Política Estat espanyol

EDAT DE JUBILACIÓ

El “pensionazo” que ve

El govern “progressista” prepara una contrareforma basada en el fet que treballem més i tinguem pensions més pobres. És una de les mesures exigides per la UE per a accedir al rescat. És urgent que sindicats i marees de pensionistes organitzin una resposta que els pari els peus.

Santiago Lupe

Barcelona | @SantiagoLupeBCN

divendres 11 de setembre| edició del dia

El govern “progressista” ja té pla per a la “sostenibilitat” del sistema de pensions. Res molt nou ni sorprenent, treballar més anys i cobrar pensions amb cada vegada menor poder adquisitiu. Les mateixes receptes que han anat aplicant contra les i els pensionistes els governs de Zapatero i Rajoy des de 2010. Les “presses” per tenir llista aquesta contrareforma són moltes, no per urgència -els seus efectes en la despesa es notarien en els pròxims anys- sinó perquè és una de les condicions que la UE està demanant al govern per a accedir al rescat europeu, al costat del manteniment de l’essencial de la reforma laboral.

Zapatero va congelar les pensions en 2010 i en 2011, amb el suport de les direccions burocràtiques de CCOO i UGT, van formar la major contrareforma fins avui, la que va allargar l’edat de jubilació dels 65 als 67 anys. El segon, a la fi del mateix 2011, va imposar la ridícula pujada del 0,25% que ha fet perdre més 7 punts de poder adquisitiu en menys d’una dècada.

Ara, el ministre de Seguretat Social, José Luis Escrivá, prepara una bateria de mesures que pretenen consolidar aquests dos “pensionazos”. La principal mesura apunta a aconseguir que l’edat mitjana de jubilació, que actualment es troba en 64,6 anys, s’equipari amb l’edat legal, avui en 65 anys i 8 mesos però que arribarà als 67 al 2027.

Per a aconseguir això no hi ha una altra via que limitar o liquidar les opcions que encara avui conserven alguns treballadors per a poder retirar-se a una edat més primerenca. Parlem de règims especials com els que tenen alguns treballadors públics com els docents, professions perilloses o penoses, treballadors que han quedat en la desocupació passats els 55 anys... així com penalitzar encara més a aquells treballadors que opten per la jubilació anticipada per raons de salut o conciliació familiar.

Un atac similar al “pensionazo” de Macron contra el qual es va produir la històrica vaga dels transports de diversos mesos abans de l’inici de la pandèmia. S’ataca aquesta vegada als sectors que conserven conquestes, com a punta de llança i d’entrada per a fer passar més endavant contrareformes encara més agressives.

Sobre la quantia de les pensions, el ministeri no ha avançat encara si pretén modificar el càlcul de les pensions allargant el període de cotització necessari o els anys a tenir en compte. Tant una mesura com una altra, demandada reiteradament pel Banc d’Espanya i la Comissió Europea, apunten a aconseguir pensions de partida més baixes. Més anys de cotització per a una generació marcada per dues grans crisis econòmiques, contractes parcials i temporalitat, és condemnar-nos al fet que la pensió màxima sigui un objectiu inassolible. Fer el càlcul comptant en la mitjana les retribucions dels primers anys de la nostra vida laboral, quan s’encadenen més i pitjors contractes, és baixar-la sensiblement.

El que sí que avança el govern “progressista” és que la principal demanda dels i les pensionistes, que recorre els carrers i places de tot l’Estat tots els dilluns des de fa anys, no serà atesa. Ens referim a la vinculació directa de les pensions amb l’IPC. Una mesura derogada amb la congelació de Zapatero i la tisorada de Rajoy. A canvi s’ofereix un sistema que compti aquesta variable, entre moltes altres, com l’esperança de vida o l’estat dels comptes de la Seguretat Social. Tota una enginyeria per a continuar contenint les pujades per sota de l’augment del cost de la vida.

Pensions públiques minvants és la millor recepta perquè el negoci dels plans de pensions privats puguin acabar d’enlairar. D’aquí ve que la banca o països com Holanda -líder europeu en aquest mercat- siguin dels més insistents en què s’avanci amb aquesta contrareforma. El ministre Escrivá no ha volgut encara revelar com, però sí ha anunciat que es revisarà la legislació sobre aquest negoci. Veient la resta de la lletra i la música de la cançó, és molt dubtós que aquesta revisió no vagi en la direcció facilitadora per al negoci d’aquests voltors.

Finalment el govern està disposat a modificar el sistema de finançament. Les pensions no estarien sostingudes per les cotitzacions a la Seguretat Social com fins ara, sinó que ara aquest cost es repartiria també amb els Pressupostos Generals de l’Estat. Una mesura que pot donar una resposta immediata a la crisi de la Seguretat Social, que s’ha quedat sense fons de reserva i enguany tindrà un 2% de dèficit, però que dóna compte de la negativa del govern a ficar mà al problema de fons: no és possible sostenir pensions d’una població envellida com l’espanyola, si una gran part dels qui treballen ho fan en condicions de pobresa laboral i si es continua “perdonant” a la patronal milers de milions en forma d’exempcions de quotes.

Davant d’aquest nou “pensionazo” és necessari un programa que vagi en la direcció inversa. Que parteixi de barallar per un sistema prou finançat sobre la base d’impostos i les cotitzacions necessàries abonades íntegrament per la patronal, que garanteixi una pensió mínima de 1200 euros, actualitzada segons l’augment del cost de la vida i una rebaixa de l’edat de jubilació als 55 anys com un mecanisme que serveixi també per a combatre la desocupació galopant que amença amb escalar al 20% en els pròxims mesos.

Avui les burocràcies sindicals de CCOO i UGT es mantenen en la seva posició de suport lleial i incondicional al govern “progressista” i les seves principals mesures. Tot apunta al fet que aquest “pensionazo”, igual que el de Zapatero, pot comptar amb la seva signatura. Més encara quan ho avalaran els ministres i ministres de Podemos, IU i el PCE.

Cal exigir a aquests grans sindicats que trenquin amb aquesta criminal política, s’aixequin de la taula del Pacte de Toledo i preparin una resposta a l’altura de l’atac que es prepara. Les forces de l’esquerra sindical, al costat de les marees de pensionistes i l’esquerra anticapitalista, hem de ser part d’aquesta exigència i preparar al seu torn un pla de mobilitzacions contra els plans del govern “més progressista de la història”, que segueix el deixant dels seus predecessors neoliberals.

No podem comprar el discurs que l’envelliment demogràfic fa inviable poder treballar menys. Volen que continuem treballant fins que la nostra salut no dongui per a més. Els avanços en la tècnica i la productivitat de les últimes dècades només han servit per a engrandir els comptes de resultats dels grans capitalistes i augmentar la nostra taxa d’explotació. Està a les nostres mans imposar mitjançant la mobilització obrera i popular que serveixin per a poder augmentar el nostre temps lliure rebaixant la jornada sense minvament salarial i gaudir d’un retir merescut el més llarg i en les millors condicions possibles.




temes relacionats

Govern de coalició PSOE-UP    /    Política Estat espanyol   /    En Català   /    Sistema de Pensions   /    Pensions   /    Podemos   /    PSOE

Comentaris

Comentar