×
logo Xarxa International
Facebook Instagram Twitter Telegram YouTube

El procés s’enfonsa: per què la "unitat popular" no emergeix com a alternativa?

La sortida de JxCat del Govern és el "rèquiem" del procés. La desafecció d'una gran part de l'independentisme amb ERC i JxCat es va fer patent en la Diada. Per què la CUP no és identificada com una alternativa per a reprendre la lluita pel dret d'autodeterminació?

Santiago Lupe

dimecres 12 d’octubre
Facebook Twitter

Llei de Claredat per a negociar amb l’Estat un referèndum a la canadenca, moció de confiança, destitució de Puigneró, consulta a la militància de JxCat... i finalment ruptura del Govern de coalició. El procés ha tocat fons.

Quan parlem de procés ens referim a la direcció d’ERC i el món postconvergent del qual va ser el moviment més gran democràtic d’Europa en l’última dècada. Una direcció política compartida amb les entitats sobiranistes, ANC i Omnium, que actuaven com les corretges de transmissió del Govern.

Les aspiracions democràtiques del poble català van emergir com a part de l’enorme crisi de règim inaugurada després del 15M. L’impacte de la crisi de 2008 i les polítiques d’ajust, de les quals la Generalitat convergent era avantguarda, van portar a milers a omplir les places, assetjar el Parlament en 2011 per a evitar l’aprovació d’un gran paquet de retallades, vagues en les universitats, dues jornades de vaga general amb importants combats als carrers de Barcelona... i un enorme desig de ruptura amb el Règim del 78 com a via per constituir una república catalana independent.

El 80% de la població catalana, segons una infinitat d’enquestes, va secundar i donen suport al dret a decidir. Prop de la meitat - a vegades una mica més, a vegades una mica menys, segons la conjuntura - la independència. El referèndum de l’1 d’octubre, realitzat sota un autèntic Estat policial, i la vaga política del 3 d’octubre, amb un seguiment històric, van ser una expressió clara que hi havia una voluntat majoritària de portar endavant aquesta ruptura.

No obstant això, aquesta enorme força social no va aconseguir els seus objectius. Per a explicar això no n’hi ha prou amb atendre la brutal repressió de l’Estat. També el rol i la claudicació de la direcció processista van ser peces claus d’aquesta derrota.

El procés com a "desviament mestre" de l’afront més gran contra el Règim del 78

En 2012 el partit històric de la burgesia catalana va ser prou hàbil per a transformar-se - no sense crisi i ruptures - en capdavantera de la independència. ERC va començar un ascens fins a rivalitzar amb el món postconvergent, fins a superar-lo, i ser considerat també l’altre partit de les "grans famílies del país". La crisi de representació va colpejar durament al bipartidisme espanyol i al principi a CiU i a ERC. Però els partits que en 2011 eren part del "no ens representen" català van passar a posar-se al capdavant del principal moviment hereu d’aquella indignació i que l’havia transformat en un impuls en contra del Règim del 78 amb aspiració constituent.

Així i tot aquesta no va ser només una maniobra d’autopreservació d’aquests aparells polítics. Aquesta direcció va suposar una repressió des del primer moment al moviment democràtic, amb l’objectiu clar de preservar la bastimentada política i l’ordre social del capitalisme català i espanyol que podia veure’s amenaçat si prenia un altre rumb.

La possibilitat que la demanda democràtica de l’autodeterminació quedés lligada a les reivindicacions socials que va plantejar el 15M i les vagues de 2012 - contra la precarietat laboral, la desocupació, els desnonaments, les retallades... - va ser conjurada per ells. Els mateixos que dirigien la lluita pel dret a decidir eren defensors i aplicadors de la sortida ajustadora de la crisi. Amb aquesta separació, la inclusió de la classe treballadora i altres sectors populars com un subjecte central d’aquesta lluita va quedar tremendament obstaculitzada, i el moviment es va limitar a manifestacions ciutadanes en clau d’"unitat nacional".

Que els representants de la burgesia i petit-burgesia catalana actuessin així i imprimissin aquests límits al moviment no tenia res d’estrany. Com tampoc que, arribat el moment, recularien davant l’Estat abans que apel·lar a la mobilització de la classe treballadora i els sectors populars per a fer-li front. La seva història està repleta d’exemples que ho il·lustren, des dels fets d’octubre de 1934 fins a les crides a la calma de les primeres hores del cop d’estat de 1936.

Així ho assenyalem molts en 2012, per la qual cosa vam ser titllats de sectaris per part de sectors de l’esquerra independentista o fins de l’esquerra anticapitalista. Però el "processisme" va anar confirmant-ho a cada pas.

Ho van fer de 2012 a 2017, posposant una vegada i una altra qualsevol desafiament. Ho van fer en 2017, quan volien que l’1-O fos una jornada de "cues en els col·legis" i el 3-O quan van tractar de convertir la jornada de vaga general en un "atur de país" al costat de les patronals. I ho van fer en les setmanes següents, desmobilitzant, reduint el dret a decidir a una declaració simbòlica i preferint l’exili o la presó a propiciar una la mobilització i autoorganització necessària per a enfrontar la repressió de l’Estat.

L’ocorregut des de 2017 fins avui, ha estat part d’aquesta mateixa política però en temps de reculada del moviment. Des de llavors, ERC i JxCat van continuar promovent la desmobilització i reprimint-la des de la Generalitat quan calia, com en 2019. Un treball que era necessari per a recuperar una normalitat autonòmica que pal·liés els càstigs - en finançament i retirada d’empreses - infligits per l’1-O. Amb l’arribada del PSOE al govern en 2018 i amb el govern de coalició amb Unidas Podemos en 2019, aquesta via de restauració autonòmica va quedar més que consolidada.

Així i tot, la litúrgia processista es va mantenir. El reaccionari del Règim del 78 i el mateix PSOE van ajudar a això. Les concessions fins ara han estat mínimes i ha seguit la repressió, els judicis i nous atacs, com contra el català. No obstant això, aquesta litúrgia s’ha convertit en un postureig que ja molt pocs creuen. La manifestació de la Diada de 2022 va mostrar això. Milers veuen a ERC com a "traïdors", i també a JxCat, que "juga" a separar-se de la Taula de Diàleg mentre negocia amb l’Estat l’ampliació de competències, els Jocs Olímpics o l’aeroport.

Per què la "unitat popular" no va ser cap alternativa

En aquest marc una pregunta pot venir al cap de molts. Què és de la CUP? Per què la formació anticapitalista no és vista per aquests sectors descontents com una alternativa per a la lluita pel dret a decidir? La resposta és amarga: en aquesta dècada, el seu full de ruta de la "unitat popular" es va mostrar com la versió per esquerra de la mateixa música que el procés avui en fallida.

Quan va emergir el moviment democràtic català en 2012, la CUP va irrompre com a referència dels sectors més d’esquerra d’aquest fenomen. Ho van fer amb un discurs que vinculava aquesta lluita democràtica amb demandes socials que s’anaven expressant en els últims mesos als carrers. No obstant això, van renunciar des del principi a mantenir una posició independent dels partits de la burgesia esdevinguts en independentistes. Lluny de plantejar que aquest conjunt de demandes s’haurien de barallar en contra d’ells, els va presentar com a "companys de viatge" en la primera etapa del seu "viatge a Ítaca".

A la maniobra de la llavors CiU d’Artur Mas de posar-se al capdavant del nounat procés, la CUP va respondre amb la seva famosa metàfora de puny tancat contra les retallades, i mà oberta per a lluitar per la independència. La mà estesa va arribar fins a l’abraçada de David Fernández amb Artur Mas, el campió de les retallades, després de la consulta del 9N, el vot a favor de la investidura de Puigdemont o dels Pressupostos neoliberals de 2017.

Aquesta divisió entre el programa democràtic i les reivindicacions socials o anticapitalistes, va establir una mena de lluita per etapes en la qual les segones havien d’articular-se sense que pertorbessin la "unitat popular" amb la resta de l’independentisme.
En els fets, això va suposar la subordinació de les demandes socials a la unitat nacional amb els partits responsables dels pitjors atacs contra la classe treballadora i els sectors populars en dècades a Catalunya.

Aquesta marca del "procés", assumida per la CUP i gran part de l’esquerra anticapitalista catalana, va obstaculitzar que sectors més amplis de la classe treballadora prenguessin a les seves mans la demanda del dret a decidir i es disposessin a barallar amb els seus propis mètodes per ella i la resta de reivindicacions contra l’atur, la precarietat o per a frenar les retallades dels governs "independentistes".

En renunciar a una via independent i de classe, la CUP va assumir en els fets que el full de ruta només podia ser la proposta pel processisme. La república vindria amb una combinació de manifestacions ciutadanes i l’acció de les institucions catalanes: ajuntaments i Generalitat. Van assumir que seria així, i per això van votar les anomenades "lleis de desconnexió" que era la versió catalana d’una transició de "la ley a la ley".

Arribades les jornades d’octubre de 2017, la militància de la CUP va estar en primera línia al costat de desenes de milers de catalans i catalanes defensant els col·legis o preparant la vaga del dia. Però tota aquesta enorme mobilització l’enquadraven en una estratègia d’espera passiva al fet que el Govern fes el pas. La possibilitat que en aquells dies es desenvolupessin organismes d’autoorganització, especialment en els centres d’estudi i treball, per a establir un contrapoder al de la Generalitat, mai va estar en els plans de la "unitat popular".

No sols no van advertir la claudicació que venia -i que alguns, com la CRT, ja assenyalem, llavors- sinó que alimentava la confiança i les il·lusions en la direcció de Puigdemont i Junqueras. En el moviment estudiantil, un sector en què la CUP podia marcar la diferència, per mitjà del SEPC van optar directament per l’acord amb les joventuts d’ERC i postconvergents (en la plataforma "Universitat per la República") i es van oposar activament al fet que sorgissin assemblees i coordinadores.

Quan tot es va quedar en la proclamació simbòlica del 27 d’octubre i el Govern se’n va anar de "cap de setmana". Quina era la proposta de la CUP? Senzillament cap. L’il·lusionisme s’esvaïa en l’aire i la "unitat popular" amb els il·lusionistes quedava en una total impotència. Definitivament, no va passar la prova per a poder oferir una alternativa superadora des de la classe treballadora.

En aquests cinc anys la CUP s’ha negat a treure lliçons d’aquell full de ruta que els va condemnar a la impotència absoluta. Han oscil·lat entre moments de major separació amb el processisme, com en 2019, i acostaments d’escàndol, com en les últimes eleccions i les negociacions d’investidura d’Aragonès, quan van arribar a signar un pacte de legislatura amb ERC.

En tota la crisi entre ERC i JxCat la CUP ha quedat completament dibuixada. Tractant de separar-se in extremis del seu acord de legislatura amb ERC, que (per fín) van donar per mort fa només uns dies, però continuant deixant la porta oberta a tornar a recompondre-ho si finalment Aragonés opta per donar "un gir a l’esquerra" a les seves polítiques. L’il·lusionisme dels dirigents de l’esquerra independentista sembla no tenir límits.

La necessitat d’un altre full de ruta sobre les lliçons estratègiques d’una dècada de procés

Davant l’actual crisi del processisme, la CUP assenyala correctament que estem assistint a una baralla per veure com dels dos partits manté o recupera l’hegemonia del bloc independentista. L’aposta pel retorn a l’autonomia i la renúncia a lluitar pel dret a decidir és un fet compartit per tots dos.

No obstant això, aquesta anàlisi correcta no està acompanyat d’una alternativa creïble. L’estratègia de la "unitat popular" ha deixat a l’esquerra independentista catalana com la baula esquerra d’un projecte polític que avui demostra la seva fallida. No sortir d’aquest marc fa que avui la CUP quedi en una posició d’impotència, a l’espera que el bloc independentista torni a recobrar la unitat perduda, com van reclamant des de fa mesos.

Que no emergeixi una alternativa al processisme en crisi és la millor notícia per a aquelles forces que treballen pel retorn a una normalitat autonòmica tranquil·la: des del govern de PSOE i Unides Podem, fins a la mateixa ERC i JxCat des de Catalunya.

Per això, en l’esquerra independentista i anticapitalista es planteja la necessitat urgent d’obrir un debat profund i treure les lliçons d’on ha conduït la "unitat popular". Continuar insistint que l’autodeterminació l’aconseguirem de mà dels partits de la burgesia independentista o per la via de la desobediència institucional, és senzillament voler repetir una vegada i una altra un "Dia de la Marmota", que a més és incapaç de rearticular la mobilització.

Si alguna cosa ens ensenya aquesta dècada, i especialment les jornades de 2017, és que no podrem vèncer sense una mobilització i un procés d’autoorganització capaç de torçar-li el braç al Règim del 78. Això no és possible sense la participació de la classe treballadora amb els seus propis mètodes, com es va mostrar episòdicament el 3 d’octubre, i obtenint la solidaritat amb la de la resta de l’Estat. Com podem aconseguir-ho?

Encara que el govern de coalició ha aconseguit imposar, amb l’ajuda del processisme, una sort de restauració del Règim del 78, l’actual crisi i l’escalada militarista que recorre Europa no auguren temps serens. La qüestió catalana no està liquidada, encara que hagi sofert una important derrota. El malestar que s’està incubant segurament la torni a fer emergir com a ariet contra aquesta democràcia per a rics.

És necessari, per tant, reprendre la lluita pel dret a decidir com una batalla orientada a tombar el Règim i que ha d’estar lligada amb un programa que resolgui i atengui també els grans problemes socials. Començant per reivindicacions d’emergència com el repartiment d’hores, l’augment de salaris segons la inflació o la nacionalització de les empreses estratègiques. Totes elles mesures que toquen directament els interessos dels capitalistes. Per això aquesta baralla no es pot fer de la mà dels partits representants de les grans famílies i empreses catalanes, sinó justament contra ells.

Solament un programa així pot aconseguir que la classe treballadora i els sectors populars s’incorporin i assumeixin un paper central, amb els seus propis mètodes de lluita i autoorganització. I només amb un programa així, es poden establir llaços de solidaritat i unitat per a la lluita amb els sectors populars de la resta de l’Estat, sense els quals no és possible acabar amb el Règim.

Es tracta de restablir la unitat entre demandes democràtiques i socials, que va estar en els orígens de l’emergència de la qüestió catalana després del 15M i que el procés i la "unitat popular" van separar. Preparar les condicions perquè la classe treballadora intervingui amb independència, per a permetre acabar d’una vegada amb tots els cadenats del 78 alhora que fem pagar aquesta nova crisi als capitalistes.


Facebook Twitter

Santiago Lupe

Portaveu del Corrent Revolucionari de Treballadors i Treballadores i director de Izquierda Diario.

Barcelona | @SantiagoLupeBCN

Veus contra la criminalització de la protesta

Veus contra la criminalització de la protesta

Prou criminalització a la protesta! Més de 30 organitzacions convoquen una concentració contra el delicte de desordres públics agreujats!

Prou criminalització a la protesta! Més de 30 organitzacions convoquen una concentració contra el delicte de desordres públics agreujats!

Amnistia Internacional posa en dubte la garantia de la protesta social davant la reforma per desordres públics

Amnistia Internacional posa en dubte la garantia de la protesta social davant la reforma per desordres públics

Veus crítiques contra el nou delicte de desordres públics agreujats

Veus crítiques contra el nou delicte de desordres públics agreujats

Un clar atac del Govern a les pensions: ampliació a 30 anys del període de càlcul

Un clar atac del Govern a les pensions: ampliació a 30 anys del període de càlcul

Marlaska no assumeix la seva responsabilitat i culpa als migrants assassinats de la massacre a Melilla

Marlaska no assumeix la seva responsabilitat i culpa als migrants assassinats de la massacre a Melilla

Final d'any parlamentari: Pressupostos militaristes, impostos de seda per la banca i elèctriques i un enduriment del Codi Penal

Final d’any parlamentari: Pressupostos militaristes, impostos de seda per la banca i elèctriques i un enduriment del Codi Penal

El Govern vol garantir els beneficis de la banca en la nova llei d'habitatge

El Govern vol garantir els beneficis de la banca en la nova llei d’habitatge