxes d’abus infantil o de trata, com s’ha vist recentment a Mallorca.

L’educació social no pot ser un negoci

Aquest sector s’ha convertit en un negoci molt profitós per a moltes empreses. Parlem de “fundacions” i cooperatives, que troben la manera de treure beneficis. Però aquesta rentabilitat ha arribat a les orelles de empreses multinacionals també. Empreses com Clece, propietat del Florentino Pérez, han vist un negoci en el sector per multiplicar els seus beneficis ja de per si mil-millonaris.

Per fer-se amb el pastís les grans empreses aconsegueixen primer les adjudicacions des dels pressupostos públics, sense cap control públic, de desenes de milions d’euros. Aquestes fundacions i empreses es lucren a costa dels treballadors i usuaris, amb salaris desproporcionats per als alts càrrecs o llogers per sobre del preu de mercat de propietats de membres del patronat. La contractació de serveis com el menjar o la neteja a les seves empreses amigues són algunesde les pràctiques d’aquest tipus que els treballadors portan anys denunciant.

Per fer-se una idea de la rentabilitat del negoci, una fundació rep aproximadament per l’atenció i cura de la infància protegida entre 3.500€ i 5.500€ per mes i infant, depenent del tipus de centre residencial i les característiques del nen o nena. Una part molt important d’aquest diners no es veuen reflectits ni al servei ni a les condicions laboral, com denuncien diferents sindicats.

Per un sector social 100% públic

Seria difícil d’imaginar que a l’educació i la sanitat publica, la majoria dels seus empleats treballesin per empreses privades, tot i que amb les externalitzacions, aixó pot arribar a sucedir. Al tercer sector no només és possible, sinò que es considera part de la seva natura.

La definició de "tercer sector" és un fal·làcia camuflada, segons el Centre d’Estudis de Temes Contemporanis de la Generalitat de Catalunya, la paraula sorgeix per definir les entitats no governamentals i no lucratives, en contraposició al "primer sector" o sector públic (governamental i no lucratiu), i al "segon sector" o sector de l’empresa privada. És a dir, externalitzar el servei cap a fundacions "no lucratives" (on realment hi ha lucre) per reduir el cost d’un servei públic que ha de garantir l’Estat i les administracions.

Acabar amb aquesta mentida es part de posar-li fré a les tendències a la privatització dels serveis públics, que tenen a aquest sector com l’avantguarda d’aquesta ofensiva.

Per un sector social sota el control democrátic dels professionals i usuaris

Lluitat per a que el sector sigui públic és una condició fundamental per acabar amb la precarietat i dotar als serveis de recursos. Però, de la mateixa manera, també és important acabar amb les práctiques autoritaries que impedeixen el desenvolupament de projectes educatius i d’intervenció significatius.

Per aconseguir-ho hem de lluitar per que aquets serveis no els dirigeixin ni empresaris que cerquen l’enriquiment, ni tampoc els buròcrates de torn de l’administració. És necessari aconseguir un régim de govern dels nostres equipaments i serveis democràtic, on les decisions del servei siguin preses pel conjunt dels treballadors i els usuaris.

Mecanismes totalment necessaris per poder pensar intervencions socials, però també unes defenses per acabar amb la corrupció del servei i les portes giratòries que existeixen entre polítics i les fundacions.




temes relacionats

Menors no acompanyats   /    Sector social   /    Menors   /    Precarietat laboral   /    Món obrer Estat espanyol   /    Privatitzacions   /    Catalunya

Comentaris

Comentar